Herman Melville, Bartleby, l'escrivent. Madrid: Nórdica Libros. 2008. Traducció de Miquel Desclot

Em fa la impressió que el relat neix de l'expressió "cartes mortes", és a dir, cartes que han perdut el destinatari i s'amunteguen al costat de Bartleby fent, segons la interpretació del innominat narrador, que el pobre personatge es converteixi per contacte amb un cadàver ambulant, que acaba morint d'inanició davant la indiferència dels oficinistes de Wall Street.  Aquesta és la "carta" que es guarda l'autor per fer-la aparèixer al final del relat, com qui es treu un as de la màniga.

Aquest joc impregna també els personatges secundaris que apareixen descrits en funció els seus humors i caràcters fent servir imatges. 

El cas més evident és el de Dindi: "després del migdia (la seva hora de dinar) s'encenia com un escalfapanxes..."P. 14, però també s'aplica als noms del Grapes, manetes neguitós amb dificultats de digestió, i el Gingebre, noi dels encàrrecs proveïdor habitual de pastissets d'aquest producte.

Aquesta cura a l'hora d'escollir els noms m'ha fet pensar que el nom de Bartleby no és un atzar. Pot provenir de Bartomeu apòstol patró, per cert, de les malalties nervioses i que sembla que va viure de l'aire del cel.

Bartleby creix a mida que avança la narració i al final és, ni menys ni més, el símbol del ésser humà atrapat en la xarxa d'una societat deshumanitzada  que té "la profunda convicció que la mena de vida més fàcil és la millor (...) i que "en la serena tranquil·litat d'un còmode refugi fa còmodes negocis entre les accions, les hipoteques i les escriptures de la gent rica." P. 10.

Per això, les exclamacions final són com un plany o una pregària.

"Ah, Bartleby! Ah, humanitat!" 

La capacitat de símbol del protagonista ha fet que Enrique Vila-Matas  a Bartleby y Compañía fes servir el nom de bartebys per referir-se a aquells escriptors que renuncien a escriure.

Estem davant d'una literatura fosca que fa trontollar els esquemes socio-culturals i que deixa un regust amarg i una inquietud crítica. No és obstacle perquè el gaudi que comporta l'art es produeixi, però no es troba aquí la mena de plaer que generen les obres que produeixen la il·lusió de posar una mica d'ordre al caos existencial.

Albert Sánchez Piñol (2012)Victus. Barcelona: La Campana

...para los catalanes España solo designaba el palo del gallinero.

Una palabra se oculta tras otras muchas: el secreto que el narrador decide no revelar hasta el final. Y, por esa palabra, he terminado de leer la novela. No la escribiré, no romperé el frágil hechizo, sólo citaré las metáforas con las que se intenta explicar lo inexplicable, lo que no cabe en un sólo término:

" Somos hojarascas que perduran. Estrellas que estallan, leyendas dilapidadas. Verdades sin más recompensa que la lucidez misma. Olor a mierda caliente recorriendo calzones en formación. Catalejos ciegos, periscopios inanes, y lamentos. Embudos amorosos, ese niño que ríe a nuestra proa, como los delfines. El otro lado del río. Admitir que nuestros ojos siempre verán el paisaje por el cerrojo de la mazmorra, saber que las espigas caen sin quejarse..." P. 591.

Sánchez Piñol pone en boca del narrador Martí Zuviría imágenes para describir a los personajes de forma expresionista, a menudo provocadora, buscando los contrastes:

"... tu eres más culona que una abeja, y ella tenía un talle de palmo y medio. Tú andas cargada de hombros como una mula; ella se desplazaba con la seguridad de algunas mujeres escogidas que, nobles o no, se saben capaces de aplastar imperios con el zapato. Tus cabellos siempre parece que acabaras de empaparlos en un barril lleno de grasa, mientras que los suyos eran finos y largos hasta los hombros, de un color rojo sandía. No te he visto las tetas, ni ganas que tengo, pero seguro que te cuelgan como un par de berenjenas. Las suyas encajaban perfectamente en una copa. No digo que fuese perfecta. Su mandíbula inferior, enérgica y angulosa, le otorgaba demasiada personalidad para tratarse de una mujer. Pero puestos a pecar, que sea por exceso: a ti te robaron el mentón, lo que te convierte en un modelo perfecto de cretinismo facial." P. 20.

