diumenge, 3 de novembre de 2013

Donna Leon, Amigos en las altas esferas 7, El Peor remedio 8 y Nobleza obliga 9. Barcelona: Booket

El comisario Brunetti lee habitualmente a los clásicos grecorromanos y acostumbra a encontrar en ellos analogías con aspectos de su vida profesional o cotidiana.
Así en Amigos en las altas esferas Patta extiende la mano con un ademán que
"a Brunetti se le antojó alarmante, similar al que imaginaba que haría Clitemnestra para inducir a Agamenón a apearse del carro." P. 60. Es decir, cuando lo engaña para matarlo.
 
Agamenon regresando de Troya poco antes de que su mujer Clitemnestra con halagos le hiciera bajar de carro para llevarlo a la muerte
También los mitos cumplen su función de modelos o esquemas para interpretar la realidad. En El Peor remedio:

"Brunetti recordó el mito de Orfeo y Euridice, el hombre que perdió a su esposa por mirar atrás para asegurarse de que ella lo seguía, quebrantando la prohibición de los dioses, con lo que la condenó a permanecer para siempre en el Hades. Los dioses que gobiernan Italia habían ordenado a Iacovantuono no mirar, él desobedeció y ellos le quitaron a su esposa para siempre." P. 61.
Orfeo y Euridice de A. Rodin
 Pero no todo es como parece y, particularmente en esta novela, los límites entre legalidad y justicia son borrosos: Venecia, nuestro mundo, es más negro que nunca, mientras Brunetti, vive su conflicto matrimonial, ya que Paola parece haber optado por el peor remedio y está pasando su propio infierno del que no hay Orfeo capaz de rescatarla. 

Fotografía de Toni Catany
 Sin embargo, existe un refugio donde resistir mientras pasa la tormenta:

"Irme a casa a leer –contestó él... No tenía más que cruzar por entre los periodistas que estaban delante del edificio, escapar de sus cámaras y de sus preguntas machaconas, y podría quedarse en casa leyendo hasta que Paola tomara una decisión o hasta que se resolviera todo esto. Podría hacer que los libros lo sacaran de la questura, de Venecia, de este siglo lamentable, lleno tanto de sensibleria barata como de sed de sangre, para llevarlo a mundos en los que su espíritu se sintiera más confortado." P. 73.

Fotografía de Toni Catany








dimecres, 30 d’octubre de 2013

Metàfores visuals 10: Toni Catany. Fruits de tardor.

 Són com ofrenes a l'antiga dea. 
Una taula, com un altar sagrat, ens ofereix el raïm ben madur. 


 Les magranes esperen, reposant a la fruitera,  l'esclat del cor  



Els codonys reflecteixen llum daurada, deixant anar una olor més suau que la del gessamí, abans d'entaforar-se als armaris i il·luminar-los amb el seu perfum.


 Les últimes figues de coll de dama comencen a podrir-se, com el bon temps de l'estiu


Imagino l'última flor d'hibisc morint sobre el toll de pluja de tardor tot esperant la renaixença

dissabte, 26 d’octubre de 2013

Dulce Chacón (2002), La voz dormida. Madrid: Alfaguara


La voz duerme en los cuadernos de Hortensia, en las cartas testimonio de condenados a muerte o de exiliados sin retorno, como en todos los escritos del mundo y sólo despierta si alguien lee sea para compartir o para censurar.

Así ayer en papel y hoy en el sin lugar de una hoja en blanco virtual. Muchas veces sin dramatismo, desde nuestro aún cómodo, pero precario, lugar en el mundo.

Porque también ahora:

"La política es una araña peluda muy negra muy negra" P48.

"Y para escapar de la gran tela de araña que imagina, pegajosa, enredada en sus pasos, intenta..." P. 76.

"La tela de araña la había enredado por completo. Ella estaba metida, y bien metida, en este ajo." P. 79.

