dilluns, 27 de juny de 2022

Antònia Vicens (1968) 39º a l’ombra. Barcelona: Editorial Selecta. Premi Sant Jordi 1967


Anys 60 del segle XX o primer quart del XXI? 

Sembla que no hagi passat el temps: calor i cobdícia. 

No parlaré del gairebé gènere de literatura turística, ja ho he fet en altres entrades con la dedicada a Una família o a Rabia. Tampoc diré res dels premis que ha rebut l’obra de n’Antonia Vicens. La primera edició d’aquest llibre ha estat regal d’un amic que sap que m’agraden les metàfores i això serà el que m’entretingui. 

L'escriptora fa servir molt el trop i amb intenció. A vegades com a mitjà per individualitzar els personatges comparant-los amb elements de la natura: un és «alt i revingut com una fortalesa, colrat com un terrós... » i d’altres tenen «ulls d’escórpora» o de mosques bellugadisses. Més original és l’ús de metàfores lexicalitzades del llenguatge popular com «caminar atropellat, com si tingués un motoret» o anar «feixuc de carpetes». 

I més interessant encara, la manera de mostrar els estats d’ànim: «Una bavarada de soledat com un glop d’aigua de mar, salada i bruta.» 186. 

M’aturo en un fragment on la veu de la Maria sembla la de l’autora: «Jo sent moltes coses per aquí dins i veig cines per sa paret. De vegades veig això que jo escric posat en lletres de colors per ses voreres de ses carreteres. I sa gent s’atura a llegir-ho, i llavors ja ho és, feliç». P. 17. 

La imaginació com una pel·lícula projectada al llarg d’un camí, les imatges que ens acompanyen al llarg de la vida i la fan més lleugera com la tirallonga de vides que recull aquesta novel·la coral. La imaginació recrea el paisatge amb verbs, adjectius, o complements del nom que es transformen en colors per pintar una realitat de ficció amb més sentit que la de cada dia. 

Amb el vent, «els estels semblaven gronxar-se en el cel de betum». A l’alba, les cases eren «cluques, endormiscades, grisenques, geperudes», la llum del matí «dibuixava plomes de gallina damunt el llençol». Els núvols es converteixen en «borrallons de llana pel cel d’espígol» o «en gorres d’estam blanques i color canyella» mentre que la mar pot ser «grisa i estreta com una veta de posar als doblecs de les faldes». Elements domèstics, rurals i del món de la costura es projecten en el film que Vicens comparteix amb qui llegeix. 

Fins i tot la música pot pintar-se per obra i gràcia de l'escriptura: «Les notes corrien amb animació per damunt de les cadires apilades, per damunt les taules atapeïdes, per les rajoles, fent regalons en el serradís que la madona remolcava amb l’escombra, vagament.» Pàg. 142. 

Aquestes pinzellades d’imatges es situen sovint, com aquest fragment, al principi o al final de les escenes i les tenyeixen d’una lluminositat especial. Per cert, la llum és ben present al llarg de la novel·la on trobem moltes metàfores dedicades al sol i, sobretot, a la lluna:. «...m’agradava la platja els vespres, les ones dringant contra les roques, plenes de llengua de lluna, d’ulls de lluna, de moc de lluna.» P. 53. Aquí l’enumeració s’acaba amb un element inesperat i a mesura que avança el text les analogies ens sorprendran més i la lluna serà: un ull estràbic, una boca oberta mal assaciada, un all o el perfil del senyor Binimelis, en un tancament d’escena sensacional. 

De tota manera on més es veu aquesta evolució de l’estil és en el tractament de les muntanyes que al principi «pareixen llum» i estan plenes de matisos agradosos. Cap al final ens adonem del canvi de perspectiva ja que imatges surrealistes amb tocs d’art pop ens posen en estat d’alerta: «Les muntanyes eren de cendra banyada, amb llenques d’albergínia; el cel, estibat de peixos blancs i blaus.» Pàg. 222. Una mica més endavant es convertiran en «caramull de vòmits» o en «ona de mar petrificada» quan els llampecs son «esclats de suc de tomàtiga i de prona.» 

La depressió de la protagonista es manifesta en la percepció del paisatge seguint la petja del romanticisme i superant-ne el tòpic. El tema i la denúncia del text es fan evidents i les metàfores es converteixen en carn del relat. 

«Pel cel de canyella i plom, tisores i didals, capses de cigars, bragues de randa, lletres de canvi (...) Al fons les muntanyes grisenques, amb qualque grum d’espícies.» (Pàg. 275) 

 Art fet de llum i color, tradició i modernitat, canvi i essència.



dimarts, 21 de juny de 2022

Teresa Lanceta (2022) Teixir com a codi obert. MACBA del 8/4 al 11/9. Visita guiada per a Núvol de Cristina Bonet el 15 de juny.

Carrer Hospital 56

Pintar teixint?

Alguna cosa més. Els materials: llana, cotó i roba reciclada crean formes acolorides i textures insospitades que vindria de gust tocar. No és permès, però la força dels tapissos es va assimilant com si et vestissis amb una roba que t'escau. 


Plaça Reial

Em vaig la il·lusió que les teles que teixeix Teresa Lanceta hagin estat filades per a mi. És una sensació entre infantil i onírica que potser té a veure amb l'estat de nirvana que l'artista assoleix tot treballant: els moviments repetitius generen un estat d'ànim especial. 

Però aquest estat hipnòtic no exclou la reflexió artística i social: l'artesania és un punt de partida per a l'artista que crea i recrea.

