Siri Hustvedt (2026) Històries de fantasmes. Barcelona: Edicions 62 (El Balancí) Traducció de Jordi Martín Lloret

 

Els fantasmes de Siri Hustverdt són amb nosaltres:

«Els fantasmes del passat habiten l'actitud, els gestos, la mirada i les paraules d'una persona...»

Les nostres cases porten incrustada amb major o menor grau «una arquitectura de la memòria»

L'autora ho explica així.

«Visc en una casa encantada, habitada per un fantasma que en Paul i jo vam fer junts, un «nosaltres»...

I escriu aquest llibre perquè vol continuar vivint en els pronoms o millor dit en la suma del tu i del jo. 

«...estic plorant la mort de la Siri i en Paul. Ploro la mort de la i. Ploro per con la i em feia sentir al mon. Aquella i en què ell i jo ens superposàvem.»

Em sorprén com ens fa entrar amb naturalitat en territori íntim. Crec que és part del procès de dol i també de la necessitat d'auto-analitzar-se, com quan fa comentaris a una carta que va enviar al Paul al principi de la relació, perquè ara en sap més i ho pot expressar millor.

Siri Hustvedt ens parla de tu a tu i, ara, és fins i tot revolucionari: 

«El jo interior viu que parla a un tu ha estat extingit per l'Home com a Marca. No es pot tenir un diàleg de debò amb algú que viu la vida en tercera persona.»

L'exercici d'auto-coneixença comença en territori íntim i acaba en acció política. L'Home com a Marca que parla d'ell mateix en tercera persona és una metàfora del totalitarisme.

Contra aquesta deriva cal indignar-se amb una ira disciplinada que es converteixi en un pla d'acció. Cal que intentem desmuntar les frases fetes, les metàfores immobilitzants, els clixés repetits fins a l'avorriment que ens criden a la inacció i que, tal com va fer el nazisme, desvirtuen el sentit dels mots. No ens hem de deixar arrossegar per aquest esperit del temps. 

No sé ben bé com, però sense ingenuïtat, haurem d'aprendre a jugar en aquest Equip Blau, basat en la confiança, del qual parlava Paul Auster a La nit de l'oracle. 

No sé si és possible fer-ho i alhora ser competitius, però m'hi apunto.

Sophie Auster, Blue Team

Flavia Company (2026), L'illa de l'última veritat. Barcelona: Proa. 1a edició 2010

L'illa de l'última veritat o L'illa del tresor?

La prosa precisa està empedrada de diversos tipus antítesis a vegades combinades símbols potents com el de la navegació. 

M'embarco i recopilo uns quants exemples.

«La gent solem complir més les promeses fetes als morts que no pas les promeses fetes als vius.»

«Tot i que està perdut, no s'ha perdut.»

«Un no s'escapa de res quan busca una altra cosa.»

«Navegar era una manera de buscar-se.»

«Tots els silencis que serveixen per escoltar-se si mateix.»

No sense fonament, el protagonista bateja l'illa amb el nom «d'illa de les contradiccions»; perquè aquest tret és fonamental en la trama de la novel·la.

Després de coneixer la vida intrépita i inquietant del protagonista que ell mateix explica a la seva amant abans de morir, la narradora ens guarda una sorpresa que no explicaré. 

Només diré que si hagués de posar un nom a L'illa de l'última veritat, l'anomenaria L'illa de les paradoxes. 

He xalat!

Xènia Dyakonova (2022) El conte de l’alfabet. Barcelona: L'AVENÇ

Lletres, en aquest cas ciríl·liques, que formen paraules que s'omplen de sentits afegits. Això és poesia.

I la poesia mou les narracions que giren al voltant d'aquests mots on els elements metafòrics hi són ben presents des de la A d'ALFABET. La clau que ens obre la porta d'entrada a la vida familiar i al marc social i històric en què es mou l'autora.

L'avi i l'àvia la pronunciaven diferent perquè eren divergents i l'alfabet tant serveix per confegir paraules normatives com d'argot. Ara bé, totes s'han d'escriure «com Déu mana» siguin o no siguin acceptades socialment. De la mateixa manera que dins la societat rusa es pot tenir por i alhora voler utilitzar paraulotes i portar rellotge. Les paradoxes són reflex de les contradiccions socials.

Així coneixem paraules que ens descriuen amb una cura exquisida estats d'ànims i sentiments que mostren les múltiples cares d'allò que anomenem ànima rusa. 

«NADRIV: mena d'exaltació malaltissa, de franquesa vehement amb un pel de complaença en la pròpia misèria i vergonya.»

«KHAMSTVO: la grolleria, la cara dura i la mala llet juntes, multiplicades per la impunitat.»

