Leonardo Sciascia, El día de la lechuza. Barcelona: Tusquets. 2008

-->

Reedició d’una obra clàssica que va inaugurar el subgènere narratiu el 1961 i també cinematogràfic , la versió és de 1968, on es retraten els mil rostres de la màfia. És ben actual.

En destacaré dues metàfores extenses que ens fan més viva i entenedora la por i la mentida.

“El miedo lo tenía dentro como un perro rabioso: gañía, jadeaba, babeaba, aullaba repentinamente en sus sueños; y mordía, dentro mordía, en el hígado y en el  corazón. Los médicos le habían examinado esos mordiscos en el hígado que continuamente le quemaban, y la repentina y dolorosa sacudida en el corazón, como la de un conejo vivo en la boca del perro, y le habían dado medicinas como para cubrir la superficie de la cómoda; per no sabían nada, los médicos, de su miedo.” P. 30.

“… el confidente había diseñado su mentira; a cada detalle que añadía, a cada retoque, como un pintor que se aleja del cuadro para juzgar el efecto de una pincelada, decía “perfecto: no falta nada”, pero de nuevo se acercaba a retocar y a añadir…” P. 31.

La paradeta de frankfurts a Mart de Les cròniques marcianes

“En Sam Parkhill té els frankfurts bullits, el chili cuinant-se i la paradeta neta com una patena. ¡Vinga Terra, envia’m els coets! Va sortir a mirar-se la parada. Era perfecta: com un ou acabat de pondre al bell mig de l’eixut fons marí, l’únic nucli de llum i escalfor en centenars de milles de solitud. Era com un cor que bategués, sol en un gran cos fosc. Gairebé va sentir-se ensorrat d’orgull.” Pàg. 252.

La ironia s’ajunta a les metàfores i ens proporciona aquesta descripció magistral. Aquesta paradeta de frankfurts condensa la mentalitat dels terrícoles que colonitzen la terra promesa i trenquen la placidesa idíl·lica de la utopia:

 “Era un capvespre d’estiu a Mart, plàcid i sobri. Les barques, delicades com flors de bronze, navegaven amunt i avall dels canals de vi verd. Als habitatges, llargs i interminables, que s’acoplaven als pujols com serps tranquil·les, els amants mormolaven amb mandra, ajaguts als frescos llits nocturns. Pàg. 35.

“L’albada de Mart fou tranquil·la com un pou fresc i negre...” Pàg. 37

“... les ciutats són belles. Sabien com encaixar l’art amb la vida. Per nosaltres americans, sempre han estat coses separades. L’art era una cosa que es guardava a l’habitació del fillet boig. L’art era una cosa que es prenia a petites dosis, cada diumenge, barrejat amb la religió, potser. Els marcians tenien art, religió, de tot...” Pàg. 118.

Però la invasió de colons de la Terra trenca l’harmonia:

“Els coets venien com llagostes, en núvols que s’escampaven com flors de fum rosat.” Pàg. 143.

Hi ha alguna excepció, hi ha certs colons que tenen altres actituds, aquí hi ha un bri d’esperança:

“Plantaria arbres i sembraria herba. Aquesta seria la seva feina (...) Declararia una guerra hortícola privada amb Mart. Pàg. 138.

Quan plou i les llavors fructifiquen:

“Queia la pluja. La gran llesca negra del cel, esquerdada per sis potents llampecs, com una porcellana meravellosament clivellada, queia a terra. Va veure deu bilions de cristalls de pluja, fotografiats per la descarrega elèctrica. Després foscor i aigua.” Pàg. 140.

Totes les citacions provenen de Ray Bradbury, Les cròniques marcianes. Barcelona: Proa. 2000. Traducció de Quim Monzó.

El color de les metàfores 1: Independència

 http://ext.lavanguardia.es/pans/index.html

 

La vida és del color de les metàfores amb què la contemplem.  

De  la mateixa manera que la visió des de dalt de la manifestació de l’onze de setembre i la focalització en el quatre de vuit aixecat a la cruïlla de Passeig de Gràcia i Gran Via tenyeixen l’acte reivindicatiu i festiu d’un to daurat propi de l’èpica, les paraules metafòriques que s’utilitzen per parlar de independència impregnen el nostre subconscient.

Un titular del diari Ara del 21/09/12 conté dues de les metàfores més utilitzades per evitar la paraula tabú: el xoc de trens i el divorci.

“Història d’un divorci. La relació Mas-Rajoy passa de la mà estesa al xoc de trens en menys d’un any”

Ens imaginem els ferros caragolats, els cossos destrossats, en fi, un escenari catastròfic en colors negres i vermells que fa por als mercats, un altre eufemisme.

“Els grans empresaris... no dubten a reclamar una butxaca més farcida de recursos, però les incerteses d’un possible xoc de trens els neguitegen” Ara 18/09 p. 6.

El mateix dia la columna de Marius Serra a La Vanguardia porta per títol “La mare de les metàfores” i trenca l’escenari terrible del xoc de trens per la convivència entre trens i mercats que es dóna a l'estació de Maeklong, a pocs quilòmetres al nord de Bangkok.

http://www.lavanguardia.com/encatala/20120903/54345772499/la-mare-de-les-metafores-marius-serra.html

Les metàfores tendeixen a expandir-se a convertir-se històries: en paràboles.