Diàleg entre l'artesania de les dones de l'Atlas i dues obres de Teresa Lanceta.


No trobarem els darreres dels tapissos curosos de les artesanes sinó alguns fils deixats anar o un tros de roba que penja. El revés dels seus treballs també té un codi binari que impacta estèticament i que la disposició de l'exposició permet contemplar.


El revés i el dret,
la diagonal i el rectangle,
el blanc, el vermell i el negre,
els retalls recosits
d'un barri sovint estigmatitzat.

M'atrauen els fils que uneixen, els repunts de colors que enganxen pedaços o que es perfilen en una tela.




No son culcusits sinó ponts i m'evoquen els draps on les àvies conservaven les mostres dels punts basics que havien après a costura. 


  

Els punts d'unió formen xarxa i així s'entenen les obres d'autoria compartida i el treball social de l'artista.



Teresa Lanceta furga en dues de les ànimes del Raval: la que va dels oficis a l'art i la que, per dir-ho amb el nom del carrer on ella i jo vam viure, té per divisa l'hospitalitat. 






diumenge, 22 de maig de 2022

Milo Manara (2021). Caravaggio. Barcelona: Norma Editorial

 


Se trata nada más y nada menos de la reedición completa en blanco y negro de toda la serie de la magistral biografía ilustrada del pintor barroco que Milo Manara recrea. 

No destacan solo las escenas eróticas sino que alcanzan protagonismo las reproducciones de pinturas célebres y el tratamiento de los escenarios: los interiores sean bodegas o cárceles me recuerdan los gravados de Piranesi 

                                              De los exteriores me quedo con las marinas.

Ambas imágenes podrían ilustrar la antítesis barroca de opresión y libertad. 

¡Para disfrutar!


dijous, 12 de maig de 2022

Sebastià Alzamora (2022). Ràbia. Barcelona: Proa


Fa rumiar i que el temps voli. Just el que l’autor demana a un llibre: entreteniment i pensament.

A més a més, commou. 

La ràbia que fa insultar, depredar i matar està latent a les entranyes de cadascú de la mateixa manera que sota el paisatge maltractat durant generacions que han contaminat coves i dolls fins enverinar la terra, la mar i l’aire. 

De l’anècdota colpidora de l’enverinament de la gossa fins a la reflexió generalitzadora: sota la prosa literària d’Alzamora aflora la reflexió de l’articulista de diari. 

 «Generacions d’illencs crescudes dins el fracàs i l’abandonament escolar, mig any fent feines mal pagades i l’altre mig a l’atur, dins el bar o davant la pantalla, obesos, ignorant, primaris, drogats alcoholitzats, una massa humana reduïda a les seves funcions corporals i a la satisfacció d’unes poques necessitats sobrevingudes.» 

Però a mi m’interessen aspectes més literaris, com la descripció psicològica de la gossa i dels personatges principals fetes a miques i de forma dinàmica, com si una càmera de tràiler ens guiés.

«Aleshores Na Taylor se li va acostar i li va fregar el cap als genolls, com solia fer quan na Bali reia. A Na Taylor li agradava el riure de na Bali, que era un riure fresc, i li agradava que hi hagués alegria al seu voltant, i ho agraïa fregant el caparrot per les cames i els genolls de les persones» 

També els passejos plens de simbolismes i reflexions. 

«Li explicava aquestes coses a na Taylor. Li solia parlar mentre caminàvem i ella m’escoltava amb els ulls ben oberts i la llengua a fora, amb una atenció que ara, quan ho recordo, no estic segur que em mereixés» 

Les frases llargues que furguen per trobar sentit al no sentit de la mort gratuïta que igualen el dol per un animal i una persona sense defugir la compassió per víctimes i botxins. Especialment els paràgrafs dedicats a l’assassinat de Caminada amb l’analogia entre els primers passos d’un infant i els últims de la víctima. 

Els apunts impressionistes de la llum, l’ambient, les olors i la música que actua com a teló de fons i potencia la vivència de les escenes com l'evocació de la Sacre melodie de Gabrieli. 

«La llum que minvava, com la llum del capaltard, feia adquirir a les coses un perfil desdibuixat que les tornava més amables.» 

En fi, la capacitat d’anar més enllà utilitzant una de les millors eines per fer-ho: la metàfora i els símbols que impregnen el text com quan les cavernes de l’antiga estructura militar es converteixen en un atzucac d’on aconsegueix sortir el protagonista. 
 
Una nouvelle que es fa curta.

dimecres, 4 de maig de 2022

Margarida Aritzeta (2022). Encara hi ha flors. Barcelona: Capital Books


Em calia saber la història del Kàputx, personatge secundari de les novel·les de la sèrie de Mina Fuster de Margarita Aritzeta, i anomenat així pel mestre de periodistes Rysszard Kaputxscisnski (1932-2007). Em calia per acabar-me de convertir en fan del Kàputx. 

Som davant d’una novel·la de gènere negre i les dues citacions inicials ja creen el clima apropiat: la primera de Pedro Pàramo —Vine a Comala porque me dijeron que acá vivía mi padre.—em porta al submón dels apareguts i d’ultratomba, a la denuncia social i a saber que la recerca del pare que és motor de la novel·la de Rulfo, és un dels fils que mou al protagonista. 

L’altre text escollit com a lema —els quatre últims versos del fragment que adjunto—de Guillem d’Efak, poeta i cantautor, em parla de resistència i a la tirania, amb cançons que recordo com Totes les flors i Son Coletes amb paraules xifrades per burlar la censura. 

