Margarida Aritzeta (2026) Libra & Leo. Valls: Cossetània (Notes de color)

Dues vides a la recerca d'un art absolut, un tàndem entre el creador i la força vital: Libra i Leo.

Un llibre fascinant que m'ha xuclat, m'ha fet rememorar i m'ha donat empenta, Una alenada d'aire pur que em reafirma en la recerca d'un tipus de bellesa fugissera que: 

«...no ha de buscar la complaença del públic, ni l'emoció fàcil, ni potser la Bellesa.» 

Encara que:

«..dir les coses de manera simple les coses complexes, (...) era el més difícil que algú es podia proposar.»

Margarida Aritzeta ho aconsegueix amb una prosa clara i harmoniosa que ens explica les vides, esventades per la Guerra civil i la II Guerra mundial, de Rober Gerhard i de Leopoldina Feichtegger. 

«Totes les nostres coses, grosses, petites, records, llibres, partitures i bona part de les il·lusions s'havien quedat en aquella casa del carrer de la Salut que poques setmanes més tard de l'entrada dels franquistes a Barcelona algú va saquejar i vandalitzar.»

El símbol d'aquest trencament és el ballet de La nit de Sant Joan que no s'estrenarà fins després de 80 anys, quan hem pogut escoltar la música que beu de fons populars i que es avantguarda pura en el seu context.

Seguint el fil de la vida del protagonistes comprenem la magnitud de la figura de Robert Gerhard perquè l'autora ens mostra amb senzillesa la seva música, abstracta com una pintura de Miró i lligada a la realitat històrica, social i personal.

El relat adopta una doble perspectiva: la tercera persona per seguir el fil dels fets focalitzada en Robert Gerard i la primera persona de la Poldi que ens revela la psicologia i personalitat del mestre a través dels ulls de la dona que l'estima i que fa tot el possible per facilitar-li el camí de la creació. 

I aquest camí passa per Cambridge on és acollit i on s'estableix perquè allí serà lliure per fer la música que vol i on es convertirà en el pioner de la música electrònica o electroacústica.

«En Robert Gerard va somriure, es va aixecar i va fer el tomb al piano per acostar-se a la finestra que donava al jardí. Un estol d'ocells menuts, qui sap si estornells, van venir a ajocar-se al til·ler.

—Teniu raó. Estic pensant d'incorporar sons electrònics a una partitura de música simfònica que interpretarà una orquestra— va dir el compositor contemplant els moviments capriciosos d'aquell núvol d'ocells... »

Així en mig d'una conversa sorgeix la innovació que recerca el músic i, com si fos casual, apareixen els estornins que segueixen amb el seu vol pautes semblants a les segueix el compositor i semblen erràtics com pot ser una conversa. Però l'escriptura està calculada, com la música de Gerhard, encara que no es nota, perquè flueix com el vol del moixons i deixa que qui llegeix estableixi els paral.lelismes i, al final de l'escena, es quedi paladejant l'última paraula: Fractals. 

A l'artifici de la creació sempre l'acompanya la contemplació de la natura que trobem reflectida en descripcions vives i dinàmiques. La casa on s'estableix la parella a Cambridge està descrita com si fos una masia rodejada de vegetació i les arrels vallenques s'hi manifesten de manera natural.

«—...m'estic fent vell i els somnis de crear tancat en una masia encara són igual de vius...

—Una masia anglesa, haurà de ser...»

Allí es converteix en un compositor reconegut, però renunciant a tornar a Catalunya, de la mateixa manera que renuncia a estrenar el ballet de La nit de Sant Joan.

«En el fons sap que Els focs de Sant Joan parla d'aquella terra republicana que somiaven que és el paradís perdut i que per això no és capaç d'afrontar-lo. Perquè amb aquell ballet hi anava alguna cosa més que l'oportunitat d'una estrena.»

Sort que Robert Gerhard devia aplicar-se la consigna que va deixar escrita : «L'art no és alguna cosa que serveixi per viure'n, per treure'n benefici, riquesa, reconeixement social, sinó alguna cosa per a la qual viure.»

