TOTES LES ENTRADES

dijous, 13 de juny del 2024

Sílvia Romero - Manuel Jovani (2024) Ningú com Tu. Barcelona Stonberg Editorial

«Aunque nada pueda hacer
volver la hora del esplendor en la hierba,
de la gloria en las flores,
no debemos afligirnos
porque la belleza subsiste siempre en el recuerdo.
William Wordsworth,»


Una novel.la esplèndida. 

Ningú com Tu brilla amb llum pròpia i és generosa en històries, emocions, sentiments i vicissituds i citacions afortunades. 
Ningú com Tu és una novel·la que no pots abandonar i que es podria convertir en un atractiu guió cinematogràfic.

Aquesta és la primera frase: 

˝El primer cop que Pasquala va canviar de mare, la nena tenia nou anys.˝ 

Contundència i eficàcia narrativa seran part de l’encant de la prosa que també domina l’art de la descripció d’ambients i de personatges. 

El domini del llenguatge es fa evident tant en les evocacions de sensacions: 

 ˝...i es duia el dit, encara humit, cap a la punta de la llengua per assaborir la salabror curiosament melosa de la llàgrima.˝ 

 Com en l’oportuna introducció d’expressions populars: 

˝...amb el que estava passant més valia que tothom s’arrecerés en família, perquè cadascú sap a casa seva on li plou.˝ 

No ens oblidarem del soroll del Matarranya ni del veïnat del Poble Sec on viu la Gabriela, que segur que coneixia la Carmina i la Mar, personatges de Ravals. Evocarem l’ambient de la vella burgesia que ocupava els palaus de Ciutat Vella, dels nous pisos de l’Eixample, del restaurant de Tolosa de Llenguadoc... 

Reviurem el goig de rebre cartes escrites a mà. El gener epistolar té un paper cabdal a l’estructura del relat i recrea la importància que va tenir fins a ben avençat el segle XX. 

Ningú com Tu combina una trama ben resolta, entorn d’algú tant especial com la Pasquala, amb una sòlida base històrica. S’ha treballat de ferm a quatre mans per satisfer qui llegeix amb una història entretinguda i amb retrats de vides que ens fan experimentar el goig ser lliures amb plenitud, malgrat les circumstàncies. 

A més a més, Ningú com Tu és rica temàticament i, alhora que la força de l’argument ens empeny, ens il·lustra històrica i artísticament: des de la història de la guerra civil fins a la transició, des de Goya fins al Llibre vermell de Montserrat, des de la història del vestit, fins al poder de les herbes remeieres... 

Ara bé, la força que porta a la Pasquala a ser ˝ningú com tu˝ és el pal de paller que se’ns planta al davant, com un mirall, i ens atrau amb la seva màgia. 

dimarts, 4 de juny del 2024

Pere Ballart (2023) Primera lliçó sobre literatura. Publicacions de l’Abadia de Montserrat



Som animals literaris i «El conte de Nadal d’Auggie Wren» n’és un dels millors exemples: 

«mentre hi hagi una persona que se la cregui, no hi ha cap història que no pugui ser veritat.»

Pere Ballart, fugaç antic alumne, parla de literatura i m’omple d’alegria que triï exemples que he fet servir com el conte de John Auster que molts cops llegia a classe, junt amb la visió del fragment de la pel·lícula Smoke que el recrea.

Retrobo autoritats com Todorov, Panovski, Jackobson, Eagleton... citades amb naturalitat i ben integrades en un text que és el resultat d’hores i hores d’estudi i d’experiència a les aules. És un llegat sense pretensions, menys irònic d’allò que esperava que aconsegueix ser didàctic sense tics pedagògics, rigorós sense embafar i, sobretot, engrescar a llegir amb fonament. 

Hi ha tres aspectes, dins la riquesa del conjunt, que m’han interessat particularment: la focalització narrativa, la especificitat del conte literari i la visió del teatre com a «metàfora visible.» 

Primera lliçó sobre literatura hauria de ser lectura obligada per els docents i per els aprenents de l'art d'escriure: aconseguir allò que en diem comprensió lectora passa per llegir literatura i no es pot ser escriptor si no es llegeix com a tal.

