dijous, 30 de desembre de 2021

Anna Maria Villalonga (2020). Els dits dels arbres. València: Edicions Bromera





Hi ha qui contempla «el món des del marge», hi ha qui omple llibretes escrivint per un impuls irresistible, hi ha qui s’escapa de la realitat i s’instal·la en la ficció i hi ha qui ho anomena malaltia mental. 

Aquest relat ens interroga sobre quins són els límits entre la visió de l’artista i la de qui pateix una disfunció psíquica i ens qüestiona el poder guaridor, que pot ser enganyós, de la literatura. Aquí, al meu entendre, hi ha la clau de la novel·la: és realitat o ficció? 

Està estructurat per les successives llibretes que va omplint la protagonista i uns contes que ella mateixa va escriure que recolzen simbòlicament els fets que amb cura es van desvelant. El doble epíleg final sorprèn i força a reinterpretar allò que s’ha llegit. 

La imatge més potent és la dels braços i els dits dels arbres de les ciutats que engabiats dins dels escocells no poden arribar a tocar-se les branques: així d’incomunicada està la protagonista que només està arrelada a l’escriptura. 

L'escriptura enregistrada als quaderns ens fa viatjar amb la protagonista per la ciutat, conèixer una història dolorosa i un personatges atractius com la noia dels «cabells feliços». 

La pregunta continua ressonant, en acabar la lectura intensa i plaent: són molins o gegants?

diumenge, 19 de desembre de 2021

Raquel Picolo (2021). Art brut. Argentona: Voliana Edicions

Al fons pintura sobre fusta d'Anton Unai

Un llibre valent amb un títol que em fa qüestionar si estic llegint art brut. 

Però, anem a pams. La novel·la flueix com un monòleg amb el fill absent desdoblada entre la primera i la tercera persona: tot un repte per oferir proximitat i agafar distància. Alhora, avança en espiral, anant i tornant de situacions i temes recurrents que van arrossegant-se i carregant-se de sentit. 

«Escric tal com raja, Víctor. Quan acabo ho repasso i corregeixo quatre coses, res més. No segueixo ni un ordre cronològic ni temàtic. Veig que torno sovint sobre els mateixos temes, però no són ben bé repeticions, pren t’ho com a variacions i records complementaris. Escric en espiral. Aquest és un text de records esmicolats que venen i van.»(P. 130-131) 

Raquel Picolo ho diu clarament perquè ella aquí canta clar això i moltes coses més: la vivències en directe de crisis mentals, les relacions entre els malalts, les famílies i els qui els envolten siguin companys o curadors, els gurus encantadors de serps i altres espècies de sanadors, les faltes creences, el desconeixement social de les malalties mentals, la por que provoquen, l’acceptació dels terrors i de patir aquests mals... 

Però també: l’humor com a contrapunt de la vida, la capacitat guaridora de l’art i de l’esport a l’aire lliure, la superació de les pors, l’amor com a medicina universal i la poesia com a llavor de l’escriptura creativa. 

Em vull aturar en aquest darrer punt, potser una part de l’ànima del llibre: l’arbre japonès i la secreta selva de llimones del poema de Joan Brossa es convertiran en leitmotiv. En concret l’última, per a mi, constitueix l’expressió simbòlica dels plaers de la vida: 

«Pot haver-hi alguna cosa més guapa que llegir amb tu poemes d’Antonio Machado en un jardí modernista, sota un llimoner.» 134 

Potser aquests:

El limonero lánguido suspende 
una palida rama polvorienta 
sobre el encanto de la fuente limpia, 
y allá en el fondo sueñan 
los frutos de oro... 

El llenguatge poètic empelta el text i apareixen analogies i imatges que ens fan veure més enllà d’allò convencional. 

«Un brot és com un bolet, que sembla únic i solitari però que no ho és en absolut, té un miceli colgat a terra que de vegades s’estén fins a molt lluny.» P. 40. 

«El Roberto em va posar oli a les articulacions amb un bufador de foc.» P. 121.  

Encara que, a vegades, es treballen metàfores més o menys lexicalitzades per utilitzar-les amb contundència. 

 «Però l’única que podia escriure el guió de sortida era jo, tal com vaig fer després d’aquesta última crisi.» P. 31.  

Torno al principi, al títol, a la pregunta pendent a la qual no tinc resposta sinó més preguntes: És pejoratiu parlar d’art brut? Cal posar etiquetes de tendències, corrents i gèneres? El llibre obert d’Annie Ernaux que apareix fotografiat al primer paràgraf que llegim, és una declaració d’intencions? 

Les respostes intuïdes a aquestes preguntes em porten pensar que en art, com en la vida, cal trencar etiquetes i estereotips.






diumenge, 12 de desembre de 2021

Anna Freixas (2021), Yo vieja. Madrid: Capitán Swing. Prólogo de Manuela Carmena


Ameno y documentado repaso de lo aprendido por las mujeres que afrontamos la edad de la sabiduría. Se agradecen los toques de humor «que nunca vienen mal» para encajar con ánimos las cuitas de la vejez.

Las mujeres de mi generación además de ser conscientes de que llegar a esa edad es un privilegio, además de saber que es la salud y no los años la que nos permite mantener viva la curiosidad, además de continuar disfrutando de nuestros oficios y artes, estamos decididas a vivir como nos apetezca nuestros últimos años situándonos: «fuera del cerco que nos han señalado como propio, porque ahí es donde somos más poderosas y felices.»

