TOTES LES ENTRADES

diumenge, 8 de febrer del 2026

David Uclés (2025) La península de las casas vacías. Madrid: Siruela (Nuevos Tiempos)


Sorprendente, adictiva, original, exagerada, aterradora, delicada, emocionante, vigorosa y rabiosamente actual: un friso de la Guerra Civil. 

Cada escena es un mural con vida propia y la unidad del conjunto está asegurada porque sabemos desde el inicio que el objetivo es relatar cómo La Guerra se traga a la saga de los Ardolento. Lo que no se nos dice es que en ellos reconocemos a nuestros antepasados y revivimos las historias familiares que nos han trasmitido.

Revivimos y reinterpretamos gracias a un texto que cumple la función de la literatura de ir más allá de la historia y gracias a un estilo que estira con maestría el sentido de las palabras para entrar en el territorio del sueño, incluso del delirio, y rasgar el velo de la realidad objetiva.

De la misma manera que en el título de muchos capítulos encontramos unidos dos elementos dispares que nos fuerzan a realizar el salto metafórico —El luto y los huesos de cereza, Las cabañuelas y el garbanzo, El caballo de cartón y las acelgas, el conjunto de la narración establece analogías que nos hacen contemplar la contienda con ojos nuevos y proyectar lo revivido hacia el futuro. Abundan los símbolos telúricos y no solo en los magistrales «Augurios»: la lluvia incesante, los dedos arrugados del cielo, la tierra que siente la pisada de los extraños, las balas de paja que sangran, las acelgas que crecen a destajo anunciando la guerra, la erupción de los volcanes, el descenso a los infiernos…. 

Pero estas señales, en ocasiones apocalípticas, se alternan con detalles cotidianos que nos las hacen nuestras como la lista de recetas con acelgas de Trini. 



Sí, estamos ante una nueva versión del realismo mágico que, al tratarse de una novela coral con un pueblo y una saga como centro, nos evoca Cien años de soledad, pero múltiples ecos de la literatura de la Edad de Plata resuenan en las imágenes de Uclés:

«Gabriel, el único rubio de toda la región, a quien se reflejaban en la cabellera las constelaciones en las noches de poca luna.» 

Los milicianos… «disparan con un fusil translúcido, un arma cargada con bayas de muérdago que, dentro del cuerpo, hacían que a la víctima se le fuera transparentando la piel, los tejidos, los huesos, los órganos... desaparecía, quedaba como un espectro. Espectador invisible en el mundo de los vivos.» 


 
Sin embargo, esto no es todo y el propio narrador nos advierte que da cuenta de escenas surrealistas que sucedieron realmente y de hechos contrastados que parecen realismo mágico: carlistas que lanzaban granadas pasando el rosario, troncos con explosivos que se hacían bajar por el río, tras abrir las compuertas de los pantanos para destruir pasarelas, o la fuente de Neptuno protegida por una caseta de madera en la que se escribió: «O me dais de comer o me quitáis el tenedor.» 

Incluso la tipografía y los signos de puntuación se aprovechan para ir más allá: el inexistente capítulo nonagésimo sexto es testimonio de la censura franquista, los puntos de la página 523 son tiros de gracia a los vencidos y fusilados…

Y ya fuera del texto, el narrador propone «al lector paciente» escuchar la banda sonora de su novela, la que le ha acompañado en la escritura y que nos lleva por ejemplo a «un bello canto íbero soplado desde el otro lado del océano.» El Adagio del Concierto de Aranjuez interpretado por Miles Davis: la música es la quinta dimensión del texto. 

Nos sentimos bien acompañados por este narrador a veces cervantino y, en otras, unamunesco, un tipo que simula que hace lo que le da la gana cuando lo que realmente escribe es lo que conviene a su historia: 

«En el reino maleable de la literatura, he querido darle una hija.» 

Una voz que sentimos cercana, que toma distancia irónica y de la cual los personajes pueden discrepar: 

«No creo que algo tan personal como el nombre deba depender más del narrador que de uno mismo. Llamadme Pablo.» 

«No ves que el narrador está contra la fiesta» 

Un narrador que encarga al pintor Zabaleta la portada del libro y que se incorpora a la historia como un personaje más. 

«De aquella noche nací yo; bueno, mi abuelo materno, Luis. 
 Y de él lo haría mi madre, Nines. 
Y de ella, yo.» 

