diumenge, 29 de juny de 2014

Carta a Eva. Director: Agustí Villaronga. Guionistes: Alfred Pérez, Roger Danès y Agustí Villaronga

La càmera juga amb els miralls.


A la primera part, pentinen y maquillen Eva Perón davant d'un tocador amb un mirall de tres cossos: luxe, bellesa i sofisticació. Preparant el viatge a Espanya, demana informació sobre Carmen Polo i tria una tela estampada per a un vestit, quan li han recomanat que vagi de negre.


L'escena següent és una antítesi de l'anterior. El matrimoni Franco i els ambaixadors argentins veuen, al cine privat de El Prado, una filmació  sobre Eva Perón. Carmen Polo no pot suportar les imatges de l'atractiva Eva i fuig. Es queda un moment al costat de la càmera contemplant la pantalla i, després, es refugia en un saló  en penombra: els miralls tenebrosos repeteixen la seva imatge com si fos també una pel·lícula, un túnel que la porta a furgar-se la consciència. 


El cine dins del cine, el mirall, dins el mirall: jocs de reflexos, perspectives que es complementen per dibuixar personatges complexos.


Hi ha un moment, a la segona part, en que Carmen Polo sembla perdre la rigidesa, humanitzar-se: Eva i ella conversen i Carmen riu i aprofita una curta absència de la Perón per tafanejar  i mirar-se al mirall amb un florit vestit de l'argentina per davant. Però, és un miratge, aviat mostrarà la cara més negre d'intrigant política.

Els versos de Borges em venen a la memòria:

Nos acecha el cristal. Si entre las cuatro
paredes de la alcoba hay un espejo,
ya no estoy solo. Hay otro. Hay el reflejo
que arma en el alba un sigiloso teatro.


Carta a Eva, com un mirall, fabrica una: 


...inasible arquitectura
que edifica la luz con la tersura
del cristal y la sombra con el sueño.



dimecres, 25 de juny de 2014

Katherine Pancol, Los ojos amarillos de los cocodrilos. Madrid: La esfera de los libros



La cenicienta Joséphine siente vagos deseos de suicidio de "desangrarse llorando, ignorar si el líquido que sale de una es rojo o blanco". Su vida es gris frente a la de color de rosa de su hermana Iris y la de Tarzán de pacotilla de su marido. Tiene una madre a la que apodan "La Escoba" y que afirma que la "cigüeña debió equivocarse" cuando la dejó en su casa. En fin, es  "una montaña de miedo" pero, aunque su salario "llore de lo pobre que es", capta detalles que los demás pasan por alto "porque tienen la piel de cocodrilo".

Los cocodrilos buscan el poder como los humanos "envían señales sin cesar para mostrar quien es el jefe" y siempre vigilan "parecen linternas sobre el agua. Pequeñas luciérnagas amarillas que flotan." Joséphine está rodeada de cocodrilos y va a tener que luchar contra ellos, aunque es del tipo de personas que nunca tendrá ojos amarillos.

Para que la calabaza se convierta en carroza solo falta escribir un libro y saber venderlo, ya tenemos el libro dentro del libro. Joséphine tiene que llenar las hojas en blanco y busca ayuda en las estrellas para lograr inspiración y un tono de "conversación escrita."

Poco a poco la protagonista se va acorazando con la ayuda de Shirley y recupera la autoestima. Diríase que hay dos tipos de amigas: las que clavan la estaca y las que son una estaca en la que apoyarse y así es la sorprendente amiga inglesa de Jo.

No dejan de aparecer las, llamadas, tradicionales armas femeninas que se utilizan para lograr fines de justicia poética. "¿Cómo conservar a un hombre? Con un polichinela en el cajón." Es decir, teniendo un hijo.

La diversión está asegurada con una trama en la que aparecen y desaparecen muchos "polichinelas" cosa que provoca una lectura voraz. Novela amable que, como no, ha dado lugar a una película que tendrá éxito en el canal Cosmopolitan. Me sabe a pan con chocolate.

diumenge, 22 de juny de 2014

Metàfores visuals 16: Jean François Rauzier. Biblioteques


Imatges barroques d'una precisió enlluernadora que xuclen els ulls i guien la ment dins de túnels plens de sorpreses. Com l'esgarrifança que provoca en un infant els miralls contraposats que repeteixen la imatge fins l'infinit, així la contemplació d'aquestes hiper fotografies ens deixa embadocats buscant detalls que desvelen a vegades la denúncia o la ironia i, sempre, una exuberant bellesa. 