Por ello continuamos siendo compañeras rompedoras de estereotipos con el ingenio aguzado: mujeres ingenieras, secretarias, médicas, vendedoras, abogadas, peluqueras, juezas, profesoras, enfermeras, artistas, deportistas, farmacéuticas, maestras... que continuamos con nuestras habilidades y saberes con un plus de creatividad y, quiero pensar, que de bondad. 

Nos hemos aprendido el mensaje de la antropóloga Margared Mead que «la fuerza más creativa del mundo es la mujer con el vigor postmenopáusico»: hemos dejado de gastar nuestra energía en nuestra profesión donde nos hemos abierto el paso con un plus de esfuerzo, en nuestra familia a la que hemos servido y cuidado y; ahora, por fin, podemos centrarnos en muestro mundo interior y en nuestra comunidad.

Aunque podamos ser mujeres zen no hemos dejado de ser combativas y junto a Anna Freixas continuamos en la brecha para romper ideas hondamente arraigadas que no son más que fósiles del catolicismo y del machismo aunque nos las quieran vender maquilladas de falsa modernidad.

¡Gracias, Anna!

dimecres, 1 de desembre de 2021

Enric Casasses (2018). El nus i la flor. Barcelona: Edicions Poncianes





Fa gairebé un any que El nus i la flor em fa companyia. Cada nit n’he llegit una mica i em deixava un regust a l'ànima com si un caramel intens se’m desfés a la boca abans d’adormir-me. Ara que l’he acabat sé que hi tornaré per retrobar el plaer «guerxo» que sentia Dalí. 

No m’interessa escatir si estic davant d’un llibre d’amor o de filosofia, perquè la fina amor porta aparellada una escala per arribar a l’ideal i d’aquesta manera s’agermanen filosofia i amor: el nus i la flor. 

Allò que a mi em colpeix són les imatges que en generen d’altres com la «petita fulla del ganivet» daliniana que m’evoca la lluna-ull tallada per un núvol-ganivet de Le chien andalou. Les metàfores i símbols de la poesia d’Enric Casasses tenen aquest mateix poder generador que extreuen dels «mots plens» o «paraules amb aura», com jo en dic. Per això el poeta demana a la seva Maga, que no és la de Cortázar, que li proposi mots que convertirà en poesia. Encara que també poden provenir d’una altra font, com en la recreació de l’analogia del paó d’Apollinaire per aplicar-la a García Calvo a qui envia una carta correu al cel. 

«Un paó que tan aviat podia exhibir les irisacions hipnòtiques de mil ulls fent la roda com mostrar les ungles que graten els forats de les vergonyes.»  

De seguida ens adonem que el poeta juga amb les paraules i fa us de l’antítesi per treure’n tot el suc. Així en el cas del paó queden oposades bellesa i sordidesa i en altres es plantegen paradoxes no mancades de sornegueria. 

«La mel del mal.» «Jo, sense l’ego, plego.» «Un llaç que no lligui res», La gallina «calla i canta a la vegada.» La clau per a la qual «tot li és pany i tot porta.»  

«Jo ja fa dies que miro si la famosa clau me la donarà una imatge que tinc al cap, d’unes flors de carxofera.»  

Ens acostem als enigmes i als emblemes on, per un instant, tot sembla tenir un sentit. Imatges i paraules busquen el mateix, fins i tot la forma del vers que evoca més que un escenari o un ambient a «D’escaló a escaló fins a l’alexandrí» o en «La cabra del tigre de blake de ponç». 

Però, no vull dir res, deumenguard, «del compromís del fons i la forma amb frases sense ritme, sal ni pebre.» 

https://www.museunacional.cat/es/colleccio/cabra/joan-ponc/250494-
http://tempsdemetafora.blogspot.com/2018/02/joan-ponc-diabolo-exposicio-la-casa.html

Cal arribar fins el final del poemari per trobar més referències explícites a les paraules plenes que son un trampolí o una escala per anar...

«Sotjant no pas una paraula ans el 
sentit de la paraula com qui remuntés
el cordó del llombrígol.» 

 El melic del món que no només és a Delfos: el nus de l’omphalos.

diumenge, 28 de novembre de 2021

Annie Ernaux (2019). Els anys. Barcelona: Angle editorial. Traducció de Valèria Gaillard


Els anys passen entre fotografies i dinars familiars, mentre que la vida de l’autora es confon entre les de tota una generació. Annie Ernaux és com una germana gran que obre via a aquells que érem massa joves per participar al maig del 68, però que vam ser conscients que aquella era també la nostra revolta. 

Des de l’inici em captiven les enumeracions que, encara que ho semblin, no tenen res de caòtiques: no només donen el to al llibre sinó que serveixen de pòrtic i de fermall, perquè es fan ressò de les veus dels convidats a un àpat que: 

«componien el gran relat dels esdeveniments col·lectius, als quals, a base d’insistir, podríem creure que també havíem assistit.» (Posició 183) 

Les llistes són una constant estilística i es fan servir per exemplificar a partir de realitats concretes els diversos esperits del temps que ens han tocat viure a partir de realitats concretes capaces de provocat l’evocació. 