En deixa testimoni magistral Margarida Aritzeta. 

Vora, vora de la mar... Romanç tradicional rebut de viva veu. XI Jornades dones del Maresme.

Tal com m'heu demanat, publico les paraules que vaig pronunciar a l'acte de les XI Jornades de les dones escriptores del Maresme celebrat a la Biblioteca de Can Banús de Vilassar de Dalt. 

Hi havia una vegada.... una nena que escoltava un conte. 

Vora, vora de la mar, 

hi ha una donzella, 

que brodava un mocador, 

que és per la reina, que és per la reina 

quan estava a mig brodar 

li manca seda, li manca seda. 

Em recordo en un balcó que donava al mercat de la Boqueria escoltant la veu cantussejat de la iaia. La nena que era jo no sabia que el conte era un romanç famós ni que havia calgut una cadena de veus anònimes perquè m’arribés a emocionar. 

Ara sé que l’àvia era la representant de totes les dones que havien creat o recreat aquella història i que avui som aquí per celebrar que les ESCRIPTORES DEL MARESME som una baula d’aquesta cadena. 

Gràcies al Consell Comarcal per aglutinar-nos i organitzar aquestes jornades amb la col·laboració de l’Ajuntament de Vilassar de Dalt. Gràcies per fer-nos visibles i ajudar-nos a formar part activa d’aquesta xarxa de veus que és la comunitat escriptora. 

Però el conte continua... i la donzella que s’ha quedat sense fil per brodar... 

Veu venir un vaixell 

de blanca vela... 

I dialoga amb el patró de la nau: 

Mariner bon mariner, 

porteu vos seda? 

De quin color la voleu, 

blanca o vermella? 

Vermelleta la vull jo 

que és millor seda 

Pugeu i la triareu, 

 Dolça donzella.... 

Vaig explicar als fills el romanç de la iaia conscient del valor que tenia però encara sense saber que volia ser escriptora. Potser alguna de vosaltres també ha passat per aquesta fase d’anar a les palpentes buscant la millor seda per brodar les idees fins a assumir que no pots prescindir d’escriure. 

Per a mi, aquest moment es va produir a Vilassar de Dalt, quan ens vam embarcar junt amb el Pere a publicar el nostre primer llibre de ficció Nike vol dir victòria dedicat als fills, aleshores adolescents. 

Feia poc que havíem arribat al poble i la novel·leta va ser presentada a la Biblioteca que aleshores tenia la seu a Can Banús. Aquesta biblioteca que ens acull és la meva casa dels llibres: aquí hem organitzat festes de Sant Jordi, clubs de lectura, presentat llibres. Per tot plegat i per l’enrenou d’avui això dono agraïment especial a les bibliotecàries de Can Manyer. 

Va ser al Maresme on em vaig adonar que aquell conte mig cantat de la iaia havia arrelat i que començava a anar per la vida amb ulls d’escriptora, sense deixar de portar les ulleres violeta. Ho notava perquè trobava moments amb aura per tot arreu com el del gat amb l’ocell a la boca, o com el de la dona tenyida de ros arrossegat una maleta cap al Calipso, o com el concert del Savall a La Massa que em feien sentir el deure de deixar-ne constància. 

A més a més, aquests relats s’enganxaven uns amb els altres i em calia escriure llarg, és a dir, fer novel·les. I poc a poc em vaig començar a sentir no només una professora que escriu sinó que em trobava bé en recolliment que exigeix el fet d’escriure i que volia fer sentir emocions i sentiments com els que a mi em va provocar la veu de la iaia quan el mariner de la cançó convida la dolça donzella al seu vaixell: i ella, incauta, hi entra... 

Quan estava a mig triar 

Ell lleva veles 

És a dir la rapta i la donzella plora... 

Mariner bon mariner, 

torneu-me a terra, torneu-me a terra. 

 I el mariner tanca el conte dient. … 

sereu la reina de l’Anglaterra. 

