dilluns, 18 de març de 2013

Albert Sánchez Piñol (2012)Victus. Barcelona: La Campana

...para los catalanes España solo designaba el palo del gallinero.

Una palabra se oculta tras otras muchas: el secreto que el narrador decide no revelar hasta el final. Y, por esa palabra, he terminado de leer la novela. No la escribiré, no romperé el frágil hechizo, sólo citaré las metáforas con las que se intenta explicar lo inexplicable, lo que no cabe en un sólo término:

" Somos hojarascas que perduran. Estrellas que estallan, leyendas dilapidadas. Verdades sin más recompensa que la lucidez misma. Olor a mierda caliente recorriendo calzones en formación. Catalejos ciegos, periscopios inanes, y lamentos. Embudos amorosos, ese niño que ríe a nuestra proa, como los delfines. El otro lado del río. Admitir que nuestros ojos siempre verán el paisaje por el cerrojo de la mazmorra, saber que las espigas caen sin quejarse..." P. 591.

Sánchez Piñol pone en boca del narrador Martí Zuviría imágenes para describir a los personajes de forma expresionista, a menudo provocadora, buscando los contrastes:

"... tu eres más culona que una abeja, y ella tenía un talle de palmo y medio. Tú andas cargada de hombros como una mula; ella se desplazaba con la seguridad de algunas mujeres escogidas que, nobles o no, se saben capaces de aplastar imperios con el zapato. Tus cabellos siempre parece que acabaras de empaparlos en un barril lleno de grasa, mientras que los suyos eran finos y largos hasta los hombros, de un color rojo sandía. No te he visto las tetas, ni ganas que tengo, pero seguro que te cuelgan como un par de berenjenas. Las suyas encajaban perfectamente en una copa. No digo que fuese perfecta. Su mandíbula inferior, enérgica y angulosa, le otorgaba demasiada personalidad para tratarse de una mujer. Pero puestos a pecar, que sea por exceso: a ti te robaron el mentón, lo que te convierte en un modelo perfecto de cretinismo facial." P. 20.

Las metáforas con las que describe los ejércitos y batallas son más tópicas: termitas, robles, sarmientos, serpientes...

Más interesantes son las que expresan ideas abstractas que están en la base de lo que podríamos denominar las dos tesis de la obra: la incomprensión histórica entre Cataluña y Castilla y la falta de visión política de los dirigentes catalanes.

"Para los catalanes, España solo era el nombre que se otorgaba a una confederación libre de naciones; los castellanos, en cambio, en la palabra España veían una prolongación imperial del brazo de Castilla. O dicho de otra manera: para los castellanos España era el gallinero y Castilla su gallo; para los catalanes España solo designaba el palo del gallinero." P. 129.

"Nuestras clases dirigentes, en particular, eran el colmo de la indecisión crónica, siempre a medio camino entre el servilismo y la resistencia. Ya lo dijo Séneca: si un marino no sabe a qué puerto se dirige, ningún viento le será favorable." P. 130.
Los paralelismos con la actualidad son evidentes y la polémica está servida.

No dudo de la veraz documentación que sustenta la parte histórica y que corrobora con creces las ideas expuestas, pero ello no ha sido suficiente para que disfrutara de la novela. Me he hartado del narrador protagonista siempre en el ojo del huracán para que la acción no desfallezca, quizás se deba a mi nulo ardor guerrero o a que, cada vez me cuesta más, leer prosa con poca música y una sintaxis, a veces, demasiado telegráfica.

diumenge, 10 de març de 2013

Francesc Prat (2011), Escarabeu. Barcelona: Jardins de Samarcanda

Aquest llibre de l'antic company Francesc ha trigat a fer-me efecte. Ha calgut una segona lectura perquè m'identifiqués amb la seva placidesa fonda i mesurada. Ara, ha aconseguit que sentis moments d'absència com els que descriu Antoni Marí.


