Si la funció de la literatura és fer-nos les preguntes necessàries, aquesta és fonamental. Encara que no sigui la pregunta 7 formulada per Antoni Txeckov en el conte Questions Posed by a Mad Mathematician.
Ens trobem davant d'un text potent on s'acumula l'horror de totes les guerres per anar a convergir en el protagonista i en la vida de cada un de nosaltres: un llibre bestial
Tots i totes som fruit d'una cadena de "casualitats" que ens han portat a fer-nos preguntes incòmodes.
Per quins set sous algú decideix sobre la vida i la mort del altres?
Com es poden concebir els genocidis que, com la peste, han assolat i assolen la humanitat?
Pot ser possible que qui va prèmer el botó de la bomba d'Hiroshima s'adormís tot seguit?
Ens cal imaginar que són els marcians els que amenacen d'estingir el gènere humà?
Millor dit, més que bestial, aquest text és brutal, perquè la maldat humana supera la lluita per sobreviure de les besties. A més a més és una obra emotiva i, al mateix temps, distant a la que escau la ilustració cubista i conceptual de la coberta obra de Riza Ojaka.
Cerques concentrics de fets, reflexions i dades van a convergir en una línia tubular que enfoca cap el protagonista-narrador, cap a cadescú de nosaltres. Com si un matemàtic boig fes detonar per atzar l'explossió nuclear contra tota lògica i ens fes qüestionar-ho tot.
Què hi ha sota la realitat aparent? És una pregunta filosòfica clàssica. Què hi ha darrere les ombres projectades al fons la caverna on estem encadenats?
El narrador gosa proposar una resposta:
"... un món glaçat d'aparences, de sota del qual brolla un món completament diferent, com un riu salvatge que ens pot ofegar en qualsevol moment."
Aquest riu, simbòlic i real, atravessa tota la novel·la. El mateix riu on el protagonista s'hagués ofegat si no hagués persistit en salvar-lo un ser humà.
Hi ha qui sobreviu i qui no. Així és la vida: un cúmul de fets dels quals no captem el sentit. Només la combinació de les ciències i de les arts plàstiques, literàries i cinematogràfiques ens plantegen qüestions rellevants que, si s'ajunten amb l'aura de la natura, podem fer-nos la il·lusió de sentir el desig de viure:
«Vaig sentir com el planeta inspirava i expirava, com si fos un ser viu a què m'estava aferrant (...) Volia formar part d'aquell gran moviment. Volia viure cada dia com si cada dia pogues acabar soterrat sota l'aigua.»
En aquest món brutal ens matem uns als altres, però també ens estimem. Com l'autor-narrador-protagonista estima els pares, els fills i la seva terra de Tasmania.
I ens tornem a plantejar el problema absurd que conté la pregunta 7:
"El dimecres 17 de juny de 1881, un tren havia de sortir de la l'estació A a les 3:00 h per arribar a l'estació B a les 23:00 h; tanmateix, just quan el tren estava a punt de marxar, va arribar l'ordre que el tren havia d'arribar a l'estació B a les 19:00 h. Qui estima més temps, un home o una dona?"
No tenim resposta, però sí una certesa:
«...la memòria és tant un acte de creació com de testimoni, i que l'un sense l'altre són un arbre sense tronc, unes ales sense ocell, un llibre sense història.»