Las metáforas con las que describe los ejércitos y batallas son más tópicas: termitas, robles, sarmientos, serpientes...

Más interesantes son las que expresan ideas abstractas que están en la base de lo que podríamos denominar las dos tesis de la obra: la incomprensión histórica entre Cataluña y Castilla y la falta de visión política de los dirigentes catalanes.

"Para los catalanes, España solo era el nombre que se otorgaba a una confederación libre de naciones; los castellanos, en cambio, en la palabra España veían una prolongación imperial del brazo de Castilla. O dicho de otra manera: para los castellanos España era el gallinero y Castilla su gallo; para los catalanes España solo designaba el palo del gallinero." P. 129.

"Nuestras clases dirigentes, en particular, eran el colmo de la indecisión crónica, siempre a medio camino entre el servilismo y la resistencia. Ya lo dijo Séneca: si un marino no sabe a qué puerto se dirige, ningún viento le será favorable." P. 130.

Los paralelismos con la actualidad son evidentes y la polémica está servida.

No dudo de la veraz documentación que sustenta la parte histórica y que corrobora con creces las ideas expuestas, pero ello no ha sido suficiente para que disfrutara de la novela. Me he hartado del narrador protagonista siempre en el ojo del huracán para que la acción no desfallezca, quizás se deba a mi nulo ardor guerrero o a que, cada vez me cuesta más, leer prosa con poca música y una sintaxis, a veces, demasiado telegráfica.

Francesc Prat (2011), Escarabeu. Barcelona: Jardins de Samarcanda

Aquest llibre de l'antic company Francesc ha trigat a fer-me efecte. Ha calgut una segona lectura perquè m'identifiqués amb la seva placidesa fonda i mesurada. Ara, ha aconseguit que sentis moments d'absència com els que descriu Antoni Marí.

S'han ajuntat la teoria i la pràctica poètica, els llibres ja ho tenen això que s'encadenen com les cireres.

El mateix autor explica el títol del llibre:

L'escarabat neix cada any dels ous deixats dins l'excrement, surt de la putrefacció de la mort i torna a la vida, com el sol a cada albada. L'escarabeu simbolitza la transformació constant de l'existència en el seu equilibri entre la fosca i la llum... El recull de textos d'aquest llibre neix del que proclama aquest escarabat: la consciència de ser equilibri entre vida i mort. P. 58.

Com a exemple d'aquest equilibri que aconsegueix moments de plenitud, aquesta joia:

4

Puja la humitat fosca de la sorra i s'enfila per les costelles. La sensació d'infinit es bada enllà del vespre i el cel de la badia s'inunda...

Besos i mort, en un magníficat

etern, perpètuament, baden l'instant.

(Platja de la Barceloneta)

Antoni Marí (2012), Llibre d'absències. Tusquets (L'Ull de vidre)

A les aules acabades de inaugurar de Bellaterra, Antoni Marí em va encomanar la passió pels socialistes utòpics i els prerafaelites. Em continua entusiasmant.

El seu últim llibre és vitalitzant, ple d'energia i de fervor pel saber i les seves delícies. És tracta d'una crònica personal, quotidiana i erudita sobre aquests moments màgics que la tasca intel·lectual regala: la gràcia laica, el que ell anomena estat d'absència.

La part que més m'ha interessat és la que parla de les correspondències, analogies y metàfores com a mètode d'accedir a aquests estats. Veiem-ho:

"La responsabilitat de l'artista i del científic no és pas la creació, sinó la descoberta de les relacions secretes que hi ha entre les coses i les nostres facultats." Pàg. 120.