...Avui no hauria 
d’haver pujat a Son Coletes. 
La sang vessada 
no va trobar rost. 
Avui ja és ben seca, 
demà serà pols. 
Sí. També direm 
que es indecent 
fer versos i 
covard. 

L’obertura de la novel·la recrea l’ambient fosc i tempestuós propi del gènere i dos fils temporals es comencen a trenar. El narrador del primer és el protagonista que queda confinat per la pandèmia el març de 2020 a La Malvasia, una finca de la conca del Gaia on ha estat cridat per la Sílvia, la nova propietària d’una casa fantasmal en procés de rehabilitació com a allotjament rural. La Sílvia que és arquitecte i té visió comercial encarrega al periodista Kàputx bastir una història i una ruta de bandolers que posi la cirereta al combinat turístic. Això farà que el protagonista furgui en el passat col·lectiu a l’hora que ho fa en el personal. 

D’aquesta vessant íntima s’encarrega l’altre fil narratiu en tercera persona que va repuntejant el text i narra el període de la vida que el Kàputx adolescent va passar amb l’àvia al poble sense nom a prop de Santes Creus on s’ubica la finca La Malvasia. 

El personatge del periodista, que ja tenia els seus clarobscurs, adquireix més profunditat psicològica. M’interessen especialment els fets del passat que es recorden i que no s’interpreten fins que han passat molts anys, la recerca del pare, les veritats a mitges i, sobretot, la impossibilitat de saber-ho tot. Com bé diu el leitmotiv principal: Només els morts saben dels morts. 

En els textos de Margarida Aritzeta sempre hi passen moltes coses i així és aquí, però també i ha unes maneres de dir que porten la marca de l’autora que escriu novel·la de gènere però que, per damunt de tot, fa literatura: la cura en escollir la manera de parlar de cada personatge, un llenguatge que va per feina, les descripcions de la natura, la relació amb totes les arts en especial la música, la reflexió sobre la pròpia obra junt amb la relació amb altres textos literaris i, sobretot, la consciència social. 

És un plaer sentir la parla de la meva àvia rediviva en la veu de la Cinta: 

Però ell me va dir, seu una mica, i ho em vaig tornar a asseure al cotxe amb la porta oberta, que ja se sentien les aulors dels dinars que feien a les cases, i allà em van tenir per dî’m el nom de tots los germans... P. 184. 

M’engresca trobar fragments expeditius amb metàfores contundents. 

Segons els retalls de premsa, durant any i mig els Arcàngels van córrer pels carrers i les cases, pels camins, pels barris, com un núvol de llagosta, i van podrir tot el que van tocar. Si algú els plantava cara tastava la faca directa al ventre i ja havia begut oli. P. 41. 

Reconec camps i serralades, edificis i racons com el claustre vell o l’albereda de Santes Creus i em complau sentir el text com a part d’un paisatge i d’una tradició literària compartida. 

La tragèdia grega, aquesta és la clau. Tornar al clàssics, plens de deús que es transformen en oca o en vent, amb un barquer que si li dones una moneda et passa a l’altra banda del riu dels difunts, obrir ulls i orelles. Escoltar els morts. P. 96. 

Sento alhora els plaer de la música –en aquest cas la primera variació Goldberg– i els d’una copa de vi. 
 
Faig volar la imaginació com l’intèrpret de Bach fa lliscar els dits per les tecles del piano i me’ls represento al mateix lloc on soc ara amb una copa als dits i les seves veus s’alcen... P. 26. 

Em fascina com al Kàputx: assistir a la descoberta de diverses capes del passat, ja sigui observant la superposició dels sediments a la terra, els dipòsits fòssils en una peça d’ambre o el pas del temps en una capsa de fotografies. P. 171. 

I, per damunt de tot, em conforta aquest pensament: fins i tot en moments de sang vessada, encara hi ha flors.

dijous, 28 d’abril de 2022

Maria Climent (2020). Gina. Barcelona: l’altra editorial




Una injecció d’optimisme i d’esperit de superació que evita caure en receptari d’autoajuda. Afortunadament la força del llenguatge i la combinació de fets com: diagnosi d’esclerosi múltiple, atracció lèsbica, voluntat de ser mare o inseminació en soledat m’empenyen la lectura i em fan passar de puntetes sobre coachs i terapeutes. 

Pel que fa a l’estructura, pot semblar desballestada, però les el·lipsis estan calculades: calla si convé a l’interès de la lectura i reprèn el fil quan toca. Encara que, en alguna ocasió, posem per cas en l’enviament conjunt de totes les cartes a l’estimada, no facin per a la mena de lectora que soc: em costa acceptar la relació al llarg del temps amb un personatge que em sembla més imaginat que real. 

El llenguatge és tan viu i fresc que la variant del català propi de les terres de l’Ebre se m’ha contagiat al llarg de la lectura. La naturalitat de la llengua és combina amb un bon ús de les metàfores moltes vegades sorprenents i amb un punt d’humor sigui negre, blanc o color violeta. 

M’agrada la descripció de la flor de la Dama de nit «amb vestit de gala», que la Gina s’arrauleixi com una boleta d’un poquet de Sant Antoni, que l’autodestrucció es faci «durícia», que una família danesa exhali «la mateixa olor que la meva família el dia de Nadal» i que la protagonista, després d’explicar tot el procés d’inseminació, deixi anar que «sempre pensa en la pau mundial per arribar a l’orgasme.» Això, m’ha fet pensar en Permagel on s’utilitzen recursos semblants per parlar de temes similars, encara que els ambients difereixin. 

