dijous, 17 d’octubre de 2013

José Saramago (2005), Les intermitències de la mort. Barcelona: Edicions 62 (El Balanci)

La mort només pot ser vençuda per l'art i l'amor

En sentir l'Estudi op. 25 n. 9 en sol bemoll major de Chopin:



"La mort (...) va tenir per primera vegada en las seva llarguíssima vida la percepció que hi pot arribar a haver una perfecta avinença entre allò que es diu i la manera com es diu (...) havent-li semblat sentir en aquells cinquanta-vuit segons una transposició rítmica i melòdica de tota i qualsevol vida humana (...) a causa d'aquell acord final que era com un punt suspensiu deixat enlaire, en l'èter, en alguna banda, com si, irremeiablement encara hagués quedat alguna cosa per dir." P. 169.

Després de pensar que la vida és com una orquestra o com un paquebot gegant que s'enfonsa i sura en el mar: "La mort es pregunta on deu ser ara amfitrita, la filla de nereu i de doris, on deu ser allò que, tot i no haver existit mai realment, va habitar per un temps breu la ment humana per tal de crear, també per un temps breu, una certa i particular manera de donar sentit al món, de buscar noves formes d'entendre aquella mateixa realitat" P. 166.

Tots els llenguatges des de la música a la mitologia són com escales per arribar a allò que nomenem realitat i que potser només sigui l'espai que hi ha entre la vida i la mort: sempre estem esbrinant noves maneres de dir i de fer per deixar un rastre que sembla que doni sentit a l'existència humana. No en va aquesta citació de Wittgenstein encapçala la novel·la:

"Pensa per ex. més en la mort, – & seria ben estrany que no haguessis de conèixer per aquest fet noves representacions, nous àmbits del llenguatge."

Vull pensar que, al contrari del que ens diuen els informàtics experts hi haurà aspectes del llenguatge verbal que un ordinador no serà capaç d'interpretar: la ironia i les metàfores realment creatives com aquestes:

"El solo s'ha acabat, l'orquestra, com un mar gran i vagarós, va avançar i va submergir suaument el cant del violoncel, el va absorbir, el va ampliar com si el volgués conduir a un lloc on la música se sublimés en silenci, l'ombra d'una vibració que anés recorrent la pell com l'última i inaudible ressonància d'una timbala fregada per una papallona." P. 189.

M'agrada imaginar que la papallona és una Acherontia Atropos.


dilluns, 14 d’octubre de 2013

Tartan Prince al Cercle de Gràcia

El més barat de mercat
Magnífic text, acollidora posada en escena i sentida interpretació. Ahir vam gaudir d'un espectacle de qualitat, vam emocionar-nos, vam reflexionar, i, sobretot, vam riure de valent.

En moments de crisi ens calen comèdies com aquesta que ens posin les piles i ens facin comprendre que si som capaços d'ajudar-nos i compartir les penes, encara que sigui al voltant d'unTartan Prince, ens en sortirem. D'allà on menys ho esperem apareixerà la força per no només tirar endavant, sinó per donar una mica de sentit a la vida.

Felicitats a l'autor i director Xavier Segú,  als actors i a les actrius: Sílvia Gómez, Jaume Gómez, Roger Danès, Blanca García, Adrià Mondaraly i a tot l'equip tècnic!

Desitjo que tingueu el reconeixement que us ben mereixeu i que aviat es torni a representar.



dimarts, 8 d’octubre de 2013

Emmanuel Carrère (2011), Limónov. Barcelona: Anagrama

Eduard Veniamínovich Savenko, alias Limónov de limón y limonka o granada de mano.

La primera parte de esta novela-documento me dejó la misma impresión que la que explica Manuel Alcántara Plá en Artivismo; pero, a medida que avanzaba la lectura, me iba hartando de Eduard Veniamínovich Savenko y, al seguirle los pasos en la red, una palabra me vino a los labios: degoutant.

Emmanuel Carrère intenta captar la desmesura de este personaje salvaje, provocador y con todos los atributos del sexismo machista con pseudo antonomasias:

"ahora usa bigote y una perilla grises que le dan un poco el aire del D'Artagnan envejecido en Veinte años despúes, mucho el de un comisario bolchevique y en particular el aspecto de Trotski, con la salvedad de que Trotski, que yo sepa, no hacía body building." P. 21.



