TOTES LES ENTRADES

dilluns, 28 de novembre de 2022

Francesc Serés (2022) La mentida més bonica. Barcelona: Proa


Cada vegada que llegeixo Francesc Serés em sembla que el conegui de tota la vida i en aquesta novel·la se m’ha accentuat l’empatia. No només per compartir el dol de la mentida més bonica, sinó també per ser una docent que ha passat pel ritual de la jubilació en un institut. 

Com que en aquest llibre l’exposició d’idees i l’argumentació prenen part del protagonisme als personatges i a la ficció, reflexionaré sobre una analogia que em toca alhora l’enteniment i el cor: Així com cal estimular la comprensió lectora, base de tot aprenentatge, cal que ens proposem millorar la lectura d’allò que anomenem la realitat. La sento glatir al text i apareix en frases com la següent: 

 «També es van deixar enganyar i l’engany és sempre una manca de comprensió lectora.» Pàg. 164 

Així de cru, així de dur per a qui s’ha passat la vida llegint i intentant ensenyant a llegir de manera crítica. 

Els llibres de Serés sempre em plantegen preguntes que aquí se m’amunteguen: La mentida arriba a crear una realitat? Quina és la veritat? Per què no hi ha hagut memòria? Per què no s’ha contextualitzat el discurs? I ara què? 

La mentida més bonica respon a una necessitat visceral de deixar escrit el que te l’autor al pap i a la frisança de furgar la ferida per intentar, almenys, orientar-se en l’atzucac. 

Al final, la perspectiva elevada que agafa el narrador em sembla un símbol perquè va unida a un repàs del grup humà que, amb totes les contradiccions, forma l’equip de professorat d’institut. Obrir el camp de visió i recolzar-se amb la penya poden ser cuques de llum dins de la foscor de gola de llop? 

Després d’aquesta lectura no em veig amb ànims de començar tot seguit, com tenia previst, 1969 on Eduard Márquez ha prescindit totalment de la ficció per, com diu ell, deixar només la realitat. 

Cap on deriva la literatura?

dimarts, 15 de novembre de 2022

Ravals: Una novel·la barcelonina i universal


        De tot allò que van dient els mitjans, destaco la dimensió ciutadana de RAVALS tal com la presenta la revista de lletres L'ILLA a la portada del número d'aquesta tardor  Ciutat i literatura que llueix a la portada la il·lustració de Jordi Vila Delclòs, que també és la de la coberta de la novel·la.

A l'interior hi trobem aquesta doble pàgina.



L'article de l'esquerra és de Sandra Capsir i furga en les relacions entre ciutat i literatura, després d'una època durant la qual la literatura de la ruralia ha marcat tendència. Passat el punt àlgid de la pandèmia, crec que és moment de reflexionar què ens aporten les ciutats vital i culturalment i valorar la riquesa de la vida dels barris. 
Veig en aquest dossier un símptoma d'aquesta deriva. 

Fugint d'un costumisme enyoradís, hi ha un gran tema clàssic que, com bé assenyala Capsir, aflora com a recurrent: el retorn. 

«Aquest és un dossier que ens convida a viatjar a través de la ficció i de la història de personatges amb una força colpidora que lluiten per trobar el seu lloc en el món a partir del retorn al lloc on un dia van deixar arrels.»

Així és el cas de la protagonista de RAVALS. La Mar Church torna al pis del carrer Hospital per desfer-se'n arran de la mort de la mare, després de passar mitja vida a Londres i d'haver viatjat molt. Ja des del principi hi ha una alusió al tema del retorn, o nostos com en deien els grecs, quan la veu narradora diu que la llum de Barcelona és «la d'un mar ple d'Odissees»  mentre que, al final, trobem uns versos del poema Ítaca de Kavafis que ressonen en tot el text. 

Per altra banda, l'article situat a la dreta de Pere Martí Bertran està plenament dedicat a RAVALS i porta per títol: «Una novel·la barcelonina i universal». Per a ell una «obra rica i molt elaborada, local i cosmopolita alhora.» 

Altres crítiques també constaten la voluntat ciutadana i universal de la novel·la que no es queda en una evocació nostàlgica sinó que interroga qui llegeix sobre la seva identitat i sobre el seu lloc en el món.




dilluns, 14 de novembre de 2022

Vicenç Pagès Jordà (2017) Robinson. Barcelona: Empúries

Un cant a la imaginació com a ferment de la creació literària. Una manera de sortir de la roda del temps i de les obligacions contretes: un espai de gaudi no exempt de paranys. 

