Markus Zusak (2007), La lladre de llibres. Barcelona: La Campana

Els llibres salven la vida de Liesel Meminger, la lladre de llibres, a qui toca viure en plena II Guerra Mundial a la Alemanya de Hitler on "els carrers eren venes rebentades" P. 22.

Escena de crema de llibres a Berlín. 
National Archives and Records Administration, College Park, Md.    

La narradora, la Mort omnipresent, recull el relat de la nena i el guarda fins que, molts anys després, li toca emportar-se-la. Aquesta Mort és una amant de la literatura:

"Hi ha una pila d'històries (només un grapat, com ja t'he insinuat abans) que em distreuen de la feina, igual que els colors. Les recullo dels llocs més infortunats i mes inversemblants, i m'asseguro de tenir-les presents mentre em dedico a la meva feina. La lladre de llibres és una d'aquestes històries."P. 561.

Precisament, unes de les metàfores que trobo més interessants són les cromàtiques, ja que fan imaginar un ambient incolor gris i blanc amb uns tocs d'uns dramàtics colors càlids: vermells, grocs o carabasses, que em fan pensar en dibuixos a llàpis i en pintura expressionista.

 "La pluja semblava feta d'encenalls de llapis gris."P. 339.

Van Gogh, Churchyard sota la pluja

El 1942 i principis del 43 el cel d'aquella ciutat (Stalingrad) era cada matí d'una blancor com de llençol rentat en lleixiu." P. 116.

Hill, Field, Clouds - Sketch (Scotland)  ©2013 Katherine Kean

"Quan vaig acabar (de recollir els morts del bombardeig de Colònia) el cel era groc, com un paper de diari quan es crema." P. 349.

Edward Munch, El crit

Però, la mort narradora juga amb els colors i els projecte en atrevides i expressives cinestèsies sobre diferents realitats:

"El cel era gris. Del color d'Europa" P. 34.

De l'Europa en guerra: del fred,  del terror i del fanatisme.

"Per a mi el cel de color de jueus" P. 362.

Dels milers de jueus dels quals recollia l'ànima a Auschwitz o Mauthausen.

Hellmut Bachrach-Barée (1898-1969)
Death March, Dachau to Tölz, May 1945

"Com acostumo a fer sempre, em vaig dir a mi mateixa que estava massa enfeinada per quedar-me a sentir els crits del carrer Himmel. Ja és prou dolent quan la gent m'enxampa amb les mans a la massa; o sigui, que vaig decidir fer el mateix de sempre i vaig fer mutis a la llum d'un sol de color esmorzar."

Emil Nolde, Sol

Després del bombardeig del pobre carrer de la Liesel a la ciutat de Molching la mort no va voler trobar-se amb la nena, que s'ha salvat miraculosament, i per sobre de la devastadora escena s'aixeca un sol que imaginem esmorteït, però amb una mica d'esperança: supervivent.

Si els colors donen el to de l'estil, les paraules i les històries ens porten al tema vertebrador de la novel·la i les metàfores ens ajuden a copsar-lo en la seva complexitat.

Leisel és una nena que descobreix amb esforç el poder verbal i es convertirà en "l'agitadora de paraules."

Hi ha paraules com destrals (P. 177) i com ferides (341) però també com pedres precioses (P. 268) i com aliment (341). Poden encendre una guerra i poden lluitar contra la por.

La lladre de llibres llegeix en veu alta al refugi mentre bombardegen la ciutat:

"Cap a la tercera pàgina, tothom callava menys la Liesel.

No es va atrevir a alçar la vista, però notava les mirades de por clavades en ella mentre s'empassava les paraules del llibre i les expel·lia com una exhalació. Dintre seu, una veu tocava les notes. Deia: aquest és el teu acordió"."P. 396.

L'agitadora de paraules s'indigna contra el poder malèfic de les paraules:

"Les paraules. Per què havien d'existir? Sense elles no passaria res de tot això. Sense paraules el Fürher no seria res.

Quin bé fan les paraules?

Ho va repetir en veu alta perquè ho sentís aquella habitació il·luminada de carabassa:

Quin bé fan les paraules?" P. 533.

