Eider Rodríguez (2022) Materials de construcció. Barcelona: Periscopi. Traducció de Pau Joan Hernàndez

Els materials de construcció 

d'aquesta novel·la aconsegueixen que la sòrdida història d’un alcohòlic es converteixi en literatura i que, alhora, tinguem la il·lusió d’acostar-nos a entendre com es pot estimar un pare que fa sentir vergonya i fàstic. 

Elder Rodríguez és conscient del poder de les metàfores: 

    «faig metàfores ximples amb les arrels que surten de terra o amb les bordes dels caçadors, vull comprendre allà on no hi ha res per comprendre.» 

Al principi, recorre a les etimologies per establir paral·lelismes com entre la llet i l’alcohol o entre vergonya i embaràs. Després es deixa anar, i les analogies es fan lliures i agosarades en ocasions referides al fet literari: lectures com agulles d’estendre que oprimeixen els dits, frases fetes amb fetge... 

Encara que els llibres siguin com el corrent d’un riu que tranquil·litza moltes imatges deixen un desassossec al cor com quan, tractant al pare de tu, li diu 

    «...vas esperar la mort com qui espera tanda en una carnisseria...»

I és gràcies a l’escriptura que encara manté un últim lligam amb ell, potser la forma menys incòmoda de continuar al seu costat. 

Em fa l’efecte que moltes d’aquestes metàfores són fruit d’una sensació de distanciament de la realitat que ella mateixa anomena hiperconsciència i que provoca frases d’una bellesa inquietant: 

 «El blau dels llums giratoris de la policia em fa sentir enamorada, no hi ha cap blau més bonic que el d’aquelles llum en la nit.» 

 o 

 «...cercant un petó com una anemone que s’agita en el corrent.» 

 Amb aquests materials aconsegueix que la literatura del jo es converteixi en la literatura del nosaltres.

Isona Passola i Vidal (2023) De la metàfora literària a la metàfora visual (De la novel·la a la pantalla) Discurs llegir el dia 9 de febrer de 2023 en l’Acte de Recepció Pública a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Barcelona: Real Acadèmia de Bones Lletres

Llegeixo el discurs d'Isona Passola a la Biblioteca de l’Ateneu encuriosida pel títol i em trobo amb una vella i coneguda sintonia: la de les aules de la UAB acabades d’estrenar. El contacte engrescador amb el professorat, el compromís social indestriable de l’estètic i les ganes de buscar nous horitzons lluny de “cert academicisme” avorrit. Tot plegat forma part del rerefons dels que vam triar l'Autònoma aquells anys que ara em semblen gloriosos.

Res millor que la metàfora per sortir del camí trillat: és un salt que sempre va més enllà buscant un plus significatiu. Així a les pel·lícules de la Passola aquest trop no és un recurs poètic més; sinó que dona dimensió simbòlica a imatges que queden gravades a la retina. 

Revisc la foscor de Pa negre, l’aranya d’Incerta glòria i torno a tenir ganes de veure les escenes rodades a l’Hospital de Sant Pau. 

Ara bé allò que més m'arriba al cor és la resposta a l’eterna pregunta de com es fa una bon llibre o una bona pel·lícula:

 «Amb la vida.» 

 Ni més ni menys.

Martí Domínguez (2023) Del natural. Una història de la natura a la pintura. Barcelona: Edicions 62. Premi Bones Lletres d’assaig humanístic

El premi rebut s'escau a un humanista com Martí Domínguez en qui s’ajunten amb harmonia els sabers científics i artístics. 

Un bon exemple d’aquesta gràcia subtil la tenim a «Els camells del Giotto» el títol del primer capítol, els mateixos animals reals-imaginats pel artista que trobem a la coberta. 

Per a mi, el punt fort del ric volum és el corpus d’elements naturals ben contextualitzats que es van convertint en símbols que ens ajuden a copsar millor els significat de les obres d’art. Des de l’olivera, o la cadernera o la torradora Braun, passant per les papallones. 

Es diria que Martí Domínguez pensa, com els impressionistes que tant bé ens retrata, que pintar o escriure «...no és representar, sinó penetrar. Anar al fons d’un secret. Ser capaç de traure la imatge interior...» 