La història de «L’Artista sense obra» primer descol·loca i després, commou. Ben aviat em sembla una al·legoria del treball d’escriure. Per això, torno a Un tranvia anomenat text i rellegeixo els subratllats i les notes que hi he anat deixant des que el 1998 em va costar 2080 pessetes amb el descompte d'ABACUS.

Hi trobo les arrels d’aquest Robinson quan reivindica que la inspiració existeix i s’ha d’anar a cercar malgrat que la tècnica és fruit del treball:

«Ni les muses poden negar el valor de l’aprenentatge, ja que elles van aprendre d’Apol·lo l’art de la poesia. A les muses se les condemna sense conèixer-les: sense tenir-hi tractes. L’aridesa dels textos dels especialistes que neguen la seva existència pot provenir del menyspreu en què aquestes nimfes els castiguen.» P. 56. 

Com a conseqüència, a l’assaig trobem valorats els processos metafòrics com a bases del coneixement científic o artístic i a la novel·la comparances i imatges que ens estimulen el pensament: unes passes com un perfum, comprar llibres con qui tria verdura, els carters sortint a repartir com una Rosa del Vents centrífuga…

A mesura que m’acosto al final de la lectura , allò que en un principi he considerat una paràbola de la creació literària es va transformant en una  aproximació a la manera de viure d’un artista que pot convertí-se en un esquirol feliç pujant i baixant dels arbres d’un paradís. 

M’agrada imaginar-me en aquest bosc la llum que ara és Vicenç Pagès.

dimarts, 1 de novembre de 2022

RAVALS: L’ HOSPITAL DE LA SANTA CREU I SANT PAU. Presentació de la novel·la a Barcelona.


18 d'octubre de 2022

Ser avui aquí em fa sentir una joia fonda: noto el caliu de la gent que fa barri i que fa ciutat sense ser notícia. De fet són les peripècies de gent com vosaltres les que trobareu en llegir Ravals. Històries de persones com les que l’altre dia omplien la plaça Joan Coromines per la Biennal del pensament o com les que, fa poc, cantaven al Liceu …«Som la gent: som del Raval.» 

Enric Canet, Montserrat Morera i Ramon Solsona

Mai no m’hauria imaginat, i això prova que la realitat pot superar la ficció, que tornaria a aquest lloc estimat en tan bona companyia per presentar un llibre meu que comença aquí mateix una nit d’hivern de 2016 i acaba al mateix lloc un capvespre de 2070. 

No és estrany que sigui així perquè de nena he passejat i jugat en aquest espai que ha format part de l’itinerari d’anar a escola, un dels que queden més gravats al cor. Aquí on ara hi ha el bar els meus padrins prenien el sol, a aquests racons i als contraforts de la Plaça Fleming hi havia qui hi dormia i al claustre de llevant un escultor restaurava els capitells malmesos… Aquest feix d’imatges forma part del substrat de Ravals que s’ha covat molt a poc a poc. Així aquest restaurador que us deia ha estat el punt de partida del personatge del David el padrastre de la protagonista que, en la ficció, esculpeix les cares de la seva família en un capitell. 

Claustre de Llevant


Fins a la meva maduresa, aquest lloc, el carrer Hospital i la Rambla van ser escenaris quotidians i continuen sent els meus llocs preferits. No els he oblidat i ells m’han parlat fins que no he pogut fer més que intentar saber què em volien dir: escriure ha estat un procés de recerca que algú pot titllar de nostàlgic. Ho haig de matisar. Crec que allò que m’ha empès a escriure ha estat una mena de nostàlgia que no es queda en un lament d’allò que ha estat i ja no és, sinó la que busca el lligam entre el passat i el present, la que intenta esbrinar alguna mena de sentit que ens impulsa cap el futur. 

Potser el sentit de nostàlgia que li escau és el que prové de la paraula grega origen del mot: nostos, que vol dir tornada. I aquesta tornada, en el meu cas, vol mirar cap a les joves generacions que ara viuen aquest Raval i tots els altres, una joventut diferent a la meva però amb la qual m’uneix alguna cosa més que uns espais compartits. Trobar aquest vincle ha estat el motor de la meva escriptura. 

A vegades oblidem que som en un antic hospital medieval que va cuidar els malalts de la ciutat fins a principi del segle passat: tenia cura del cos. Ara, la Biblioteca de Catalunya, la Biblioteca de Sant Pau, l’IEC i, altres entitats com el teatre La Perla continuen la tradició de tenir cura de l’esperit: aquest sentit hospitalari i de servei ha impregnat el barri. Un barri que com tots els ravals està acostumat a rebre onades de gent diversa que, com els còdols que arrossega un riu es diposita als marges i a poc a poc es transforma en grava o en sorra que es queda o se’n va riu avall. 

