dimecres, 13 de maig de 2020

Jeanett Winterson (2019) Frankissstein, Una història d’amor. Barcelona: Periscopi. Traducció de Dolors Udina





No parlaré de l’estructura dual de la novel·la que lliga l'autora de Frankistein o el modern Prometeu amb la de Fankissstein, amb 200 anys de diferència pel mig. Tampoc diré res dels personatges mirall, ni  dels sexbots ni dels empelts de mans que semblen aranyes.

Només intentaré observar i aprendre alguna cosa de com Winterson s’enfronta el gran tema: la recerca del “principi que dona la vida.”

Rastrejo metàfores que poden ser indicis i, al principi, trobem reelaboracions de patrons coneguts:

A la llar de foc, la fusta encesa xiuxiuava com una deposició de la natura.” P. 10.

L’energia del foc de Prometeu es deconstrueix i, ara, només és una “deposició”.

Per això vaig fugir amb ell amb disset anys i aquest dos anys m’han donat vida.” P. 13.

L’amor com a força vital pròpia del romanticisme. 

A mesura que ens endinsem en la novel·la les metàfores són més espectaculars.

Cada paraula escrita és com un nen que encén una flama a la foscor.” P. 77.

El valor creatiu del verb que traspua en tota la novel·la.

El rai de gel on l’havien trobat els mariners, fora del vaixell, continuava sent la circumferència de la seva ànima.” P. 199

El principi vital es conserva en la superfície gelada i el futur foc de Prometeu no només aportarà implants i modificacions genètiques sinó la possibilitat de viure indefinidament rebotant la pròpia ment en un altre cos. Serà un foc fred: la crioconservació. 

S’apunta que hi ha qui està més preparat per entendre cap on va aquest futur on l’amor pot ser només el rastre que perviurà en la fredor del líquid conservant per reviure quan se l’exposi de nom a la brasa de la vida.  


«Formo part d’un petit grup de professionals mèdics transgèneres. Alguns de nosaltres també som entusiastes transhumanistes. No és cap sorpresa; tenim la sensació, o l’hem tinguda, d’estar en el cos erroni. Podem entendre la sensació que qualsevol cos és el cos erroni.» P. 112.


Potser esperarem l’etern retorn fins que tinguem a punt un altre envoltori. 

dilluns, 4 de maig de 2020

Josep M. Benet i Jornet (1964) Una vella, coneguda olor. Barcelona: Occitània



Em va semblar inaudit. 

Corrien els anys 60 i a l’escenari del Romea hi havia un pati interior com el de casa meva, que era allí mateix, a l'altra vorera del carrer Hospital. Des del segon pis del teatre escoltava converses de veïns que m’eren familiars, contemplava les anades i vingudes dels personatges i les seves accions eren com les de la gent del barri... Bé, tot plegat una mica exagerat... però... potser perquè jo que no estava al cas de tot allò que s’esventava: que si a aquell li convé aquella, però està per l’altra; que si una és massa saberuda i l’altra massa coqueta; que si fer-se monja és una opció; que si t’has de mantenir pura fins el matrimoni; que si un se’n vol anar i l’altre s’ha de quedar.... Dalt de l’escenari es mostrava el món tancat de les escales del districte V de la  postguerra del qual jo encara no n’era del tot conscient. L’autor tenia vint-i-quatre anys i era de la colla dels grans.

Així i tot hi havia una cosa que sí que sabia: es deia que tirarien a terra cases per continuar una avinguda que havien començat a obrir les bombes i que donaria llum a la part més fosca del meu carrer. A casa es parlava d’un pla Macià, també d’uns del GATPAC i havíem anat a una exposició on hi havia plànols i fotografies. Allò que no sabia era que trigarien més de trenta anys a fer neteja i a esborrar alguna cosa més que escenaris; tampoc, que el nou carrer rebria el nom de Rambla del Raval.

Avui, en llegir-ne el text, he reviscut aquella representació i he tornat ha sentir l’olor de clavegueres, sabó fet amb cendres i lleixiu dels celoberts.  Encara que, ara, hi hagi altres sentors al Raval, el meu barri no ha deixat de ser el pati del darrere de la ciutat i m’ha conmogut tornar  a sentir aquella vella, coneguda olor que no podran esborrar ni l’alzheimer ni el coronavirus.

Gràcies, Papitu!