No vol llegir més, però ara passarà a l'acció i escriurà per consell de l'Ilsa Hermann, que es convertirà en una mena de mare:

"Li va regalar un motiu per escriure les seves pròpies paraules i per adonar-se que les paraules també l'havien tornat a la vida.

"No et castiguis" sentia que deia un altre cop. Però hi hauria càstig, i dolor, i també hi hauria alegria. En això consistia escriure." P. 536.

Per això, la seva història és al mateix temps horrible i meravellosa i les seves paraules com diu la Mort són: 

" tan punyents i al mateix temps tan lluminoses." P. 562.

Lograrà captar aquests matisos la versió cinematogràfica?

        http://www.youtube.com/watch?v=qrFeM-x2k-s

Agustín Fernández Paz, No hi ha nit tan llarga. Alzira: Bromera

Ens arriba la traducció de la novel·la publicada en gallec a Xerais el 2011.

La portada de les dues edicions és un símbol magnífic del contingut del llibre: l'emblemàtica fotografia de Rosa Parks, detinguda l'any 1955 a Montgomery per no cedir el seient a un home blanc, perquè "estava farta de cedir i cedir". Encara que va ser empresonada, va aconseguir que es declarés il·legal la segregació en el transport a la seva ciutat.

La fotografia va al pel amb la intenció de l'autor que és mostrar en un cas, gairebé de novel.la de detectius, que no es pot deixar que l'oblit tapi les injustícies.

Fernández Paz utilitza les metàfores amb mesura i se les guarda pels moments crucials, com quan el fantasma del pare injustament acusat de violació pot descansar finalment en pau, després del que ha desvelat el fill, trenta anys després dels fets.

"Un aire que semblava més dens a mesura que m'aproximava a la galeria, com si un imant invisible concentrara tota l'energia dispersa. Poc després, amb la mateixa lentitud amb què s'obri una flor, va acabar formant-se la figura de mon pare."

Amb fantasma i tot, la novel·la té un gran valor documental: és un retrat de la generació del 68 a l'Espanya de Franco.

http://agustinfernandezpaz.eu/es/

Ursula K. Le Guin (2003), El nombre del mundo es bosque. Barcelona: Minotauro

En un planeta, a veintisiete años luz de la tierra, los machos de la  especie humana  desertizan los bosques y esclavizan a los indígenas verdes: los athashianos. Publicada en los años 70 del siglo pasado se trataba de una parábola de la guerra del Vietnam que continúa teniendo vigencia.

Frente a los varones invasores, los  athashianos forman una sociedad matriarcal pacífica fundida con el bosque, su hábitat natural en la que un grupo de hombres se forman para ser soñadores.

–"¿Te caben los sueños en las manos?

–Sí.

–¿Los tejes y los modelas, los diriges y los sigues, los comienzas e interrumpes a voluntad?

–A veces. A veces me da miedo.

–A quien no." P. 38.

"Los althashianos "no podían tener jaqueca , cuando soñaban despiertos ahuyentaban las tensiones una semana antes de que apareciesen. Prueba, prueba soñar despierto. Empieza como Selver te enseñó. Aunque no sabia nada de electricidad ni podía comprender los principios del EEG, ni bien oyó hablar de las ondas alfa y cuándo aparecen, Selver dijo: "Ah, sí, se refiere a esto" y en el aparatito que registraba el funcionamiento de la cabecita verde aparecieron los inconfundibles garabatos alfa; y en una clase de apenas media hora le había enseñado a Lyubov cómo provocar e interrumpir los ritmos alfa." P. 56.

Tanto los sueños como el canto son mecanismos que pacifican a los nativos:

"Los adolescentes que no han dominado aún el sueño controlado o el canto competitivo suelen luchar entre ellos, o pelearse a puñetazos." P. 62.

En esta sociedad matriarcal aparece desdibujado el papel de las mujeres ya que el relato se centra en la figura del héroe o avatar, encarnación terrestre de un dios,  Selver que, excepcionalmente, recurre a la violencia para expulsar de su planeta a los seres humanos.

La novela es antibelicista y ecologista. A ella remite, por ejemplo, la popular película Avatar de James Cameron.

¿Estamos regresando al futuro del pasado?