«Vindrien el transatlàntic France, la Caravelle i el Concorde, l’escola fins als setze anys, les Cases de la Cultura, el Mercat Comú i, un dia o l’altre, la pau a Algèria. Hi havia el nou franc, l’escubidú, els iogurts aromatitzats, la llet en envasos de cartó i el transistor.» (Posició 832) 

Una dècada més tard, aquí faríem el mateix: 

«…ens regalàvem llibres on escrivíem una dedicatòria. Era l’època de Kafka, Dostoievski, Virginia Woolf, Lawrence Durrell. Descobríem el «nouveau roman», Butor, Robbe-Grillet, Sollers, Sarraute, volíem que ens agradés, però no hi trobàvem prou ajut per viure.» (Posició 895) 

Però no tot és col·lectiu, també hi ha un dona, ella, que té la voluntat d’escriure i: 

«…ha tingut la idea d’escriure «una mena de destí de dona», entre el 1940 i el 1985, a l’estil d’Una vida de Maupassant, que faria sentir el pas del temps dins i fora d’ella, en la Història.» (Posició 1779) 

Aquí en tenim el resultat. Li ha calgut, bé que ho entenc, jubilar-se de professora i deixar-se arrossegar per alló que anomena «sensació de palimpsest» que intueixo com la consciencia d’un desdoblament que es converteix en instrument de coneixement i que fa possible alguna epifania. Proust treu el nas. 

Rere d'aquest desdoblament, hi ha l’autora que de tant en tant ens regala engrunes de pensaments enginyosos com conceptes que acaben de perfilar els canvis de context que comporta viure al llarg dels anys. 

«El temps dels fills reemplaçava el temps dels morts.» Pos. 1518 

«El control a distància havia escurçat la durada de l’avorriment.» Pos. 2055 

«Hi havia tants aturats a França com seropositius a la terra.» Pos. 2111 

«El clic saltironant i ràpid del ratolí a la pantalla era la mesura del temps.» Pos. 2527 

«Com el desig sexual, la memòria no s’atura mai.» Pos. 111» 

Sempre els records destil·lats per la literatura obeint al convenciment que quan no hi siguem: «…la llengua continuarà posant el món en paraules. En les converses al voltant d’una taula de festa tan sols serem un nom i el nostre rostre s’anirà esborrant cada vegada més fins a desaparèixer en la massa anònima d’una generació llunyana.» Pos. 159



dijous, 25 de novembre de 2021

Thomas Gilbert (2021). Mujeres de Salem. Madrid: Dibbuks


 Estamos ante una nueva versión de las Brujas de Salem.


Me llama la atención el realismo y la forma de estructurar el relato partiendo de un bordado tradicional: la única manera que tenían muchas mujeres para expresar su creatividad.


És una revisión oportuna ante la regresión mundial y la cuarta ola feminista como nos ilustra Celia Amorós en el artículo que actúa como colofón.



dimarts, 23 de novembre de 2021

Pandelís Prevelakis (2021). Crònica d’una ciutat. Barcelona: Univers. Traducció d’Eusebi Ayensa


No sé si Réthimno conserva l’aire oriental i venecià que tenia quan la vaig trepitjar a finals del segle passat, però després d’aquesta lectura si que sé que ha esdevingut un símbol, ja que com afirma l’autor «l’essència de l’ànima humana no canvia d’un lloc a l’altre». 

Us trobareu amb una crònica per on desfilen un munt de personatges que donen vida a la ciutat com els dos rondallaires que encanten l’auditori amb paraules. 

Les comparacions metafòriques contribueixen a bastir el simbolisme de la ciutat. D’aquesta manera Réthimno és com un vaixell que naufraga xuclat per la sorra i la comunitat turca i la grega venen a ser un matrimoni forçat al divorci després de moltes baralles. El moment de la separació és un dramàtic i culmina amb un crit col·lectiu dels expatriats «salvatge i suplicant, adolorit i amenaçador alhora...» Pàg. 103. 

La ironia apunta en històries com la de Tomàs el Sord que, a més a més de tenir ocells cantaires que no pot escoltar, fabrica lires: «... aquells instruments tan nostres amb els quals els cretencs expressen les seves passions quan no les poden satisfer a ganivetades.» Pàg.120.

La veu del narrador ens fa companyia ja que es dirigeix a qui llegeix establint un diàleg com quan justifica per explicar fil per randa com és fabrica artesanalment una icona: «...temo que el lector actual, que no ho coneix, ho pugui menysprear o consideri que llegir-ho és una feina inútil.» Pàg. 103.

O quan ens convida a observar la dignitat d’un cretenc desfilant en una processó: «Gireu la mirada i esguardeu aquell esvelt portaestendard que obre la comitiva i digueu-me què us sembla.» Pàg. 146.

Però hi ha una altra veu que ens parla i que ens ajuda a copsar de forma més rica aquesta crònica: la veu del traductor a les sàvies notes. Serveixi d’exemple el fragment de El darrer enterrament a Réthimno que Eusebi Ayensa afegeix al tràgic episodi de l’èxode dels turcs dient: 

«Com que no creiem que hi hagi millor final per al trist episodi de l’intercanvi forçat de població que aquest emotiva història —del tot real i que hauria de fer reflexionar els governants sobre les conseqüències tan negatives que poden tenir les mesures dràstiques per intentar donar una solució definitiva a la complexa barreja ètnica i religiosa de l’Europa sud-oriental—, hem cregut convenient de reproduir-la aquí.» Pàg. 146. 