Quan parlo d’hospitalitat del Raval parlo d’aquella que fa i deixa fer, que es més de fets que de paraules, que no té en compte d’on véns i que ajuda sense fer soroll. No dibuixo un lloc idíl·lic ni mancat de contradiccions. A la novel·la hi ha conflictes i malentesos, també estralls com el del terrorisme. Ara bé, he intentat defugit la morbositat i els estereotips. Sobretot en les escenes dels atemptats i en especial el de la Rambla que tant em va trasbalsar i que tenia la necessitat de narrar des del punt de vista de la gent anònima que l’ha viscut en primera persona i que n’ha estat víctima. Volia copsar-ne les emocions: volia fer-ne un modest memorial de paraules i per això en el fragment que llegirem, en acabar, escoltareu una música que va sonar acollidora aquell dia a Casa Beethoven. Les escenes que rememoren aquests fets han estat el més dolorós d’un procés d’escriptura que, vist en conjunt, ha estat plaent. 

Bé, torno al principi. A l’alegria de ser aquí amb tots vosaltres a la sensació de tornar a casa i de ser, encara la nena petita ben mudada que els pares porten de passeig, l’asseuen al pedrís de la reixa de la Farmàcia del vell Hospital del seu carrer i cofois li fan una fotografia.


dilluns, 24 d’octubre de 2022

Jaume Benavente (2022) Els dies sense fi. Alzira: Bromera (L’Eclèctica)


Crònica íntima de la pandèmia. 

El personatge que viatge per la malaltia i la recuperació de la salut és escriptor i el llibre és una novel·la i, alhora, una reflexió ficcionada sobre l’art de crear històries. 

Vida i literatura se superposen per atrapar qui llegeix amb una prosa que arrossega com un riu ampli i pausat però amb potents corrents amagades. Tot flueix en un text construït en espiral. Hi ha emoció i evocació. També detalls que valen un imperi que et van embolicant perquè et deixis anar al remolí de llegir a gust. 

M’interessa molt la manera de tractar els escenaris on es mouen els personatges i m’aturaré en dos d’aquests moments un d’estàtic i un de dinàmic. 

Al principi de la novel·la l’escriptor i la seva dona són a la mateixa habitació d’hospital i ell la veu al costat d’una finestra. Podria ser una de les pintures amb el motiu de dona i finestra que Benavente coneix bé per la seva formació artística i que aquí dibuixa amb paraules. 

 «La nostra habitació, el finestral, la figura de la Maria, el paisatge a l’altra banda, formen un mateix quadro escènic, formes d’un estat anímic.» Pàg. 23. 

Primer l’enumeració concisa d’elements escollits, després la globalitat que representen i, al final, la conclusió: l’evocació íntima d’un estat d’ànim. La Maria i ell es converteixen en personatges perquè la vida de l’escriptor és així: conviu amb les seves creacions on vida i ficció se sobreposen. 

L’altre moment és el relat d’una mitja marató d’entrenament que el protagonista fa pels voltants del Besós, pels marges de la ciutat. Hi ha dinamisme, reinterpretació del paisatge i, alhora, introspecció: un prodigi. 

Aquesta llarga escena és, per a mi, el clímax de la novel·la i no en vull dir res més perquè cal llegir-la i gaudir-la. 

Per altra banda, Els dies sense fi no serien el mateix sense la música i l’art que s’infiltren en el tema i en l’estil com la hipnòtica Serenade For The Renegade o l’explicació d’allò que, potser, és el to d’una obra literària amb un terme aplicable a la pintura: el text no ha de ser transparent sinó que ha de tenir textura. 

Sota aquesta història d’històries amb personatges que veiem com s'imaginen, creixen i actuen s’hi amaga una propera novel·la i, em sembla que també, com si fos un reflex en un riu, un nen que menja cireres imaginant viatges. 

De música de fons sona  Esbjörn Svensson Trio.

dijous, 20 d’octubre de 2022

Ana de Miguel (2021) Ética para Celia. Barcelona: Penguin Random House


Un libro dirigido a una joven que es imprescindible para todos los públicos. 

Se engarza en la tradición filosófica que se inició en el siglo IV a C con la obra aristotélica de Ética para Nicómaco que tantos frutos ha dado aunque siempre ha estado dirigida a varones. Ya iba siendo hora que le tocara a una Celia que entronca con la tradición feminista republicana. 