Sólo le falta compararlo con Wladec, el protagonista de El enamorado de la Osa Mayor, personaje de frontera con unos rasgos que prefiguran al dichoso Limónov.


Según las ocasiones, el odioso personaje, puede ser Barry Lyndon, Bob Dylan, Rimbaud, Lou Reed, Jack London,Tintín, Haddock... e, incluso, Putin:
"si uno repasa su vida, tiene la perturbadora sensación de que es un doble de Eduard." P. 386. 
Carrére justifica este uso y abuso del recurso:

Emmanuel Carrère
"aunque a semejanza de Limónov no pueda conocer a un ser humano sin preguntarme más o menos conscientemente si estoy por encima o debajo de él, y sin extraer de esta confrontación un alivio o una mortificación, pienso que esta idea –repito: "el hombre que se considera superior, inferior o incluso igual que otro hombre no comprende la realidad"– es la cumbre de la sabiduría, y que una vida no basta para impregnarse de ella, para digerirla, asimilarla, de tal forma que deje de ser una idea para informar la mirada y la acción en todas las circunstancias. Redactar este libro es para mí una manera peculiar de trabajar en este sentido." P. 186.

¡Qué tortura someter continuamente a comparación la propia valía! Seguir el camino que marca esta sutra budista puede ser una buena opción para Carrére y de allí nace su "circunspección" frente a situaciones como la guerra de Bosnia en las que se debate entre el escurridizo relativismo de: "es un asunto muy complicado" y la indignación de Bernard-Henri Lévy, que comparto.

Desde el inicio, el autor manifiesta:

"lo que pensé... es que su vida novelesca y peligrosa decía algo. No sólo sobre él, Limónov, no sólo sobre Rusia, sino sobre la historia de todos nosotros desde el fin de la Segunda Guerra Mundial.
Algo, sí, pero ¿qué? Emprendo este libro para averiguarlo." P. 30.

No sé si un exceso de "circunspección" lastra la intención de esta novela-documento, que no es otra que la de toda escritura.

Me ha impactado que el autor-narrador no tome postura. El silencio puede ser muy elocuente y cada uno puede interpretarlo a su manera, pero para mí ha sido un revulsivo que me ha llevado a encontrar "degoutant" no sólo a Limónov, sino al capitalismo depredador y al oficialismo burocrático que la obra retrata e, incluso, a la reconocida historiadora Hélene Carrère d'Encausse, madre del autor a la que tanto debe la parte documental de la obra, cuando afirma con ácida lucidez:
Hélene Carrère d'Encausse
 "Son gángsters, por supuesto, pero es sólo la primera generación del capitalismo en Rusia. Fue igual en América, al principio. Los oligarcas no son honestos, pero educan a sus hijos en buenos colegios suizos para que ellos se puedan permitir el lujo de serlo. Ya verás. Espera una generación." P. 328.

No puedo juzgar las acusaciones de plagio de Ediciones de oriente y del mediterráneo, donde se ha publicado obra de Limónov en castellano,  aunque sí entender su indignación. Sólo espero, como dice Todorov, que comprender el mal no signifique justificarlo, sino darse los medios para impedir su regreso.




dilluns, 7 d’octubre de 2013

Metàforas visuals 9: El món d'Ángeles Santos


Un món. 1929. Museu "Princesa Sofía"
 Aquest és el quadre més conegut d'Ángeles Santos, que acaba de morir als 101 anys. És una pintura inquietant que està inspirada en uns versos del poema "Alba" de Juan Ramón Jiménez.

"…vagos ángeles malvas
apagan las verdes estrellas.
Una cinta tranquila
de suaves violetas
abrazaba amorosa
a la pálida Tierra."


Aquests àngels són dones que donen corda al món i toquen instruments musicals, mentre adormen criatures. Més que apagar les estrelles em sembla que agafen la llum d'un sol trist i la transporten en torxes com llumins per encendre-les. Com fades s'eleven cap al firmament: són la cinta violeta que embolcalla la terra, però no em semblen tranquil·les, sinó absortes en una tasca ingent de la qual només poden escapar volant cap al més enllà, com fantasmes.