S'han ajuntat la teoria i la pràctica poètica, els llibres ja ho tenen això que s'encadenen com les cireres.

El mateix autor explica el títol del llibre:

L'escarabat neix cada any dels ous deixats dins l'excrement, surt de la putrefacció de la mort i torna a la vida, com el sol a cada albada. L'escarabeu simbolitza la transformació constant de l'existència en el seu equilibri entre la fosca i la llum... El recull de textos d'aquest llibre neix del que proclama aquest escarabat: la consciència de ser equilibri entre vida i mort. P. 58.

Com a exemple d'aquest equilibri que aconsegueix moments de plenitud, aquesta joia:

4

Puja la humitat fosca de la sorra i s'enfila per les costelles. La sensació d'infinit es bada enllà del vespre i el cel de la badia s'inunda...

Besos i mort, en un magníficat
etern, perpètuament, baden l'instant.

(Platja de la Barceloneta)

Antoni Marí (2012), Llibre d'absències. Tusquets (L'Ull de vidre)



A les aules acabades de inaugurar de Bellaterra, Antoni Marí em va encomanar la passió pels socialistes utòpics i els prerafaelites. Em continua entusiasmant.

El seu últim llibre és vitalitzant, ple d'energia i de fervor pel saber i les seves delícies. És tracta d'una crònica personal, quotidiana i erudita sobre aquests moments màgics que la tasca intel·lectual regala: la gràcia laica, el que ell anomena estat d'absència.

La part que més m'ha interessat és la que parla de les correspondències, analogies y metàfores com a mètode d'accedir a aquests estats. Veiem-ho:

"La responsabilitat de l'artista i del científic no és pas la creació, sinó la descoberta de les relacions secretes que hi ha entre les coses i les nostres facultats." Pàg. 120.

"Aquest mecanisme d'associació, certament, és el fonament de les metàfores i de tot el llenguatge simbòlic: la semblança, repeteixo, entre dues coses que no pareix que tinguin res a veure entre si. Vaig recordar uns versos de La monja gitana de Federico García Lorca que diuen:

¿Qué ríos puestos de pie
vislumbra su fantasía?

Després d'averiguar que aquests rius drets són com ja deia Eduardo Marquina les palmeres, continúa:

"Aquest do de l'associació és, senzillament, la gràcia del llenguatge metafòric que la imaginació descobreix" P. 133.

"Denis Diderot (...) va donar-li el nom d'"entusiasme" a la facultat de fer associacions i de trobar semblances entre les coses més allunyades" P. 120.

Senzillament, això és el que busco des d'aquestes pàgines.

dimarts, 5 de març de 2013

Jean Giono i la paràbola de L'home que plantava arbres



Curt de Fréderic Back. Oscar de 1987

Parábola: Gènere literari, de caràcter pedagògic o polèmic, mitjançant el qual hom revesteix el pensament en forma d'una historieta que tothom pugui acceptar fàcilment. DLC.

D'aquesta manera tota la historia a més a més de motivar a plantar arbres es pot interpretar com que cal buscar l'activitat que doni sentit a una vida.

Les metàfores destaquen l'abans i el després de la plantació de forma expressiva:

".. en aquelles terres despullades el vent bufava amb una brutalitat insuportable; el seu embat contra les carcasses de les cases semblava el gruny d'una fera que algú hagués gosat molestar." P. 14.

"Dels cims arribava un soroll semblant al de l'aigua: era la remor del vent en el bosc." P. 51.

Al final, la influència bíblica de les paràboles és evident.

"Llatzer ja havia sortit de la tomba." P. 52.

"Quan penso que amb un sol home, limitat als seus simples recursos físics i morals, n'hi ha hagut prou per transformar un desert en aquesta terra promesa, trobo que, malgrat tot, la condició humana és admirable." P. 59.