I tant que és convenient perquè la història, quan no es repeteix, rima i, per això, em permeto recomanar-vos alguns dels llibres editats i/o traduïts per Eusebi Ayensa, que es mereix el títol que d’autèntic cònsol de Catalunya a Grècia com diu Rafel Nadal.
Antoni Rubió i Lluch, El record dels catalans en la tradició popular, històrica i literària de Grècia (2001). Barcelona: Curial-Abadia de Montserrat i


Però tornem a la ciutat cretenca que ens ocupa perquè val la pena visitar-la i complir el desig de Prevelakis de «fondejar el teu vaixell davant de Réthimno un capvespre d’estiu, a l’hora que la mar deixa anar la seva flaire de síndria.»


https://www.discovergreece.com/es/experiences/walking-tour-rethymno-old-town

Un moment com aquest és el que conservo a la memòria del viatge de finals del segle passat.



diumenge, 21 de novembre de 2021

Janichirô Tanizaki (2015). El tallador de canyes. Barcelona: Viena Edicions (El cercle de Viena). Traductor: Albert Nolla


Llibre del tram final del riu de la vida: evocació d’un passat històric, social i personal. Delicat i subtil com la boira que embolcalla les muntanyes, com la primera lluna de tardor reflectida al riu. 

Sembla que no passi res, sembla que només hi hagi contemplació de la natura, relació amb les arts i enyor d’un temps en el qual les cortesanes s’oferien als viatgers des de les barquetes que omplien l’aigua quieta. Fins que apareix el personatge de l’ombra que beu i comparteix sake mentre explica una història d’amor i ens descriu el personatge d’Oyu, una figura d’ivori amb el rostre infantil emboirat, com sortit del Relat de Genji. La delicadesa i la subtilitat ens encanten i ens empassem com si fos un conte una història terrible.

El narrador ens sedueix perquè no calgui resposta a la pregunta que formula un poema del període Genkyû. 

¿Qui diu que són millors 
els vespres de tardor?

dilluns, 15 de novembre de 2021

Sebastià Portell (2021). Les nenes que llegien al lavabo. Barcelona: Ara llibres



Una autobiografia lectora amb un bon títol que m’ha recordat la de Roberto Cotroneo, Si un matí d’estiu un nen.

La part personal d’aquest desplegar de la lectura i l’escriptura és la que més m’ha interessat: m’he reconegut en com, per qüestió social i de gènere, costa aixecar la veu. 

La part teòrica no m’aporta molt de nou, potser perquè recordo lectures com La dona que mira els homes que miren a les dones, de Siri Husvert on el rigor teòric i la mirada irònica excel·leixen. http://tempsdemetafora.blogspot.com/2018/01/siri-hustvedt-2017-la-mujer-que-mira.html

De tota manera, Portell aconsegueix mantenir una prosa clara i convincent. 

No vull entrar en la discussió del cànon. A part de marcar una determinada pauta de qualitat,  també és una manera de cantar que consisteix en repetir en diferents veus i moments el mateix. Així penso que ha de ser el pretès model literari: una polifonia de veus.

Em faig meva una dita d'Álvaro Cunqueiro que ve a tomb: «Escriure és estar a l'altura d'allò que s'ha llegit» 

Ve-t'ho aquí!



dilluns, 8 de novembre de 2021

Emmanuel Carrère (2021). Ioga. Barcelona: Llibres Anagrama. Traducció de Ferran Ràfols Gesa


Carrère m’enlluerna i m’inquieta alhora, però hi torno i no només perquè fa anys que practico ioga.

Em trobo amb un patchwork muntat con un guió cinematogràfic amb punts de gir estratègicament situats, anticipacions i epifanies a vegades velades per l’escepticisme. 

Xalo seguint el camí que sembla que portarà el protagonista cap a la «serenitat meravellada». A mida que avança el text s’espigolen definicions de la disciplina que ens ocupa, no cal patir per recordar-les perquè al final s’agrupen en una llista que ocupa tres pàgines i que fa de colofó d’haver superat el repte que suposa complir l’objectiu inicial de fer «un llibre subtil i ocurrent sobre el ioga.» Aviat tinc la certesa que més que un propòsit és un leitmotiv irònic que expulsa l’obra de les prestatgeries dedicades a l’autoajuda. 

A aquestes alçades de la lectura, suposo que l’autor em desactiva la prevenció inicial en confessar que intenta rebaixar el seu ego, però com que vinc de llegir Els anys d’Annier Ernaux, el jo, jo, jo de Carrère em continua carregant. Tot i així, concloc que és tan brillant que no pot escriure d’una altra manera «O lo tomas o lo dejas.», que deia l’àvia. I no només el prenc, sinó que al contrari que amb Limonov, adopto la paradoxa sobre la qual es construeix. 

« ...un llibre necessari que serveixi per unir els dos pols: una prolongada aspiració a la unitat, a la llum, a l’empatia, i la potent atracció oposada de la divisió, la reclusió en un mateix, la desesperació. Aquest estira-i-arronsa és la història de tothom.» (Pàg. 162)

Així, escriure pot ser una mena de meditació. Potser també ho és llegir, penso tot subratllant algunes metàfores espatarrants com el llac sonor que és «el deixant d’un sol cop de maça d’un gong», o «una nota com un estel llunyà des d’on es desenrotllarà una garlanda.»  

Arribo al pedaç fosc de la baixada als inferns i em costa una mica, però a mida que les vides dels migrans de tota mena es creuen a l’illa de Leros la cosa s’anima i el ioga es situa al seu lloc. No hi ha fugida del samsara, sinó que el contacte amb persones que pateixen guareix més que la meditació concentrada en la respiració. 

