Diada de Sant Jordi 2013

Sant Jordi 2013

Suggeriments

Per a totes les edats

Brian Selzinick, La invención de Hugo Cabret. SM.

Descobreix el personatge del gran pioner del cinema: Georges Mélies.

Es pot completar amb la versió cinematogràfica de Martin Scorsesse i amb la magnífica exposició sobre Mélies: La màgia del cine de CaixaForum.

http://www.hugo-lapelicula.es/#home

lainvenciondehugocabret.grupo-sm.com/index.html

http://obrasocial.lacaixa.es/nuestroscentros/caixaforumbarcelona/georgesmelies_es.html

Lectures juvenils fins a 3r d'ESO

Jordi Sierra i Fabra, L'extraordinari enginy parlant del professor Palermo. La Galera.

Història molt original d'un mag misteriós i un ninot parlant.

Laura Gallego, El llibre dels portals. Columna.

Sense criatures fantàstiques, però màgic. També en castellà a Minotauro.

Maria Carme Roca, Katalepsis. La Galera.

Novel·la de por, també per a més grans.

Jacky i Suzy Klein, ¡Arte contemporáneo? . Nerea.

Un bon llibre per entendre i gaudir de l'art contemporani fins i tot per a adults.

Lectures per a 4t d'ESO, Batxillerat i adults

Albert Sánchez Piñol, Victus, La Campana.

Novel.la històrica apassionat de l'autor de La pell freda.

José Luis Sampedro, La sonrisa etrusca. Barcelona: De bolsillo.

Per recordar, potser, la millor obra literària de l'economista i escriptor que va recolzar el moviment dels indignats i que ha mort recentment.

Ana María Matute, Todos mis cuentos. De bolsillo.

Una bona manera d'entrar en l'univers màgic de l'autora.

Màrius Serra, Plans de futur, Proa.

La biografia del matemàtic Ferran Sunyer Balaguer, una mena de Stephen Hawking català, serveix per fer una reflexió sobre la minusvalidesa.

Josep Fontana, El futuro es un país estraño. Pasado y Presente.

Les claus de la crisi que estem vivint de la mà d'un gran mestre d'historiadors.

             Un fantàstic i literari Sant Jordi!

Ray Bradbury, Fahrenheit 451. Barcelona: Edhasa, 1986.

Distopia que ja té cinquanta anys.

La relectura d'aquesta obra que tant em va agradar quan era jove m'ha resultat profètica.

Ara sembla que els llibres que aletegen com coloms i que fan olor de nou moscada estiguin desapareixent com en el món distòpic que crea Bradbury.

Estem vivint una tecnificació mecanicista de la cultura i de l'ensenyament que menysprea les humanitats, mentre les pantalles ho van envaint tot.

"Amb les escoles formant més i més corredors, saltadors, voladors o nedadors en comptes de professors, crítics, savis i creadors, el mot "intel·lectual" va esdevenir el renec que mereixia ser (...) Segur que et recordes del nano que, a la teva classe, era l'alumne "brillant", el que s'ho sabia tot de memòria i sempre responia, mentre la resta seien com estàtues de pedra i l'odiaven. ¿I no era aquest mateix nano, hores després, l'objecte predilecte dels cops i les tortures de tota la colla? És clar que sí. Tots hem de ser iguals. No tots nascuts lliures i iguals, com diu la Constitució, sinó tots fets ser iguals  (...). Amb tot això, un llibre és un fusell carregat just a la casa del costat. Crema'l." P. 88.

Davant d'aquesta situació sembla que els personatges resistents al model de societat imperant segueixin la consigna de Juan Ramón Jiménez que apareix com a lema del llibre: Si te dan papel rayado escribe de través.

S'han de crear espais de llibertat que superin la pauta imposada. Bon consell.

També fa de bon llegir i seguir l'escrit de Ray Bradbury  Cómo alimentar la musa y conservarla.

Una bona guia per llegir com a escriptors i gaudir creant l'escriptura.

 

http://www.grafein.org/bradbury.htm

Lidia Falcón, Ejecución sumaria. Barcelona: El viejo Topo. 2013

Lidia Falcón en el acto de presentación de la novela en Barcelona

Novela de tesis: no podemos olvidar ni a los policías que torturaban en Via Laietana, ni a los que los encubrían. Debemos recordar quiénes eran los que se repartían el pastel urbanístico de Barcelona. Es necesario proclamar que no se insistió demasiado en pedir la amnistía por Puig Antich, porque no convenía al incipiente eurocomunismo.