Amin Maalouf, El segle primer després de Béatrice. Barcelona: Proa

Què té en comú la feina un entomòleg i la d'una periodista?

Aquí teniu l'analogia:

"El més apassionant de la meva disciplina és l'estudi de la metamorfosi. De la larva a l'insecte, passant per la nimfa.

El mot larva ha adquirit en el llenguatge corrent ressonàncies viscoses. Segons l'origen grec, però, larva significa simplement màscara. Perquè la larva no és sinó una disfressa; un dia, l'insecte abandona la seva disfressa per mostrar la seva imatge autèntica... Miro el present i ja puc distingir la imatge del futur, no és meravellós això?

I el periodista què? On resideix la seva passió? ...La teva professió esdevé sublim, inigualable, quan et permet de llegir en el present la imatge del futur, perquè el futur es troba ja del tot en el present, però emmascarat, codificat, en ordre dispers." P. 42.

Com més distància hi ha entre dos termes units per una metàfora més eficient és. 

Aquesta distopia, ja contemporània, busca la forma definitiva, la imago, del segle XXI, el de Béatrice.

Vegeu guia de lectura a: 

http://bibliotecainstitutbernatmetge.blogspot.com.es/p/club-de-lectura.html

Gabriel García Márquez (1981), Crónica de una muerte anunciada. Barcelona: Bruguera (Narradores de hoy)

Crónica ficticia de un hecho real.  La vida supera a la literatura y sorprende “que la vida se sirviera de tantas casualidades prohibidas a la literatura, para que se cumpliera sin tropiezos una muerte tan anunciada.” P. 159.

GGM, como Lope de Vega en El Caballero de Olmedo, nos hace saber desde el título que el galán debe morir. Además el autor se obliga a dar verosimilitud al cúmulo de circunstancias fortuitas que hace que se cumpla una sentencia de muerte, dictada por el código del honor, que ni los mismos verdugos desean llevar a término.

Canción del Caballero de Olmedo versión de Los Ilegales

La huella del Siglo de Oro está latente, pero se le da una vuelta de tuerca más. Así el lema: La caza de amor/ es de altanería tiene su eco en los versos Halcón que se atreve con garza guerrera /peligros espera. Aunque no tengamos la certeza que el halcón Santiago Nasar, se haya atrevido con Ángela Vicario que, en principio, no parece una garza muy guerrera, al contrario de María Alejandrina Cervantes que sí lo es.

La crítica coincide en señalar la sobriedad del estilo marcado por tratarse de una crónica, aún así, brillan toques de magia en forma de metáforas. Me detendré en las que denomino eclesiásticas.

“...había en la penumbra el olor de bautisterio que me había sorprendido la mañana del crimen.” P. 14.

“Pero él (Santiago Nasar) le explicó que se había vestido de pontifical por si tenía ocasión de besarle el anillo al obispo”. P. 16.

Ángela Vicario “Nos dijo el milagro pero no el santo”. P. 159.

El crimen se transforma en liturgia: olor de pica bautismal, el galán vestido de punta en blanco, pero no sabemos si Santiago Nasar es el santo que ha desvirgado a Ángela Vicario, aunque ella afirme que fue “su autor”.

A Santiago Nasar “los fastos de la iglesia le causaban una fascinación irresistible: “Es como el cine” me había dicho alguna vez.” P. 17.

Estas metáforas eclesiásticas encajan, pues, con el carácter de un muerto tan anunciado y lo revisten con el ritual de los que se enfrentan con su destino, aunque sin la talla del héroe, más bien,  con la indefensión de la mariposa.

“–Anda niña (...) dinos quién fue.

Ella se demoró apenas el tiempo necesario para decir el nombre. Lo buscó en las tinieblas, lo encontro a primera vista entre tantos y tantos nombres confundibles de este mundo y del otro, y lo dejó clavado en la pared con su dardo certero, como a una mariposa sin albedrío cuya sentencia estaba escrita desde siempre.

–Santiago Nasar –dijo.” P. 78.

El dardo ha abatido al halcón.

Beth, Tots els botons

L'amic Ramon em va parlar d'aquesta cançó farcida de metàfores que recrea el tòpic del vestit d'amor. En paraules d'Aussiàs Marc:

"Amor, Amor, un hàbit m'he tallat

de vostre drap, vestint-me l'esperit;

en lo vestir, ample molt l'he sentit,

e for estret, quan sobre mi és posat."