"Aquest mecanisme d'associació, certament, és el fonament de les metàfores i de tot el llenguatge simbòlic: la semblança, repeteixo, entre dues coses que no pareix que tinguin res a veure entre si. Vaig recordar uns versos de La monja gitana de Federico García Lorca que diuen:

¿Qué ríos puestos de pie

vislumbra su fantasía?

Després d'averiguar que aquests rius drets són com ja deia Eduardo Marquina les palmeres, continúa:

"Aquest do de l'associació és, senzillament, la gràcia del llenguatge metafòric que la imaginació descobreix" P. 133.

"Denis Diderot (...) va donar-li el nom d'"entusiasme" a la facultat de fer associacions i de trobar semblances entre les coses més allunyades" P. 120.

Senzillament, això és el que busco des d'aquestes pàgines.

Jean Giono i la paràbola de L'home que plantava arbres

Curt de Fréderic Back. Oscar de 1987

Parábola: Gènere literari, de caràcter pedagògic o polèmic, mitjançant el qual hom revesteix el pensament en forma d'una historieta que tothom pugui acceptar fàcilment. DLC.

D'aquesta manera tota la historia a més a més de motivar a plantar arbres es pot interpretar com que cal buscar l'activitat que doni sentit a una vida.

Les metàfores destaquen l'abans i el després de la plantació de forma expressiva:

".. en aquelles terres despullades el vent bufava amb una brutalitat insuportable; el seu embat contra les carcasses de les cases semblava el gruny d'una fera que algú hagués gosat molestar." P. 14.

"Dels cims arribava un soroll semblant al de l'aigua: era la remor del vent en el bosc." P. 51.

Al final, la influència bíblica de les paràboles és evident.

"Llatzer ja havia sortit de la tomba." P. 52.

"Quan penso que amb un sol home, limitat als seus simples recursos físics i morals, n'hi ha hagut prou per transformar un desert en aquesta terra promesa, trobo que, malgrat tot, la condició humana és admirable." P. 59.

El "malgrat tot" l'interpreto com el poder destructiu de l'ésser humà evident en les guerres del segle XX. El pacifista Giono contraposa a la catàstrofe de la guerra la creació de vida a través de la reforestació.

Georges Simenon i les veus

Simenon no és només el creador del detectiu Maigret, és un escriptor prolífic que té més de cent novel·les i uns altres tants contes sense el cèlebre inspector de policia.

La mirada indiscreta i La mirada inocente  són dues d'aquestes novel·les tenen en comú la creació de personatges protagonistes en els quals el narrador penetra amb agudesa desvetllant-ne els sentiments amb evocacions plenes de sensualitat.

M'he fixat en les cinestèsies que abunden més a la primera i especialment les que li serveixen per reflectir les qualitats de la veu i dels sons:

"Su madre seguía yendo todas las mañanas al mercado a comprar provisiones, pero cada vez se la oía bromear menos con su voz clara y vibrante. Louis recordaba la época en que distinguía el timbre de esa voz entre el estruendo de la inmensa nave de techo acristalado, como se reconoce de lejos el brillo de una cabellera."

És particularment apropiada perquè el personatge de Louis a La mirada inocente és el retrat del pintor intuïtiu que és com un mèdium d'un art que no sap com l'ha posseït.

A La mirada indiscreta sovintegen més les metàfores:

"Quizás el aire es tan espeso que conserva las huellas de los sonidos como el barro las pisadas." P. 14.

"... su voz es también blanda toda afelpada de dicha animal". P. 15.

"su marido... pedía desesperadamente auxilio, con todo su ser, sin más voz que un pez arrojado a la hierba y que aspira vorazmente el aire mortal. P. 74.

La recurrència de les imatges sobre la veu em recorda el mestre Balzac.

 Georges Simenon, La mirada indiscreta i La mirada inocente. Barcelona: Tusquets (Andanzas)