dimecres, 26 de juny de 2019

Wislawa Szymborska (2018 ) Correo literario. Madrid: Nórdica libros







Cuando Wislawa Szymborska contestaba en el periódico las consultas literarias de los aspirantes a escritores, todavía no había recibido el premio Nobel Nobel, pero estaba segura de sus juicios: el talento se tiene o no se tiene, a los jóvenes les queda mucho por aprender y a partir de cierta edad es mejor desistir.  Mi alma de profesora se sentía incómoda, leyendo afirmaciones como:

…cuando uno tiene cuarenta años, no puede escribir como si tuviera diecisiete porque, en ese caso, le faltaría tiempo y posibilidades psíquicas para llegar a conseguir algo más.”       

No abandoné la lectura por lo preciso de la prosa y  fui entendiendo las reglas del juego: establecer con el consultante un trato coloquial y una distancia que permitiera la ironía, incluso el sarcasmo, eso sí, sin perder el rigor crítico bien sustentado. La primera luz creo que fue la alusión al “enriquecimiento a nivel personal” que puede provoca la escritura y también la necesidad de “abstraerse” del creador o creadora. Aquí teníamos la voz interior no banal que persigue toda escritora que se precie y que no se obtiene de rositas sino con el esfuerzo del entrenamiento:
 “A ese estar en forma contribuyen la perseverancia, el esfuerzo, las lecturas, la capacidad de observación, una cierta distancia con respecto a uno mismo, la empatía, el espíritu crítico, el sentido del humor y el firme convencimiento de que el mundo se merece seguir existiendo, y con más felicidad que hasta ahora.”
No podía decirse mejor.

Me detuve en el fragmento sobre mis amigas las metáforas y celebré haber continuado leyendo, ya que comparto con  Szymborska que no son adornos raros sino carne y sangre de la escritura y “una de las características más vivas de la lengua.” Ya estaba entregada al texto que con breves trazos iba dibujando una forma de entender la literatura con la que me identifico.
Al final, las respuesta se van abreviando y se transforman en una especie de  epigramas que utilizan aspectos de los escritos valorados como cuerda para colgar al consultor. Para muestra un botón:
“…empieza el capítulo Desesperación infinita. Que el título sirva de valoración.”
No es gratuito que el libro que tengo en las manos separe las respuestas con sobres en llamas y los capítulos con un puñal rodeado de lápices. Nada sobra ni nada falta, con puntadas pequeñas se cose un buen texto. Lo cierro sabiendo que me queda un placer pendiente, la poesía de Szymborska.






dimecres, 19 de juny de 2019

Aurora Bertrana (2017) Paradisos Oceànics. Barcelona: :Rata_




El viatge que somio i que no sé si arribaré a fer, el viatge al país que va acollir Gauguin i on R. L. Stevenson era Tusitala, el país que encara va poder intuir Aurora Bertrana.

Allí on a la posta:

“El sol es colga, poc a poc, dintre l’aigua, i aleshores els ulls, mig encegats, veuen un llarg raig verd, travessant tota la mar, ràpid com un llamp, però claríssim.” P. 34.

El país del raig verd, que, des que vaig llegir la novel·la de Jules Verne, desitjo veure.

Allí on la badia “s’omple de repòs” i “una brisa suau i fresca del mar ens amoixa”, encara que les mateixes aigües, tempestuoses, ens puguin xuclar sense clemència.

El país on conviuen el príncep Hinoi amb el seu lema d’“amor i vi”, la cortesana i mare Turei a la qual faria un petó, l’esposa maltractada i sotmesa, el raiateà amb una “benevolència infinita i el nord-americà prepotent.

El conjunt d'illes que ens descriu Aurora Bertrana convidant-nos a sentir:

“La brisa suau i fresca ens amoixa” P. 86.

“la selva s’amplifica, s’eixampla, abasta el mar i s’enlaira per les valls” 87.

Així, ens transforma en viatgers que compartim amb ella fins i tot el submarí “birbillejant regne de corall”.

Però els paradisos oceànics, a la segona dècada del segle passat, ja havien sucumbit"sota el poder del  dòlar” simbolitzat per l'escriptor d'aventures de l'oest Zane Gray —Quantes novel·les me'n vaig empassar durant els estius adolescents pensant que era una dona!—. El nord-americà es fa organitzar una almadrava i la ironia de la narradora es dispara: els peixos petits se’n van al fons del mar.

“Comprenen que no tindran mai l’honor de tastar l’esquer de Mr. Zane Grey, i renuncien a ésser pescats per patriotisme.” P. 206.

Em  sembla que, malgrat tot, a la Polinèsia encara acomiaden els viatgers amb garlandes de flors i així és com acaba el llibre. 

Un bon viatge!







dimecres, 12 de juny de 2019

Mònica Batet Boada (2015), Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que els altres. Barcelona: Meteora (Papers de Fortuna, 40



Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que els altres és l’aventura literària posada en la solfa. La vida secreta que coneix tothom qui té la passió de la lectura i de l’escriptura.

M’explico. En un principi van ser els contes. Encara que la neu colgui el món de la protagonista, ells són la porta d’entrada al país de les meravelles. La nena es fa gran i va conreant el tresor de la imaginació, que les històries llegides abans d’anar a  dormir van sembrar. Alhora es ensinistrada en el domini de la paraula escrita. És a dir, el procés d’aprenentatge perfecte per fer-ne una escriptora; si no fos per les prohibicions: cal saber callar, les paraules tenen conseqüències terribles, escriure ficció és perillós i no n’has d’escriure.

Fins que fa la primera maleta. Com m’agraden les maletes! Potser tan com els contes. A més a més, aquí, els dos elements es converteixen en eix estructural de la ben teixida trama. Bravo!

Tot el relat és simbòlic i hi trobem poques metàfores, principalment quan calen per expressar estats d’ànim:

“una pena enorme em sortia pels ulls i s’estenia primer per l’habitació on érem i després travessava lenta el passadís.” P. 51.

O també per presentar el primer llibre del seu pare que la protagonista llegirà  i que veu “com una bomba que algú havia de desactivar.” P. 107.

De tota manera, m’interessa més la sensació que provoca la lectura:

“Va ser com si el pare des d’algun indret desconegut em llencés un fil que jo havia de seguir.” P. 108.

El fil que tenen els bons llibres i que la protagonista seguirà fins a trobar la troca que pot ajudar-la a sortir del desert-laberint nevat. Caldrà que prepari la segona maleta, perquè —com en el conte final—“ha de continuar caminant”.

El fil que ens lliga a llibres com aquest que ens regala Mònica Batet.