Biblioteca Ideal 1 

Aquests homes negres amb bombí que recorden els de Magritte remenen entre el caos i l'ordre com una brigada de detectius que estan en el seu element, investigant. El gat negre, com ells, ha creat el seu racó, encara que la seva investigació sigui d'una altra mena. O ves a saber...
Biblioteca ideal 2
Altra cop caos i ordre, però aquí els llibres evoquen les entranyes d'un gran ordinador o d'una sala de màquines descomunal. No hi ha humans, només a baix i al centre una americana oblidada damunt d'un penja-robes suggereix una presència. Altre cop el mestre Magritte treu el nas.

Predomina l'ordre. És la Biblioteca de Biblioteques, el món amb tota la complexitat. És el somni de Borges: "limitada y periódica" és la "Biblioteca de Babel".

Cal veure-les ampliant la imatge per gaudir dels detalls com permet el web de l'autor
http://www.rauzier-hyperphoto.com/bibliotheque-ideale-3/?lang=en

dijous, 19 de juny de 2014

Silvia Soler (2012), L'estiu que comença. Club de Lectura: Biblioteca Pau Pifarrer



Novel.la romàntica de dues amigues que amb un desig marquen el destí dels seus fills.
La natura reflecteix els estats d'ànim i , fins i tot, anticipa els fets. La calma i la tempesta ens evoquen el romanticisme, però els tòpics estan elaborats, aconseguint fugir del lloc comú i Silvia Soler elabora belles imatges: a la cala "petita i rodona com una lluna" dues dones esperen el seu primer fill, davant d'un mar "estès i tibant com un llençol" i esteses a la platja pensen: "Les panxes deuen semblar dunes"
Aleshores formulen un desig, com un conjur. Moment de plenitud en el qual no volen saber que en aquest mar plàcid pot esclatar la tempesta. Precisament, aquesta amenaça serà un motiu recurrent de la trama que oscil·la entre obstacles i superació fins que es compleixi el destí.
"La tempesta s'acosta. S'aixeca un aire fred i humit, inquietant , que sembla carregat de mals presagis i el mar es remou fins que les onades són ben visibles on abans hi havia un mirall. Comencen a caure gotes grosses i, ara ja sí, plou a bots i barrals. De la calma a la tempesta sens avisar. Això passa." P. 112.
També en la mateixa línea, Soler utilitza les flors com correlats de les emocions: la flor de la magnòlia, símbol recorrent de l'estiu; la caiguda màgica de les flors de til·ler, la amistat i les xicrandes florides, el descobriment de l'amor.

En front d'aquests imatges tradicionals i estructurades en trobem altres d'innovadores i, a vegades fins i tot futuristes:  la conversa funciona "com un cotxe acabat d'estrenar",  la memòria és "com un viatge low cost", fer surf en somnis és anar a buscar l'amor predestinat, el temps fuig tan ràpid com els coets de Sant Joan i les esteles dels avions i l'amor s'acaba com els fanalets de paper mullats es desfan després de la pluja. Aquestes metàfores comparatives i algunes de verbals i sinestèsiques  donen al text un to personal i poètic: "les angoixes d'en Joan planaven damunt del llit, enfilant-se cap el sostre..." P. 30. Valentina: "havia pintat la vida de la seva mare de blau turquesa i groc llimona..." P. 126.

Al final, una vegada més Orfeo es queda sense Eurídice, però quan l'Andreu i la Júlia retroben la fotografia de les seves mares amb unes panxes "com dunes"  el bes arriba "com les onades, suaument però sense que res pugui aturar-les."

dilluns, 9 de juny de 2014

"Mai és tan fosc" (2014) Directora Erika Sánchez Marcos. Guió: Roger Danès Morera i Erika Sánchez Marcos

Plou mentre Arcadi Oliveres condueix per una carretera fosca: mai no és tan fosc com abans que surti el sol.
La llum apareix quan multituds reclamen un repartiment més just de la riquesa, quan cares absortes escolten les paraules de l'economista, apòstol de la justícia social: "amb la injecció de liquiditat a la banca s'ha invertit unes 92 vegades més del que cal per eliminar la fam al món."
En aquesta rica i especial road movie hi trobem des de la infantesa evocada amb blanc i negre a plànols de la natura carregats de simbologia: la teranyina humida, els paisatges des de la finestra del tren, el recer de les muntanyes de La Riba amb arbrets de fulles daurades. També, escenes on la música és protagonista com quan el piano tocat per un fill del protagonista expressa el dolor i el consol. Emoció i mesura: harmonia.

