Em calia saber la història del Kàputx, personatge secundari de les novel·les de la sèrie de Mina Fuster de Margarita Aritzeta, i anomenat així pel mestre de periodistes Rysszard Kaputxscisnski (1932-2007). Em calia per acabar-me de convertir en fan del Kàputx.
Som davant d’una novel·la de gènere negre i les dues citacions inicials ja creen el clima apropiat: la primera de Pedro Pàramo —Vine a Comala porque me dijeron que acá vivía mi padre— em porta al submón dels apareguts i d’ultratomba, a la denuncia social i a saber que la recerca del pare, que és motor de la novel·la de Rulfo, és un dels fils que mou al protagonista.
L’altre text escollit com a lema —els quatre últims versos del fragment que adjunto—de Guillem d’Efak, poeta i cantautor, em parla de resistència a la tirania, amb cançons que recordo com Totes les flors i Son Coletes amb paraules xifrades per burlar la censura.
...Avui no hauria
d’haver pujat a Son Coletes.
La sang vessada
no va trobar rost.
Avui ja és ben seca,
demà serà pols.
Sí. També direm
que es indecent
fer versos i
covard.
L’obertura de la novel·la recrea l’ambient fosc i tempestuós propi del gènere i dos fils temporals es comencen a trenar. El narrador del primer és el protagonista que queda confinat per la pandèmia el març de 2020 a La Malvasia, una finca de la conca del Gaia on ha estat cridat per la Sílvia, la nova propietària d’una casa fantasmal en procés de rehabilitació com a allotjament rural. La Sílvia que és arquitecte i té visió comercial encarrega al periodista Kàputx bastir una història i una ruta de bandolers que posi la cirereta al combinat turístic. Això farà que el protagonista furgui en el passat col·lectiu a l’hora que ho fa en el personal.
D’aquesta vessant íntima s’encarrega l’altre fil narratiu en tercera persona que va repuntejant el text i narra el període de la vida que el Kàputx adolescent va passar amb l’àvia al poble sense nom a prop de Santes Creus on s’ubica la finca La Malvasia.
El personatge del periodista, que ja tenia els seus clarobscurs, adquireix més profunditat psicològica. M’interessen especialment els fets del passat que es recorden i que no s’interpreten fins que han passat molts anys, la recerca del pare, les veritats a mitges i, sobretot, la impossibilitat de saber-ho tot. Com bé diu el leitmotiv principal: Només els morts saben dels morts.
En els textos de Margarida Aritzeta sempre hi passen moltes coses i així és aquí, però també hi ha unes maneres de dir que porten la marca de l’autora que escriu novel·la de gènere però que, per damunt de tot, fa literatura: la cura en escollir la manera de parlar de cada personatge, un llenguatge que va per feina, les descripcions de la natura, la relació amb totes les arts en especial la música, la reflexió sobre la pròpia obra junt amb la relació amb altres textos literaris i, sobretot, la consciència social.
És un plaer sentir la parla de la meva àvia rediviva en la veu de la Cinta:
Però ell me va dir, seu una mica, i ho em vaig tornar a asseure al cotxe amb la porta oberta, que ja se sentien les aulors dels dinars que feien a les cases, i allà em van tenir per dî’m el nom de tots los germans... P. 184.
M’engresca trobar fragments expeditius amb metàfores contundents.
Segons els retalls de premsa, durant any i mig els Arcàngels van córrer pels carrers i les cases, pels camins, pels barris, com un núvol de llagosta, i van podrir tot el que van tocar. Si algú els plantava cara tastava la faca directa al ventre i ja havia begut oli. P. 41.
Reconec camps i serralades, edificis i racons com el claustre vell o l’albereda de Santes Creus i em complau sentir el text com a part d’un paisatge i d’una tradició literària compartida.
La tragèdia grega, aquesta és la clau. Tornar al clàssics, plens de deús que es transformen en oca o en vent, amb un barquer que si li dones una moneda et passa a l’altra banda del riu dels difunts, obrir ulls i orelles. Escoltar els morts. P. 96.
Sento alhora els plaer de la música –en aquest cas la primera variació Goldberg– i els d’una copa de vi.
Faig volar la imaginació com l’intèrpret de Bach fa lliscar els dits per les tecles del piano i me’ls represento al mateix lloc on soc ara amb una copa als dits i les seves veus s’alcen... P. 26.
Em fascina com al Kàputx:
assistir a la descoberta de diverses capes del passat, ja sigui observant la superposició dels sediments a la terra, els dipòsits fòssils en una peça d’ambre o el pas del temps en una capsa de fotografies. P. 171.
I, per damunt de tot, em conforta aquest pensament: fins i tot en moments de sang vessada, encara hi ha flors.