Las metáforas se usan casi únicamente para retratar a ciertos personajes animalizándolos:

"A Evaristo le gustaba imaginar a la gente con aspecto animal, así a su madre la comparaba a una perdiz, con aquella papada y el vientre que aumentaban cada año, y en aquel momento veía al comisario como un bulldog, aunque pensó que le hacía poco favor a los bulldogs, porque a él le gustaban los perros, mucho más que las personas. Pero aquella cara gorda, de rasgos pronunciados, con el cuello redondo y los ojos saltones y enormes debajo de las cejas espesas parecía el retrato de... pensó un momento, y se imaginó un rinoceronte sin el cuerno. Pero bien hincaba el cuerno el Creix cuando tenía una víctima a su disposición. Le gustaba pegarles él mismo, y así participaba en la "rueda" cuando varios policías se ponían en corro alrededor del preso y le gritaban y le golpeaban a la vez." P. 190.

En el siguiente caso la identificación de un personaje con los cactus se explicita también con toda claridad:

 

"Pedro Durán Farrell estaba en mangas de camisa, pantalón de pana y alpargatas trabajando con una pequeña azada en unos tiestos que exhibían las diversas y torturadas siluetas de cactus de todas la formas. (...) Muchas tenían flores de grandes a pétalos de todos los colores, rojas, rosadas, blancas, malvas, con pequeños lunares, formando un conjunto hermoso y atractivo y a la vez inquietante, porque a nadie se le ocultaba que todas eran peligrosas. A Ramón se le ocurrió pensar si aquel jardín no sería una metáfora del propio dueño." P. 174-175.

Del jardín de Premià de Dalt, en el que hacía de jardinero el introductor del gas natural en España, a las noches de Bocaccio; de las reuniones clandestinas de células del PSUC, a las de empresarios y de vecinos afectados por las reformas, los escenarios del fin de la Dictadura se van sucediendo, mientras unas mujeres se afanan en intentar salvar a Puig Antich.

La línea maestra de la novela es la lucha, que pronto se revela inútil, de la protagonista que la prosigue para intentar escapar de lo que se adivina como el inicio de una democracia burguesa desvirtuada que no satisface su afán utópico. Su nombre es Marcela por la pastora valiente y rebelde que aparece en El Quijote: todo un símbolo.

Se produjo una transición sin ruptura y hoy pocos se preguntan qué ha sido de muchos de los personajes que aparecen en esta novela: Lidia Falcón deja su testimonio.

 Marcela defiende su libertad en el entierro de Crisóstomo

Lo gaiter del Besos, Botifarra de pagès. Versos per tocar el dos. Barcelona: Pòrtic. 2013

El passat dimecres ens vam ben divertir a la presentació d'aquest llibre a la seu d'Òmnium Cultural cantant velles cançons del temps de la xiruca amb nova lletra de l'autor i amb música de  Jaume Arnella.
   

Ramon Solsona ha tornat a utilitzar el pseudònim de Lo gaiter del Besos per publicar aquest recull de poemes satírics, resultat, com ell mateix diu al Proemi, d'un bufarut necessari "com el vapor d'una vàlvula que allibera una pressió excessiva, insuportable." 

Aquests versos s'incorporen a la millor tradició literària satírica i burlesca: estan ben lligats i tenen música. La rauxa no està renyida amb el treball acurat ni la rialla amb el plaer que trobem en l'obra ben feta.

Com és lògic, hi apareixen ben representats els recursos típics de la sàtira: els jocs de paraules, des del que juguen amb noms propis fins els jocs de derivació, els termes escatològics i sexuals, les hipèrboles i les metàfores lexicalitzades com: botifarra de pagès, gat escaldat, cafè per a tothom o olor de naftalina.

Em detindré en aquesta última per observar com des del significat ja assentat al diccionari de: "Expressió amb què hom fa referència a institucions, a ideologies, etc., massa tancades, que ja no evolucionen." l'autor pren impuls i es llança a crear analogies noves, com les que apareixen al poema que porta per títol "País de naftalina":

"Bagul arnat, ratat de corcadura,

golfes plenes de pols, rampoina trista,

veta abundant de caspa i floridura,

ecosistema de taxidermista."