La sombra de Unamuno es alargada y el demiurgo que lleva la voz cantante sospecha que algunos personajes piensan que «esta novela tiene rasgos de nivola». 

Encuentro la cumbre de la relación del que mueve los hilos con sus personajes en la conversación del reclinatorio a la que Franco acude tras recibir esta misiva: 

«Soy el narrador de esta historia. Estaré toda la noche delante del Conde de Orgaz. Le estaré esperando, por si quiere venir a conversar conmigo.» 

Al llegar al final, un diálogo resuena en mi memoria, uno de los más vivos, improbables y directos de la novela y se me antoja apostillarlo. 

«—¿E Iberia dónde está? 
—Iberia está aquí. 
—¿En el campo? 
—¡Claro! Iberia somos todos. 
—¿No es una ciudad? 
—No. Es el nombre de un país. 
—¿Y dónde está este país? 
—En todas partes. 
—¿Cómo Dios?» 

 O como El Narrador. 

He necesitado tiempo para asimilar la lectura de La península de las casas vacías y, mientras tanto, David Uclés, tras recibir el premio Nadal, ya tiene otra novela en las librerías. Leeré sin prisas La ciudad de las luces muertas para que el eco de La península se debilite: 
es un reto publicar el año siguiente de una obra magna, un Guernika literario.



dimarts, 27 de gener del 2026

Andrew O'Hagan (2025) Caledonian Road. Barcelona: Més llibres.Traducció d'Albert Nolla i Víctor Ruiz Aldana


Llibre  sobre un teixit amb  estampat de William Morris

Caledonian Road és un símbol de la desigualtat. A un cantó, s'amonteguen edificis socials i, a l'altre, s'aixequen cases aparellades amb jardinets al davant.

Salvant moltes distàncies, el carrer londinenc és semblant a la nostra Rambla que separa la ciutat benestant, antigament protegida per la segona muralla, del Raval. 

Començo així, perquè entenc aquesta novel·la com una reflexió sobre els límits que es confonen siguin geogràfics, socials, de gènere,  psicològics o étics. 

En aquesta època de fronteres borroses és un repte tractar aquest tema en una obra coral que demana al lector que partipi en la construcció del sentit del text.

Per altra banda, aquestes són les novel·les que m'agraden perquè em fan anar a llocs on no posaré mai els peus, em fan aprendre i em conmouen. 

Caledonian Raod és un fris de la societat de britànica post Brexit. Campell Flynn és un fill d'obrers que ha sabut utilitzar l'ascensor social i s'ha convertit en professor universitari, crític d'art i escriptor reputat.  La part fosca del protagonista i de la seva família surt a la llum gràcies a les activitats del Milo, alumne i hacker amb sed de venjança, que ens mostra la podrida societat britànica: la mafia rusa que blanqueixa capitals, el tràfic amb droga i amb immigrants, l'especulació...  Fins que els tentacles de la corrupció ofeguen l'entorn del professor que no pot aguantar la mala conciència com si li ressonessin les paraules de la mare del seu alumne Milo:

«És immoral enganyar-te pensant que fas el bé, quan el que fas és fer-te sentir bé (...) Adapten les coses perquè els seus fills se sentin naturalment superiors, amb professors particulars o classes especials, i després donen les molles que queden a taula als no-privilegiats i apel·len a la inclusivitat.»

Assistim a la caiguda del professor Flynn que:

«Sempre s'havia sentit protegit per la ironia i els misteris de l'art, però en aquell moment (...), li va tornar a semblar que no estava per sobre de tot. Potser era així com les crisis agafaven empenta i demensió en la vida d'algú, quan l'angoixa feia metàstasi d'una zona afectada a una altra.»

No només ell està en crisi terminal sinó que ho està la societat sencera i potser no queda res més que refugiar-se en la bogeria o fugir a un paradís gelat com les illes Sammer.

O, a pesar de tot, hi hagi un camí del mig si la llum ve d'una carta llegida en un entorn que evoca el Veermer tan estimat pel protagonista i que tanca la novel·la.

«En Campbell va quedar-se a la finestra, banyat per la llum. Va sostenir la carta amb totes dues mans i la mirada fixa en el paper, rellegint-la una vegada i una altra.»