“la metàfora de la dona que comença a parlar de separar-se i les seves paraules reactiven en el mascle la fixació possessiva i els rampells de la por” La Vanguardia, 20/09, p. 15.

“Un empresari, en el fons, és tan conservador com un pare d’adolescent, que té la sagrada missió de conservar els fills vius. Es nega a acceptar que el seu fill surti, però quan ho veu inevitable, és el primer d’anar-lo a buscar a les tres de la matinada a la discoteca perquè no tingui un accident.” Ara 18/09, p. 2.

És a dir, aquests manifestants de l’onze de setembre, amb Duran i Lleida inclòs, són com una dona maltractada o com un adolescent que necessita de la protecció del pare-empresari.

Apa-l’hi! Potser que fem servir metàfores d’un altre color.

Metàfores visuals 1: George Colbert

La primera fotografia de George Colbert que vaig veure a les pàgines de El País era la d’un nen llegint davant d’un elefant. Em va arribar a cor, la vaig retallar i va anar a parar ben emmarcada a un lloc ben visible de l’aula Utopia que aleshores estava muntant a l’Institut Bernat Metge. Des d’aleshores he anat seguint aquest fotògraf canadenc i cada vegada m’agrada més. Totes les imatges són molt suggeridores i gairebé totes volen dir alguna cosa més, fan el salt metafòric deixant la porta oberta a les interpretacions. Per aquesta raó he triat una de les seves fotografies per al meu perfil.

La força de l’elefant es rendeix a l’encant de la lectura, o la placidesa idíl·lica del contacte amb la natura del gran elefant és igual al plaer de llegit, la nena imagina com vola un ocell o l’ocell la fa somiar. El que si que no hi ha dubte és de la pau i la serenitat que reflecteixen totes les imatges i aquesta sensació s’amplifica amb el muntatge fotogràfic recollit a l’exposició Ashes and Snow on apareix un gegantí bestiari que es pot recórrer lliurament i que dóna la sensació que entres en un somni o que entres en un estat himnòtic. Proveu-ho entrant al següent enllaç i primer de tot cliqueu a “Experiencia”. 

http://www.ashesandsnow.org/es/flash-popup.php#home 

 

Quan acabeu pensareu com el fotògraf que “els animals salvatges són una de les millors obres d’art”.

Emili Teixidor, Retrat d’un assassí d’ocells. Barcelona: Proa (La Butxaca), 2011.

Pitorliu ( Lullula arborea) variant pròpia de Girona i d’Olot de pitoriu, cotorliu petrolina i pitoliu. És una mena d’alosa de cant melòdic, barrejat amb un refilet “lu-lu-lu” que pot ser la causa del seu nom popular. Mentre canta s’eleva en espirals amplies.

 http://www.youtube.com/watch?v=BaSv1NS9pfc

Aprofito aquesta reedició a causa de l’èxit de l’adaptació cinematogràfica a Pa negre. És una de les millors novel·les d’Emili Teixidor que ha mort aquest estiu, mentre la llegia.

Dues metàfores poden donar la clau del sentit del llibre: la primera ens parla de l’homosexualitat i és doble; per un cantó hi ha el nom del personatge conegut pel malnom de la Pitorliua que causa admiració, s’eleva per sobre dels demés i es deixa caçar.

“... la pitorliua que tothom admira , i es deixa caçar al niu amb les trampes dels ocellaires, i s’enfila amunt i refila més que cap altre...” Pàg. 269

“És un marieta fabricat, perquè no té collons. Com que no els serveixen per a res, els els arranquen. Com van fer amb en Pitorliua, que li agradava fer de femella per als senyors rics...” Pàg. 44-45.

I per l’altre el protagonista narrador ens parla del descobriment de l’homosexualitat com un tumor fastigós cosa que contrasta amb la valentia del Pitorliua:

“ els qui encara podíem caure en gestos, actituds o, pitjor que tot, blasme total, en sospita de ser,  sense un mateix saber-ho (...) una mena d’embrió d’efeminat, la crisàlide muda i expectant d’un petit monstre delicat que portaves dintre com un grumoll malalt o un nòdul infectat que acabarà per brotar i florir i abassegar-te com un càncer que t’explota al mig del ventre...” Pàg. 45.

La segona metàfora explica com el petit narrador  va descobrint els secrets dels adults. És un dels encerts de la novel·la, que aconsegueix que qui llegeix adopti el punt de vista del  nen que comença a veure i entendre el món:

“Era emocionant estar-se quiet com un objecte, i ser testimoni dels secrets que inquietaven aquella gent que encara veia com persones d’una sola peça, com quan descobreixes que les imatges dels sants de la parròquia no són totes de pedra o gruix, sinó que la majoria només tenen el cap, la corona i el vestit i que sota les faldilles no hi ha res, tot es buit, només quatre fustotes que fan de suport.” Pàg. 85.

Quants n’hi ha d’aquests!