Per això uns dels capítols que més m’ha agradat és el dedicat als Desastres de la guerra de Goya, el primer gran reportatge gràfic d'un conflicte armat i L’arc de Sant Martí de Constable, que pinta núvols de «carn i ossos». 

Constable creia  que per a pintar bé calia estudiar història natural i ser, per exemple, bon coneixedor de les plantes i els seus atributs com ho va ser Botticelli. En aquest artista també s’uneixen ciència, art i literatura i la seva Venus il·lustra unes paraules de Lucreci, mentre que als peus de Flora «dos magnífics muscaris o jacints deixen escapar la seua flaire de mesc ben coneguda pel seu caràcter afrodisíac.»

 

 Detalls que ens conformen con un éssers vius que creem art.

Assumpta Coma (2024) Els amants covards. Argentona: Voliana

Si voleu viatjar de la riba de l’Ebre a la França rural, si teniu un esperit artístic amagat en un dels vostres replecs, si us agraden els cavalls o si voleu reviure l'ambient de la postguerra espanyola i l'eclosió del maig del 68, si heu tingut l’anhel d’anar a l’altra part de món seguint un ideal; aquest és el vostre llibre. 

La història en majúscules sura en aquestes pàgines de ficció mentre les sensacions ens lliguen al text: 

«per sempre més, lligaria el tuf de suor vella i flit amb el record del penal fosc, humit i el pare, minvar, a dins.» 

 I certes imatges ens fan somriure: 

 «El noi s’adreça al mestre Felip amb posat seriós i rígid com una post de planxar.» 

 També hi ha uns amants covards o, millor dit covards per a segons què. Hi ha una temps que passa i unes noves generacions que sembla que vulguin fer possible allò que no va poder ser: la roda de la vida que com el riu de Miravet no s’atura mai, sempre el mateix i alhora diferent.

Kim Ho-yeon (2024) La asombrosa tienda de la señora Yeom. Barcelona: Duomo ediciones. Traducción de Ainhoa Urquia

¿Cómo escribir una novela tierna y de lectura agradable sin caer en el "bonismo"?

Kim Ho-yeon lo hace trabajando los aspectos psicológicos y equilibrando la bondad optimista de la protagonista con el carácter más realista de otros personajes com Seon-suk que:

«A diferencia de la señora Yeom (...) tenía una visión bastante más pesimista: la gente nunca cambia.» 

Por otra parte, el juego de desdoblamiento del autor cuyo nombre resuena en el de la protagonista Yeon-Yeom y en el del personaje de la escritora dramàtica In-kyeong que bien podría ser la narradora de la historia, ayuda también a establecer una zona de distancia crítica para burlar la cursilería.

Por otra parte, me identifico con la señora Yeom, profesora retirada que no ha dejado de educar y cuidar a los que la rodean en su pequeña tienda de barrio siempre abierta que convierte en un refugio-escuela. Me siento bien en este espacio cambiante como las aulas o como los arrabales del mundo donde la gente toma pie, coge fuerzas y se traslada a otro sitio. Sólo unos cuantos permanecen. 

Me gusta también la evocación de la luz para iluminar el cambio de perspectiva:

«...la atmósfera de la tienda por la mañana estaba cambiando gradualmente, como si la dirección de la luz del sol se estuviera ajustando.»

Y también la repetida idea de cómo la semilla de la compasión refresca todos los ambientes y va impregnando a los personajes. 

«...el cambio que había experimentado —ella que raramente mostraba compasión hacia los demás— le resultaba refrescante.»

De todos modos, me cansa que todos queden cautivados por el embrujo de la señora Yeon y de Doyko, el personaje que pasa de ser un oso a parecer un perro, y me cuesta tragar que no exista excepción al gozo de encontrar un camino donde parece que habite el olvido.

Gonçal López-Pampló (2023) Primera lliçó sobre l’assaig. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat

Les fronteres de l’assaig són més difuses que les dels altres gèneres literaris i Gonçal López-Pampló ho explica molt bé dibuixant-ne l’espai propi amb claredat. L’experiència de l’autor com a editor i l’elaboració d’una tesi doctoral sobre el tema li donen una perspectiva privilegiada. Per una banda, fuig de de la dicotomia reductora de la classificació ficció/no ficció, sense obviar les qüestions paratextuals i comercials i, per altra, maneja conceptes provinents de fonts clàssiques —Aristòtil, Montaigne, Mdme. De Staël...— o de lingüístes textuals amb rerefons cognitiu o discursiu— com Teun Van Dijk o Gérard Genette. 

