diumenge, 17 d’octubre de 2021

Joan Calvet i Ràfols, Exposició Antològica. La Premsa. Sant Pere de Ribes

Avui s'acaba l'exposició i les parets plenes de grumolls de La Premsa quedaran uns dies despullades abans no arribin altres obres a fer encara més acollidora aquesta taverna que és un racó d'art, de bon menjar i de grates companyies. 

Les parets blanques de la casa de cos número 7 del Carrer Torreta, o de la Mitja galta són el marc idoni perquè llueixi l'obra de Joan Calvet, artista polifacètic de sòlida trajectòria que el va portar a París, a exposar arreu i a relacionar-se amb figures com Joaquim Mir i Armand Cardona Torrandell.

Però allò que el fa especial és la versatilitat del seu art que el porta a treballar tant el ferro com la pintura i la fusta. 

Fem-ne un tast. 


En un racó damunt d'una bota ens sedueix la silueta-perfil-frontal d'una dona que ens mira i que té uns rinxols que donen aire a la cara ovalada. Una dona que, ensimismada, està a punt de somrire. En realitat no hi ha ni ulls, ni cabells, ni contorn de la cara ni els llavis es despleguen. Tot es suggeriment evocat amb simplicitat per la forja que fa lleuger el ferro. 



El paisatge reflecteix la gent que l'habita i en aquest la terra és la protagonista. Diferents planols de colors matitsats ens el fan reconeixer com ben nostre: les vermellors d'argila, els ocres del soldó, la negror dels troncs dels ametllers i els grisos de la pedra seca. Gairebé no hi ha cel, només una petita franja que es desplega rere l'horitzó amb una clariana i uns núvols blancs, potser abans o després d'un ram d'aigua i que em sembla el símbol del destí que espera a la collita. 


Per últim, el material més viu i més càlid perquè va ser arbre i, ara, esculpit amb art i col·locat en una concavitat em sembla una imatge religiosa o, millor dit, espiritual. Res millor per sentir el desig de gaudir de més obres de Juan Calvet i Ràfols.

També en aquest blog una altra exposició de La Premsa: http://tempsdemetafora.blogspot.com/2015/07/metafores-visuals-lluis-blay-1923-2010.html

dimecres, 13 d’octubre de 2021

Cossegrain Duval-Brussi, Nenúfares negros (2020). Barcelona: Norma Editorial

Guiverny. 

Un pueblo pintado que se ha quedado clavado com una mariposa y muestra su belleza en el ataúd de un estuche con tapa de cristal. 

Una mujer también se ha quedado atrapada y como narradora juega con el lector para conseguir que no deje de leer y encuentre la solución del caso. Pero en la versión de novela gráfica se sigue bien el juego, porque las ilustraciones evocan un tiempo en suspensión.

Los nenúfares de Monet continuan flotando en un lago eterno. 



dilluns, 4 d’octubre de 2021

Joan-Lluís Lluís (2021) Junill a les terres dels bàrbars. Barcelona: Club Editor




Amb l'estudiada senzillesa d'un parlador de contes, l'autor ens proposa una novel·la itinerant que segueix les petjades d'Ovidi. Podria pensar-se que l'autor de les Metamorfosis és un macgoffin intercanviable per qualsevol altre, però en realitat és l'element que estructura i determina el relat. 

Ens guia la discreta veu del narrador que comença amb «Va anar així.» P. 12 i gairebé acaba guardant-se un as a la màniga amb: « Millor no afegir-hi res i tancar el capitol. » P. 253. 

Entre mig, allò que més m'interessa és com es converteix en narració el procés mitjançant el qual la lectura ens deslliura de l'esclavitud. 

El poder de la paraula escrita rau en transmetre informació i en fer reviure mons: Joan-Lluís Lluís n'és la prova. 

El text és ric en descripcions de la natura: 

 « L'hivern irromp cavalcant la tardor, com en una violació d'estacions. »P 19.

 «. ..un forat a l'bosc, com ara l’ull badat entre els arbres.» P. 64.

i excel·leix a l'evocació de sentiments i d'estats d'anim. 

«Cada vegada que llegeixo prosa o versos d'Ovidi, sent la mateixa llangor llepant-li la pell i l'ànima.» P. 36.
 
« Sent com la pedra gelada s’ha eriçat i punxa per dintre per obligar-la a fugir.» P. 67.

 Traduir, millor dit fer de torsimany, és parlar  bé i 

«Cansa, encara que no cansi el cos.» P. 166. 

La lletraferida Junil va fent deixebles al seu país, com un apòstol de la bona nova de l'escriptura i, mentre tanco el llibre i miro per la finestra, em floreix el desig que el seu camí no s'acabi amb el punt final d 'aquesta novel·la.

dissabte, 25 de setembre de 2021

Albert Pijuan (2020). Tsunami. Barcelona: Angle editorial. Edició digital


«La calma consternada podía casar amb els primers compassos de La consagració de la primavera Posició 3050.

Escolto el primer moviment de la simfonia d’Stravinsky i em quedo amb el regust d’aquesta «calma consternada». La millor metàfora del text. Més que un recurs: simfonia oculta, harmonia i dissonància, batec arítmic de la novel·la. 

 M’explico. 

En un principi m’ha semblat llegir la paròdia d'un conte de terror. Tres cosins comencen a conèixer el món que es volen menjar. Es mastega la tragèdia, potser una mica massa pel meu gust —no es pot negar que enganxa pel nas qui llegeix—. Alhora sovintegen imatges precioses, algun element màgic com l’elefant i fragments de crítica social. Bona combinació. 

