Maria Barbal (2021) Tàndem. Barcelona: Destino (L’àncora)

La Vanguardia 4-2-21

L’escriptura de Maria Barbal sempre fa bona companyia i aquest relat no n’és una excepció, encara que se m’hagi acabat sense adonar-me’n i m’hagi quedat amb ganes de més teca. 

He llegit amb plaer una novel·la breu que utilitza l’el·lipsi amb traç ferm i que dibuixa un esbós de l’adolescència de la vellesa: la crisi de la jubilació i l’evidència de començar un compte enrere. 

És el moment de deixar anar llast i, aleshores, apareix el desig de sentir aire fresc com el vent a la cara de quan anem amb una bicicleta costa avall, o de quan, darrere d’un tàndem, algú deixa de pedalar, s’aixeca i es deixa portar, un instant, per l’altre: hi ha un anhel de llibertat per afrontar el tram final de la vida. 

Els protagonistes són arbres ventejats però els veiem «sospirant encara per la bonança...» Acostumen a treure el nas les persones-arbres en els textos de l'autora. 

Ell, l’Armand, ens parla en primera persona: 

 «Baixàvem carrer de Sants avall. Tenia la sensació que els cotxes eren un riu i nosaltres érem fulles relliscant per la seva superfície.» (Posició 197) 

A ella, l’Elena, l’escoltem des d’una veu narrativa en tercera persona, fins i tot quan baixa a l’infern d’una UCI i li seguim el pensament: 

     «Als hospitals, els corredors són rius de passos en diferents ritmes… Cures intensives és allí on un familiar aconsegueix captar el sentit més profund d’inutilitat, on, de la seva presència, n’obté una resposta de solitud quasi absoluta.» Posició 984. 

L’Elena ha estat parvulista i, potser, en aquest fet hi nia la vitalitat per pedalar altre cop. 

 «Tan a prop dels nens, havia estat jove un temps més llarg de l’habitual. La mainada omplint els dies de xiscles, de plors esparsos i de somriures. També, de metàfores. La lluna, un tall de meló. Lluna vermella, de síndria. La flor, papallona… Cada cosa era i no era. Ella era una mestra o era una nena...» 

(Posició 413-7) 

La capacitat de reinventar-se i la imaginació és allò que reivindica aquesta obra de Maria Barbal que fa bona companyia a lectores i lectors de qualsevol edat.

Francesc Serés (2020), La casa de foc. Barcelona: Raval Edicions, Proa

Podríem pensar que som davant d’un drama rural explicat per un mestre foraster que arriba a una vall feréstega. Més aviat crec que hi ha la voluntat d'acompanyar a un protagonista peregrí per uns topants que li ensenyen com els essers humans ens podem convertir en escorpins. 

 

El mestre és un nàufrag que arriba a una riba desconeguda i, per situar-se, acut a llibres com els de Bolós, Pla i d’Ors, on constata que coincideixen en assenyalar «la fragilitat de la vida al ras.» 

Això va de records i, des de l’inici el Víctor de can Rourell sentència que «...les històries que recordem són forats de cuc que comuniquen universos autònoms que ens desplacen a llocs i temps diferents.» Quan, al final, retrobem el personatge ens sembla que aquesta frase podria definir la novel·la que no es tanca en el microcosmos de la vall, sinó que al anar a les capes profundes on s’amaguen els fòssils connecta amb unes vetes d’aigua que ens comuniquen amb altres rius. 

Fixem-nos en aquest fragment dedicat al Jordi, el saurí: 

 «És el que li passa a la pell del món, i m’atreviria a dir que també a la de les persones, que només és la capa superficial, la que veiem, una dècima de mil·límetre sota la qual hi ha tot el que és realment un cos o la terra, la forma exterior sobre la qual en Jordi començava a caminar arrossegant les dues barres de coure. Ell hi veia llums, allà dins, i temo que és el que intentem fer tots, trobar la llum de dins de les coses, els significats, les històries, l’aigua, veia la part de veritat que hi ha sota la primera capa de matèria.» 