Acció i contemplació, escriure i buidar-se de pensaments, fer una cosa i la contrària: «els llibres et donen dret a tot.» (Pàg. 67) 

Fins i tot a acabar amb la joia de contemplar com la persona a qui es comença a estimar practica ioga sense pretensions, just allò que fa temps que provo de fer.

dilluns, 1 de novembre de 2021

Tessa Hadley (2021). Cap al tard. Barcelona: Edicions 1984 (Mirmanda). Traducció de Mercè Ubach



Una casa londinenca i un capvespre de principis d’estiu. Un faig «flamejava contra el cel turquesa consumint l’última llum», mentre sonava música clàssica. El telèfon porta la notícia d’una mort sobtada i els últims acords de la peça lliguen l’escena, alhora que caracteritzen els personatges. 

La veu narrativa m’arrossega des d’aquest moment. 

Dues parelles han mantingut una amistat amorosa des de la joventut i l’equilibri es trenca amb el traspàs d’un d’ells. Els arquetips de l’intel·lectual esquerp, el marxant d’art encantador, la dona seductora i l’artista incompresa queden superats per una trama gens tòpica, uns diàlegs contundents i unes descripcions on els trets físics i els de caràcter són facetes d’un retrat vist des de perspectives diferents. 

L’Alex va ignorar els trucs, o només va revelar que n’era conscient amb una lleu tensió irritada al rostre, sempre amb aquella expressivitat líquida, estrangera, perquè tenia els ulls foscos i subratllats com si els portés pintats. Aquest efecte es feia més cridaner a mesura que envellia i la brillantor li marxava dels cabells, que havien estat d’un color d’or fosc, deslluït.(P.10) 

Novel·la psicològica de les bones, em dic. I vaig entrant en el laberint de les relacions de llarga durada entre homes i dones. Els paral·lelismes amb situacions viscudes sovintegen i, aviat, la psicologia dona pas a un retrat sociològic d’una generació que, com totes, ha trencat alguns motlles per bastir-ne d’altres. 

Ara bé, allò que fa que aquests personatges siguin per a mi únics i, alhora, propers és que per al Zachary, la Christine, l’Alex i la Lídia la música, la literatura i l’art són una part primordial de la seva vida. La veu narrativa omnipotent ens fa contemplar-los al llarg del temps fins que intuïm que el bé més preuat de tots ells és la llibertat que permet la contemplació i la creació. 

La novel·la es començarà a tancar allí on va començar. Ara ja és la tardor i l’ambient també m’arrossega:

Les ràfegues de vent esbarriaven els pilons de fulles (P.283) 

M’aturo un moment en el verb esbarriar, l’agraeixo a la traductora i em preparo per acomiadar-me d’aquests personatges que sento com a germans.

dimarts, 26 d’octubre de 2021

Borja Bargunyà (2021). Els angles morts. Barcelona: Periscopi (Escafandre n. 15)


Com trencar els clixés que ens encarrilen el pensament? Com donar nou sentit a les metàfores que ens modelen la vida sense adonar-nos-en? 

Situant-nos als angles morts. 

…la caiguda de la magnòlia deia tot el que calia dir sobre l’estat de les humanitats. No es podia ser més vulgar. Per moltes ganes que tinguessin de trobar-hi segons sentits, la magnòlia era una magnòlia i punt, els tèrmits eren tèrmits i la caiguda, caiguda, pensava l’Antoni, convençut que hi havia alguna cosa terriblement mediocre en allò de trobar metàfores en les casualitats. (Posició 2211)

Tot hi així, des dels punt cecs, les humanitats són una magnòlia talada, la universitat ja no salvaguarda la cultura, una piorrea simbolitza la societat podrida, els lavabos es converteixen en escenaris d’epifanies i ens empassem que la vida imita l’art perquè les criatures neixen amb malformacions cubistes. 

Com deixar d’interpretar en aquest bosc de símbols, icones i indicis en que han convertit el món els semiòtics i altres sectes?

Destil.lant ironia.

…feia gairebé deu anys, la universitat ja havia decidit convertir-se en el que era ara, o sigui, un tall de mortadel·la verbal esmunyida entre el lobby dels pedagogs i l’utilitarisme descerebrat de l’empresa, que els punxava amb la cosa ninxolista i aconseguia declarar culpable qualsevol llicenciatura que no acredités una «aplicació immediata» o un «diàleg productiu amb el mercat laboral») (la paraula mateixa, acreditar, ja anava acompanyada d’una bafarada de banquer que dissuadia qualsevol seriositat). (Posició 2701) 

A l'escriptor li cal adoptar la posició adequada perquè l’estil quedi impregnat de sentit. Per això la prosa té bonys com el nadó malformat i s’omple de paréntesis; per la mateixa raó, els augmentatis mig despectius proliferen. 

«... pensar» sense aquella sorollada, ni tota aquesta gentola que li parlava alhora. (Posició 5107) 

És una aposta arriscada, però no hi ha elecció: 

 Jugar-se el tot pel tot, això és escriure… (Posició 2422) 

Cal cercar amb desesperació en els marges i en els plecs perquè: allí hi corre: la vida, amagada i zumzejant, escalfada arran de la podridura. (Posició 2734) 

És coherent que un femer sigui al final del camí. 