No nos pensábamos que en el siglo XXI, aunque de otra forma, también intentaríamos escapar de esta red para compartir en libertad.


diumenge, 20 d’octubre de 2013

Amparo Tomé, Francesco Tonucci-Frato (2013), Amb ulls de nena. Graó: Micro-macro referències, 18



Poc és molt. Els fragments d'escriptura i les imatges encaixen per fer reflexionar i somriure.

Entre d'altres coses, Amb ulls de nena és una mena de llibre del bon amor pel segle XXI decidit a trencar cadenes, encara que siguin virtuals perquè: "les cadenes com el Facebook s'actualitzen diàriament, i les cadenes del segle XXI són ultramodernes i van revestides d'una aparent i confusa llibertat."

Cal redefinir les regles de l'amor i gravar en el "disc dur" cada un dels set avisos d'alerta que apareixen a la pàgina 78.

Comparem-ne el darrer amb uns fragments d'Ovidi, per allò d'anar als clàssics.
El poeta recomana en l'Ars amandi que provoqui la gelosia de l'amant perquè "Qualsevol dosi de gelosia renova el foc que s'apaga." Però, més endavant,  adverteix a la dona dels perills que ella en sigui de gelosa, no del perills de la gelosia d'ell.

Amparo Tomé sintetitza amb suavitat i fermesa: "Si la teva parella mostra sempre gelosia injustificada, l'aguantes per tal de no perdre-la, penses que la gelosia és una prova d'amor, li passa perquè t'estima de veritat... Hummmm!


La veig fent aquest Hummmm! i deixant anar un somriure dels seus. Així és tot el llibre, com una agradable conversa de les de veritat, de les que aporten afecte i coneixement, de les que treuen el millor que hi ha en tu.

Amparo Tomé signant el dia de la presentació

dijous, 17 d’octubre de 2013

José Saramago (2005), Les intermitències de la mort. Barcelona: Edicions 62 (El Balanci)

La mort només pot ser vençuda per l'art i l'amor

En sentir l'Estudi op. 25 n. 9 en sol bemoll major de Chopin:



"La mort (...) va tenir per primera vegada en las seva llarguíssima vida la percepció que hi pot arribar a haver una perfecta avinença entre allò que es diu i la manera com es diu (...) havent-li semblat sentir en aquells cinquanta-vuit segons una transposició rítmica i melòdica de tota i qualsevol vida humana (...) a causa d'aquell acord final que era com un punt suspensiu deixat enlaire, en l'èter, en alguna banda, com si, irremeiablement encara hagués quedat alguna cosa per dir." P. 169.

Després de pensar que la vida és com una orquestra o com un paquebot gegant que s'enfonsa i sura en el mar: "La mort es pregunta on deu ser ara amfitrita, la filla de nereu i de doris, on deu ser allò que, tot i no haver existit mai realment, va habitar per un temps breu la ment humana per tal de crear, també per un temps breu, una certa i particular manera de donar sentit al món, de buscar noves formes d'entendre aquella mateixa realitat" P. 166.

Tots els llenguatges des de la música a la mitologia són com escales per arribar a allò que nomenem realitat i que potser només sigui l'espai que hi ha entre la vida i la mort: sempre estem esbrinant noves maneres de dir i de fer per deixar un rastre que sembla que doni sentit a l'existència humana. No en va aquesta citació de Wittgenstein encapçala la novel·la:

"Pensa per ex. més en la mort, – & seria ben estrany que no haguessis de conèixer per aquest fet noves representacions, nous àmbits del llenguatge."

Vull pensar que, al contrari del que ens diuen els informàtics experts hi haurà aspectes del llenguatge verbal que un ordinador no serà capaç d'interpretar: la ironia i les metàfores realment creatives com aquestes:

"El solo s'ha acabat, l'orquestra, com un mar gran i vagarós, va avançar i va submergir suaument el cant del violoncel, el va absorbir, el va ampliar com si el volgués conduir a un lloc on la música se sublimés en silenci, l'ombra d'una vibració que anés recorrent la pell com l'última i inaudible ressonància d'una timbala fregada per una papallona." P. 189.

M'agrada imaginar que la papallona és una Acherontia Atropos.