López-Pampló confessa que no té altre objectiu que posar les coses al seu lloc però per aquí com en altres llocs s’escola la ironia, ja que abans d’aquesta afirmació fa un recompte de la complexitat del tema i, després d’això, aclarir les coses no ens sembla pas una tasca menor sinó la millor manera de delimitar l’estat de la situació i posar la base d'estudis posteriors. 

En aquest llibret aconsegueix fer-nos arribar l’essència del gènere assagístic: captar l’esperit del temps i ser un reducte humanístic d’opinions raonades. Ens convencem que aquesta manera d’escriure és, més que qualsevol altra, una forma de pensar que té una funció social que va evolucionant i que hauria de ser més present dins dels currículums amb seriositat. 

La diversitat dels exemples que van des de Josep Pla o Joan Fuster fins a Marina Espasa o Irene Vallejo, sense deixar de constatar el biaix de gènere per a les dones en aquest camp intel·lectual, fa que el text ben estructurat sigui amè i ric en matisacions. Alhora, l’estil fa la sensació que estem escoltant la conversa suggeridora de l’autor que no s’està d’expressions com «d’arrapa i fuig» o «qui té fam somia rotllos» 

Sí, cal que tinguem fam de lectures que ens eixamplin el pensament, cosa que no vol dir que deixem de somiar rotllos o truites.

Sílvia Romero - Manuel Jovani (2024) Ningú com Tu. Barcelona Stonberg Editorial

«Aunque nada pueda hacer

volver la hora del esplendor en la hierba,

de la gloria en las flores,

no debemos afligirnos

porque la belleza subsiste siempre en el recuerdo.

William Wordsworth,»

Una novel.la esplèndida. 

Ningú com Tu brilla amb llum pròpia i és generosa en històries, emocions, sentiments i vicissituds i citacions afortunades. 

Ningú com Tu és una novel·la que no pots abandonar i que es podria convertir en un atractiu guió cinematogràfic.

Aquesta és la primera frase: 

˝El primer cop que Pasquala va canviar de mare, la nena tenia nou anys.˝ 

Contundència i eficàcia narrativa seran part de l’encant de la prosa que també domina l’art de la descripció d’ambients i de personatges. 

El domini del llenguatge es fa evident tant en les evocacions de sensacions: 

 ˝...i es duia el dit, encara humit, cap a la punta de la llengua per assaborir la salabror curiosament melosa de la llàgrima.˝ 

 Com en l’oportuna introducció d’expressions populars: 

˝...amb el que estava passant més valia que tothom s’arrecerés en família, perquè cadascú sap a casa seva on li plou.˝ 

No ens oblidarem del soroll del Matarranya ni del veïnat del Poble Sec on viu la Gabriela, que segur que coneixia la Carmina i la Mar, personatges de Ravals. Evocarem l’ambient de la vella burgesia que ocupava els palaus de Ciutat Vella, dels nous pisos de l’Eixample, del restaurant de Tolosa de Llenguadoc... 

Reviurem el goig de rebre cartes escrites a mà. El gener epistolar té un paper cabdal a l’estructura del relat i recrea la importància que va tenir fins a ben avençat el segle XX. 

Ningú com Tu combina una trama ben resolta, entorn d’algú tant especial com la Pasquala, amb una sòlida base històrica. S’ha treballat de ferm a quatre mans per satisfer qui llegeix amb una història entretinguda i amb retrats de vides que ens fan experimentar el goig ser lliures amb plenitud, malgrat les circumstàncies. 

A més a més, Ningú com Tu és rica temàticament i, alhora que la força de l’argument ens empeny, ens il·lustra històrica i artísticament: des de la història de la guerra civil fins a la transició, des de Goya fins al Llibre vermell de Montserrat, des de la història del vestit, fins al poder de les herbes remeieres... 

Ara bé, la força que porta a la Pasquala a ser ˝ningú com tu˝ és el pal de paller que se’ns planta al davant, com un mirall, i ens atrau amb la seva màgia.