TOTES LES ENTRADES

diumenge, 30 de juny del 2013

Ramón Solsona, Línia Blava. Barcelona: Columna

 Ramon Solsona al Club de Lectura de Vilassar de Dalt
22-6-2013

Bravo! Per la recreació de l'ambient:

"La boca del metro s'obre al teu davant com un xuclador. Baixes les escales, marques la targeta i fas rodolar el torniquet de la màquina cancel·ladora. Ja ets dins. Suspesa al sostre del passadís, una càmera et fa pensar que algú et veu en algun lloc remot. Una música ambiental, neutra, asèptica, t'acompanya fins a l'andana. El comboi que t'ha de portat d'un extrem a l'altre de Barcelona t'espera amb les portes obertes, amb l'aire de repòs que es respira als començaments de línia."

Bravo! Per la veu en segona persona del narrador que adopta el punt de vista del lector i també pels jocs pirandel·lians.

"Tu, el vampir, t'hi llances amb el pensament i, al clavar-li els ullals de la xafarderia fantasiosa, li arrenques respostes a les teves preguntes imperioses: qui ets?, que hi fas, aquí? d'on véns?, on vas?" P. 225.

"Potser vol protestar pel paper que li has escrit. Però no, ella no pot conèixer el curs dels teus pensaments, no sap res de les teves fabulacions. Tu tampoc coneixes les seves. Potser ella també ha fet volar la imaginació i, mentre tu li atribuïes una història, ella te n'atribuïa una altra." P. 263.

Bravo! Per la vella que fa ganxet:

"Per a la vella, el ganxet s'ha convertit en la raó de la seva existència, perquè encara que els altres no ho sàpiguen, la salut i la vida de tots els seus descendents depenen d'aquell petit estri de ferro." P. 13.

És una magnífica hipèrbole, però la tasca repetitiva de trenar fils apaivaga l'esperit, conforta l'ànim, ajuda a engaltar els cops de la vida i, a més a més, estimula els records:

"A mesura que s'ha fet gran, les mans de la vella treballen de manera automàtica mentre els pensaments reculen amb nitidesa i també amb serenitat."

Així era en el cas de la meva avia que no feia ioga ni meditació, sinó ganxet. Em ve a la memòria quan explicava que durant els bombardejos a Barcelona marxava del pis del carrer Jerusalem perquè tenia por que li caigués la casa al damunt, se n'anava sola al veí mercat de la Boqueria en aquells moments desert i s'enfilava al taulell d'una parada que tenia una mica de llum a fer ganxet mentre sentia com queien les bombes damunt la ciutat. 

Ficció i realitat s'entortolliguen gràcies a l'art.



Precisament avui, l'escriptor J. M. Tibau comenta Línia Blava i en llegeix un fragment al seu bloc 
Tens un racó dalt del món.


http://jmtibau.blogspot.com.es/2013/06/linia-blava-de-ramon-solsona.html?utm_source=feedburner&utm_medium=feed&utm_campaign=Feed:+TensUnRacDaltDelMn+(tens+un+rac%C3%B3+dalt+del+m%C3%B3n)




dilluns, 17 de juny del 2013

Robin Maugham, El criat. Adaptació i representació: Teatre Bonzo. Casal Popular de Vilassar de Dalt (16/6/2013)



En un principi fou la llum: una bombeta s'encén i en un escenari fet un caos de mobles tapats i d'objectes, comença una funció on la il·luminació juga un paper subtil però fonamental per obteniu un clima màgic que posa de relleu les tenebres del text. Al final la simbologia és clara, el criat és qui apaga la bombeta, s'ha convertit en l'amo de la llum i de la foscor.


Com a contrapunt dels diàlegs apareixen escenes on els personatges es transformen en éssers robotitzats, com joguines mecàniques, com titelles en mans dels manejos del poder que pot marcar les relacions personals. Em sembla que els petits murals elaborats amb peces del joc de la Capsela, el miniordinador de joguina i, fins i tot, un potet de plàstic semblant al del ous Kinder que apareix en algun moment van en la mateixa direcció, encara que, carregats d'ironia burleta: som nens que juguem el joc d'una vida fàcilment manipulable.


M'ha emocionat la segona vida d'aquests objectes que teníem oblidats a les golfes, records d'una infantesa que més que el país del mai més crec que és el nostre país íntim.

Espero que es torni a representar per tornar a cridar: Bravo!

diumenge, 9 de juny del 2013

John Williams, August. Barcelona: Edicions 62

Magnífic mosaic on múltiples perspectives reflecteixen en tot el seu volum no només la figura de Cèsar Octavi, August, sinó l'esperit de la Roma clàssica i el seu ocàs:

"El bàrbar es convertirà en la Roma que conquereixi; el nostre idioma amorosirà la seva llengua basta, i el record del que destrueixi li circularà per les venes." P. 446.

