dijous, 9 de gener de 2014

Petros Márkaris (2013), Pan, educación, libertad. Barcelona: Tusquets


Grecia, Italia y España dejan el Euro el 1 de Enero de 2014 y el comisario Jaritos se encuentra, como todos los funcionarios, con el sueldo en suspenso y con tres peculiares asesinatos por resolver.

Se trata de tres representantes de la izquierda que se rebeló contra la dictadura militar y que impulsó la entrada de Grecia en Europa, ahora situados estratégicamente y con poder en el mundo de los negocios de la construcción, la universidad y los sindicatos. Para ellos " su viejo activismo político era una esponja que limpiaba todo lo demás." P. 91.

Buena parte de aquella generación se convirtió en secta y sucumbió a los halagos del poder:

"Poco a poco empieza a forjarme una idea de la evolución de la generación de la Politécnica, que se parece mucho a la de la Iglesia. Igual que la jerarquía eclesiástica, que se empieza siendo diácono para ascender a obispo, en la generación de la Politécnica se empezaba siendo un simple luchador antifascista para llegar a ser empresario, profesor universitario o alto cargo sindical." P. 199.

Márkaris nos explica un proceso que conocemos bien. La fiebre de la construcción se apoderó del país y muchos de los edificios que, cosa típica en Grecia, ya preparados para edificar una nueva planta, se completaron:

"En los últimos años, todo el dinero que hemos recibido, las ayudas, los fondos europeos de cohesión social, los programas marco para la investigación y el desarrollo, ha servido sólo para añadir una planta más a las casas.. Ni nuevas infraestructuras, ni inversiones, ni desarrollo. (...)
Nuestros abuelos y nuestros padres, sin embargo, sabían muy bien que los cimientos sólo aguantaban una planta adicional aclaro yo. Nosotros los cargamos con tres coches por familia, segunda residencia, piscina y lancha fueraborda. La estructura no aguantó y la casa se vino abajo, piso añadido incluido. No hemos vivido unos años de bienestar,  hija, sólo hemos levantado paredes." P. 75.

Ahora el pueblo aguanta gracias a la solidaridad, al ingenio de economías de supervivencia y a una alianza con los jóvenes que no pierden la esperanza, aunque algunos decidan tomarse la justicia por su mano.




No me parece un aspecto marginal, la dedicatoria al cineasta Theódoros Anguelópoulos, recientemente fallecido, con el que colaboró con el guión de La mirada de Ulises. En esta novela con la que Márkaris cierra su Trilogía de la crisis  tras la ácida crítica encontramos los valores que pueden vertebrar nuestra dividida Europa y que tienen nombre griego: Ethos, logos, phatos, paideia, areté y metis, es decir y aunque sean términos difíciles de traducir: actitud humana coherente, razonamiento, emoción compartida, educación humanística, virtud  e inteligencia astuta.




dissabte, 4 de gener de 2014

Metàfores visuals 11: Camille Pissarro

Unes pintures plenes de camins que s'obren a la vida i ens la fan contemplar en tota la seva lluminositat i bellesa. 



Camins que ens endinsen en el cor del bosc, camins que s'entortolliguen en jocs de perspectives, rius i mars que fan via. 




També hi ha escenes interiors marcades per la presència femenina. M'aturo en les de la dona de l'artista, Julie Vellay, la criada amb la que es va casar malgrat l'oposició familiar i amb la que va tenir 7 fills. La veig retratada a la finestra, el llindar entre la casa i el món. 



Ell pels camins i ella, dins la casa criant els fills, cosint i treballant l'hort.


La vida té les seves paradoxes i Camille Pissarro el gran pintor d'espais oberts i de camins, acaba la seva carrera de pintant des de una finestra els carrers de la ciutat, que també són camins que ens porten a no sé quin cor.


dissabte, 28 de desembre de 2013

Adiós a la infancia. Una aventi de Marsé



Sabor de barrio en el escenario del Lliure de Gràcia donde el mundo de Juan Marsé se exhibe como una colección de cromos rescatada del baúl de los recuerdos.

El público hace ejercicios de melancolía mientras las cicatrices de la memoria se empapan de buena literatura i la música de Jaume Sisa nos traslada al Setè cel de las aventis.


dijous, 19 de desembre de 2013

Markus Zusak (2007), La lladre de llibres. Barcelona: La Campana


Els llibres salven la vida de Liesel Meminger, la lladre de llibres, a qui toca viure en plena II Guerra Mundial a la Alemanya de Hitler on "els carrers eren venes rebentades" P. 22.

Escena de crema de llibres a Berlín. 
National Archives and Records Administration, College Park, Md.    

La narradora, la Mort omnipresent, recull el relat de la nena i el guarda fins que, molts anys després, li toca emportar-se-la. Aquesta Mort és una amant de la literatura:

"Hi ha una pila d'històries (només un grapat, com ja t'he insinuat abans) que em distreuen de la feina, igual que els colors. Les recullo dels llocs més infortunats i mes inversemblants, i m'asseguro de tenir-les presents mentre em dedico a la meva feina. La lladre de llibres és una d'aquestes històries."P. 561.