Ara bé, el que realment m’importa és veure que una fornada de veus noves marca el seu espai i fa literatura.

dimarts, 26 d’abril de 2022

Tina Vallès (2021). Els pòstits del senyor Nohisoc. Il·lustracions de Christian Inaraja. Barcelona: La Galera. Premi Folch i Torres 2020


Una intriga que ens atrapa des del primer moment. 

Com pot escriure NO Hi SOC algú que, si això fos cert, no ho hauria pogut escriure? Qui és aquesta persona misteriosa? Quin ofici més estrany té? 

Quants secrets! 

Totes les preguntes tindran resposta i ens enamorem de la Claudia a mida que es van contestant. Casa seva, la escola, les amigues, la família i el poble es van fent nostres. Alhora descobrim el món de les paraules i els seus plaers també una mica secrets. 

Quan acabem el llibre comprenem que la bona literatura no té límits d’edat.

dilluns, 18 d’abril de 2022

Juli Vallmitjana (2018). De la ciutat vella. Edicions de 1984 (Mirmanda). Edició d'Enric Casasses


Com diu Enric Casasses reelaborant una metàfora de Joan Maragall, Juli Vallmitjana: 

 «Mostra i diu quina és la sang amb què es pasta el fang dels carrers de Barcelona.» 

El temps passa, però sang velles i noves continuen pastant el mateix fang pels carrers de la ciutat , encara que faci  anys que molts hagin desaparegut sota la Via Laietana o sota l’Avinguda de les Drassanes. 

El fil conductor dels escenaris retratats podria ser el d’una novel·la de fulletó romàntic que tira cap a naturalista: una noia pobre i bonica, la Laia, que sembla trobar el príncep blau i que acaba caient en el fang del seu entorn, però allò més interessant és precisament això: l’ambient de cafès, de tavernes, de jocs i balls, d’alguns cercles artístics i intel·lectuals, de passejades per la ciutat i d’interiors sòrdids. Un món on es parla tal com raja amb un llenguatge que encara cueja: el xava. 

Hi ha escenes que colpeixen com la de l’accident a la fundició que provoca la fugida de la feina de Fermí, el pretès príncep blau, o com la de la mort del pare de la Laieta; mentre que n’hi ha altres de satíriques i de punyents amb un bon contingut de crítica social. 

Per raons personals, he seguit amb plaer la passejada del Fermí la nit que marxa de casa pel barri gòtic, la plaça del Pi i la Rambla per acabar a les portes del Cementiri del Poble Nou tot buscant una epifania. Sorolls, colors i olors es combinen durant el trajecte perquè, sobretot qui ha fet sovint aquest camí, es senti seguint les seves petjades. 

Petjades amb les quals m’hi reconec perquè porten enganxades a la sola el fang d’aquests carrers.

dijous, 7 d’abril de 2022

Laura Tejada (2022). L’ordre de les coses. Barcelona: Comanegra



D’un personatge a un altre, d’un secret al següent: així gira la roda de la vida sigui a la Garrotxa o a qualsevol barri de Barcelona: som davant una novel·la coral amb el suspens esmolat on els personatges es mouen sobre una capa fina de glaç a sota la qual hi bull el desordre de la vida. 

El seu trumfo principal és la xarxa d'accions i pensaments dels personatges, dissenyada per atrapar-nos. 

De tota manera a mi m’atrauen altres fils: 

Les imatges que retraten amb dinamisme tant la depressió els personatges: 

La ceràmica de les trenes que li guarneixen el cap repica al ritme de les gambades. P. 52.
 
 La ironia. 

 ...les bermudes a mig cul, les paraules a mig gas. P.123  

El paisatge impàvid i la llum indiferent davant de la vida trepidant. 

L'últim sol de la tarda entra per les finestres del menjador i deixa una llum estranya, que és l'efecte que fa la llum quan travessa els vidres clapats de pols i gotes de pluja. P. 54  

La meta literatura representada per la Caterina i algún detall com el de la Claudia escrivint als llibres. 

I sobretot, l’alè del tema que no ens deixa i aflora quan la fina capa de glaç es trenca i l’aigua és a punt d’ofegar algun personatge. 

Per gaudir llegint!

diumenge, 3 d’abril de 2022

Sarah Moss(2020). Mur fantasma. Barcelona: Angle Editorial. Traducció de Marc Rubió


La prosa de Sara Moss té la bellesa inquietant dels paisatges que dibuixa o millor dit del llocs on ens transporta. 

La situació és insòlita: És estiu i un grup d’estudiants amb el seu professor intenten recrear la manera de viure dels antics de fa 20 segles pels camps de la Gran Bretanya profunda junt amb la dona i la filla d’un conductor d’autobusos expert en les formes de vida de l’antigor. 

La tragèdia sura en el relat des de l’inici: una noia es aconduïda al punt on ha de ser sacrificada. Qui és la noia? Quan passa l’acció? Fa dos mil anys o ara mateix? És la Silvie, la filla del conductor d’autobusos? 

Els personatges i nosaltres mateix estem tota la estona en una frontera intangible: el mur d’Adrià o el mur fantasma. Alhora ens sentim atrets per la sensibilitat de la Silvie que amaga sota aquesta abreviatura el seu nom verdader: Sulevia, la divinitat celta de les fonts i dels estanys, una dona d’aigua que sent la natura com casa seva i que recrea les accions dels avantpassats convertida en el seu fantasma vivent. Ella també porta les mans lligades des de fa molts anys, ella també està a punt de ser sacrificada i llençada a la torbera. Per això patim, perquè encara avui hi ha moltes de Silvies o Sulevies. 