Només que en aquesta escena la figura del professor substitueix la d'una dona, com és habitual en les pintures. Una picada d'ullet per arrodonir la caracterització del protagonista que no només ha escrit una biografia de Vermeer, sinó també un llibre d'autoajuda d'amagat amb el títol de Els homes que ploren al cotxe. Els intel.lectuals també s'han de guanyar la vida... així...?

Dona llegint una carta de Johannes Veermer
amb un mapa al fons: el món i els seus límits.
Original al Rijksmuseum.









dilluns, 26 de gener del 2026

Sylvia Plath (1999) La campana de vidre. Barcelona: Proa

 



L'execució del matrimoni Rosenberg enrareix l'ambient de Nova York on un grup de noies gaudeixen d'haver guanyat un concurs de moda. L'Ester, una de les afortunades, amb una ànima de poeta correlat de la de l'autora, ens explica la seva història tot transformant allò animat en inanimat i cosificant els humans. 

Així, els titulars dels diaris «miren amb ulls esbatanats» i les persones són «maniquins pintats» Comprenem que no fila bé el fil de la vida quan creu que la millor manera de fer amigues és «vomitar amb algú» mentre la ciutat penja de la finestra «com un cartell».

Fins que baixa a l'infern de la campana de vidre i desitgem de tot cor que se n'escapi tot preguntant-nos.

Qui no s'ha sentit dins d'aquesta campana?  

Qui no s'ha preguntat quan de temps podrà aguantar dins? 





dimarts, 20 de gener del 2026

Lauren Mauvignier (2025) La maison vide. Paris: Les Éditions de Minuit



Trobareu primer la versió en francés i després la catalana.
Recordeu que teniu un traductor a la vostra disposició a la banda dreta d'aquest blog.

J’ai découvert La maison vide dans une librairie d’Ur, où le titre et le ruban rouge annonçant le prix Goncourt ont attiré mon attention. La lecture de la quatrième de couverture m’a frappée: Lauren Mauvingnier avait écrit 744 pages sur le même sujet que le roman que j'avait laissé mûrir tout l’été après l’avoir terminé, et que je suis en train de réviser. Nous avions vidé une maison, exploré le passé familial et écrit plus ou moins en même temps! Nous ressentions toutes deux des présences anciennes dans ces maisons où il restait un piano, des tiroirs, des souvenirs enfouis, des documents, des bijoux, des guerres, des amours, des naissances et des morts, liés entre eux du XVIIIe siècle à nos jours! Bien sûr, me suis-je dit, nous partageons la longue tradition des maisons hantées, rien d’étrange… mais comment l’un des plus grands a-t-il fait? Que puis-je apprendre de son écriture magistrale? Vais-je jeter mon petit roman de 250 pages à la poubelle après avoir lu ceci ?

J'ai passé un mois captivé par la prose enveloppante de Mauvingnier, envoûté par la générosité de ses récits et la richesse de ses thèmes, motifs et images. J'he habité dans le village fictif de La Bassée et il me semble, si je ne suis pas aveuglé par les parallèles, qu'au cœur de son écriture se trouvent deux questions. Les traumatismes sont-ils aussi héréditaires ? Comment reconstruire un passé pour le découvrir ?

Revivre le passé comme on reconstitue, à partir d'un fémur fossilisé, le squelette d'un animal préhistorique. Écouter les voix des femmes de sa lignée qui transmettent les histoires et cette reconstruction pourrait l'amener à s'expliquer le suicide de son père, qui a mis fin à ses jours comme s'il y était programmé.

Mauvingnier, par l'écriture, tisse les liens qui permettent de reconstituer un ADN fait de mots, laissant des marques épigénétiques sur sa lignée comme une malédiction. Sa quête, du passé au présent, s'apparente à celle de Marcel Proust, tandis que l'intrigue savamment tissée transforme l'œuvre en thriller.

Car de siècle en siècle, les secrets de famille se transmettent comme le pollen, non par l'air, mais par les mots des anciens. À La Bassée, on passe des confitures et des crèmes consistantes aux légumes du jardin à la préparation de plats comme le lièvre à la royale. La maison, refuge par excellence, et la musique qui s'y rattache, deviennent une prison dont il faut s'échapper pour ne pas y rester prisonnier comme une mouche dans un bocal.

J'ai l'impression que ce livre s'inscrit parfaitement dans notre époque, où il est nécessaire de renouer avec le passé et de ne pas oublier qu'il y a près d'un siècle :

« …le monde avait pris des allures d'asile de fous, peuplé de vieux fous agités qui secouaient les bras et la tête, se cabraient comme des gorilles et gazouillaient comme des moineaux sans cervelle. »

Et cette quête du temps est une œuvre d'art essentielle.