Acabo amb un fragment que em fa reviscolar l’esperança: 

« ...hi haurà sempre textos que seran vistos com a literaris i (...) que algú decidirà que val la pena llegir a poc a poc, reverentment, sil·labejant, si cal, les paraules. Crec que seran textos que faran estar al seu lector més despreocupat de les circumstàncies i de l’ànim que va produir-los que de l’efecte que llavors li estan causant, que li semblarà grat i, en el millor dels casos, memorable, i que això serà motiu perquè tot d’altres persones s’avinguin de gust a secundar la seva opinió i, en relació amb les paraules, a compartir la decisió de conservar-les i de repetir-ne, periòdicament, assíduament, fins i tot, la lectura.»  


diumenge, 5 de maig del 2024

Paul Auster (2012), Diari d’hivern. Barcelona: Edicions 62. Traducció d’Albert Nolla. Club de lectura de la Biblioteca Can Manyer. Vilassar de Dalt



Et penses que mai no arribaràs a les portes de la vellesa i que no tindràs el valor de mostrar la teva intimitat. 

I ara ets al principi de l’hivern i has tingut coratge. T’has despullat amb naturalitat davant meu i em sembla que et conec millor i que, de retruc, m’acosto més a mi mateixa. 

Has aconseguit fer reviure el passat. Des de les ocurrències de quan tenies cinc anys quan vas descobrir-te el penis circumcidat i vas trobar

“d’allò més adequat que tinguis un casc de bomber en miniatura estampat en la teva persona, a la part del cos, a més a més, que tant per l’aspecte com per la funció s’assembla a una mànega.” P. 17

Fins als ulls joves que et fan veure “un laberint de carn” en la multitud de prostitutes que s’ofereixen a una “processó d’homes.” P. 45.

Tornes a donar vida a experiències com la que et porta a dir que “no creus en cases encantades” encara que ens expliquis com vas viure en aquella on  va acabar el teu matrimoni i que en tenia totes les característiques.

Passes revista a tot: les cases on has viscut, els llocs on has anat, les morts que has patit, els amors que t'han fet inventar-te les estimades com un trobador malalt fins que en vas trobar una que ja s’havia inventat a ella mateixa.

Enumeres des de les amistats fins als mals del cos i de l’esperit, catalogues les sensacions i els sotracs. El que brodes, però, són el moments d’epifania que has gaudit: el llarg tren que contemples quan decidiu casar-vos, la dansa màgica que et trenca el bloqueig d’escriptura o la veu de la Sandra que després de fer l’amor et recita de memòria uns versos de Baudelaire:

Mere des souvenirs, maîtresse des maîtresses,
Ô toi, tous mes plaisirs! Ò toi, tous mes devoirs!
Tu te rappelleras la beauté des caresses,
La douceur du foyer et la charme des soirs,
Mère des souvenirs, maîtresse des maîtresses!

La mare i la mestressa és la memòria feta art i l’ànima d’aquest llibre i, també, del que has publicat nou anys més tard: 4 3 2 1 . La medul·la de l’escriptura que has aconseguit posar en solfa i que aquesta vegada sí que m’ha emocionat.





dilluns, 29 d’abril del 2024

Francisco Rico Manrique (1952-2024)

   

     —¿Por qué están ustedes en un aula de Filología? 
    —Porque me gusta leer, profesor Rico. 
    Y se estableció un vínculo que, pese a las divergencias, perduró. 
    Formé parte del grupo al que preparó para opositar a profesores de Bachillerato, las mañanas de los sábados en el estudio de su casa. Me acompañó a la encerrona en la UB de Barcelona. Años de tertulias y de jornadas en la Academia Renacentista de Salamanca. Presidió el tribunal de mi tesis doctoral. Pisamos juntos las salas del MEC para que “se haga un pacto, aunque lo haga el diablo”. Y siempre nos tratamos de usted. Su última lección fue mostrarnos su RAE a mí y a Pere, al que desde los tiempos en que éramos sólo compañeros llamaba «su chevalier servant». 
    Con tristeza y agradecimiento, evoco los versos que me enseñó a querer. 