No avanço si la xicota arriba al sacrifici però si un tast del llenguatge de Sara Moss que en transporta a aquest món mig salvatge, mig civilitzat en el qual ens reconeixem. Veiem-ne alguns exemples de l’escriptura:

 «Dere Street, la via romana que arribava al mur d’Adrià i que es perfilava sobre el turó següent com si estigués feta d’un material diferent que la resta del paisatge, som si algú l’hagués traçat amb un regle damunt d’una fotografia.» P. 26. 

 «Caminàvem sobre els marges difuminats d’Anglaterra.» P. 55. 

 «El meu cervell un ocell que retopa a la finestra.» P. 72. 

 Volarà lliure? 

https://roamingspices.com/hadrians-wall-path/


diumenge, 27 de març de 2022

Víctor García Tur (2021). L’aigua que vols. Barcelona: Enciclopèdia Catalana/Òmnium. Premi Sant Jordi. Edició digital


Marie Tremblaypierre no pot viure sense el llenguatge. Si les paraules s’esmicolen i desapareixen, si es queda sense records que es transformin en mots, ella llença la tovallola. No ha de tremolar en tirar-se a l’aigua freda: la desitja més que la tem. 

Però abans, cal representar l’últim acte de l’obra de teatre de l’existència i reunir els personatges que formen el repartiment en un escenari apropiat. La Marie recorre a la vella casa familiar del costat del llac amb unes aigües quietes plenes de vivències, de somnis i de símbols. La mare, l’escriptora teatral, la veïna, la dona de món vol una festa inoblidable. 

Aquest lloc recòndit no és idíl·lic, però és l’apropiat perquè cada personatge hi aboqui la seva història i es dibuixi el retaule de la vida de la protagonista i de la societat que li ha tocat viure. A vegades em sembla estar llegint un recull de contes lligats per un espai i una circumstància excepcional, com si em trasllades al Fiesole en el temps de la pesta; encara que aquí la trama està estructurada per una xarxa de relacions ben nuades. 

Per altra banda, el tema de la identitat personal s’enriqueix amb el nacional. Els personatges poden ser del Quebec, belgues, francesos, anglesos, de la Martinica o de qualsevol lloc, però les sentim com a propies les seves reaccions.

 «Hi ha gent que ens odia, viuen entre nosaltres, per això de vegades em sap greu renegar del meu país de merda, o manifestar-ho en veu alta, per això m’esteu tornant boig, perquè visc en un país de merda i tinc compatriotes odiosos, racistes, obsessionats amb la bandera,un munt d’intransigents que no vull al meu bàndol, però tampoc vull que em prenguin el pèl els de l’altra bàndol...» (Posició 1613) 

No puc passar per alt les imatges, marca de la casa, que utilitzen elements de la vida quotidiana i que contrasten amb les líriques evocacions de la naturalesa. 

«Ell tenia una altra cara, oculta, lletja, com la de les neveres.» (Posició 2280) 

«La nit va esclatar en milions d’estels de totes les intensitats. Una fumera blanquinosa partia el cel i tallava l’alè, si eres de ciutat i t’havien ocultat la Veritat.» (Posició 1514) 

El domini de l’estructura i de l’estil fa que gaudeixi, però en certs moments, la mena de lectora que soc es cansa de paròdies i de diàlegs caòtics per molt brillants que siguin, fins que el desenllaç impecable fa que me n’oblidi i tingui el desig de banyar-me en aquest llac abans no m’arribi l’aigua que encara no vull.

dimecres, 23 de març de 2022

Jaume Benavente (2020). Somnis de Valparaíso. València: Editorial Bromera. Premi València Alfons el Magnànim de Narrativa




Parlem de relats lineals, rodons, en paral·lel... Per primera vegada em trobo amb una novel·la que té la forma ondulant d’un estol d’estornells. La imatge d’aquesta mena de vol es converteix en símbol i es reflecteix en la disposició de la trama que va d’un personatge a un altre replegant-se i expandint-se com un núvol d’ocells en el cel del capvespre. 

«Era una imatge del tot plàstica, d’absoluta bellesa, però en realitat tenia a veure només amb la supervivència (...) Així era com ell sentia Valparaíso, com una forma canviant, que es contreia i s’expandia..». P.102. 

Així mateix veig aquest text. 

Hi ha molts submóns a Valparaíso i cal una visió coral per acostar-se a la ciutat desfeta i encisadora, miserable i culturalment rica, amb l’oceà de teló de fons i els focs consumint-la. Cal anar enrere i deixar constància dels estralls del feixisme arreu del món, de com la ciutat és alhora refugi i punt de partida. En aquestes pàgines, tothom és un supervivent que porta la càrrega d’alguna absència injusta, de desaparicions que s’expliquen a cau d’orella, que gelen la sang i fan emmudir. 

Ara bé, queda la paraula escrita per deixar constància de les històries enterrades, per extraure bellesa de la decadència sòrdida, per anar sembrant preguntes i contestar-les a poc a poc, per fotografiar els somnis i per renéixer passejant per la ciutat que és converteix en mirall de l’ànima. 

A partir d’ara, encara m’agradarà més el vol dels estornells.

dijous, 17 de març de 2022

Mònica Batet (2020). Dins del cor de Chopin. Barcelona: Empúries. Pròleg de Xavier Farré



L’obra de Mònica Batet confirma que en un principi va ser el conte i aquest recull de relats em semblen l’embrió de narracions més llargues o d’un munt d’històries que es trenen sense fi. 