L'amor és un vestit que està fet de la matèria de l'ésser estimat i configura tant el cos com l'esperit. Tot i així, el vestit  li va una mica just: costa d'acostumar-se a les cadenes de l'amor.

Garcilaso de la Vega, a part de traduir els versos d'Aussiàs Marc, en fa una reelaboració:

"Mi alma os ha cortado a su medida;

por hábito del alma mismo os quiero."

Aquí és el poeta-amant qui ha fet a la seva mida el vestit que ha de portar.

A la cançó de la Beth, parla una dóna que vesteix en cos i ànima el seu amor i que no vol repetir errors: "aquest cop vull brodar-la". No en té prou en saber-se "tots els patrons", no en té prou en "cosir-te tots els botons", ni en "fer-te la bora dels pantalons". Vol fer-ho el millor possible i té molt clar que el vestit no ha d'amoïnar:

"I amb tisores retallaré

les betes que et molestin, te les trauré,

fins que notis que aquest vestit 

més amb mi ja no pot ser..."

La identificació entre vestit i cos dels enamorats és total, perquè arriba a:

"Sargir-te amb fil vermell els pedaços del teu cor" i a voler "que siguin del vellut dels meus petons".

El vestit és un eròtic fetitxe i l'amat ha de ser també amant-cosidor:

"volta'm en farbalà

perquè no m'escapi fes-me uns quants repunts

si vols anar sobre segur cus-me un gafet"

Des del trobadors, l'amor ens transforma com si estrenéssim el millor vestit que no voldrem deixar de portar: tot un símbol d'entrada a una vida nova.

A la cançó de la Beth, la presó d'amor està feta de fil, repunts i cadeneta. 

 http://www.youtube.com/watch?v=s5aS9Ld74h8

La clau la tenen els botons.

Donna Leon, Amigos en las altas esferas 7, El Peor remedio 8 y Nobleza obliga 9. Barcelona: Booket

El comisario Brunetti lee habitualmente a los clásicos grecorromanos y acostumbra a encontrar en ellos analogías con aspectos de su vida profesional o cotidiana.

Así en Amigos en las altas esferas Patta extiende la mano con un ademán que

"a Brunetti se le antojó alarmante, similar al que imaginaba que haría Clitemnestra para inducir a Agamenón a apearse del carro." P. 60. Es decir, cuando lo engaña para matarlo.

 

Agamenon regresando de Troya poco antes de que su mujer Clitemnestra con halagos le hiciera bajar de carro para llevarlo a la muerte

También los mitos cumplen su función de modelos o esquemas para interpretar la realidad. En El Peor remedio:

"Brunetti recordó el mito de Orfeo y Euridice, el hombre que perdió a su esposa por mirar atrás para asegurarse de que ella lo seguía, quebrantando la prohibición de los dioses, con lo que la condenó a permanecer para siempre en el Hades. Los dioses que gobiernan Italia habían ordenado a Iacovantuono no mirar, él desobedeció y ellos le quitaron a su esposa para siempre." P. 61.

Orfeo y Euridice de A. Rodin

 Pero no todo es como parece y, particularmente en esta novela, los límites entre legalidad y justicia son borrosos: Venecia, nuestro mundo, es más negro que nunca, mientras Brunetti, vive su conflicto matrimonial, ya que Paola parece haber optado por el peor remedio y está pasando su propio infierno del que no hay Orfeo capaz de rescatarla. 

Fotografía de Toni Catany

 Sin embargo, existe un refugio donde resistir mientras pasa la tormenta:

"Irme a casa a leer –contestó él... No tenía más que cruzar por entre los periodistas que estaban delante del edificio, escapar de sus cámaras y de sus preguntas machaconas, y podría quedarse en casa leyendo hasta que Paola tomara una decisión o hasta que se resolviera todo esto. Podría hacer que los libros lo sacaran de la questura, de Venecia, de este siglo lamentable, lleno tanto de sensibleria barata como de sed de sangre, para llevarlo a mundos en los que su espíritu se sintiera más confortado." P. 73.

Fotografía de Toni Catany