TOTES LES ENTRADES

dijous, 29 d’abril del 2021

M. Antònia Grau i Abadal (2020). El tacte suavíssim de l’absència. Valls-Premià de Dalt: Cossetània-Font del Cargol. Pròleg d’Emília Illamola Ganduxé. Il·lustracions d’Aurembiaix Abadal i Grau


Els llibres s’enganxen com les cireres. 

Migdia del diumenge que obria les portes del Sant Jordi de 2021. Davant de la llibreria Índex de Vilassar de Mar hi ha paradeta amb una colla d’escriptores preparades per signar llibres. Vaig cap a la Maria Antònia que està capficada escrivint una dedicatòria i, fent temps, bado la bona collita maresmenca que hi ha sobre les taules. Una coberta blau turquesa despullada de títol i d’autoria em crida: parlo amb l’autora, l’Elisabet, i me’l quedo. Continuo cap a la poeta i el primer que li dic és que m’acabo de comprar un llibre per la portada. Branda La lectora accidental, m’informa que comença amb aquesta situació i em presenta l’autora, l’Emília, que ha fet el pròleg del seu recull de poemes. 

Torno a casa amb els tres llibres i, ara, uns dies després, és el moment de desenganxar les cireres. 

El tacte suavíssim de l’absència m’ha colpit: delicadament i fonda. No és només la petjada d’un dol sinó com bé escriu Emília Illamola «un retaule finíssim ple d’esperança, on cada paraula ocupa el lloc precís.» 

El títol ens dona la clau del contingut i de la forma: senzillesa elaborada i musicalitat que ens embolcalla. El ritme ens porta del cop a la serenitat d’una conformitat militant, com un riu que comença amb torrentada i que acaba fent meandres. 

Alhora, l’absència es palpa en imatges: «un vent de glaç...», «un frec de plomes...», «ales que bateguen...» «com una aura...» 

Fins que albirem una treva en el dolor i en la por. 

            I arrela, sota la pell, 
el verí de la basarda, 
            però 
                 s’obren 
esquerdes mínimes de lluor, focs follets,
i, com una aura, el secret d’existir 
que mai no es desvetlla del tot. 

És el moment de sortir de la presó del dol i de guaitar la nostra terra que només és un punt en l’espai infinit: Henry-David Thoreau treu el nas. 

Aleshores, 

El temps retroba  
els vells acords de guitarra. 

I gaudim de la natura sense tancar els ulls al neguit social i existencial: 

Tal com malferim la Terra, 
qui sap si aviat tot serà 
perdut dins l’etern. 

I mentre el món fa foc amb atxes d’odi,
ajupida, flecto els genolls 
i m’envolto amb els meus braços 
en un intens i solitari 
arrap. 

 Així ens esgarrapen i ens abracen els versos de Maria Antònia Grau i Abadal.

Emília Illamola Ganduxé (2021). La lectora accidental. Valls-Premià de Dalt: Cossetània-Font del Cargol


Sóc lectora accidental de l’última novel·la de l’Emília que em va venir a buscar el diumenge abans de Sant Jordi. Deixo de ser-ho aviat, perquè reconec que he seguit el mateix impuls que la protagonista i que, quan un llibre et crida, has de ser com el buscador d’or del conte de Tagore: no has de deixar passar l’ocasió. 

L’or que hi he trobat —tothom hi trobarà el seu— són les reflexions fetes ficció sobre la lectura: les vides paral·leles, l’evasió, els efectes primaris i secundaris del fet de llegir, la llibertat de devorar, paladejar o mossegar el text i, sobretot, el plaer de capbussar-te en la ficció: 

M’he posat roba còmoda, pantalons i camisa ampla, sandàlies, un toc de perfum i m’he estirat a la gandula, i em deixo endur per aquesta mena d’espiral que gira, on em puc incorporar com a lectora.

També: la relació entre allò que anomenem vida real i la lectura, l’escriptura que ens dona vida, les raons ignotes de l’èxit literari, els laberints del negoci editorial i, fins i tot, els paral·lelismes amb els afectes i vides dels personatges: 

M’afalaga massa sentir-me desitjada per ell; potser perquè és una qüestió real, no només platònica com sembla ser en el cas de la Marta. 