El sistema de símbols que, a part del demorat desvelar dels misteris del petit món, estructura la narració és ric: el gos Núvol, els escorpins, el fred i el foc, l’aigua, les feixes brutes i les netes, les roques, les musaranyes, l’aula d’acollida, el rellotge de sol, La Gola del Llop, la droga estigma del capitalisme, els ariets... 

Tot plegat està cosit per una constel·lació de personatges al centre dels quals hi ha el Jordi de la Casa del Sol que exerceix de demiürg encara que només sigui un gegant amb el cor de fang. 

Acabo la lectura amb una sensació d’afinitat, encara que no hagi posat mai els peus al Sallent. No sé si hi ha una vena de mestre a mestre que em comunica amb el narrador, o si comparteixo la necessitat d’explicar certes històries. El temps ho dirà, però m’ha quedat el pap ple de preguntes.

Almudena Grandes (2020), La madre de Frankenstein. Barcelona: Tusquets

Esta vez el médico protagonista es un psiquiatra: Germán, hijo de un republicano que murió en la cárcel y que, gracias al padre, terminó su educación en Suiza. Ahora, en 1954, después de quince años, regresa a una España convertida en «feudo de un general fascista asentado sobre los hombros de la Iglesia Católica.» Pág. 358. 

Su mirada de extranjero capta inmediatamente que Madrid se ha convertido en «un animal raro, un monstruo sujeto a una metódica, fantástica metamorfosis.» Pág. 22. y que el manicomio de mujeres en el que ha venido a trabajar es «una miniatura patológica de un país enfermo.» Pág. 65. 

 Basten las tres citas anteriores para mostrar la capacidad expresiva de las imágenes a los que nos tiene acostumbrados Almudena Grandes. Su estilo puede ser un bisturí o una aguja de bordar pero siempre está al servicio de una narración rica y estructurada para atraparnos. 

La trama está construida sobre los pilares de tres voces narrativas: Germán, el psiquiatra que se enfrenta a las directrices de el caudillo de la psiquiatría; Aurora, la megalómana con manía persecutoria y María, una enfermera prodigiosa que sabe a yema de huevo batido con azúcar. Tres voces distintas con sus peculiaridades que nos ofrecen perspectiva diferentes y conjuntos de historias enlazadas que convierten la novela en coral. 

La entrada es magistral. Una música de piano que compite con el Ángelus del manicomio arrastra al protagonista hasta la anciana que la ejecuta y reconoce quién es. Los lectores no lo sabremos hasta la página 54. 

 Poco después, en la 76 otra gran incógnita se abre con estas palabras extraídas de la mente de Aurora: «Este hombre no puede ser español… ellos no me han olvidado, nunca han dejado de perseguirme y han vuelto. Es duro reconocerlo pero, por lo que se ve, sacrificar a mi hija no sirvió de nada.» ¿Por qué sacrificó a su hija esa mujer que experimentó con ella como el doctor Frankenstein con su criatura? ¿Cómo puede ser que esta señora que regala a German una alegría extinta sea un monstruo? Pero otras preguntas se cruzan por la mente del lector: ¿Conseguirá Germán permanecer en España y liberar la psiquiatría de sus caudillos? ¿Su amor por María tendrá un final feliz? Y así vamos leyendo sin tregua, deteniéndonos en momentos en que una comparación, un símbolo, una evocación, una escena, un personaje, un rasgo de carácter o un fragmento de diálogo que nos ponen delante de un espejo, nos hacen sonreír, llorar o reflexionar. 

 No todas las preguntas tienen respuesta simple, pero la novela se cierra bien porque el objetivo no es solventar todas las dudas sino retratar la «España viva y siempre noble» y dejar constancia de que: «El sueño de la razón produce monstruos.»