Precisament, unes de les metàfores que trobo més interessants són les cromàtiques, ja que fan imaginar un ambient incolor gris i blanc amb uns tocs d'uns dramàtics colors càlids: vermells, grocs o carabasses, que em fan pensar en dibuixos a llàpis i en pintura expressionista.

 "La pluja semblava feta d'encenalls de llapis gris."P. 339.

Van Gogh, Churchyard sota la pluja

El 1942 i principis del 43 el cel d'aquella ciutat (Stalingrad) era cada matí d'una blancor com de llençol rentat en lleixiu." P. 116.


Hill, Field, Clouds - Sketch (Scotland)  ©2013 Katherine Kean

"Quan vaig acabar (de recollir els morts del bombardeig de Colònia) el cel era groc, com un paper de diari quan es crema." P. 349.


Edward Munch, El crit

Però, la mort narradora juga amb els colors i els projecte en atrevides i expressives cinestèsies sobre diferents realitats:

"El cel era gris. Del color d'Europa" P. 34.

De l'Europa en guerra: del fred,  del terror i del fanatisme.

"Per a mi el cel de color de jueus" P. 362.

Dels milers de jueus dels quals recollia l'ànima a Auschwitz o Mauthausen.

Hellmut Bachrach-Barée (1898-1969)
Death March, Dachau to Tölz, May 1945

"Com acostumo a fer sempre, em vaig dir a mi mateixa que estava massa enfeinada per quedar-me a sentir els crits del carrer Himmel. Ja és prou dolent quan la gent m'enxampa amb les mans a la massa; o sigui, que vaig decidir fer el mateix de sempre i vaig fer mutis a la llum d'un sol de color esmorzar."

Emil Nolde, Sol
Després del bombardeig del pobre carrer de la Liesel a la ciutat de Molching la mort no va voler trobar-se amb la nena, que s'ha salvat miraculosament, i per sobre de la devastadora escena s'aixeca un sol que imaginem esmorteït, però amb una mica d'esperança: supervivent.


Si els colors donen el to de l'estil, les paraules i les històries ens porten al tema vertebrador de la novel·la i les metàfores ens ajuden a copsar-lo en la seva complexitat.

Leisel és una nena que descobreix amb esforç el poder verbal i es convertirà en "l'agitadora de paraules."

Hi ha paraules com destrals (P. 177) i com ferides (341) però també com pedres precioses (P. 268) i com aliment (341). Poden encendre una guerra i poden lluitar contra la por.

La lladre de llibres llegeix en veu alta al refugi mentre bombardegen la ciutat:


"Cap a la tercera pàgina, tothom callava menys la Liesel.
No es va atrevir a alçar la vista, però notava les mirades de por clavades en ella mentre s'empassava les paraules del llibre i les expel·lia com una exhalació. Dintre seu, una veu tocava les notes. Deia: aquest és el teu acordió"."P. 396.

L'agitadora de paraules s'indigna contra el poder malèfic de les paraules:

"Les paraules. Per què havien d'existir? Sense elles no passaria res de tot això. Sense paraules el Fürher no seria res.
Quin bé fan les paraules?
Ho va repetir en veu alta perquè ho sentís aquella habitació il·luminada de carabassa:
Quin bé fan les paraules?" P. 533.

No vol llegir més, però ara passarà a l'acció i escriurà per consell de l'Ilsa Hermann, que es convertirà en una mena de mare:

"Li va regalar un motiu per escriure les seves pròpies paraules i per adonar-se que les paraules també l'havien tornat a la vida.
"No et castiguis" sentia que deia un altre cop. Però hi hauria càstig, i dolor, i també hi hauria alegria. En això consistia escriure." P. 536.

Per això, la seva història és al mateix temps horrible i meravellosa i les seves paraules com diu la Mort són: 
" tan punyents i al mateix temps tan lluminoses." P. 562.

Lograrà captar aquests matisos la versió cinematogràfica?




diumenge, 15 de desembre de 2013

Agustín Fernández Paz, No hi ha nit tan llarga. Alzira: Bromera



Ens arriba la traducció de la novel·la publicada en gallec a Xerais el 2011.
La portada de les dues edicions és un símbol magnífic del contingut del llibre: l'emblemàtica fotografia de Rosa Parks, detinguda l'any 1955 a Montgomery per no cedir el seient a un home blanc, perquè "estava farta de cedir i cedir". Encara que va ser empresonada, va aconseguir que es declarés il·legal la segregació en el transport a la seva ciutat.

La fotografia va al pel amb la intenció de l'autor que és mostrar en un cas, gairebé de novel.la de detectius, que no es pot deixar que l'oblit tapi les injustícies.

Fernández Paz utilitza les metàfores amb mesura i se les guarda pels moments crucials, com quan el fantasma del pare injustament acusat de violació pot descansar finalment en pau, després del que ha desvelat el fill, trenta anys després dels fets.

"Un aire que semblava més dens a mesura que m'aproximava a la galeria, com si un imant invisible concentrara tota l'energia dispersa. Poc després, amb la mateixa lentitud amb què s'obri una flor, va acabar formant-se la figura de mon pare."


Amb fantasma i tot, la novel·la té un gran valor documental: és un retrat de la generació del 68 a l'Espanya de Franco.