No abunden les metàfores només les utilitzen les veus de certs personatges com Marc Agripa a qui agraden les hipèrboles i les personificacions pròpies de l'èpica:


"Jo era amb ell a Àccium, quan les espases arrencaven foc del metall, la sang dels soldats inundava la coberta i tacava el blau del mar Jònic, les javelines esquinçaven l'aire, les naus xiulaven enceses a flor d'aigua i el dia ressonava amb els crits d'homes la pell dels quals es cremava dins l'armadura que no es podien treure." P. 18.

Gai  Mecenes escrivint a Tit Livi, utilitza per primera vegada una metàfora que crec que està latent al llarg de tota l'obra i que, segons el meu entendre, n'és l'espina dorsal: l'analogia entre literatura i vida o poesia i poder.


“... he pensat que la descripció d'Horaci sobre la composició d'un poema té uns paral·lelismes sorprenents amb la constitució dels nostres destins... Perquè el nostre sentiment –o, més ven dit el sentiment d'Octavi, en el qual ens vam quedar atrapats com el lector queda atrapat en un poema– es va originar arran de l'increïble assassinat de Juli Cèsar..." P. 66-67.

Júlia,  estimada i desterrada pel seu pare August, també en parla metafòricament del poder:


"Els filòsofs diuen que el poder és buit, però ells no saben què és el poder, de la mateixa manera que els eunucs no saben què és una dona i, per tant, la poden observar impertèrrits." P. 311.

"Em miraven amb aquella expressió estranya que acompanya el reconeixement del poder; no era afecte, ni respecte, ni odi, ni tan sols por. Era un semblant que no havia vist mai i que per un moment em va fer sentir com si hagués acabat de néixer." P. 313.

Però és el testament moral del propi August que tanca aquesta col·lecció d'analogies amb la seva idea fonamental: el poder polític concebut com una fugaç obra poètica.


Abans he dit que el meu destí era canviar el món. Potser hauria d'haver dit que el món era el meu poema i que m'havia proposat l'objectiu d'ordenar-ne les parts dins un conjunt, subordinant una facció a una altra i guarnint-ho tot amb els adorns adequats al seu mèrit. I, malgrat tot, si el que he elaborat ha estat un poema, no perdurarà gaire més enllà del seu temps. Virgili, poc abans de morir, em va suplicar amb insistència que destruís el seu gran poema; estava inacabat, va dir, i li faltava polir-lo. Com el general que veu destrossada una de les seves legions i que no sap que les altres dues han triomfat, es considerava un fracassat, i, no obstant això, el seu poema sobre la fundació de Roma sens dubte sobreviurà a la mateixa Roma i, de ben segur, a aquesta pobra obra que he bastit. No vaig destruir el poema ni penso que Virgili pensés que el destruiria. El temps, però, destruirà Roma."

Com veieu, A August les metàfores són el camí per trobar el moll de l'os del text, com passa sovint en les grans novel·les.





dissabte, 1 de juny del 2013

Carta a Eva. Director: Agustí Villaronga. Guionistas: Alfred Pérez, Roger Danès y Agustí Villaronga.

Sólo me detendré en un par de situaciones-imágenes de alto contenido simbólico: la secuencia que plasma cómo se deslizan por la barandilla de una escalera Eva y su esposo Perón y la que presenta la confesión de Carmen Polo de Franco.

La "carrera de baranda" aparece al final de la escena del matrimonio Perón y contrasta con la anterior en la que Franco duerme después de comer y de firmar sentencias de muerte.
Ver deslizarse por una magnífica barandilla al presidente Perón y a su esposa podría ser histriónico, pero aquí se convierte en una expresión de libertad vital frente a la angustia del viaje, en un eufemismo simbólico. Cuando se produce la despedida pública de la pareja presidencial en la Casa Rosada, en el fondo vuelve a aparecer la escalera como testigo de su gozosa intimidad.
Inmediatamente nos trasladamos a España y contemplamos la confesión de Carmen Polo. Su manera de liberarse de la tensión  es sombría y expresa la represión que se impone e impone, la ironía es que Agustí Villaronga realiza el papel del confesor al que, seguidamente, Franco ordena que calme a su esposa.

Las imágenes que quedan en la retina del espectador despiertan sensaciones antitéticas: de intimidad, juego, vitalidad y placer frente a acto litúrgico, seriedad, rigidez y culpa.


 Los dos personajes femeninos están magníficamente contrapuestos: goce de la vida frente a normas sociales castradoras y libertad frente a represión. Claro está que esta antítesis se expande a la situación político-social de Argentina y de España.

Como en muchas obras maestras, ciertas metáforas logran captar rasgos esenciales, a pesar de que podrían considerarse anecdóticas o periféricas.

Dejo para otra ocasión el tema del cine y de los espejos.