Jo corregia la iaia: a l’escola tot era en castellà i allí sempre deien Inglaterra, per tant considerava que la besàvia s’equivocava. Ella contestava: A mi, m’ho van dir així. 

Vaig trigar a saber que la forma correcta era Anglaterra i va ser llegint els llibres en català d’abans de la guerra. Trobar la llengua pròpia per escrit va ser un gran pas i la cura pel ben dir m’acompanya des de aleshores. 

Però tornem al final del conte que m’indignava i m’intrigava. Per què la pren? I si ella no vol ser reina? I què passa després... 

I aquesta és la pregunta clau, perquè mai s’acaben les històries i sempre hi ha un fil per estirar. 

Companyes, No deixem d’escriure, de polir i repolir i de lluitar per fer-vos escoltar, es a dir, per publicar en condicions. Busquem la millor seda. 

Ara que explico contes a les netes i al net, trobo llum quan escric tancada a casa amb els meus projectes: amb contes com La germana orangutana que il·lustrat pels alumnes de l’Escola Massana espero que surti aviat, novel·les com la que la Pepi de la llibretera Índex em va suggerir que portés com a títol: Els fogons de la casa pairal, que està esperant edició o amb una altra de fantàstica sobre la intel·ligència dita artificial i adreçada als nens i nenes a punt d’entrar en l’adolescència. 

Soc una dona doblement afortunada perquè són rica en amistats. Amics i amigues que avui m’acompanyeu, Gràcies per ser-hi sempre! A més a més, tinc els puntals del Pere, el Roger i del Guillem que junt amb tota una família em fan sentir uns satisfacció fonda impregnada de serenor i alegria. Sense ells no seria aquí, perquè a casa tot menjant macarrons parlem de les coses de cada dia i entre elles hi ha llibres, músiques i pel·lícules, perquè no hi ha cap escrit meu que no hagi estat comentat, revisat i corregit pel meu estimat company de vida i molts són llegit pels fills i per amics i amigues alguns dels quals tinc al davant. Gràcies des del fons del cor! 

Companyes escriptores, Només em queda desitjar-vos que trobeu la vostra llum particular en l’escriptura, com ho feia la il·luminada que coneixem com Santa Teresa i que la cadena de dones que brodem històries sigui cada vegada més forta perquè en aquests temps de la il·lustració fosca, siguem portadores de claredat. 

 Conte acabat, conte explicat.

Richard Flanagan, La pregunta 7 (2025) Barcelona: Edicions del Periscopi. Traducció de Míriam Cano

Per què ens fem el que ens fem, els uns als altres?

Si la funció de la literatura és fer-nos les preguntes necessàries, aquesta és fonamental. Encara que no sigui la pregunta 7 formulada per Antoni Txeckov en el conte Questions Posed by a Mad Mathematician.

Ens trobem davant d'un text potent on s'acumula l'horror de totes les guerres per anar a convergir en el protagonista i en la vida de cada un de nosaltres: un llibre bestial

Tots i totes som fruit d'una cadena de "casualitats" que ens han portat a fer-nos preguntes incòmodes.

Per quins set sous algú decideix sobre la vida i la mort del altres?

Com es poden concebir els genocidis que, com la peste, han assolat i assolen la humanitat?

Pot ser possible que qui va prèmer el botó de la bomba d'Hiroshima s'adormís tot seguit?

Ens cal imaginar que són els marcians els que amenacen d'estingir el gènere humà?

Millor dit, més que bestial, aquest text és brutal, perquè la maldat humana supera la lluita per sobreviure de les besties. A més a més és una obra emotiva i, al mateix temps, distant a la que escau la ilustració cubista i conceptual de la coberta obra de Riza Ojaka.

Cerques concentrics de fets, reflexions i dades van a convergir en una línia tubular que enfoca cap el protagonista-narrador, cap a cadescú de nosaltres. Com si un matemàtic boig fes detonar per atzar l'explossió nuclear contra tota lògica i ens fes qüestionar-ho tot.