Aquest vers final és totalment inesperat i d'una potent contundència.

El mateix passa amb les referències sexuals i escatològiques que sovint deriven cap a metàfores amb termes científics i mèdics més actuals, algunes de les quals estan en fase de lexicalització com "ADN de Borbó" i d'altres són innovadores " L'autor ha segregat anticossos literaris" P. 9. "supositori de constitucionalisme" P. 18. "majorals d'Extremadura/ de neurona embarbussada..."P. 95.

La hipèrbole metafòrica sovinteja, en destacaria aquesta:

"i cada cop hi ha més bancs/ de sardines estelades" P. 37.

Que m'evoca el versos de l'Oda a Barcelona de Verdaguer:

"persò ni un peix se veya dintre la mar inmensa
sens dur al dors grabades les Barres d'Aragó."

Ramon Solsona va advertir en la presentació que només hi havia un poema que estava escrit seriosament "País admirable" sorgit del fet de retrobar un antic professor de FEN convertit en funcionari de la Generalitat. El poema utilitza repetidament el tòpic de l'Ubi sunt i està escrit en tercets encadenats com cal al seu to d'elegia:

Què se n'ha fet, de la grotesca dansa

de dropos, xarlatans i oportunistes

que en el règim tenien la pitança?

Què se n'ha fet, dels fatus falangistes

en camisas azules enfundats?

Què se n'ha fet, dels vells sindicalistes

i tota aquella trepa d'enxufats?

Què se n'ha fet, de tantes canongies

que abeuraven addictes i cunyats?

On són els militars i policies

que d'impulsar el terror s'encarregaven?

On són els capitostos que aquells dies

a Via Laietana torturaven?

On són els magistrats encobridors,

els jutges que el franquisme sustentaven? P. 78.

Així acabo i així començaré la propera entrada que tractarà de l'última novel·la de Lidia Falcón que sembla contestar aquestes preguntes.  Si voleu sentir el poema complet i llegit pel mateix autor, el trobareu al següent enllaç on hi ha tot l'acte de presentació.

http://www.omnium.cat/ca/noticia/exit-de-la-presentacio-de-botifarra-de-pages-versos-per-tocar-el-dos-7044.html

George R. R. Martin, Canción de hielo y fuego. Continuación de Juego de Tronos. Danza de dragones I y II. Barcelona: Gigamesh Ficción. 2012

La quinta entrega de la saga Canción de hielo y fuego continúa apasionando por su combinación de épica pseudomedieval, magia y folletín a la que se añade la creación de una geografía fantásticamente realista y unos personajes ricos y polifacéticos.

Las metáforas abundan y, a mi entender, potencian la espectacular fuerza narrativa de la obra. Predominan las que animan la naturaleza y cosifican o animalizan a los seres humanos, además son frecuentes las metáforas verbales como si el estilo se empapase también de acción.

"El gran alce chapoteaba en un arroyo medio congelado." P. 87, I.

"Los árboles eran gigantescos... parecían arañar la faz de la luna..." P. 405, I.

Incluso el tiempo tiene movimiento:

"Los años pasaron danzando como polillas en torno a una llama..." P. 241, I.

Las metáforas contribuyen a describir e identificar a los personajes, en el caso de Tyrion se dice frecuentemente que el enano camina como un pato:

"El enano anadeó hacia él..." P. 287, I. Esta identificación actúa como un anti epíteto épico.

Este mismo personaje, que gusta de la bebida, viaja en un barco escondido en una bota. El narrador explica con ironía:

"Tyrion dejó a las gordas en la cocina... y buscó la bodega donde lo había decantado Illyrio la noche anterior." P. 45, I.

Como si él mismo fuera un buen vino.

También destacan las imágenes sórdidas y procaces:

"...los tripulantes que habían sobrevivido subieron junto a la tripulación a la cubierta como gusanos blancuzcos que lucharan por volver a la superficie tras la lluvia. " P. 82, II.

"...los cadáveres abundaban... Los botones de sangre, una flores de color claro con pétalos gruesos y húmedos como los labios de una mujer, crecían en las heridas abiertas. " P. 304, I.