Ara bé, aquest llibre m'ha sorprès per la coincidència de plantejament amb les meves AURES i per la multitud de referents culturals compartits com la devoció per a poetes com la Szymborska, el gust per la memorització de poemes i per la música Rachmaninov o de Mompou. També coincideixo amb el temor de caure en la grafomania i amb el gust per les descripcions siguin d'obres d'art o de natura que sempre ens il·luminen.

Un llibre amb aura.

Tina Vallès (2025) Cartes imprevistes. Barcelona: Ànima Llibres. Il·lustracions de Mercè Galí

 

Benvingudes cartes que porteu noves d'amics i de família, paraules que expliqueu estats d'ànims, lletres que llegim amb avidesa tot fent-nos preguntes, epístoles humils que serveixen per ordir una conxorxa i salvar "la humana".

Cartes imprevistes perquè els objectes que ens rodegen agafen la paraula i formen, més que mai, part del nostre dia a dia. Les coses que ens ajuden a viure són més que el decorat de casa nostra ens fan companyia, com un gat.

No sortim del pis de "la humana" i encara que només el trobem descric de forma indirecte, el reconeixem com a nostre i anem llegint com si llisquéssim sobre un terra ben encerat.

Hi ha una pregunta clau que ens corca des del principi, però el que a mi m'ha encadenat al text és la capacitat de Tina Vallès de dir sense dir, d'apuntar segones lectures. Com la mar de fons que no s'amaga però que tampoc sobresurt de la superfície polida d'aquesta lectura.

No avenço esdeveniments, em limito a citar-ne un fragment.

Carta de l'espelma a l'encenedor

Encenedor estimat, 

Sé que no soc la primera a qui li encens la metxa i que tampoc seré l'ultima, sé que això nostre no durarà gaire, però deixa'm que et digui, ara que encara tinc corda, que amb tu encendre's és fàcil.

Que fàcil és encendre la metxa i tenir corda quan s'estima!

Que fàcil que sembla escriure i il·lustrar senzill!

Pol Rodríguez, RAVALEJAR

https://www.filmaffinity.com/es/film984009.html

Ravalejar ja comença a formar part del nostre imaginari col·lectiu.

Una sèrie a la que caldrà tornar perquè fa història tot dialogant amb obres com En construcción. 

Ravalejar em fa sentir orgullosa del meu barri sempre canviant, però amb un substrat que es manifesta en un deixar fer i en una aura revolucionària. 

La Rita, un personatge secundari de la novel·la Ravals és una de les manifestacions d'aquest tarannà. Ella com els personatges de Ravalejar «no es pensa deixar trepitjar pels mafiosos que es volen fer amos del barri.»

Escriure sobre el Raval i que, per casualitats de la vida, el nostre fill Roger formi part de l'equip de guionistes de la sèrie em relliga a aquest projecte que fa reviure el Can Lluís de tota la vida convertit en símbol de la usura financera, mentre invoca la capacitat de rebel·lar-se de tots els ravals del món. Perquè la unió fa la força. L'anar a la una malgrat les diferències dins la família i els col·lectius socials: estibadors, restauradors, botiguers, immigrants, arquitectes o cineastes. 

Tot i que escric des de l'emoció, goso publicar aquesta nota sobre una obra artística i transcendent: Ravalejar.

No només pel fet de tractar temes d'actualitat com la crisi de l'habitatge i la despersonalització de l'entorn ciutadà, sinó perquè durant sis capítols aconsegueix submergir-nos en un barri viu malgrat, estar explotat i estigmatitzat. Des del primer moment, i això és art, la perspectiva s'amplia i com més ancorats estem al Raval de Barcelona més universal sentim el tema.

Els escenaris mai no són neutres i aqui, a més a més, són coprotagonistes. 

Com les imatges en ràfaga del primer capítol que m'acceleren les pulsacions i que m'entelen els ulls en veure la Santa Eulàlia de la Plaça Padró que tinc com a símbol dels martiris als quals el barri ha estat sotmés. 

Com el pla una mica elevat del cotxe fúnebre solitari que m'evoca, per contrast, l'última visita del Pinotxo al mercat de la Boqueria. 

Com, sobretot, la cantonada de Can Mosques que, des d'ara, em semblarà més viscuda que la de l'actual Can Lluís. I la persiana. Quin paper juga a la trama! Tros de símbol! Com marca el dintre i el fora, el passat i el present, el ara hi soc-ara no! 

I per fi, els personatges, els antiherois que fan possible ravalejar.

Tots tenen el seu to i mantenen uns diàlegs com el del principi del capítol III o el de la discussió familiar del capítol IV que els retraten l'ànima. 

Actors i actrius són de carn i ossos. No hi ha personatges, hi ha persones amb la seves escletxes, dones i homes amb clarobscurs: res no és ni blanc ni negre.

Queda claríssim al potent últim capítol. És el final i no l'és. Res és el que sembla: la vida continua i s'obre pas com les paneroles. Somric amb recança: «Tota cuca viu». 

Disponible a HBO

Properament a TV3 

Neus Penalba Suarez (2024) Fam als ulls, ciment a la boca. Una lectura de "La mort i la primavera" de Mercè Rodoreda. València: 3 i 4 Edicions. Premi Joan Fuster 2023

Neus Penalba proposa una lectura de La mort i la primavera en aquest assaig com la va proposar a l'exposició Rodoreda un bosc comissariada per ella mateixa seguint la petja d'Agustí Villaronga. 

Tot plegat em va de perles, perquè al racó dels llibres llegits i anotats sense que en publiqués ressenya, hi dorm aquesta obra sempre en construcció de Mercè Rodoreda. No s'ha quedat arraconada perquè no m'agradi, tot el contrari. Em va fascinar tant que no em vaig veure amb cor d'explicar l'experiència onírica que em va produir la lectura.

Em calia llegir Penalba i anar a veure l'exposició amb calma per treure'n l'entrellat. 

El títol de l'assaig em fa més evident la dualitat rodorediana que porta implícita la contradicció: fam-desig i ciment a la boca-frustació. 

La mirada de l'escriptora es afamada i, alhora, segellada perquè sembla que no intervingui; encara que es manifesti gràcies a les històries, mites, rites o a les imatges enlluernadores i fosques que molt sovint es converteixen en símbols.

La meva primera lectura de La mort i la primavera tenia en compte aquesta dualitat i tant el context històric-social d'entre guerres i la circumstàncies personals, com la llavor mítica i rondallística, però em faltava una altra persectiva.

I Neus Penalba me l'ha donada, perquè en realitat ens presenta tres de lectures de La mort. 

La històrica enriquida per les dades sobre els contactes artístics i literaris de l'autora a París que s'expliciten a l'exposició junt amb la relació amb la obra pintòrica pròpia. 

La antropològica que fa referència a les arrels arquetípiques que totes les societats manifesten amb rituals i mites i que també apareix en altres obres seves que remeten i creixen en paral·lel amb La mort.

I l'espiritual, es a dir, el llenguatge xifrat de la natura ocult als sentits, les cadenes de significats simbòlics que ens fan entrar en el terreny del somni.

Aquesta última és la que m'ho donat la clau per copsar millor la transcendència de l'ànima que és:

«...«com una mena de respiració, una mica lluent a la negra nit». És per això que el cadàver de la nena riu. Però no és el riure macabre de la mort triomfant. Ben al contrari, és el riure de l'ànima que ha fugit de la presó del seu cos, que ha vençut la mort...» P. 238

 Em cal rellegir La mort i la primavera i altres obres que s'hi relacionen com Viatges i flors o Quanta quanta guerra.

Gràcies Neus Penalba!

Montse Albets (2024) Només terra, només pluja, només fang. Barcelona: Periscopi

Pols ets i en pols et convertiràs.

La cita bíblica em ressona durant la lectura, en pic em recupero del  magistral inici.

La Maria entra a la casa del poble tancada des de fa temps i qui narra ens amaga, amb encert, el drama que arrossega: ens el farà descobrir a poc a poc. 

L'edifici abandonat, l'ambient i els objectes ens parlen de decadència:

"Els retrats continuen en silenci al costat del vell rellotge, com cada hora i cada minut d'ençà que ella se'n va anar.˝

I comencem a fer-nos preguntes: De què fuig la Maria? Per què el primer que fa és netejar el congelador? Ja ha donat de mamar al nen?

Aquest infant que "se li esconilla entre cames" i a qui canta les cançons que "tornen a brollar com un xiuxiueig, fregant les parets del menjador, cargolant la seva llengua per les potes de la taula". Aquest infant que no sabem perquè ha volgut portar al lloc on ella sent que pertany m’intriga.

Fins que la porta del congelador net i en funcionament, es tanca i ens quedem amb l'ai al cor: l'autora maneja la tècnica del suspens a la perfecció.

A partir d'aquí aclarirem no només la peculiar situació, sinó també els secrets que les velles parets i els morts que hi han viscut han amagat:

"A sobre la calaixera hi ha la capsa de l'àvia, la Maria s'hi acosta i els morts, curiosos, l'envolten per veure què hi ha dins."

Ara bé la gràcia no només és a l'argument i a la disposició de la trama sinó en el llenguatge que ens regala Montse Albets que va des combinacions de paraules encertades com a "plor desnerit" a les dites coloquials com "els testos s'assemblen a les olles" i, sobretot, a imatges ben treballades que donen un to proper i, alhora, poétic al text.

"L'aixeta de la cuina escup a batzegades l'aigua tèrbola com una vella rondinaire i sense dents."

"...quieta, àvia, tan morta. Em vas recordar una orellana, com les que compraves a plaça. Tenies pell d'orellana. Dolça i àcida."

Just així és aquest història també.

Dolça i àcida.