Què hi ha sota la realitat aparent? És una pregunta filosòfica clàssica. Què hi ha darrere les ombres projectades al fons la caverna on estem encadenats?

El narrador gosa proposar una resposta:

"... un món glaçat d'aparences, de sota del qual brolla un món completament diferent, com un riu salvatge que ens pot ofegar en qualsevol moment."

Aquest riu, simbòlic i real, atravessa tota la novel·la. El mateix riu on el protagonista s'hagués ofegat si no hagués persistit en salvar-lo un ser humà.

Hi ha qui sobreviu i qui no. Així és la vida: un cúmul de fets dels quals no captem el sentit. Només la combinació de les ciències i de les arts plàstiques, literàries i cinematogràfiques ens plantegen qüestions rellevants que, si s'ajunten amb l'aura de la natura, podem fer-nos la il·lusió de sentir el desig de viure:

«Vaig sentir com el planeta inspirava i expirava, com si fos un ser viu a què m'estava aferrant (...) Volia formar part d'aquell gran moviment. Volia viure cada dia com si cada dia pogues acabar soterrat sota l'aigua.»

En aquest món brutal ens matem uns als altres, però també ens estimem. Com l'autor-narrador-protagonista estima els pares, els fills i la seva terra de Tasmania.

I ens tornem a plantejar el problema absurd que conté la pregunta 7:

"El dimecres 17 de juny de 1881, un tren havia de sortir de la l'estació A a les 3:00 h per arribar a l'estació B a les 23:00 h; tanmateix, just quan el tren estava a punt de marxar, va arribar l'ordre que el tren havia d'arribar a l'estació B a les 19:00 h. Qui estima més temps, un home o una dona?"

No tenim resposta, però sí una certesa:

«...la memòria és tant un acte de creació com de testimoni, i que l'un sense l'altre són un arbre sense tronc, unes ales sense ocell, un llibre sense història.»

Nerea Pallares (2026) Punt d'aranya. Traducció d'Eduard Velasco. Barcelona: Periscopi

Nerea Pallares posa fil a l'agulla, embasta la trama, fila prim, ens deixa l'ànima sospesa d'un fil, no perd la beta de lligar històries i ho broda.

A més a més, té el poder de despertar les metàfores adormides i ens en fa invocar el poder. En bona hora, perquè ens cal la utopia.

No en convoca la màgia negra perquè ja n'hi ha prou amb la realitat esfereidora de la violació i la mort d'una innocent que es tapa amb l'eufemisme d'una desgràcia natural. 

Em quedo amb les descripcions vives de la Costa da Morte, amb les recreacions d'estats anímics, amb l'ús de la segona persona i amb el particular registre popular que el traductor ha sabut vessar al català.

Lisístrata ressona en aquestes pàgines,  junt amb el mite d'Aracné com a Les dones del lli. Aquí, però són els boixets els que no només mouen el món, sinó que redefineixen el llenguatge.   

Siri Hustvedt (2026) Històries de fantasmes. Barcelona: Edicions 62 (El Balancí) Traducció de Jordi Martín Lloret

 

Els fantasmes de Siri Hustverdt són amb nosaltres:

«Els fantasmes del passat habiten l'actitud, els gestos, la mirada i les paraules d'una persona...»

Les nostres cases porten incrustada amb major o menor grau «una arquitectura de la memòria»

L'autora ho explica així.

«Visc en una casa encantada, habitada per un fantasma que en Paul i jo vam fer junts, un «nosaltres»...

I escriu aquest llibre perquè vol continuar vivint en els pronoms o millor dit en la suma del tu i del jo. 

«...estic plorant la mort de la Siri i en Paul. Ploro la mort de la i. Ploro per con la i em feia sentir al mon. Aquella i en què ell i jo ens superposàvem.»

Em sorprén com ens fa entrar amb naturalitat en territori íntim. Crec que és part del procès de dol i també de la necessitat d'auto-analitzar-se, com quan fa comentaris a una carta que va enviar al Paul al principi de la relació, perquè ara en sap més i ho pot expressar millor.