“...
dio el alma a quien ge la dio, 
el cual la ponga en el cielo 
y en su gloria; 
y aunque la vida murió, 
nos dexó harto consuelo 
su memoria.” 

   




diumenge, 7 d’abril del 2024

Margarida Aritzeta (2024) Les dones del lli. Valls: Cossetània

Coberta esplèndida: El mite d'Aracne pintat per Velazquez a Les Filadores

Margarida Aritzeta ha bastit una novel·la que dona notícia de la seva nissaga i de personatges inoblidables.  Fa reviure la història i un món màgic de llegendes mítiques, mentre deixa constància del paper de les dones com a puntals econòmics, socials i artístics dels baserris, unitats de producció de la ruralia basca. 

Aquest bé de déu està narrat amb un estil inconfusible: viu, clar i expressiu que arrossega, però que també convida a rellegir pàgines que són d’antologia. 

La història d’històries comença just abans del casament del primer Aritzeta arrelat a Catalunya. Quan Inazio va cap a l’església d’Arbeca per contraure matrimon plou, i l’aigua el fa evocar les històries de la seva estirp que explicava l’àvia Luzia. El fil de les narracions d’aquesta dona ens acompanyarà durant aquest viatge en el temps des de 1525 fins a 1704. 

L’extensió temporal no ens fa perdre peu, tampoc la quantitat de noms i relacions de parentius entre els habitants de la vall on vivien els Aritzeta dispersos en uns quants caserius o baserris. Ens deixem dur per la veu de les dones i ens empeny l’afany de saber qui era aquell a qui la Luzia va desitjar la mort, com pot ser que un nen tingui tres mares, com acabarà el plet que dura anys i panys, qui tirarà endavant la casa de les dones, què passa al bosc ple de misteris... 

Els personantges ens enamorem: el vailet de Guetària tocat pel llamp, Zezilia que parla amb les abelles,  Tristan que porta el nom d’una història mítica, Johanes, trobador que enlluerna amb la paraula, Leonora que entreveu el futur, Maria Astiasaran que aprèn a llegir i a escriure per portar els comptes de la casa del lli... 

A part de l’interès de l’argument que es disposa en un trama ferma, l'escriptora ens fa assistir a les peripècies dels personatges i deixa constància de guerres o pestes de manera que cus la història de la família amb la història amb majúscula de forma natural. La Margarida Aritzeta historiadora s’ha documentat a fons, però tracta literàriament els fets que ha rescatat dels arxius de manera que la informació no enfarfega, sinó que ens empeny a continuar llegint per art i màgia de les paraules ben filades. 

Un dels aspectes temàtics que valoro especialment és el del paper central de les dones com a puntals socials i econòmics de la societat.  Poques vegades es tracta literàriement de les dots relligaven les famílies, del paper de les dones les dones en l’economia de les cases pairals o baserris, de com van aconseguir una minsa llibertat econòmica conreant i filant el lli i de com, si no morien de part, veien morir molts dels seus fills i tiraven endavant. 

Ara bé, per a mi, el moll de l’os de la novel·la és tant el lli que conreen i filen les dones que s’ajunten a la seva llar o a la casa del lli, com les històries, llegendes i mites que trenen mentre treballen. Entenc Les dones del lli com un producte d’aquest filar paraules del qual donaré alguna mostra. 

Els diàlegs saben trobar les paraules justes que ens traslladen a un passat ben viu. Un cor de velles retalla el nuvi foraster que desperta suspicàcies i prevencions que brollen de les xafarderes: 
 
«—Diu que és d’una casa antiga 
 —Les cases antigues tenen les teulades foradades.» 

 Trobem més exemples en altres moments especials com quan, en saber la mort del marit, Petronilla, trasbalsada, diu: «M’has agafat triant cigrons.» 

La varietat de registres és amplia i es mou entre dos pols: el llenguatge formal dels infolis de l’escrivà i els poètics capítols on les llegendes i la natura es fonen. 

Els escrits de l'escrivà són fonamentals per desllorigar la troca de la trama judicial i personal amb paràgrafs llargs que tenen el contrapunt en frases curtes que donen fe de la història: «Vet aquí els fets.» «I així es va fer.» 