Un documental amb ànima, una poètica pel·lícula d'una gran bellesa per a l'home bo.
                           

dimarts, 20 de maig de 2014

Almudena Grandes, Las tres bodas de Manolita. Episodios de una Guerra Interminable (2014). Barcelona: Tusquets

Los primeros párrafos de los libros de Almudena Grandes siempre logran crear un clima de expectación y una promesa de densos mundos por descubrir. En esta ocasión no ha sido necesario ni empezar el texto, la cita inicial de Luis Cernuda ha obrado el prodigio:

Lo real para ti no es esa España obscena y deprimente
En la que regentea hoy la canalla,
Sino esta España viva y siempre noble
Que Galdós en sus libros ha creado.
De aquella nos consuela y cura esta.

Edición republicana del volumen en el que Manolita esconde el plano.

El espíritu de Galdós continúa vivo en esta tercera entrega de los Episodios "Nacionales" de Grandes. Una novela más urbana que las anteriores que, también, nos "consuela y nos cura" de esta sociedad "obscena y deprimente/ En la que regentea hoy la canalla..." ¿Cómo? Activando nuestro el coraje: "la mina de hierro, el remoto depósito interior" de donde sacar fuerzas para no claudicar.

Pero podríamos decir que la presencia de Galdós es "física" porque sus libros aparecen integrados en la trama. Antonio de Hoyos regala a la protagonista los Episodios Nacionales que le van a servir para ocultar entre sus hojas el plano de la multicopista que unirá a Silverio y Manolita. Tenemos pues a Galdós en cuerpo y alma, pero con el estilo inconfundible y siempre nuevo de Almudena Grandes.

El mundo más denso que aparece en esta entrega es el de la cárcel. El contacto con la prisión hace que Manolita tome conciencia de la opresión y deje de ser la señorita Conmigo No Contéis. Una imagen simbólica se repite hasta convertirla en la médula del relato: la cola de la prisión de Porlier:

La cola de los niños de la prisión de Porlier.
 todoslosrostros.blogspot.com

"En la cola de Porlier todas éramos iguales, todas para lo peor, y los rostros, los cuerpos, las voces de todas se borraban para confundirse en una sola, el rostro, el cuerpo, la voz de la cola de la cárcel... como si todas las mujeres de la cola fuéramos una sola, como si todos los presos de Porlier fueran el padre, el hermano, el marido de todas. " P. 252-253.


Allí se forja el carácter de Manolita que ya tiene una misión que cumplir aunque "no tenía el cuerpo para adverbios" ni "el coño para ruidos". Allí comprende que se puede ser feliz en una cárcel porque es una forma de resistencia. Allí aprende a vivir en "una isla desierta, una playa sin mar, sin río, sin tuberías, sin grifos, pero ...(con) un huerto más fértil que el de Robinson Crusoe", donde el tiempo es relativo.

Otro gran acierto de la novela reside en los vaivenes temporales que permiten anticipaciones o retrocesos y que logran un ritmo que mece o sacude. Un ritmo de balada o de himno que remansa o empuja la lectura.

Algunas bellas imágenes plasman este tiempo escurridizo como la primera vez que Antonio y Eladia hacen el amor que, como ahora acostumbra Grandes, vivimos a través de las emociones:

"... sus viejas heridas cerrándose una por una sin dejar rastro, ninguna cicatriz en aquella piel limpia y mullida, el esplendor bajo el que un océano de terciopelo color violeta comenzaba a agitarse para parar los relojes, para encapsular el tiempo en ampollas de cristal transparente, destinadas a preservar una emoción que él no olvidaría jamás. " P. 208.

Como decía Max Estrella: " ¡Me quito el cráneo!

http://www.almudenagrandes.com/