Siri Hustvedt ens parla de tu a tu i, ara, és fins i tot revolucionari: 

«El jo interior viu que parla a un tu ha estat extingit per l'Home com a Marca. No es pot tenir un diàleg de debò amb algú que viu la vida en tercera persona.»

L'exercici d'auto-coneixença comença en territori íntim i acaba en acció política. L'Home com a Marca que parla d'ell mateix en tercera persona és una metàfora del totalitarisme.

Contra aquesta deriva cal indignar-se amb una ira disciplinada que es converteixi en un pla d'acció. Cal que intentem desmuntar les frases fetes, les metàfores immobilitzants, els clixés repetits fins a l'avorriment que ens criden a la inacció i que, tal com va fer el nazisme, desvirtuen el sentit dels mots. No ens hem de deixar arrossegar per aquest esperit del temps. 

No sé ben bé com, però sense ingenuïtat, haurem d'aprendre a jugar en aquest Equip Blau, basat en la confiança, del qual parlava Paul Auster a La nit de l'oracle. 

No sé si és possible fer-ho i alhora ser competitius, però m'hi apunto.

Sophie Auster, Blue Team

Flavia Company (2026), L'illa de l'última veritat. Barcelona: Proa. 1a edició 2010

L'illa de l'última veritat o L'illa del tresor?

La prosa precisa està empedrada de diversos tipus antítesis a vegades combinades símbols potents com el de la navegació. 

M'embarco i recopilo uns quants exemples.

«La gent solem complir més les promeses fetes als morts que no pas les promeses fetes als vius.»

«Tot i que està perdut, no s'ha perdut.»

«Un no s'escapa de res quan busca una altra cosa.»

«Navegar era una manera de buscar-se.»

«Tots els silencis que serveixen per escoltar-se si mateix.»

No sense fonament, el protagonista bateja l'illa amb el nom «d'illa de les contradiccions»; perquè aquest tret és fonamental en la trama de la novel·la.

Després de coneixer la vida intrépita i inquietant del protagonista que ell mateix explica a la seva amant abans de morir, la narradora ens guarda una sorpresa que no explicaré. 

Només diré que si hagués de posar un nom a L'illa de l'última veritat, l'anomenaria L'illa de les paradoxes. 

He xalat!

Xènia Dyakonova (2022) El conte de l’alfabet. Barcelona: L'AVENÇ

Lletres, en aquest cas ciríl·liques, que formen paraules que s'omplen de sentits afegits. Això és poesia.

I la poesia mou les narracions que giren al voltant d'aquests mots on els elements metafòrics hi són ben presents des de la A d'ALFABET. La clau que ens obre la porta d'entrada a la vida familiar i al marc social i històric en què es mou l'autora.

L'avi i l'àvia la pronunciaven diferent perquè eren divergents i l'alfabet tant serveix per confegir paraules normatives com d'argot. Ara bé, totes s'han d'escriure «com Déu mana» siguin o no siguin acceptades socialment. De la mateixa manera que dins la societat rusa es pot tenir por i alhora voler utilitzar paraulotes i portar rellotge. Les paradoxes són reflex de les contradiccions socials.

Així coneixem paraules que ens descriuen amb una cura exquisida estats d'ànims i sentiments que mostren les múltiples cares d'allò que anomenem ànima rusa. 

«NADRIV: mena d'exaltació malaltissa, de franquesa vehement amb un pel de complaença en la pròpia misèria i vergonya.»

«KHAMSTVO: la grolleria, la cara dura i la mala llet juntes, multiplicades per la impunitat.»

Ara bé, aquest llibre m'ha sorprès per la coincidència de plantejament amb les meves AURES i per la multitud de referents culturals compartits com la devoció per a poetes com la Szymborska, el gust per la memorització de poemes i per la música Rachmaninov o de Mompou. També coincideixo amb el temor de caure en la grafomania i amb el gust per les descripcions siguin d'obres d'art o de natura que sempre ens il·luminen.

Un llibre amb aura.