En canvi, capítols com «Les dones del lli» o «La crida del bosc» adopten un to poètic i m’evoquen la Mercè Rodoreda de La mort i la primavera. Alhora tinc la sensació de trepitjar la terra humida de la vall dels Aritzeta com ha fet l’autora. Cada mot és al seu lloc i s’ha triat pel seu poder d’evocació: 

 «...ves quina paraula, fresseig, que és com aquest moure’s de les flors que veieu ara, va dir, fshhhh-fshhhh-fshhhh, la remor de l’anar i venir incansable de l’aigua, amunt i avall, amunt i avall, amb una música sorda que mai no s’acaba, i aquesta remor, si te l’escoltes, t’explica històries del fons del mar on canten caragols marins i sirenes i pirates morts i al seu damunt, sense saber-ne res, cruixen les barques que van al besuc i a la sardina.» 

 Les paraules ben filades de Margarida Aritzeta se t’emporten com les del Joanes que feien que et trobessis 

«olors als dits, colors a la boca i papallones a l’estómac.»


Altres entrades de l'autora en aquest blog




diumenge, 4 de febrer del 2024

William Faulkner (2018) Llum d'agost. Barcelona: Edicions 1984. Traducció de l'anglès per Esther Tallada



Em calia l'escriptura densa i, sobretot, l'elaboració del llenguatge de Faulkner. 

No parlaré de l'estructura fluida i ben mesurada, ni dels silencis calculats amb habilitat, ni de les dues veus interiors, ni dels salts temporals que construeixen la trama del text.

Prefereixo fixar-me en les creacions de mots nous que la traducció d'Esther Tallada recrea com quan diu: «vestits malpatronats i arxiemmidonats » o «la llum d'oli borinotejant de guals i insectes».  

Als diàlegs on sentim un llenguatge que ens sembla mamat al carrer o al camp, sigui d'aquí o d'allà. 

«—Aviam, Eupheus. Aviam si m'escoltes. Escolta'm bé el que et diré. Fins ara no t'he dit res ni t'he burxat... I ara necessito saber-ho i tu m'ho diràs. Què en faràs, del fillet de la Milly?» P. 372.

Pel que fa a les metàfores, no només il·luminen el text sinó que pinten els personatges sigui amb un monyo «com una berruga en una branca malalta» o amb «uns cabells esvalotats que semblava que cada ble tingués vida pròpia, com si fos un els tentacles d'un pop.»

En resum, he llegit com qui veu aigua clara a una font d'alta muntanya i va aprenent allò que marca la diferència entre escriure i fer literatura. 


A vegades, llegir és meditar.




dilluns, 29 de gener del 2024

Xavier Mas Cravioto (2023) La pell del món. Barcelona: L’altra editorial



La citació de Clarice Lispector em dona el to i les preguntes m’empenten la lectura des de l’inici: 

Qui és el tu a qui es dirigeix la veu narradora? Qui és ella a la que sovint al·ludeix? 

Poc a poc vaig desvetllant el misteri d’aquesta parella de germans marcats a foc per l’ogre dels contes infantils, fet realitat en la figura del pare, que no només fa por quan talla llenya i: 

«La vena del coll se li infla com quan s’enfada i insulta la mare. Se li fa tan grossa i gruixuda que sembla un tentacle, i penses que d’un coment a l’altre el tentacle li rebentarà la pell.» 

Ara bé, la pregunta fonamental i que no es desvetllarà fins al final és:

Qui parla? Qui és el jo que es dirigeix a nosaltres a través el tu? 

No seré jo qui contesti ara aquesta pregunta perquè aquí només parlaré de les brillants engrunes de poesia que esquitxen el text mentre anem esbrinant si val la pena trencar la pell del món i si això és possible. 

«Pregonar la llibertat des d’una gàbia.» 
«Com si li haguessin abaixat els ploms.» 
«Les paraules brunzien per tots cantons com borinots atordits.» 
«El cel obert s’ha obert de bat a bat, com si menstrués.» 

 Maneres diferents de veure les coses del món que poden semblar de bojos i que «potser només som uns quants que les pensem i ens infiltrem entre els que pensen coses normal, i fem veure que som com ells.» 

Ben vist i ben escrit, Xavier Mas Cravioto!