C'est pourquoi, finalement, le piano, tel une épave échouée sur une plage déserte, semble pouvoir résonner et redonner vie à la vieille demeure. Pour moi, c'est l'écriture qui déchiffre les signes, les traces, l'atmosphère du manoir, et c'est l'écrivain qui saisit les méandres de la mémoire comme s'il jouait une vieille mélodie en y apportant des variations.


La maison vide em va venir a trobar a una llibreria d’Ur on el títol i la faixa vermella que l’anunciava com a últim Premi Goncourt em van saltar a la vista. La lectura de la contracoberta em va colpir: Lauren Mauvingnier havia escrit 744 pàgines sobre el mateix tema que la novel·la que, un cop acabada, havia deixat covar tot l’estiu i ara revisava. Havíem estat buidant una casa, furgant en el passat familiar i escrivint més o menys el mateix temps! Els dos sentíem presències antigues, a les cases familiars on encara hi havia un piano, calaixos, documents, joies, guerres, amors, records de naixements i morts encadenats des del segle XVIII fins ara mateix! És clar, vaig pensar, compartim la llarga tradició de les cases encantades, res d’estrany... però com s’ho ha fet un dels grans? Què en puc aprendre de la seva magistral escriptura literària? Llençaré la meva novel·leta de 250 pàgines a la paperera després d’aquesta lectura? 

He viscut un mes captivada per la prosa envolupant de Mauvingnier, he quedat atrapada per la generositat de les seves històries i per la riquesa de temes, motius i imatges. He viscut al llogaret fictici de La Bassée al llarg generacions i m’ha semblat que, si no estic encegada pels paral·lelismes, al moll de l’os de la seva escriptura hi ha dues preguntes. Els traumes també s’hereten? Com reconstruir un passat per esbrinar-ho? 

Fent reviure el passat com a partir d’un fèmur fossilitzat es reconstitueix l’esquelet d’un animal prehistòric. Escoltant les veus de les dones de la seva estirp que transmeten les històries i aquesta reconstrucció potser el porti a explicar-se el suïcidi del pare que va posar fi a la seva vida com si estigués programat per fer-ho. 

Mauvingnier amb l’eina de l’escriptura troba les baules que permeten la reconstrucció d’un ADN fet de paraules que deixa marques epigenètiques al seu llinatge com una maledicció i fa la seva particular recerca del passat en present com Marcel Proust, alhora que la intriga ben lligada converteixi l’obra en un thriller. 

Perquè de segle en segle els secrets de família es transmeten com el pol·len però enlloc de per l’aire a través de les paraules dels vells. Mentre a La Bassée es passa de fer melmelades i de cuinar cremes substancioses i vegetals de l’hort a preparar plats com la llebre «à la Royale» i el refugi que ha estat la casa i dins d’ella la música es converteix en una presó d’on cal fugir per no acabar més atrapat que una mosca en un got de vidre. 

Tinc la impressió que aquest llibre encaixa en el temps que vivim en què ens cal relligar-nos i no oblidar que fa gairebé un segle: 

 «...le monde avait repris un air d’asile de fous avec ces vieux cinglés agités qui remuent les bras et la tête en bombant le torse comme des gorilles et en pépiant comme des moineaux sans cervelles.» 

I aquesta recerca del temps és una obra d’art necessària. 

Per això, al final, el piano com una carcassa de vaixell abandonada en una platja deserta sembla que pugui interpretar la vida de la casa buida. Per a mi, és l’escriptura la que desxifra el signes, les marques, l’ambient de la mansió i és l’escriptor qui capta els replecs de la memòria com si toquès una antiga melodia.

diumenge, 11 de gener del 2026

INVENTARI 2025 (3) CLÀSSICS

 

https://tempsdemetafora.blogspot.com/2025/09/thomas-mann-la-muntanya-magica.html

Si la poesia d'Antonio Machado és «palabra en el tiempo» la narrativa de Mann és «la narració del temps» perquè a La muntanya màgica.

«El temps és l'element de la narració, com és l'element de la vida...» 

Una vida que se'ns fa veure:

«... igual que l'arc iris sobre el salt d'aigua...»