La primera persona emmarca els relats i ens posa l’èmfasi en les eines de qui escriu: l’afany de descobrir nous mons i la llengua com a mitjà per aconseguir-ho. 

Hi ha un substrat de denuncia, de resistència desapassionada però ferma, de recerca del cor de Chopin encara que sigui a costa de la pròpia vida que són vàlids arreu. Tots som Polònia. 

Com en altres obres de Batet trobem poques metàfores perquè tot està impregnat d’un simbolisme delicat com el fil que uneix els relats. Potser la que més em crida l’atenció és en el conte «Volen que escrigui»:

«Si en aquells moments algú dels dos hagués gosat dir el que pensava, les seves paraules haurien sonat com un tret en mig d’una sala buida.» 

Com ressonen les paraules escrites de Mònica Batet en aquest recull i en la novel·la 

Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que els altres.



http://tempsdemetafora.blogspot.com/2019/06/monica-batet-boada-2015-neu-ossos.html



dilluns, 14 de març de 2022

Colb Tóibín (2007) Un llarg hivern. Barcelona: La Campana. Traducció de Víctor Compta


Que en són de crus, els hiverns a l’alta muntanya! L’aïllament, la neu bruta, la feina monòtona, els dies curts, el fred intens... I, per acabar-ho d’adobar, els odis veïnals que fan que dins d’una família governada per un patriarca es mastegui l’hostilitat. 

Però hi ha clarobscurs en aquest relat curt que, separat de la resta del recull on primer va apareièxer, agafa altres significats. 



Per un cantó, la dona que fa d’escarràs té un únic alliberament i quan se li nega, s’esfuma buscant la llibertat definitiva. Per l’altre, el món dels homes continua endavant lluitant per no se sap quin vida enmig de la natura feréstega i, alhora, bella. 

Potser els caçadors mataran tots els ossos, potser els pocs habitants compondran una solidaritat veïnal precària, potser el germà trobarà una fraternitat insospitada. No ho sabem. Només intuïm que hi ha una esquerda d’humanitat en el llarg hivern que té a veure amb la comunió amb la natura i que els corbs pudents poden ser més sensibles que les persones humanes. 

 «L’ocell moribund estava per damunt dels humans en la seva aflicció i el seu greuge, i continuava cridant de dolor.» P. 134.

dimarts, 8 de març de 2022

Marina Subirats Martoni (2021). Valladolid: Ediciones de la Universidad de Valladolid. Editora: Rocío Anguita


Toda una vida. 

Antología ordenada temáticamente de la investigación y la reflexión teórica de una socióloga que se ha dedicado a desvelar los misteriosos caminos por los cuales la educación reproduce la jerarquía entre hombres y mujeres. 

Una vida entrelazada a otras vidas que han luchado por «deconstuir» pieza por pieza los estereotipos forjados a través de milenios. Ella y otras mujeres no se han quedado en la teoría y han pisado la arena de escuelas, institutos, ayuntamientos y gobiernos para conseguir la igualdad y un cambio de mentalidad que beneficie a todos los seres humanos. 

Pero la base está aquí: este es el legado de su aportación teórica. Por ello al dar una ojeada a la bibliografía me encuentro libros con los que he crecido y me he formado, por ello tiene sentido que se preserven los textos tal como fueron escritos porque son fruto de su época, por ello deben ir acompañados de las autoridades correspondientes; porque merece la pena conservar el recuerdo de lo que en algún momento fue interesante para el avance de la comprensión de la educación de las mujeres y su evolución. 

Vale la pena recordar cómo apareció el concepto de género, cómo el objetivo era dejar de estar sujetas a él y cómo se suponía que algún día desaparecería el encasillamiento cultural que parecía antropológico. Pero, todo evoluciona, el trabajo continúa y otras vidas continuarán la tarea de propagar la coeducación:

Probablemente se acerca el momento en que nuevas generaciones de investigadoras y de profesorado puedas ya llegar (…) a generar una pedagogía que sea, simplemente, integradora de todas las aportaciones culturales y que las trate con un respeto y una acogida similares, como parte de una experiencia humana de incalculable valor. 

Esta publicación de la Universidad de Valladolid, de la cual ha sido Marina Subirats nombrada doctora honoris causa, tiene la virtud de facilitar el relevo y de sintetizar un eslabón de la cadena de la lucha por liberarnos de estereotipos femeninos y masculinos que tienden a fosilizarse y a renacer con nuevas formas.

Por cierto, la lectora de la portada, pintada por el padre de la autora, también es un eslabón de esa cadena que se propaga con este libro: un homenaje tan discreto como el que contiene la dedicatoria. 

¡Gracias, Marina, compañera!

http://tempsdemetafora.blogspot.com/2014/02/marina-subirats-2013-forjar-un-hombre.html


dilluns, 21 de febrer de 2022

M. Morera, L.G. Ortensi, E. Cánovas, X. Vidal, F. Garcia. F. Roig, M. Pérez, C. Xiberta, M. Pasqual, R. Ferrerons, N.Comajoan, T.Cervià, X. Ballester, M. Toda, R. Gurrera (2021). Escut i altres contes. 24è Premi de narrativa curta Tinet (Premis Literaris Ciutat de Tarragona). Valls: Cossetània


Quinze relats que el jurat va triar d’entre tres-cents. 