El "malgrat tot" l'interpreto com el poder destructiu de l'ésser humà evident en les guerres del segle XX. El pacifista Giono contraposa a la catàstrofe de la guerra la creació de vida a través de la reforestació.


diumenge, 24 de febrer de 2013

Georges Simenon i les veus




Simenon no és només el creador del detectiu Maigret, és un escriptor prolífic que té més de cent novel·les i uns altres tants contes sense el cèlebre inspector de policia.

La mirada indiscreta i La mirada inocente  són dues d'aquestes novel·les tenen en comú la creació de personatges protagonistes en els quals el narrador penetra amb agudesa desvetllant-ne els sentiments amb evocacions plenes de sensualitat.

M'he fixat en les cinestèsies que abunden més a la primera i especialment les que li serveixen per reflectir les qualitats de la veu i dels sons:

"Su madre seguía yendo todas las mañanas al mercado a comprar provisiones, pero cada vez se la oía bromear menos con su voz clara y vibrante. Louis recordaba la época en que distinguía el timbre de esa voz entre el estruendo de la inmensa nave de techo acristalado, como se reconoce de lejos el brillo de una cabellera."

És particularment apropiada perquè el personatge de Louis a La mirada inocente és el retrat del pintor intuïtiu que és com un mèdium d'un art que no sap com l'ha posseït.

A La mirada indiscreta sovintegen més les metàfores:

"Quizás el aire es tan espeso que conserva las huellas de los sonidos como el barro las pisadas." P. 14.

"... su voz es también blanda toda afelpada de dicha animal". P. 15.

"su marido... pedía desesperadamente auxilio, con todo su ser, sin más voz que un pez arrojado a la hierba y que aspira vorazmente el aire mortal. P. 74.

La recurrència de les imatges sobre la veu em recorda el mestre Balzac.

 Georges Simenon, La mirada indiscreta i La mirada inocente. Barcelona: Tusquets (Andanzas)

dijous, 21 de febrer de 2013

Les hores detingudes de Ramon Solsona






                         Edició de butxaca 2011                                   


Novel·la rodona on el principi i final es lliguen amb llaços evidents i subtils.

El primer capítol es una porta magnífica que recrea l'escenari principal de l'acció: les ruïnes de l'antiga ciutat portuària de Roma, Òstia ( ostium = porta)




Un animal es desperta i espera que es caldegi l'ambient, mentre el sol, que ha estat espectador de la creació i l'ensorrament d'Òstia,  continua el seu camí i il·lumina l'estatua de Minerva de l'entrada.

" El sol banya Òstia, la ciutat marinera de maons rogencs adossada a la desembocadura del Tíber. Port i platja de la Roma dels cèsars, boca per on es nodria la bigarrada capital. Òstia, graner, rebost i magatzem. Òstia, plaça forta, cruïlla de l'imperi, base naval de la poderosa flota que senyorejava a tota la Mediterrània. Òstia, punt de partença i d'arribada, ciutat de poc oci i molt negoci." 


Les enumeracions i les repeticions, juntament amb la mesurada longitud de les frases, donen ritme a la lectura.
A partir d'aquí, aquest sol s'humanitza (saluda, recorda, va presenciar, treu el cap...) i serà el punt de vista predominat en aquest capítol.
Llegim una síntesi magnífica del passat de la ciutat, veiem els vaixells, els carrers plens de mercaderies, sentim les olors i notem els canvis de les estacions. Apareixen els noms històrics del passat però no ens enfarfeguen: "La memòria del sol és infinita" però la paraula del novel·lista sap transformar la informació i convertir-la en literatura.
Arribem a l'avui d'Òstia: "una ciutat sense closca, amb les vergonyes al ras".


 Rodejada d'una vegetació semblant a la del nostre Maresme: "sobretot, pins i xiprers. El pi, amb les branques ben enfora, es dóna tot. El fus negre del xiprer, en canvi, només vol soledat, per xuclar la llum i portar-la tota al fons de l'arrel, per on es comunica amb les ànimes enterrades."
 