Que atractiva és la relació entre literatura i vida! 

Com en pot ser d’àrida la metaliteratura en forma d’assaig!  

L’autora ho sap i, per això, ficciona el tema, és a dir, accepta el repte de fer-ne un relat. 

Com que els llibres s’enreden com cireres, aquesta lectura em porta al Hamnet de Maggie O’Farrell perquè a les dues hi suren les mateixes preguntes: 

On acaba la realitat i on comença la ficció? 
Com ens canvia allò que llegim? 
Qui és qui, sigui Nita Lluch o sigui Hamnet? 

I així, de pregunta en pregunta, anem gaudint i ampliant perspectives lectores i vitals. 

Un plaer, Emília!

Elisabet Claveria Capaul (2020). La bessona solitària. Vilassar de Mar: Índex EDITA


He llegit aquest llibre perquè té una portada atractiva sense títol ni autoria. Una aposta valenta i atractiva d’Índex EDITA, dissenyada per Enric Sauté i Jaume Bruguera. No em penedeixo d’haver seguit aquest impuls. 

La novel·la s’estructura en set capítols que corresponen a diferents moments de la vida de la melancòlica Martina i de la mateixa manera que la portada ens amaga el títol, la protagonista té un secret que ella mateixa desconeix i que es manifesta en somiejos o visions. 

Per altra banda, la manera amb la qual l’autora ens estira a continua llegint està tan ben dissenyada com la coberta del llibre. 

Al terra, damunt les herbes amb minúscules flors blanques, s’estenien els fruits que havien caigut de les branques. 
    —És l’aclarida natural —li va explicar en Bernat, en veure la cara de desil·lusió de l’Anna—. La natura només carrega amb el que pot tirar endavant. Està per sobre dels nostres desitjos. 
    L’Anna va guardar aquella afirmació sense saber que, algun dia, seria el seu únic consol. (Pàg. 56) 

La bellesa del camps, la relació entre natura i destí, l’anticipació suggeridora són bona llavor literària. No vull dir res de tot el que viuen la Martina i la seva amiga Anna, només us avanço que no us avorrireu si les seguiu tot endevinant la presència misteriosa que, com una ombra, acompanya la protagonista.

dimarts, 27 d’abril del 2021

Fúlvia Nicolàs (2021). Zugunruhe. Anhel de nord. Barcelona: Univers (La joie de vivre)


Em reconec en aquest anhel: tinc ganes d’aixecar el vol, moltes.  

En temps de portes tancades, tirar cap al nord i viure les històries enlluernadores, gracioses o terribles que els ocells expliquen a Fúlvia Nicolàs és un privilegi i un plaer perquè viatgem cap a fora i cap a dins. Gaudim d’espais grandiosos, de detalls de la natura, d’apunts d’història i de psicologia social; alhora que compartim el camí amb una família especial. Seguim rutes aventureres i corriols íntims. 

Els paisatges impressionen i fan somriure, com la descripció a la manera de Lovercraft: «penya-segats demoníacs amb perverses columnes basàltiques» o l’animació o humanització d’edificis i natura: les barraques de colors «ens fan un crit», el vent pot ser «la veu d’algú», les vaques tenen «sentit de l’humor» i els frarets són «confeti viu». Fins i tot, el fill company de viatge és com un poll d’aquests ocells. 

Els corriols vitals s’entortolliguen i arribem allí on nia bona part de la força del relat: 

     «La vida anterior dels pares, quan encara no es coneixien entre ells, se’m feia incòmoda: hi intuïa secrets, llocs i persones estranyes, plans que no m’incloïen i que em podien haver deixat fora del món.» Pàg. 34. 

Penso en la primer novel·la de l’autora Tres hiverns a Londres on la vida anterior de la mare és el cabdell que desembolica una interessant i ben narrada història. Ara, són els passos del pare, abans de ser-ho, els que ens empenyen cap el nord en un viatge íntim d’acceptació d’un llegat emocional que, potser, es deixarà en herència als fills. 