M’ha costat posar-me a dir alguna cosa d’un llibre on participo i que aplega sense aparent fil conductor uns contes la major parts escrits en plena pandèmia. No n’hi ha cap que en parli, però tinc la impressió que el confinament va potenciar l’escriptura i en va condicionar el to. 

El jurat va deixar constància que els contes ara publicats ens porten a reflexionar sobre «les profunditats de l’ànima humana» i que «reflecteixen els temps que estem vivint». Totalment d’acord i, a més a més, crec que aquest recull és una bona mostra de les tendències de la narrativa curta actual on conviuen el realisme i la fantasia, la ironia i la metàfora, els símbols i la metaliteratura, la denúncia i el psicologisme, l’humor i la tragèdia. Tot dissenyat per portar qui llegeix a un clímax sorprenent. 

En resum, un llibre com una capsa de bombons per triar i remenar, per llegir amb calma, no ens podem afartar de dolços, i per escollir primer el que més ens atrau. Però amb un avantatge: es poden tornar a repetir els bombons preferits i trobar-hi nous plaers, de fet es recomana fer-ho perquè els contes com la música són per ser llegits o escoltats moltes vegades. 

Em deixo portar per l’analogia bombonera i rellegeixo els relats amb la intenció d’identificar els diferents tipus d’ingredients i de gustos de cadascun. 

Començo pel que va merèixer la Menció d’Honor: «La Set» de Laura G. Ortensi la guanyadora del premi de poesia Joan Duch. La veu narrativa és potent i va del jo al tu generalitzador. És una mena de diàleg interior on queda palesa la solitud del protagonista envoltat de gent que no vol saber res de la set d’alcohol i de ves a saber què que el devora. No dubto ni un moment: és un bombó de licor i dels forts, potser un tap de Marc de Xampany. 

«Calerons» d’ Ester Cánovas, des de l’inici ens invita a llegir amb un to de comèdia i tant ens fa empassar una situació inversemblant com que hi ha un banc on els diners rendeixen un 3’5%. Llegim amb interès i amb l’ànim divertit. Certifico que el final és sorprenent i em fa pensar amb la màgia d’un Calders. Diria que s’assembla a un bombó de xocolata negre que amaga dins una avellana torrada. 

«El parc de roures» de Xavier Vidal és un relat de suspens. El protagonista és a punt de ser assassinat mentre llegeix al costat d'un parc com en un conte de Cortázar. Immers en la lectura «La droga de García Márquez se li va escampar per les venes (...) com una gota de tinta en un got d’aigua.» Nosaltres som testimonis d’allò que passa i d’allò que en queda: el palmell blanc de calç. Per aquesta raó li escau ser un bombó de xocolata blanca. 

Ferran García Moreno ens fa posar els pels de punta amb «Els sis dits de l’enyor»: un thriller de terror psicològic que cobreix de melangia una nena «com les heures cobreixen els arbres.» Si voleu saber si l’heura ofega arbres i nena, heu de llegir el relat amb atenció. Un bombo de xocolata negra amb el 90% de cacau. 

Frederic Roig ens proposa en «Els trets» una visió de la vida del camp: la masia secular, els conreus, els arbres, la collita de l’oliva, el pas lent de les estacions i la continuïtat d’una nissaga. En llegir, un reguitzell d’aromes em venen a trobar: «olor benèfica de la palla i les petites alenades de l’aroma dolç de les figues.» Per això crec que, encara que aquest conte també és de xocolata negre, té una ànima de confitura de figa. 

«En trànsit» de Manuel Pérez, que acaba de guanyar un concurs de micro relats, està construït sobre una paradoxa i juga amb el significat de la paraula que apareix al títol. Segur que no podreu deixar de llegir. Imagino per a ell una porció de xocolata blanca i una de negre que dibuixin el Yin i el Yang. 

Carles Xiberta amb «Enderrocs» ens explica la història d’una crisi personal i professional fent servir com a fil conductor l’enderroc d’una casa. És un relat que cruix i escruixeix i per això penso que té ànima de carquinyoli. 

«Les fulles mortes» de Miquel Pascual té com a leitmotiv la cançó d’Ives Montand del mateix títol. L’escriptura és delicada com la melodia que recrea: «...moltes fulles escampades, fulles del nisprer, de la figuera, totes ben seques, una estora immensa envoltant la soca, talment una petjada d’ombra.» Hi ha nostàlgia, però és de la bona, com un bombó amb cor de cirera. 

Ramon Ferrerons a «L’escapada d’en Simbad» ens posa dins d’un cotxe on una nena i una mare tornen a casa un vespre en què un partit de futbol deixa els carrers buits. Tindrem sorpreses perquè allò que sembla una aproximació psicològica als personatges es converteix en una paràbola de la ceguesa dels humans. Un bon bombó de xocolata amb llet. 

Núria Comajoan fa de «L’uniforme» un al·legat antibel·licista amb realisme i tocs màgics. Em commou la bellesa de la natura que perdura fins i tot enmig d’una guerra com «la meva estimada alzina, convertida en escut i amagatall.» Potser per aquesta raó penso que li escauria un bombó amb el toc verd dels festucs. 

«Maig, juny, juliol» de Tati Cervià és una història d’amor. Hi ha poesia i música, l’autora és cantant, en aquesta prosa plena d’erotisme i subtilesa: «Els versos que aquell noi del país del vent li recitava li calaven els ossos i la construïen...» No és un relat ensucrat sinó intens com la taronja confitada coberta de xocolata. 

