 |
| Cantonada del Carrer Major de Valls |
Els
temps de Joan Serra, en la Pera, van ser temps de revolució i de canvi profund
de l'estructura social. L'antic règim donava pas, a empentes i rodolons, a la
ciutadania i al progrés. Al principi de la novel·la, Barcelona serveix de
mirall d'aquesta transformació.
"...el
vent de la Barcelona que ve, que enterrarà la foscor dels carrers reclosos i de
les fàbriques amagades en blocs compactes del barri del Raval per donar pas a
una ciutat ordenada i àmplia. Moderna.
Una
ciutat que s'endurà els records dels vells que han de morir." Pàg. 8.
Ens
trobem amb un niu d'històries, on sovintegen les anticipacions, trenades entorn
del personatge d'en Felip que vol recuperar i interpretar correctament les
seves vivències:
"...el
seu camí per sargir els bocins dels records que li falten a la flassada
completa de la seva memòria és lent, llarg i tortuós..." P. 140.
La
novel.la és com una vànova de patchwork.
S'ha d'anar teixint mentre Felip recupera la memòria i es va destriant la
història oficial, escrita pels vencedors i la viscuda per aquells que, com ell,
han estat empesos pel vent del temps.
En mig
d'aquest ric i complex entramat d'històries de diferents èpoques n'hi ha una de
només apuntada que m'atrau especialment: la de Tupac Amaru, el líder de la
rebelió peruana que va abolir l'esclavitat al seu païs l'any 1780 i que va ser
ajusticiat d'una manera molt semblant a Joan Serra, per ordre del Virrey Amat.
És realment en Felip, descendent d'aquest Tupac Amaru que va prendre el nom del
seu avantpassat últim rei inca? Es tanteja un cert paral·lelisme entre la
història del bandoler vallenc i la de José Gabriel Condorcanqui Noguera,
conegut per Tupac Amaru II? La sang del rebel peruà bull dins de Felip quan
segueix a en la Pera? Qui decideix qui és bandoler?
 |
| Tupac Amaru II |
Aritzeta
escriu amb empenta i sovint trobem metàfores potents. M'agraden especialment
les que utilitzen elements vegetals per descriure personatges:
"Doncs
he sentit d'un xiquet que va viure fa molts anys, diu que tenia la pell tan
negra com les olives madures..." P. 17.
O situacions
com quan esquarteren a Joan Serra:
"I
allà havien lligat cordes gruixudes a cadascuna de les seves extremitats i les
havien fixades en quatre cavalls, que van atiar a fuetades fins que el cos es
va rompre en quatre bocins amb el mateix cruixit d'ossos i carn amb què petaria
el tronxo gruixut d'una col gegantina." P. 136.
A més a
més, el text fa olor, aromes que evoquen ambients:
"Barcelona
batega per tots els carrers i places com un cos viu. Les olor marejadores del
cànem remullat, flocs de cotó i llana rentada, es mesclen amb el traqueig dels
telers i el xerric de les rodes... P. 7.
"I
va ser així com, sonant l'ocarina, el criat negre havia descobert que aquella música
li retornava l'aroma dels fogons del palau de Jirón Trujillo..." P. 29.
Identifiquen
personatges con la humil Dolores que fa olor de "canyella i llardons"
i la bella i jove Maria que desprèn la fragància més sensual de "canyella
i de mesc".
Fins i
tot les estacions de l'any tenen olors pròpies que marquen el pas del temps, i
al final:
"Sí,
l'aire fa olor de codonys cuits i potser també de melassa. S'acosta
l'hivern."
Felip
sent aquesta olor dolça quan sospira profundament potser perquè a l'hivern de
la vida ha descobert que és capaç d'estimar.