Em pregunto si he fet una lectura esbiaixada de la novel.la, potser pel meu afany de caçar metàfores; però sigui com sigui, aquest barroc festival de conceptes i analogies em mareja i, alhora, em fa xalar.

diumenge, 17 d’octubre de 2021

Joan Calvet i Ràfols, Exposició Antològica. La Premsa. Sant Pere de Ribes

Avui s'acaba l'exposició i les parets plenes de grumolls de La Premsa quedaran uns dies despullades abans no arribin altres obres a fer encara més acollidora aquesta taverna que és un racó d'art, de bon menjar i de grates companyies. 

Les parets blanques de la casa de cos número 7 del Carrer Torreta, o de la Mitja galta són el marc idoni perquè llueixi l'obra de Joan Calvet, artista polifacètic de sòlida trajectòria que el va portar a París, a exposar arreu i a relacionar-se amb figures com Joaquim Mir i Armand Cardona Torrandell.

Però allò que el fa especial és la versatilitat del seu art que el porta a treballar tant el ferro com la pintura i la fusta. 

Fem-ne un tast. 


En un racó damunt d'una bota ens sedueix la silueta-perfil-frontal d'una dona que ens mira i que té uns rinxols que donen aire a la cara ovalada. Una dona que, ensimismada, està a punt de somrire. En realitat no hi ha ni ulls, ni cabells, ni contorn de la cara ni els llavis es despleguen. Tot es suggeriment evocat amb simplicitat per la forja que fa lleuger el ferro. 



El paisatge reflecteix la gent que l'habita i en aquest la terra és la protagonista. Diferents planols de colors matitsats ens el fan reconeixer com ben nostre: les vermellors d'argila, els ocres del soldó, la negror dels troncs dels ametllers i els grisos de la pedra seca. Gairebé no hi ha cel, només una petita franja que es desplega rere l'horitzó amb una clariana i uns núvols blancs, potser abans o després d'un ram d'aigua i que em sembla el símbol del destí que espera a la collita. 


Per últim, el material més viu i més càlid perquè va ser arbre i, ara, esculpit amb art i col·locat en una concavitat em sembla una imatge religiosa o, millor dit, espiritual. Res millor per sentir el desig de gaudir de més obres de Juan Calvet i Ràfols.

També en aquest blog una altra exposició de La Premsa: http://tempsdemetafora.blogspot.com/2015/07/metafores-visuals-lluis-blay-1923-2010.html

dimecres, 13 d’octubre de 2021

Cossegrain Duval-Brussi, Nenúfares negros (2020). Barcelona: Norma Editorial

Guiverny. 

Un pueblo pintado que se ha quedado clavado com una mariposa y muestra su belleza en el ataúd de un estuche con tapa de cristal. 

Una mujer también se ha quedado atrapada y como narradora juega con el lector para conseguir que no deje de leer y encuentre la solución del caso. Pero en la versión de novela gráfica se sigue bien el juego, porque las ilustraciones evocan un tiempo en suspensión.

Los nenúfares de Monet continuan flotando en un lago eterno. 



dilluns, 4 d’octubre de 2021

Joan-Lluís Lluís (2021) Junill a les terres dels bàrbars. Barcelona: Club Editor. PREMI ÒMNIUM MILLOR NOVEL.LA DE L' ANY




Amb l'estudiada senzillesa d'un parlador de contes, l'autor ens proposa una novel·la itinerant que segueix les petjades d'Ovidi. Podria pensar-se que l'autor de les Metamorfosis és un macgoffin intercanviable per qualsevol altre, però en realitat és l'element que estructura i determina el relat. 

Ens guia la discreta veu del narrador que comença amb «Va anar així.» P. 12 i gairebé acaba guardant-se un as a la màniga amb: « Millor no afegir-hi res i tancar el capitol. » P. 253. 

Entre mig, allò que més m'interessa és com es converteix en narració el procés mitjançant el qual la lectura ens deslliura de l'esclavitud. 

El poder de la paraula escrita rau en transmetre informació i en fer reviure mons: Joan-Lluís Lluís n'és la prova. 

El text és ric en descripcions de la natura: 

 « L'hivern irromp cavalcant la tardor, com en una violació d'estacions. »P 19.

 «. ..un forat a l'bosc, com ara l’ull badat entre els arbres.» P. 64.

i excel·leix a l'evocació de sentiments i d'estats d'anim. 

«Cada vegada que llegeixo prosa o versos d'Ovidi, sent la mateixa llangor llepant-li la pell i l'ànima.» P. 36.
 
« Sent com la pedra gelada s’ha eriçat i punxa per dintre per obligar-la a fugir.» P. 67.

 Traduir, millor dit fer de torsimany, és parlar  bé i 

«Cansa, encara que no cansi el cos.» P. 166. 

La lletraferida Junil va fent deixebles al seu país, com un apòstol de la bona nova de l'escriptura i, mentre tanco el llibre i miro per la finestra, em floreix el desig que el seu camí no s'acabi amb el punt final d 'aquesta novel·la.

dissabte, 25 de setembre de 2021

Albert Pijuan (2020). Tsunami. Barcelona: Angle editorial. Edició digital


«La calma consternada podía casar amb els primers compassos de La consagració de la primavera Posició 3050.

Escolto el primer moviment de la simfonia d’Stravinsky i em quedo amb el regust d’aquesta «calma consternada». La millor metàfora del text. Més que un recurs: simfonia oculta, harmonia i dissonància, batec arítmic de la novel·la. 

 M’explico. 

En un principi m’ha semblat llegir la paròdia d'un conte de terror. Tres cosins comencen a conèixer el món que es volen menjar. Es mastega la tragèdia, potser una mica massa pel meu gust —no es pot negar que enganxa pel nas qui llegeix—. Alhora sovintegen imatges precioses, algun element màgic com l’elefant i fragments de crítica social. Bona combinació. 