La mateixa imatge que citen Lynn Margulis i Dorian Sagan al seu llibre Qué es la vida? 



https://tempsdemetafora.blogspot.com/2025/01/henry-james-2023-washington-square.html

 Para mí, el tema sólo es un pretexto y lo importante es la plasmación del ambiente del Nueva York de la época y la aguda caracterización de los personajes que, en ocasiones, describe a golpe de exabrupto y muchas veces a través del diálogo.

«—Esta compasión por los gatitos (...) ¿Es un rasgo en tu propia personalidad...?» 

«... Confiaba en que se anduviera con mucho cuidado, de lo contrario tendría que ponerle los puntos sobre las íes.

—No sé qué quieres decir con esos. Ni que estuviera yo aprendiendo ortografía.

—La ortografía del sentido común es algo que no aprenderás nunca. (...)

—¿Me has hecho venir para insultarme?»

El puritanism queda retratado y las tempestades sentimentales enterradas con dosis de sarcasmo en una confortable mansión rodeada de ailantos que despiden su olor fétido. 




https://tempsdemetafora.blogspot.com/2025/07/antonio-munoz-molina-2025-el-verano-de.html

Una voz traza su biografía a partir de las lecturas de El Quijote y  comparto con ella vivencias, desalientos y la firme creencia que la lectura es algo más que un refugio. 

El eje principal és la voz íntima que cuenta cómo lee tal o cual pasaje,  como si un amigo me explicara una película y lo que ha significado para él.

Este contar a la llana se entremezcla con las reflexiones de un escritor maestro en su oficio que capta la técnica y el estilo del Cervantes y acaba perfilando un tratado sobre cómo se construye una novela que sea: 


«una maqueta en la que contener el mundo y revelarse a sí mismo a través del artificio de la ficción.»



https://tempsdemetafora.blogspot.com/2025/05/anne-bronte-2017-la-inquilina-de.html

Me sorprende que algunas de las situaciones de violencia doméstica y la instrucción de los niños en modelos de camarilla machista que presenta son de rigurosa actualidad.

...su padre y los amigos de su padre se complacían en animar en toda inclinación al vicio que un niño pequeño pueda mostrar, y a quien instuían en todas las malas costumbres que pudiera adquirir: en una palabra, «hacer un hombre de él» era uno de sus entretenimientos corrientes.

Termino, como es mi costumbre, dejando constancia de una metáfora que no es un  simple adorno: caracteriza a un personaje.

...su corazón era como una mimosa púdica que se abre un instante a la luz del sol, pero que se hace un ovillo y se contrae al menor roce con el dedo o el viento más ligero.

Me quedo con la sensación de ligereza y de finura psicológica que deja esta novel·la. 








dijous, 8 de gener del 2026

INVENTARI 2025 (2) DISTOPIES I ALTRES FOSCORS


https://tempsdemetafora.blogspot.com/2025/03/mariana-enriquez-2019-nuestra-parte-de.html


Me he sentido parte de la selva, de la casa del terror, de los rituales satànicos, de la lucha por conservar el poder, de la llamada de la sangre, de los síntomas de una enfermedad sin nombre, de las tumbas con cadáveres sin identificar, de los desaparecidos bajo regímenes dictatoriales y de los pozos abiertos de cadàveres en los que nos sumerge Olga Salgado.



https://tempsdemetafora.blogspot.com/2025/09/ursula-k-le-guin-2024-la-ciutat-de-les.html

Vivim a la ciutat de les il·lusions, però no ho volem saber.

Cal que un Missatger ens redimeixi? 

Volem de veritat fugir de responsabilitats i ser manats? 

O ens decidim a tenir les regnes de la propia vida?

Hem de conviure amb dos jos com el protagonista  Redemptor? 

Serà possible escapar-nos del parany de les comoditats i de l'evasió?  

Com destriar la veritat de la mentida? 

En qui podem confiar? 



https://tempsdemetafora.blogspot.com/2025/04/benjamin-black-2023-les-germanes-jacobs.html

L’altre punt fort de la novel·la és la forma en la qual es trenen les diverses morts, els avenços en la investigació que sembla estancada, els fets històrics de l’holocaust junt amb la creació de l’estat d’Israel i les etapes del dol del protagonista. L’interès no decau ni un instant i les ganes de continuar llegint fan que vulguem avançar amb rapidesa, però la brillantor de l’estil fa que alentim el ritme per gaudir de perles com aquesta: 

«Va sonar el telèfon del seu despatx. (...) Va pensar que era com els plors d’una criatura enfurismada que reclama el seu biberó.» 


https://tempsdemetafora.blogspot.com/2025/10/priscila-morris-2025-papallones-negres.html

Hi ha tants Sarajevos que ens acostumem a contemplar els desastres de la guerra com si fossin de ficció.