Sensibilitat per gaudir de la «felicitat serena que desvetllen les petites ciutats nòrdiques», capacitat d’observació de cultures diferents i d’una natura que hem de preservar i sentit de l’humor que ens fa somriure davant els obstacles de tot viatge. 

Tot això i més es aquest llibret preciós per dintre i per fora que m’imagino exposat a l’ampit d’una finestra nòrdica al costat d’un gerro de porcellana de Royal Copenhagen. 

Un plaer hugni.






divendres, 16 d’abril del 2021

Tina Vallès (2017) La memòria de l’arbre. Barcelona: Anagrama


La veu d’un nen ens agafa la mà com si anéssim a passar a l’altre cantó d’un carrer. No sabem si surt de l'escola Ferran Sunyer o de Can Culapi, només que l'ha anat a buscar l’avi Joan i que tornen a casa passejant per la Ronda de Sant Antoni. 

El petit Jan és espavilat, observador, sensible i rumia molt. També somia. I és a partir de la seva mirada que veiem no només com l’avi va perdent la memòria sinó també com canvia la vida de la família i com ell es fa gran. 

La història ens captiva tant pels escenaris, per a mi molt propers del barri de Sant Antoni i de Vilaverd, com per l'elaborada senzillesa i els detalls simbòlics: els rellotges, la o, el perfum de l’àvia, les dues memòries... que, com els arbres tenen funció estructural. 

 «Sí, els arbres em serveixen per respondre el que em preguntes, i també el que em pregunto jo mateix. Me’ls miro i m’ajuden a trobar gairebé totes les respostes.» P. 93

Gaudim de la lectura i, al final entenem quina memòria amaguen els arbres.

dilluns, 5 d’abril del 2021

Elizabeth Strout (2021). Llum de febrer. Barcelona: Edicions de 1984 (Mirmanda). Traducció d’Esther Tallada



La llum que il·lumina la natura és un personatge més d’aquesta novel·la coral encara que tot giri, altre cop, al voltant de l’Olive Kitteridge, la professora de matemàtiques que parla sense embuts, que dona cops de mà i conversa sense fer romanços i que, ara, planta cara a la vellesa. 

El pas del temps fa que l’Olive prengui consciència de les pròpies contradiccions i accepti amb humilitat no saber tan com es pensava. La llum de febrer desdibuixa els seus clarobscurs i, alhora, es constitueix en símbol del moment en que l’any fa el tomb i el dia es comença a allargar. De la mateixa manera sembla que el temps s’eixampli d’una manera estranya al final de la vida, quan, per exemple, es contempla una posta de sol o la poncella d’una rosa. «...el temps s’havia convertit en una altra cosa.» Pàg. 322. 

No puc deixar d’aturar-me davant de metàfores originals i emotives que provoquen la reflexió: el transistor que l’acompanya sota el coixí a les nit és un « animal de felpa», el Jack està serè «com una rata d’església», les algues a la sorra es converteixen en «blens de cabells gruixuts», els pals dels velers a l’horitzó semblen «puntes de campanars». 

També aixeco la vista del text quan ensopego amb imatges verbals: el sol «espurnejant» a l’aigua, els aurons «declamant» els seus colors, l’última llum que «esberlava el món». Imatges que il·lustren la il·luminació que en certs moments sent la protagonista en diverses epifanies.  

Ara bé, dos moments m’han colpit especialment. Un de sarcàstic quan una deixebla s’ha agafat la seva exhortació a «ser ella mateixa» d’una manera que ningú es podria esperar i, l’altra de senzillament poètic i, alhora, quotidià: l’Olive torna literalment de l’altre barri, després d’un atac de cor, amb el record d’unes petúnies. 

Sense tòpics i amb una delicada gràcia, el segon lliurament d’Olive Kitteridge em fa estimar més encara la llum de febrer: la que a Valls celebrem amb la Candelera i a Ciutat de Palma amb la Festa de la Llum.