Tipo de anémona o sangre de Apolo, conocida por Gota o Botón de sangre

" Esto está más húmedo que el coño de la Doncella, y no es ni mediodía. No soporto la ciudad." P. 118, I.

Algunas características de las imágenes hace que se alcance, en ocasiones, un registro mítico, como en el caso de los árboles y particularmente del arciano-dios al que veneran los Stark que podría interpretarse como la madre de numerosas metáforas:

"Los cantores del bosque no tenían libros. Ni tinta, ni pergaminos, ni escritura. Solo tenían árboles; sobre todo arcianos. Cuando morían se hacían uno con la madera, las hojas, los troncos y las raíces, y así los árboles recordaban. Todas sus canciones, hechizos, historias y oraciones: todo lo que sabían del mundo."P. 521, I.

La sabiduría se conserva en árboles que almacenan el espíritu de los antiguos cantores: Humanidad y Naturaleza se funden.

Esta deriva mística no es obstáculo para que se olvide el sentido del humor:

"Debería haber dejado que lo comprara la vieja. Nos va a ser tan útil como los pezones en una armadura."P. 181, II.

El conjunto es para continuar gozando con esta saga, devorándola como niños voraces.

Reading is sexy: el color de les metàfores quotidianes 2

 Una editorial s'anuncia amb cartells amb aquest lema i la fotografia de James Dean i de Marilyn Monroe llegint.

Jo també busco fotografies d'aquesta mena per motivar a la lectura des de la Biblioteca de l'Institut, però no havia fet l'associació amb ser sexy. Pensant-ho bé, és lògic que si ser sexy i popular és una meta, proposar aquests models pot impulsar a agafar un llibre encara que sigui per aconseguir una bona imatge com la del millor Brando o la de la delicada Natalie Portman.

De tota manera, prefereixo considerar l'escriptura i la lectura eròtica en un altra sentit: la del plaer o satisfacció que comporta la literatura i aquí em ve a la memòria el petit llibre vermell on estava editat en castellà Le plaisir du texte de Roland Barthes.

Veiem el color vermell de dues de les seves metàfores sobre erotisme i literatura:

"L'écriture est ceci : la science des jouissances du langage, son kāmasūtra (de cette science, il n'y a qu'un traité : l'écriture elle-même)"

D' aquesta manera l'escriptura és un manual com el Kamasutra: pràctica i teoria a la vegada, que proporciona plaer. Per què es produeixi aquest plaer el text mai ha de ser massa evident, ha de jugar amb l'art d'ensenyar i de tapar, de fer servir la imaginació: l'art de seduir.

"L'endroit le plus érotique d'un corps n'est-il pas là où le vêtement bâille? Dans la perversion (qui est le régime du plaisir textuel) il n'y a pas de « zones érogènes » (expression au reste assez casse-pieds); c'est l'intermittence, comme l'a bien dit la psychanalyse, qui est érotique : celle de la peau qui scintille entre deux pièces (le pantalon et le tricot), entre deux bords (la chemise entrouverte, le gant et la manche); c'est ce scintillement même qui séduit, ou encore: la mise en scène d'une apparition-disparition."

http://static.anonfiles.com/1348464182733.pdf P. 14 i 19. Pdf. Seuil. 25/3/2013

Per acabar-ho d'arrodonir acabo de llegir aquesta aplicació del mateix principi al dominical de El País, ampliat a l'altra metàfora que acoloreix la lectura: la identificació amb el menjar.

"según un informe presentado por la Federación de Gremios de Editores de España,  uno de cada tres españoles no lee nunca. (...) yo solo me pregunto: Dios santo, ¿sabe uno de cada tres españoles lo que se está perdiendo? ¿Alguien se lo ha contado? Vaya por delante que soy bastante escéptico con las campañas de fomento de la lectura, por lo mismo que lo sería con las campañas de fomento del sexo o del jamón de jabugo; pero, del mismo modo que los chavales se pasan el día rodeados de chicas guapísimas (y viceversa), a mí me gustaría que los rodeáramos de libros buenísimos y de maestros bien pagados que supiesen disfrutarlos y les contasen lo que se están perdiendo. Luego, si los prueban y no les gustan, allá ellos: quien no disfruta follando ni comiendo jamón de Jabugo es que no tiene remedio." Javier Cercas, "Optimismo obligatorio (casi). El País semanal, 17 de marzo de 2013.