Dirigirse a una hija aporta un tono directo y personal  ya que todas y todos somos Celia y nos sentimos apelados por una cuestión que nos atañe:

 «Los límites que té vas a poner en esta tarea de dar sentido a tu vida o de buscar tu felicidad.» 

Ana de Miguel saca el polvo machista a los filósofos sin dejar de poner en valor su legado y resalta dos de las trampas en las que ha sucumbido la filosofía: la doble verdad y el olvido de la necesidad de cuidado que tiene la especie humana. 

La doble verdad ha permitido que se fijaran distintos objetivos y medios para hombres y para mujeres encerradas en el hogar o en el prostíbulo que han sido y son esclavizadas, muchas veces abducidas para consentir la guerra u opresión más larga de la historia. El sentido de la vida de las mujeres venía y, todavía viene, marcado por la imposición o porque este dominio ha dejado su huella: 

«¿Crees razonablemente que miles de años de sujeción y sometimiento no dejan una huella fuerte en nuestras actitudes y nuestras creencias más básicas?» 

Por otra parte, aquí se pone en evidencia que el trabajo basado en el cuidado, no se ha reconocido, porque la familia ha sido la gran olvidada de una ética para varones que ya tenían solucionadas la crianza de los hijos, el mantenimiento del hogar y sus propias necesidades básicas por la mujer que tenían en casa. Esta falta de reconocimiento también ha dejado huella y hoy se aplica a otros ámbitos en los que tenemos que demostrar siempre un plus de efectividad o de conocimiento. Y eso que las mujeres del primer mundo somos afortunadas porque recogemos los frutos de lo que han sembrado luchadoras anteriores, lo cual no significa que hayamos alcanzado la igualdad de oportunidades y el fin de la doble verdad que cada vez adopta nuevas formas. Por ejemplo, es interesante la aproximación a la sexualización temprana de las niñas y a la tendencia a considerar como libertad la facilidad para convertirse en objetos sexuales. 

El tono del libro facilita la complicidad. Colaboran a ello las alusiones míticas, literarias y fílmicas que nos arraigan como especie simbólica y nos hacen sonreír como en la evocación de unos versos de Quevedo o en una fase de una película: 

 ««Venimos a gastarnos una cantidad indecente de dinero ¡en ropa!» Menuda metáfora del patriarcado neoliberal y capitalista: él rico y ella pobre, joven y dispuesta a vender su cuerpo. La película trata del «estar juntos para mostrar lo bien que se puede vivir con tanto dinero» (…). Sí, Celia, es 
Pretty Woman.» 

La frase que cierra el libro también proviene del cine y manifiesta el relevo generacional que Celia representa: 

«Creo que ya estamos listas»

diumenge, 2 d’octubre de 2022

RAVALS: la Lluna

El fons és de les guardes del llibre de Jules Cashford (2018), La luna, símbolo de transforamción. Girona: Atalanta

La veu que ens explica aquesta història agafa en ocasions el punt de vista de la lluna. 

Ella, des de dalt, és la que dona fe dels canvis i així sentim que Barcelona, el Raval o qualsevol altre lloc són microcosmos perduts en l’infinit, però interconnectats amb l’univers. 

No és casualitat que Ravals comenci i acabi amb el seu punt de vista. La introducció ens parla del passat i la conclusió ens porta al futur. I durant el relat  la protagonista sentirà la seva influència. 

La lluna també actua de deessa que, per sobre del bé i del mar, segueix qui se la mira com una gran mare còsmica que marca el pas del temps amb les fases que segueixen el ritme del cicle de la menstruació i de les marees. Representa la renovació i supervivència de la natura, la mort i la regeneració: l’etern retorn. 

El temps està calculat i sempre que apareix és en la fase que pertoca. Així, carrega la Mar d’energia en una curta estada al poblet de Floriac on, sota la seva llum,  s’identifica amb Tanit, la primera dona que no va ser creada a partir de la costella d’Adam. En canvi, la nit de l’atemptat de la Rambla el 17A no hi havia lluna, estava al final de quart minvant i el dia 21 d’agost va ser lluna nova. Són els moments més foscos del relat i la protagonista té l’ànim de la lluna negra. 

Deixem que ens acompanyi durant la lectura i que hi posi un toc de màgia: 

«Des del cel net de núvols, la lluna bateja amb llum làctia el terrat acabat d’arreglar i dona fe que, aquesta nit, són les ales angèliques d’Eros les que mouen les fulles de les acàcies i les fustes estantisses de les persianes del Raval.» P. 153.