Ep! Que parlant de poesia Xavi Ballester invoca la Szymborska al seu conte «Revinclada». Ens trobem davant un tour de force, un relat construït amb una sèrie d’enumeracions que el fan trepidant. Per aquest fil que s’entortolliga però que no perd el nord penso amb un bombonet de cabell d’àngel. 

«Shenandoah» de Mireia Toda és un cant a l’esperança a la força de la vida que fa possible trencar el cercle viciat de ser víctima, botxí o fugir al més enllà. Té imatges poderoses: «L’envaeiex la sensació d’un ratolí nerviüt enfilant-se-li esquena amunt.» i uns paisatges mítics del parc natural de Virgínia, a prop del qual l’autora viu, que li donen un aire de rondalla. Per tot plegat em sembla que té gust de gerd i de mel. 

El recull es tanca amb «Tots volem la pau» de Rosa Gurrera que ens presenta dos pobles rivals i construeix una al·legoria del sense sentit de les guerres. El final és totalment coherent amb el principi: «No podem seguir així, o acabarem tots fent malves i aquí no hi quedarà ni l’apuntador.» Entremig hi campa la ironia. Crec que és un trosset de bon carbó de sucre. 

Només em queda dir alguna cosa del relat «Escut» que dóna títol al recull. Imagino que el meu conte podria ser un bombó de xocolata amb ametlla amargant i un toc de menta. És amarg perquè, en el moment crucial de l’atemptat de la Rambla, la noia protagonista sent com el seu món s’enfonsa i es queda sense escut, com tots hem sentit alguna vegada. Té un toc de menta perquè en el seu crit de dol la veu de la protagonista s’ajunta a un clam col·lectiu i és allí on pot trobar la força per tornar a tenir il·lusions. 

Per això, m’agradaria que les paraules d’aquest llibre col·lectiu fossin alhora un escut protector i un cant d’esperança.

dilluns, 14 de febrer de 2022

Laura G. Ortensi (2021). Matar la mare. Juneda: Fonoll. 22è Premi de Poesia Joan Duch


Poesia destil·lada com els mots que brollen amb força d’una aixeta i arrosseguen dols, nafres i pors. 

Matar la mare 
Per xafar el ra´ïm 
I fer verema 
Amb el meu suc 
I amb el teu vi, 
Que és vi de rave. 

Buscar recer...

i viure als marges 
D’un verb perfecte, 
D’un diccionari 
Sense cap fuita 
Ni tolidura. 

Sota l’empara de les paraules on vagareja l’ombra d’una germana o el desert d’una orfandat. 

Em reconec en els referents de Sylvia Plath, Josep Maria Benet i Jornet o Casasses i admiro el llenguatge rítmic i deliciosament impúdic que té la virtut de fer reviure totes les sets que no són d’aigua.

Si hagués d’escollir una imatge amb quedaria amb la de clítoris: 

com la cesura 
A l’entrecuix 
D’un vers perfecte 

Un llibre de versos gloriós.

dilluns, 7 de febrer de 2022

Toni Sala (2021). Una família. Barcelona: l'altra editorial. Edició digital



Caminar per sota Sant Feliu seguint la riera és com submergir-se en les intimitats de la família: un viatge subterrani. 

Cal tenir coratge, seny i les eines esmolades per fer reviure els pares i els avis sense gaire pudor. Quan s’aconsegueix convocar-los, intueixo que queda un gust agredolç i una sensació d’alliberament. No ho dic gaire convençuda, perquè potser només projecto allò que he sentit en acabar de llegir aquesta novel·la que es situa a les fronteres del gènere. També es situa al marge de certa literatura d’hotels com La mar rodona o Tsunami en derivar cap a la introspecció i en dibuixar una línia clara entre l’esperit de la fonda que es relaciona amb l’hospitalitat i el de l’hotel on és manifesta «l’autoengany del turisme d’avui.» 

El narrador poua de les arrels familiars el gust per la paraula com a base de la cultura i deixa anar una cadena d’imatges per fer-nos arribar el sentit que té per ell l’ofici d’escriure: 

«…intento donar a les paraules una melodia muda, carregar d’experiència els vagons de les lletres, combinar paraules i mirar d’afinar-les amb la precisió del compositors, els cantants, els rellotgers i els bons lectors, materialitzar l’esperit en un cos, retallar les paraules com un sastre que vesteix fantasmes.» Posició 183. 

I per vestir fantasmes calen metàfores. 

Primer per acostar-nos al pare que fa cafès com si conduís una locomotora vermella, a la mare esquerpa que acaricia de la mateixa manera al fill que al gos i, sobretot, a la natura que arriba a convertir-se en un bosc de símbols que fa fluir l’escriptura. 

«Al bosc la frase es deslligava, s’afluixaven els cables d’acer de les ratlles, les paraules s’amaraven d’alcohol i passaven per les ferides, s’encenien per escalfar l’hivern, per temperar la fredor de la mort que s’acostava, el foc d’una lletra s’encomanava a l’altra, pels carrers, avingudes i places, els barris de lletres cremaven a sobre les pàgines.» Posició 2720. 

També s’utilitzen les imatges per fer-nos sentir la identificació amb el cavall que: 

«em trasplantava quatre cames incansables, m’allargava l’espinada fins a la punta de la seva cua. Quan amb la mà plana li acaronava la crinera era com si em toqués els cabells.» Posició 1704. 

I per últim, per fer tangible la falta d’emotivitat familiar característica de la criança dels catalans ens di diu que «estem desarmats com animals de granja.» 

Toni Sala ho ha superat, com qui traspassa la riera subterrànea, amb l’exercici d’estil i de sensibilitat que és Una família.