 «...seu pla com una bassa gelada, lleuger com una bombolla, transparent com un esperit.» (Posició 293) 

A mida que avanço em ve el cap el text brodat de La mar rodona i em pregunto si estic davant d’un subgènere de literatura d’hotels. Alhora, no em distreu el canvi de tercera a primera persona que practica la veu narrativa i m’atrau el personatge de la Nu amb la maleta plena de llibres amics i el projecte de pel·lícula amb la càrrega irònica corresponent. 

 «la pel·lícula va d’una família que dirigeix una cadena d’hotels, que és un sector que sintetitza a la perfecció la dinàmica fagocitadora de la classe dominant, la qual, sota la política de terra cremada, extreu el bé d’un lloc per emportar-se’l a casa i que té l’habilitat, mentre dura l’espoli, de crear a ulls de les seves víctimes un miratge de benestar, la clau de la seva supervivència…potser per fer el guió abans hauré d’escriure-ho en forma de novel·la de prestigi…» (Posició 1346-1353) 

Els elements màgics augmenten i en contraposició a la destructivitat del primer tsunami que s’ho ha empassat tot, ara, trobem una bona epifania. 

A la tercera part, la cosa s’escalfa i es complica: han de convergir tots els fils de la trama i, amb una certa dificultat, ho fan. 

Per cert, també em quedo amb la imatge de l’elefant retrobat que vull entendre com aquell que ningú vol veure, però que quan apareix trenca alguna cosa més que la vaixella. 

 «Però de la mateixa manera que en la simfonia de Stravinsky, l’agitació va irrompre en la postal devastada.» (Posició 3055) 

Justícia poètica.

diumenge, 19 de setembre de 2021

Manuel Baixauli (2020). Ignot. Barcelona: Periscopi


Torno a Manuel Baixauli.

Com sempre, hi ha molta teca en Ignot i no parlaré de la trama entortolligada ni de l’alternança del punt de vista que proposa angles insospitats. Només em fixaré en les eines conceptuals —analogies, símbols o metàfores— gràcies a les quals podem entrellucar els secrets de la creació artística sigui plàstica o literària. 

Començo pels noms propis que converteixen els personatges, encara que siguin realistes, en possibles elements d’una al·legoria. Crisòstrom o boca d’or, Mateu: do de Déu, Artur d’evocació cavalleresca o Edmund com el comte de Montecristo... 

Segueixo per una fèrtil analogia segons la qual escriure involucra el cos i és com una gimnàstica saludable. Així també, el talent vol digestió lenta. Qualsevol art creatiu és un fet orgànic. 

Per altra banda, una ànima sense foc no pot escriure i l’art que busca el caliu va a les profunditats. La mina de El Molar, el guiatge del Perxe i les cases de l’Edmund es converteixen en símbols que, alhora que estructuren el relat, ens apropen a un dibuix de la possible sortida del laberint. Si és que n’hi ha, perquè els personatges d’aquesta ficció somien un món que sigui «un llibre immens i viu.» 

Uns éssers amants de la pintura, la música, el cinema i la literatura que es confabulen per trobar els genis desconeguts, els tresors ignots que es preferible no pregonar per preservar l’encant «com de cala recòndita i paradisíaca». La paradoxa entre ocultar i publicar es fa evident i, tot i així, m’identifico amb aquests friquis perquè m’agrada divagar tot caminant per llocs com els arrossars i anar més enllà. 

 «Finestra sempre.»

divendres, 30 de juliol de 2021

Benjamin Black (2021). Quirke a Sant Sebastià. Alzira: Bromera (L’Eclèctica). Traducció d’Eduard Castanyo


Hi trobo molt del Banville de El mar en aquest Benjamin Black, potser perquè Donostia li va com anell al dit per començar i acabar amb l’alé de La Concha: 

Quan en Quirke es despertava de nit, amb la finestra oberta al costat del llit, era com si hi hagués un animal gros i amistós dormint que respirava amb suavitat al defora, en la foscor. (Pàg. 15) 

De bon principi apareixen les constants d’allò que més m’interessa de la novel·la: la descripció dels estats anímics dels personatges i la recreació d’ambients que, plegats, m’empenyen la lectura més que una trama bastida sobre l’atzar, amb el que juga fins a la paradoxa. 

—Bé les coincidències no existeixen —va admetre el Paul—. És com creure en les fades. Aquestes coses a l’atzar succeeixen contínuament, però no ens n’adonem. (Pàg. 119) 

Els personatges fascinen i em fixo en com la desapareguda April es compara amb l’Hermione de Conte d’hivern de Shakespeare. A partir d’aquí, em sembla trobar alguna cosa de teatral tan el l'argument com en la disposició d’escenes com aquesta en la qual es fa explícit: 

Segueren en una taula al menjador (com actors en una comèdia). Fins i tot la llum de la finestra tenia una resplendor irreal, com si la font no fos el sol, sinó una bateria de làmpades d’arc curosament disposades en una tramoia. (Pàg. 242) 

Agraeixo els tocs de metaliteratura i d’art que esquitxen el text, com l’evocació final del mar que no fa presagiar res de bo i que, per a mi, és el deixant d’aquesta novel·la: 

El record d’aquell moment, que no es perdria mai, ja s’apartava d’ell amb la cortina panxuda i el sol a la finestra i, enllà, el mar blau indi que s’estenia fins a un horitzó borrós. (Pàg. 285) 

 Gran!

dilluns, 26 de juliol de 2021

Núria Cadenes (2020) Guillem. Barcelona: Amsterdam. Ara llibres. PREMI LLETRA D'OR 2021










Al principi es pot pensar que les escenes són tessel·les i que, a mida que anem llegint, anirem construint un mosaic. Poc a poc veiem que cada petita peça té veu pròpia i calia una polifonia per aconseguir que el conjunt sigui viu.  

