Fa rumiar i que el temps voli. Just el que l’autor demana a un llibre: entreteniment i pensament.
A més a més, commou.
La ràbia que fa insultar, depredar i matar està latent a les entranyes de cadascú de la mateixa manera que sota el paisatge maltractat durant generacions que han contaminat coves i dolls fins enverinar la terra, la mar i l’aire.
De l’anècdota colpidora de l’enverinament de la gossa fins a la reflexió generalitzadora: sota la prosa literària d’Alzamora aflora la reflexió de l’articulista de diari.
«Generacions d’illencs crescudes dins el fracàs i l’abandonament escolar, mig any fent feines mal pagades i l’altre mig a l’atur, dins el bar o davant la pantalla, obesos, ignorant, primaris, drogats alcoholitzats, una massa humana reduïda a les seves funcions corporals i a la satisfacció d’unes poques necessitats sobrevingudes.»
Però a mi m’interessen aspectes més literaris, com la descripció psicològica de la gossa i dels personatges principals fetes a miques i de forma dinàmica, com si una càmera de tràiler ens guiés.
«Aleshores Na Taylor se li va acostar i li va fregar el cap als genolls, com solia fer quan na Bali reia. A Na Taylor li agradava el riure de na Bali, que era un riure fresc, i li agradava que hi hagués alegria al seu voltant, i ho agraïa fregant el caparrot per les cames i els genolls de les persones»
També els passejos plens de simbolismes i reflexions.
«Li explicava aquestes coses a na Taylor. Li solia parlar mentre caminàvem i ella m’escoltava amb els ulls ben oberts i la llengua a fora, amb una atenció que ara, quan ho recordo, no estic segur que em mereixés»
Les frases llargues que furguen per trobar sentit al no sentit de la mort gratuïta que igualen el dol per un animal i una persona sense defugir la compassió per víctimes i botxins. Especialment els paràgrafs dedicats a l’assassinat de Caminada amb l’analogia entre els primers passos d’un infant i els últims de la víctima.
Els apunts impressionistes de la llum, l’ambient, les olors i la música que actua com a teló de fons i potencia la vivència de les escenes com l'evocació de la Sacre melodie de Gabrieli.
«La llum que minvava, com la llum del capaltard, feia adquirir a les coses un perfil desdibuixat que les tornava més amables.»
En fi, la capacitat d’anar més enllà utilitzant una de les millors eines per fer-ho: la metàfora i els símbols que impregnen el text com quan les cavernes de l’antiga estructura militar es converteixen en un atzucac d’on aconsegueix sortir el protagonista.
Una nouvelle que es fa curta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada