TOTES LES ENTRADES

diumenge, 5 de maig del 2024

Paul Auster (2012), Diari d’hivern. Barcelona: Edicions 62. Traducció d’Albert Nolla. Club de lectura de la Biblioteca Can Manyer. Vilassar de Dalt



Et penses que mai no arribaràs a les portes de la vellesa i que no tindràs el valor de mostrar la teva intimitat. 

I ara ets al principi de l’hivern i has tingut coratge. T’has despullat amb naturalitat davant meu i em sembla que et conec millor i que, de retruc, m’acosto més a mi mateixa. 

Has aconseguit fer reviure el passat. Des de les ocurrències de quan tenies cinc anys quan vas descobrir-te el penis circumcidat i vas trobar

“d’allò més adequat que tinguis un casc de bomber en miniatura estampat en la teva persona, a la part del cos, a més a més, que tant per l’aspecte com per la funció s’assembla a una mànega.” P. 17

Fins als ulls joves que et fan veure “un laberint de carn” en la multitud de prostitutes que s’ofereixen a una “processó d’homes.” P. 45.

Tornes a donar vida a experiències com la que et porta a dir que “no creus en cases encantades” encara que ens expliquis com vas viure en aquella on  va acabar el teu matrimoni i que en tenia totes les característiques.

Passes revista a tot: les cases on has viscut, els llocs on has anat, les morts que has patit, els amors que t'han fet inventar-te les estimades com un trobador malalt fins que en vas trobar una que ja s’havia inventat a ella mateixa.

Enumeres des de les amistats fins als mals del cos i de l’esperit, catalogues les sensacions i els sotracs. El que brodes, però, són el moments d’epifania que has gaudit: el llarg tren que contemples quan decidiu casar-vos, la dansa màgica que et trenca el bloqueig d’escriptura o la veu de la Sandra que després de fer l’amor et recita de memòria uns versos de Baudelaire:

Mere des souvenirs, maîtresse des maîtresses,
Ô toi, tous mes plaisirs! Ò toi, tous mes devoirs!
Tu te rappelleras la beauté des caresses,
La douceur du foyer et la charme des soirs,
Mère des souvenirs, maîtresse des maîtresses!

La mare i la mestressa és la memòria feta art i l’ànima d’aquest llibre i, també, del que has publicat nou anys més tard: 4 3 2 1 . La medul·la de l’escriptura que has aconseguit posar en solfa i que aquesta vegada sí que m’ha emocionat.





dilluns, 29 d’abril del 2024

Francisco Rico Manrique (1952-2024)

   

     —¿Por qué están ustedes en un aula de Filología? 
    —Porque me gusta leer, profesor Rico. 
    Y se estableció un vínculo que, pese a las divergencias, perduró. 
    Formé parte del grupo al que preparó para opositar a profesores de Bachillerato, las mañanas de los sábados en el estudio de su casa. Me acompañó a la encerrona en la UB de Barcelona. Años de tertulias y de jornadas en la Academia Renacentista de Salamanca. Presidió el tribunal de mi tesis doctoral. Pisamos juntos las salas del MEC para que “se haga un pacto, aunque lo haga el diablo”. Y siempre nos tratamos de usted. Su última lección fue mostrarnos su RAE a mí y a Pere, al que desde los tiempos en que éramos sólo compañeros llamaba «su chevalier servant». 
    Con tristeza y agradecimiento, evoco los versos que me enseñó a querer. 

“...
dio el alma a quien ge la dio, 
el cual la ponga en el cielo 
y en su gloria; 
y aunque la vida murió, 
nos dexó harto consuelo 
su memoria.” 

   




diumenge, 7 d’abril del 2024

Margarida Aritzeta (2024) Les dones del lli. Valls: Cossetània

Coberta esplèndida: El mite d'Aracne pintat per Velazquez a Les Filadores

Margarida Aritzeta ha bastit una novel·la que dona notícia de la seva nissaga i de personatges inoblidables.  Fa reviure la història i un món màgic de llegendes mítiques, mentre deixa constància del paper de les dones com a puntals econòmics, socials i artístics dels baserris, unitats de producció de la ruralia basca. 

Aquest bé de déu està narrat amb un estil inconfusible: viu, clar i expressiu que arrossega, però que també convida a rellegir pàgines que són d’antologia. 

La història d’històries comença just abans del casament del primer Aritzeta arrelat a Catalunya. Quan Inazio va cap a l’església d’Arbeca per contraure matrimon plou, i l’aigua el fa evocar les històries de la seva estirp que explicava l’àvia Luzia. El fil de les narracions d’aquesta dona ens acompanyarà durant aquest viatge en el temps des de 1525 fins a 1704. 

L’extensió temporal no ens fa perdre peu, tampoc la quantitat de noms i relacions de parentius entre els habitants de la vall on vivien els Aritzeta dispersos en uns quants caserius o baserris. Ens deixem dur per la veu de les dones i ens empeny l’afany de saber qui era aquell a qui la Luzia va desitjar la mort, com pot ser que un nen tingui tres mares, com acabarà el plet que dura anys i panys, qui tirarà endavant la casa de les dones, què passa al bosc ple de misteris... 

Els personantges ens enamorem: el vailet de Guetària tocat pel llamp, Zezilia que parla amb les abelles,  Tristan que porta el nom d’una història mítica, Johanes, trobador que enlluerna amb la paraula, Leonora que entreveu el futur, Maria Astiasaran que aprèn a llegir i a escriure per portar els comptes de la casa del lli... 

A part de l’interès de l’argument que es disposa en un trama ferma, l'escriptora ens fa assistir a les peripècies dels personatges i deixa constància de guerres o pestes de manera que cus la història de la família amb la història amb majúscula de forma natural. La Margarida Aritzeta historiadora s’ha documentat a fons, però tracta literàriament els fets que ha rescatat dels arxius de manera que la informació no enfarfega, sinó que ens empeny a continuar llegint per art i màgia de les paraules ben filades. 

Un dels aspectes temàtics que valoro especialment és el del paper central de les dones com a puntals socials i econòmics de la societat.  Poques vegades es tracta literàriement de les dots relligaven les famílies, del paper de les dones les dones en l’economia de les cases pairals o baserris, de com van aconseguir una minsa llibertat econòmica conreant i filant el lli i de com, si no morien de part, veien morir molts dels seus fills i tiraven endavant. 

Ara bé, per a mi, el moll de l’os de la novel·la és tant el lli que conreen i filen les dones que s’ajunten a la seva llar o a la casa del lli, com les històries, llegendes i mites que trenen mentre treballen. Entenc Les dones del lli com un producte d’aquest filar paraules del qual donaré alguna mostra. 

Els diàlegs saben trobar les paraules justes que ens traslladen a un passat ben viu. Un cor de velles retalla el nuvi foraster que desperta suspicàcies i prevencions que brollen de les xafarderes: 
 
«—Diu que és d’una casa antiga 
 —Les cases antigues tenen les teulades foradades.» 

 Trobem més exemples en altres moments especials com quan, en saber la mort del marit, Petronilla, trasbalsada, diu: «M’has agafat triant cigrons.» 

La varietat de registres és amplia i es mou entre dos pols: el llenguatge formal dels infolis de l’escrivà i els poètics capítols on les llegendes i la natura es fonen. 

Els escrits de l'escrivà són fonamentals per desllorigar la troca de la trama judicial i personal amb paràgrafs llargs que tenen el contrapunt en frases curtes que donen fe de la història: «Vet aquí els fets.» «I així es va fer.» 

En canvi, capítols com «Les dones del lli» o «La crida del bosc» adopten un to poètic i m’evoquen la Mercè Rodoreda de La mort i la primavera. Alhora tinc la sensació de trepitjar la terra humida de la vall dels Aritzeta com ha fet l’autora. Cada mot és al seu lloc i s’ha triat pel seu poder d’evocació: 

 «...ves quina paraula, fresseig, que és com aquest moure’s de les flors que veieu ara, va dir, fshhhh-fshhhh-fshhhh, la remor de l’anar i venir incansable de l’aigua, amunt i avall, amunt i avall, amb una música sorda que mai no s’acaba, i aquesta remor, si te l’escoltes, t’explica històries del fons del mar on canten caragols marins i sirenes i pirates morts i al seu damunt, sense saber-ne res, cruixen les barques que van al besuc i a la sardina.» 

 Les paraules ben filades de Margarida Aritzeta se t’emporten com les del Joanes que feien que et trobessis 

«olors als dits, colors a la boca i papallones a l’estómac.»


Altres entrades de l'autora en aquest blog




diumenge, 4 de febrer del 2024

William Faulkner (2018) Llum d'agost. Barcelona: Edicions 1984. Traducció de l'anglès per Esther Tallada



Em calia l'escriptura densa i, sobretot, l'elaboració del llenguatge de Faulkner. 

No parlaré de l'estructura fluida i ben mesurada, ni dels silencis calculats amb habilitat, ni de les dues veus interiors, ni dels salts temporals que construeixen la trama del text.

Prefereixo fixar-me en les creacions de mots nous que la traducció d'Esther Tallada recrea com quan diu: «vestits malpatronats i arxiemmidonats » o «la llum d'oli borinotejant de guals i insectes».  

Als diàlegs on sentim un llenguatge que ens sembla mamat al carrer o al camp, sigui d'aquí o d'allà. 

«—Aviam, Eupheus. Aviam si m'escoltes. Escolta'm bé el que et diré. Fins ara no t'he dit res ni t'he burxat... I ara necessito saber-ho i tu m'ho diràs. Què en faràs, del fillet de la Milly?» P. 372.

Pel que fa a les metàfores, no només il·luminen el text sinó que pinten els personatges sigui amb un monyo «com una berruga en una branca malalta» o amb «uns cabells esvalotats que semblava que cada ble tingués vida pròpia, com si fos un els tentacles d'un pop.»

En resum, he llegit com qui veu aigua clara a una font d'alta muntanya i va aprenent allò que marca la diferència entre escriure i fer literatura. 


A vegades, llegir és meditar.




dilluns, 29 de gener del 2024

Xavier Mas Cravioto (2023) La pell del món. Barcelona: L’altra editorial



La citació de Clarice Lispector em dona el to i les preguntes m’empenten la lectura des de l’inici: 

Qui és el tu a qui es dirigeix la veu narradora? Qui és ella a la que sovint al·ludeix? 

Poc a poc vaig desvetllant el misteri d’aquesta parella de germans marcats a foc per l’ogre dels contes infantils, fet realitat en la figura del pare, que no només fa por quan talla llenya i: 

«La vena del coll se li infla com quan s’enfada i insulta la mare. Se li fa tan grossa i gruixuda que sembla un tentacle, i penses que d’un coment a l’altre el tentacle li rebentarà la pell.» 

Ara bé, la pregunta fonamental i que no es desvetllarà fins al final és:

Qui parla? Qui és el jo que es dirigeix a nosaltres a través el tu? 

No seré jo qui contesti ara aquesta pregunta perquè aquí només parlaré de les brillants engrunes de poesia que esquitxen el text mentre anem esbrinant si val la pena trencar la pell del món i si això és possible. 

«Pregonar la llibertat des d’una gàbia.» 
«Com si li haguessin abaixat els ploms.» 
«Les paraules brunzien per tots cantons com borinots atordits.» 
«El cel obert s’ha obert de bat a bat, com si menstrués.» 

 Maneres diferents de veure les coses del món que poden semblar de bojos i que «potser només som uns quants que les pensem i ens infiltrem entre els que pensen coses normal, i fem veure que som com ells.» 

Ben vist i ben escrit, Xavier Mas Cravioto!

diumenge, 21 de gener del 2024

Maria Nicolau (2022). Cuina! O barbàrie. Barcelona: Arallibres

Cuina! Cuina! Cuina!

Maria Nicolau ha escrit el llibre que m’hagués agradat escriure a mi, amb saviesa culinària i amb un estil marca de la casa. Em trec el barret!

Les receptes queden emmarcades en situacions quotidianes vives, amb espurnes narratives i descriptives que ens acosten l’olor de les cremes i dels caldos, la textura del pa de pessic, l’untositat i la contundència del romesco. I fins i tot a questions socials com la de pura supervivència que feia que els irlandesos deixessin les patates a mig coure.

Sovintegen les analogies i les metàfores inaudites com la de comparar el fricandó de tota la vida amb els jerseis de coll alt sense mànigues. Són petites provocacions que animen a rumiar i a seguir llegint de manera diferent que davant d'un llibre de receptes convencional. 

Aquí les instruccions són senzilles i tot el flexibles que poden ser. M’agrada que hi hagi variacions sobre un mateix tema i que es tractin conjuntament coses que van lligades com l’ampli espai que hi ha, per exemple, entre el romesco de peix, la salsa del mateix nom, el xató i la salsa dels calçots.

Com a mig vallenca, aquí discutiria una mica algún punt. Però sempre amb ànim esportiu perquè si tota lectura és una conversació aquesta és de tu a tu. Per altra banda també crec que anar a comprar és deixar-te portar per allò que trobes en cada moment de l’any i que a la cuina no cal que tot estigui ben lligat però si que no oblidem la tradició de les àvies i de les mares que ens han passat el que sabien només posant-nos al seu costat. 

Tal com diu l'autora:

«La meva vivència a la cuina beu d’una saba que és vella i, conscient del to messiànic i desbarrant d’aquest afirmació, mantinc que cal fer foc nou amb les branques de l’arbre i empeltar les generacions vinents directament de la soca original i antiga, com es fa amb els bons ceps centenaris si el que es vol és aconseguir bon vi. »

Maria, regalaré el llibre als fills que sempre em demanen que escrigui les receptes d’allò que cuino. Els contesto que un dia ho faré en forma amb històries lligades a cada plat i a la reutilització que es pot fer de tots els ingredients per donar nova vida a les sobres o per tenir mig feta la feina per a una altra àpat. Encara no m'hi he posat i, si mai ho faig, seguiré la teva petjada pels camins de la ficció.



dilluns, 15 de gener del 2024

Elvira Cambrils (2023) Argila i calç. Bromera: Alzira. Premi Enric Valor de novel·la


La vida de la vella Blanca, a la casa pairal de la Vall, es creua amb la de la jove Amina, del raval de Djibouti. 

Alhora convergeixen: acció i reflexió, aventura i acolliment, compromís i tendresa, violència i amor, memòria i reivindicació... La riquesa temàtica que poua de la filosofia amb naturalitat m’engresca, mentre que la capacitat de fabulació, l’estructura lleugera i l’estil àgil d’Elvira Cambrils m’arrossega. 

M’esgarrifa el periple de l’Amina cap al nord, m’emociona el trajecte vital de la Blanca semblant al de tantes dones que vam estudiar i treballar a contracorrent i encara vam tenir temps per aprendre a escriure en valencià —l‘idioma comú a València, Balears i Catalunya amb el que ens parlem i ens llegim. Són itineraris molt diferents, però hi ha un component que els fa convergir: l’impuls de viure en llibertat. 

I en el cas de Blanca el desig d’escriure que dona sentit a la vida. Ella mateixa diu perquè ho fa: per intentar comprendre, per cercar la bellesa i, sobretot, per deixar constància tant del periple forçat i de les injustícies que reflecteix Amina com de la seva pròpia ruta vital. 

Els cireres florits es converteixen en símbols dels dos camis que es creuen i d ‘aquest desig de comprensió, bellesa i d’una justícia més que poètica. 

«La brisa marina enlaire els pètals rosats de les flors dels cirerers, com petites volves de neu primaveral. Netedat i puresa. El pol oposat a la desolació de Suakin on he deixat Amina, vestida com un jove nubi, a punt de pujar a un cotxe blanc.»   

No puc passar per alt la sensació de germanor que m’ha deixat la lectura. He esperat uns dies abans d’escriure aquesta nota però continuo sentint-me al·ludida per alguna cosa més que coincidències de plantejament com que a Argila i calç Amina agafarà el relleu a Blanca, de manera similar a com Hala agafa el de la Mar a Ravals

Una paraula nova potser s’aproxima a allò que vull expressar: sororitat. 

 «Els seus pensaments i els meus s’abraçaran per sempre dins del nostre llibre.»