Hi ha una veu narrativa en tercera persona que adopta diverses perspectives: la germana, el Gabriel, els pares, xica 1, 2..., dona... home..., l’advocat, el becari... Però també hi trobem pamflets, informes, textos de diaris, jocs de rol virtuals, pancartes... Aleshores el mosaic es transforma en un collage dinàmic. 

Cada element és al seu lloc, cada part ens projecte el tot i aconsegueix l’objectiu de convertir la infame injustícia en una eina de reivindicació, en un símbol de la lluita d’un poble per preservar la democràcia i la identitat. Està ben fet. 

Són particularment interessants els punts de vista de persones que semblen quedar fora del focus, gent del carrer que reflexiona sobre allò que està passant com l’Home 5, el muntador que pensava que havia oblidat una altra mort i que ara se li representa, o l’uixer del jutjat que aquesta vegada no fa apostes amb la dona sobre quina serà la sentència: ells són els veritables jutges. 

Més que un mosaic, Núria Cadenes ha convertit el text en un mural amb descripcions àgils i plàstiques que retraten els personatges. 

Veiem com ho fa. L’Home 11 és fotògraf i té al davant al pare del Guillem. Adoptem el seu punt de vista: 

...aquell home devastat i serè, aquell home que pronunciava cada mot com si abans de dir-lo l’hagués deixat marinar. Les bosses sota els ulls, tres ratlles fondes al front, una tristesa infinita, les mans que es movien sense cap estridència, i aquella llosa invisible sobre les espatlles. Aviat farà tres anys que li van matar el fill. Tres anys. Han deixat anar els assassins. I diu «no impediran que continue essent un demòcrata».  És la veu, que hauria de poder quedar reflectida a la fotografia si és que ha de passar a la categoria de retrat. (P. 169-170) 

 I tant que hi queda reflectida en el text! 

dimarts, 20 de juliol de 2021

Maggie O’Farrell (2021) Hamnet. Barcelona: L’altra editorial. Traducció de Marc Rubió Rodon


Un nen busca desesperadament la mare per casa i pel taller de guants familiar. És un travelling que no només compleix una funció dinàmica i d'intriga, sinó que té el poder de transportar-nos a mitjans del segle XVI i de fer-nos experimentar les sensacions i sentiments del protagonista: 

«El Hamnet allarga un dit i toca la pell de cabra. És inexplicablement suau, com la carícia d'una alga de riu a les cames quan es banya els dies de calor. La pell es gronxa suaument, les potes esteses, tibants, com si volés, com un ocell o un gul.» (P.17) 

El nen no troba ningú que l’ajudi i aquests moments quedaran «dins el cor de la mare la resta de la seva vida.» 

Qui llegeix sap que la germana ha caigut malalta, però haurà d’esperar ben bé un terç de la novel·la per saber-ne més, perquè la narració tira enrere i ens explica la vida anterior del futur escriptor que «havia atret sempre la ira i la frustració del seu pare, com una ferradura a un imant. (P. 40). També coneixem millor l’Agnès, la falconera que es convertirà en la dona del mai anomenat Shakespeare, la que coneix l’esperit del bosc i els secrets de les plantes, la que intueix el patiment que hi ha darrere dels guants elegants de la casa dels sogres, la que farà possible que el seu home s’alliberi de la carcassa que l’oprimeix «com la cera que regalima per una espelma encesa i revela l’home que hi ha a dins.» (P. 146) 

L'Agnès entén que el marit ha de fugir de casa, ha de fer la seva escrivint lluny d’ella. 

La informació ens arriba en comptagotes i just en el moment precís: fa de bon esperar perquè el camí, com en totes les obres de la O’Farrell, està ple de sorpreses i d’imatges precioses, com la del cos prenyat de l’Agnès vist pel seu marit: 

«Com una dona que s’hagués empassat la lluna.» 

O la sensació d’estar a punt de parir: 

«...ha sentit l’olor de moneda rovellada de cada nou naixement.» 

O la de tancar els ulls de fill que acaba de morir: 

«Les parpelles són d’un delicat gris purpuri, com els pètals de les primeres flors de primavera (...) que calents i relliscosos que s’havia notat els dits, quina tasca tan impracticable, com li havia costat posar-los –tremolosos i humits– sobre aquelles parpelles, tan estimades, tan conegudes que si algú li donés un carbonet podria dibuixar-les de memòria.» (P. 255) 

El dol per la mort del fill potser acabi amb la vida en comú de la parella que, separats per la distància física,  només poden convergir gràcies al sortilegi de la literatura. 

Em voldria convertir en l’Agnès i veure la representació de Hamlet, m'agradaria allargar «una mà com si volgués donar-los les gràcies, com si volgués tocar l’aire que els envolta a tots tres, com si volgués travessar la frontera que hi ha entre públic i actors, entre vida real i teatre.» (P. 353) 

Maggie O'Farrell ho ha tornat a fer.