Al final del capítol, l'animaló que es despertava decideix que és el moment de sortir: "Sent el sol per tot el rosari del llom i s'hi troba bé. Canvia de postura per aprofitar més els raigs tebis sense que la claror viva l'enlluerni. Finalment decideix entrar al magatzem d'Annio. Sobre el camí polsegós han quedat dibuixades les ziga-zagues dels seus moviments." Des d'ara sabrem que, cosa extraordinària, estem sentint les sensacions d'una serp.

Casa d'Annio

La narració, pròpiament dita,  comença al capítol següent i ja d'entrada se'ns diu què passarà: "ni ella ni jo ens pensàvem que era el nostre últim dia". Continuarem llegint, no perquè estem intrigats pel fet principal, sinó per saber com succeirà i com es tancarà "la circumferència de la seva vida".

La novel·la finalitza també magistralment: El sol " ha rodat tot el dia i ara mor contra els pins i contra les parets del cementiri..." Han passat quatre anys des del dia fatídic i l'antiga finca de Lucious Verus s'ha convertit en el cementiri de Veranus on reposa el cos de la dona que va morir a les ruïnes d'Òstia. El sol continua recordant i el xiprer que el pare i el marit van plantar perquè li fes companyia "s'estira per absorbir amb la punta l'últim fil de claror." A la tomba hi ha uns versos de Shakespeare:

"Així com és el sol, nou sempre i sempre vell,
No para el meu amor de dir coses ja dites."

El cercle de Les hores detingudes es tanca: novel.la d'amor i de l'art de dir coses ja dites d'una nova manera perquè arribin al cor i a l'enteniment alhora, l'art que "transmet vibracions" i que "pot vèncer el temps" perquè aquesta novel·la com potser tota obra d'art és un exercici de memòria: "D'ella em queda el record, la memòria espiritual. Aquesta és l'autèntica vida eterna, la que viu en lloc del mort, les espurnes de felicitat que pugui haver irradiat, l'energia que pugui haver transmès. Els petits actes d'amor que es deixen impresos en la vida valen molt més que l'obra titànica d'un emperador." La circumferència de la vida és tanca i té un sentit: 
             "La memòria és un Testaccio ple de bocins que cal enganxar amb paciència".

 Muntanya Testacció format durant els segles I- III amb restes d'ànfores trencades utilitzades per transportar aliments a Roma
                            
 Ramon Solsona ho ha fet amb un art de ressonàncies mítiques.


                                                                Eros i Psique del museu d'Òstia

Orfeu i Eurídice de Louis Ducis
http://www.youtube.com/watch?v=aPkQQueoGYA

Ramon Solsona

www.ramonsolsona.com/

diumenge, 17 de febrer de 2013

Notas acerca del relato:"Las cartas ya no llegan a su destino"


Todas las tardes café (final) - YouTube   


Santiago García Tirado sabe callar a tiempo: mostrar sin decir.  Sus metáforas oscilan entre la complejidad conceptual y el lenguaje coloquial con lo que logra un entramado de inferencias.

Veámoslo en el siguiente fragmento que alude a la llegada de la noticia de la desaparición del célebre avión militar Yak-42 en el que perecieron numerosos militares españoles en 2003 cuando regresaban de su misión en Afganistán:

"una noticia gigantesca y vacía, como un globo descomunal y chirriante, tomando tierra a la hora indicada, sin retrasos, sin pasajeros a bordo, sin agenda en la que escribir algún plan para mañana." P. 12-13.

O en el que un hermano de un militar fallecido intenta concentrarse para escribir una carta :

"si no conseguía escribir algunas líneas que resonasen como balas en el frente, en un desierto cualquiera donde alguna firma de un funcionario cualquiera lo hubiese enviado." P. 13.

El marco es, como siempre en esta colección de relatos, un café donde se encuentran el escritor de  cartas y la señorita "tan Sharon Stone" que habla por el teléfono verde sin gastar monedas.

Al final, todos los elementos encajan: "como un tetris pero con piezas hechas de vida".  P. 17.