La càmera juga amb els miralls.
A la primera part, pentinen y
maquillen Eva Perón davant d'un tocador amb un mirall de tres cossos: luxe,
bellesa i sofisticació. Preparant el viatge a Espanya, demana informació sobre Carmen
Polo i tria una tela estampada per a un
vestit, quan li han recomanat que vagi de negre.
L'escena següent és una antítesi de
l'anterior. El matrimoni Franco i els ambaixadors argentins veuen, al cine
privat de El Prado, una filmació sobre Eva
Perón. Carmen Polo no pot suportar les imatges de l'atractiva Eva i fuig. Es
queda un moment al costat de la càmera contemplant la pantalla i, després, es
refugia en un saló en penombra: els miralls tenebrosos repeteixen la
seva imatge com si fos també una pel·lícula, un túnel que la porta a furgar-se
la consciència.
El cine dins del cine, el mirall, dins el mirall: jocs de
reflexos, perspectives que es complementen per dibuixar personatges complexos.
Hi ha un moment, a la segona part, en
que Carmen Polo sembla perdre la rigidesa, humanitzar-se: Eva i ella conversen
i Carmen riu i aprofita una curta absència de la Perón per tafanejar i mirar-se al mirall amb un florit vestit de
l'argentina per davant. Però, és un miratge, aviat mostrarà la cara més negre
d'intrigant política.
Els versos de Borges em venen a la
memòria:
Nos acecha el cristal. Si entre las
cuatro
paredes de la alcoba hay un espejo,
ya no estoy solo. Hay otro. Hay el reflejo
que arma en el alba un sigiloso teatro.
Carta a Eva, com un
mirall, fabrica una:
...inasible arquitectura
que edifica la luz con la tersura
del cristal y la sombra con el sueño.