Papallones negres té la virtut de trencar aquest mecanisme de defensa i de fer-nos viure dins l’horror. Estem assetjats en una ciutat que es devorada una guerra entre germans. 

Papallones negres fa poesia de la lluita per no renunciar a la humanitat i ens planteja la cruel paradoxa: la guerra divideix i ajunta: treu el pitjor i el millor de nosaltres. Papallones negres commou i consola perquè sense ser edificant deixa encesa una llum en mig de la foscor. La família, l’amistat, l’amor i l’art fan d’espelmes en mig de la boira que tan sovint contempla Priscila, la protagonista. 



dilluns, 5 de gener del 2026

INVENTARI 2025. LECTURES QUE NO PASSEN DE MODA (1)

LECTURES QUE NO PASSEN DE MODA

QUATRE ESCRIPTORES I ESCRIPTORS A QUI TORNO SOVINT


Ramon Solsona no només aconsegueix evocar records sense barrejar realitat i ficció, ni només segueix el deixant de llibres com La memòria es diverteix de Valentí Castany o La memòria fa pessigolles de Joaquim Muntanyola; sinó que...

ens fa reviure una època, 
documenta l'evolució de la parla 
i manté una mirada crítica que fa somriure, alhora que esperona a continuar la roda per què el món giri millor. 

El carrer de la xocolata està escrit en estat de gràcia.

https://tempsdemetafora.blogspot.com/2025/03/ramon-solsona-2025-el-carrer-de-la.html

El primer és el que marca la peculiaritat de l'obra. Ramon Solsona no només és un home que llegeix el que escriuen les dones, sinó un novel·lista que escriu un asssaig sobre la seva narrativa: porta les ulleres violeta i alhora les d'autor d'obres de ficció. I es nota tant en la complexa estructura ben trabada con en el to.

«Aquestes pàgines, doncs, són una invitació a compartir el poliamor amb el desig d'informar i divulgar, sense pretensions, com en una conversa entre amics.»

https://tempsdemetafora.blogspot.com/2025/10/ramon-solsona-2025-dones-migpartides.html


https://tempsdemetafora.blogspot.com/2025/06/nuria-cadenes-2025-en-carn-i-ossos.html

Els coloms caputxins que he criat m'acosten a la pubilla envejosa amb «ulls de gorja» i des del mónòleg següent del «12 de febrer» em summergeixo en situacions que revisc: finestres al passat recent o a la més estricta actualitat.

No trobo metàfora capaç d'aglutinar aquest gabadal de «carn i ossos» que arriba al clímax en una altra data que no es pot oblidar «20 hores 11 minuts». 

Pels de punta i udols de ràbia, 

impotència i dolor 

que ni els ocells consolen.


https://tempsdemetafora.blogspot.com/2025/04/margarida-aritzeta-2025-lhort-de-les.html

Sabíeu que a Catalunya hi ha una població amb dos noms literaris?

Per esbrinar quina ciutat s'amaga darrere dels noms de Vilaniu i de Doldellops, heu de llegir Margarida Aritzeta.

Us dono una pista.

«La ciutat vella, elevada i rodejada de torrents i coronada pel que deien que era el campanar més alt de Catalunya, tenia des d'aquell punt la imatge d'una fortalesa amb les seves murades i els seus fossars.»



Quina riquesa de recursos, de registres, de temes i, sobretot, de personatges! No en té prou amb els caràcters que ja coneixem sinó que se’n treu tot un elenc de la imaginació com el mag els conills del barret de copa: la magnètica Antonia, la parella d’enamorats sense feina que no volen delatar al pare de la noia —Tano lo Bello—, els actors d’una companyia amateur de teatre que porten l’art de representar a la sang i, per acabar-ho de rematar el director teatral i escanyapobres, Catalanotti amb el seu particular mètode per a la formació d’actors, paròdia hilarant del d’Stanislasvky. 

https://tempsdemetafora.blogspot.com/2025/01/andrea-camilleri-2021-el-metode.html


https://www.montserratmoreraescarre.com/