dissabte, 6 de juliol de 2013

Metàfores visuals 4: Gurbuz Doğan Ekşioğlu


Gurbuz és un dibuixant i dissenyador gràfic turc conegut mundialment que he conegut per la sèrie d'obres dedicades a la lectura:




      El llibre-mar que evoca la llibertat i és ideal per desitjar unes bones vacances



Els llibres-cases on refugiar-se del món exterior



La lectura duplica les experiències vitals i ens transforma 


La seva obra és amplia, neta i subtil aquí en teniu un recull per deixar-se portar per les imatges i la música:

http://www.youtube.com/watch?v=kUU6uFMVjxg

Només falta una mostra dels gats dels quals sembla que n'és amant.


La tristesa de ser captiu d'ell mateix en una nit esplèndida
La màgia arborescent que els gats irradien





diumenge, 30 de juny de 2013

Ramón Solsona, Línia Blava. Barcelona: Columna

 Ramon Solsona al Club de Lectura de Vilassar de Dalt
22-6-2013

Bravo! Per la recreació de l'ambient:

"La boca del metro s'obre al teu davant com un xuclador. Baixes les escales, marques la targeta i fas rodolar el torniquet de la màquina cancel·ladora. Ja ets dins. Suspesa al sostre del passadís, una càmera et fa pensar que algú et veu en algun lloc remot. Una música ambiental, neutra, asèptica, t'acompanya fins a l'andana. El comboi que t'ha de portat d'un extrem a l'altre de Barcelona t'espera amb les portes obertes, amb l'aire de repòs que es respira als començaments de línia."

Bravo! Per la veu en segona persona del narrador que adopta el punt de vista del lector i també pels jocs pirandel·lians.

"Tu, el vampir, t'hi llances amb el pensament i, al clavar-li els ullals de la xafarderia fantasiosa, li arrenques respostes a les teves preguntes imperioses: qui ets?, que hi fas, aquí? d'on véns?, on vas?" P. 225.

"Potser vol protestar pel paper que li has escrit. Però no, ella no pot conèixer el curs dels teus pensaments, no sap res de les teves fabulacions. Tu tampoc coneixes les seves. Potser ella també ha fet volar la imaginació i, mentre tu li atribuïes una història, ella te n'atribuïa una altra." P. 263.

Bravo! Per la vella que fa ganxet:

"Per a la vella, el ganxet s'ha convertit en la raó de la seva existència, perquè encara que els altres no ho sàpiguen, la salut i la vida de tots els seus descendents depenen d'aquell petit estri de ferro." P. 13.

És una magnífica hipèrbole, però la tasca repetitiva de trenar fils apaivaga l'esperit, conforta l'ànim, ajuda a engaltar els cops de la vida i, a més a més, estimula els records:

"A mesura que s'ha fet gran, les mans de la vella treballen de manera automàtica mentre els pensaments reculen amb nitidesa i també amb serenitat."

Així era en el cas de la meva avia que no feia ioga ni meditació, sinó ganxet. Em ve a la memòria quan explicava que durant els bombardejos a Barcelona marxava del pis del carrer Jerusalem perquè tenia por que li caigués la casa al damunt, se n'anava sola al veí mercat de la Boqueria en aquells moments desert i s'enfilava al taulell d'una parada que tenia una mica de llum a fer ganxet mentre sentia com queien les bombes damunt la ciutat. 

Ficció i realitat s'entortolliguen gràcies a l'art.



Precisament avui, l'escriptor J. M. Tibau comenta Línia Blava i en llegeix un fragment al seu bloc 
Tens un racó dalt del món.


http://jmtibau.blogspot.com.es/2013/06/linia-blava-de-ramon-solsona.html?utm_source=feedburner&utm_medium=feed&utm_campaign=Feed:+TensUnRacDaltDelMn+(tens+un+rac%C3%B3+dalt+del+m%C3%B3n)




dilluns, 17 de juny de 2013

Robin Maugham, El criat. Adaptació i representació: Teatre Bonzo. Casal Popular de Vilassar de Dalt (16/6/2013)



En un principi fou la llum: una bombeta s'encén i en un escenari fet un caos de mobles tapats i d'objectes, comença una funció on la il·luminació juga un paper subtil però fonamental per obteniu un clima màgic que posa de relleu les tenebres del text. Al final la simbologia és clara, el criat és qui apaga la bombeta, s'ha convertit en l'amo de la llum i de la foscor.


Com a contrapunt dels diàlegs apareixen escenes on els personatges es transformen en éssers robotitzats, com joguines mecàniques, com titelles en mans dels manejos del poder que pot marcar les relacions personals. Em sembla que els petits murals elaborats amb peces del joc de la Capsela, el miniordinador de joguina i, fins i tot, un potet de plàstic semblant al del ous Kinder que apareix en algun moment van en la mateixa direcció, encara que, carregats d'ironia burleta: som nens que juguem el joc d'una vida fàcilment manipulable.


M'ha emocionat la segona vida d'aquests objectes que teníem oblidats a les golfes, records d'una infantesa que més que el país del mai més crec que és el nostre país íntim.

Espero que es torni a representar per tornar a cridar: Bravo!