 «...seu pla com una bassa gelada, lleuger com una bombolla, transparent com un esperit.» (Posició 293) 

A mida que avanço em ve el cap el text brodat de La mar rodona i em pregunto si estic davant d’un subgènere de literatura d’hotels. Alhora, no em distreu el canvi de tercera a primera persona que practica la veu narrativa i m’atrau el personatge de la Nu amb la maleta plena de llibres amics i el projecte de pel·lícula amb la càrrega irònica corresponent. 

 «la pel·lícula va d’una família que dirigeix una cadena d’hotels, que és un sector que sintetitza a la perfecció la dinàmica fagocitadora de la classe dominant, la qual, sota la política de terra cremada, extreu el bé d’un lloc per emportar-se’l a casa i que té l’habilitat, mentre dura l’espoli, de crear a ulls de les seves víctimes un miratge de benestar, la clau de la seva supervivència…potser per fer el guió abans hauré d’escriure-ho en forma de novel·la de prestigi…» (Posició 1346-1353) 

Els elements màgics augmenten i en contraposició a la destructivitat del primer tsunami que s’ho ha empassat tot, ara, trobem una bona epifania. 

A la tercera part, la cosa s’escalfa i es complica: han de convergir tots els fils de la trama i, amb una certa dificultat, ho fan. 

Per cert, també em quedo amb la imatge de l’elefant retrobat que vull entendre com aquell que ningú vol veure, però que quan apareix trenca alguna cosa més que la vaixella. 

 «Però de la mateixa manera que en la simfonia de Stravinsky, l’agitació va irrompre en la postal devastada.» (Posició 3055) 

Justícia poètica.

diumenge, 19 de setembre de 2021

Manuel Baixauli (2020). Ignot. Barcelona: Periscopi


Torno a Manuel Baixauli.

Com sempre, hi ha molta teca en Ignot i no parlaré de la trama entortolligada ni de l’alternança del punt de vista que proposa angles insospitats. Només em fixaré en les eines conceptuals —analogies, símbols o metàfores— gràcies a les quals podem entrellucar els secrets de la creació artística sigui plàstica o literària. 

Començo pels noms propis que converteixen els personatges, encara que siguin realistes, en possibles elements d’una al·legoria. Crisòstrom o boca d’or, Mateu: do de Déu, Artur d’evocació cavalleresca o Edmund com el comte de Montecristo... 

Segueixo per una fèrtil analogia segons la qual escriure involucra el cos i és com una gimnàstica saludable. Així també, el talent vol digestió lenta. Qualsevol art creatiu és un fet orgànic. 

Per altra banda, una ànima sense foc no pot escriure i l’art que busca el caliu va a les profunditats. La mina de El Molar, el guiatge del Perxe i les cases de l’Edmund es converteixen en símbols que, alhora que estructuren el relat, ens apropen a un dibuix de la possible sortida del laberint. Si és que n’hi ha, perquè els personatges d’aquesta ficció somien un món que sigui «un llibre immens i viu.» 

Uns éssers amants de la pintura, la música, el cinema i la literatura que es confabulen per trobar els genis desconeguts, els tresors ignots que es preferible no pregonar per preservar l’encant «com de cala recòndita i paradisíaca». La paradoxa entre ocultar i publicar es fa evident i, tot i així, m’identifico amb aquests friquis perquè m’agrada divagar tot caminant per llocs com els arrossars i anar més enllà. 

 «Finestra sempre.»

divendres, 30 de juliol de 2021

Benjamin Black (2021). Quirke a Sant Sebastià. Alzira: Bromera (L’Eclèctica). Traducció d’Eduard Castanyo


Hi trobo molt del Banville de El mar en aquest Benjamin Black, potser perquè Donostia li va com anell al dit per començar i acabar amb l’alé de La Concha: 

Quan en Quirke es despertava de nit, amb la finestra oberta al costat del llit, era com si hi hagués un animal gros i amistós dormint que respirava amb suavitat al defora, en la foscor. (Pàg. 15) 

De bon principi apareixen les constants d’allò que més m’interessa de la novel·la: la descripció dels estats anímics dels personatges i la recreació d’ambients que, plegats, m’empenyen la lectura més que una trama bastida sobre l’atzar, amb el que juga fins a la paradoxa. 

—Bé les coincidències no existeixen —va admetre el Paul—. És com creure en les fades. Aquestes coses a l’atzar succeeixen contínuament, però no ens n’adonem. (Pàg. 119) 

Els personatges fascinen i em fixo en com la desapareguda April es compara amb l’Hermione de Conte d’hivern de Shakespeare. A partir d’aquí, em sembla trobar alguna cosa de teatral tan el l'argument com en la disposició d’escenes com aquesta en la qual es fa explícit: 

Segueren en una taula al menjador (com actors en una comèdia). Fins i tot la llum de la finestra tenia una resplendor irreal, com si la font no fos el sol, sinó una bateria de làmpades d’arc curosament disposades en una tramoia. (Pàg. 242) 

Agraeixo els tocs de metaliteratura i d’art que esquitxen el text, com l’evocació final del mar que no fa presagiar res de bo i que, per a mi, és el deixant d’aquesta novel·la: 

El record d’aquell moment, que no es perdria mai, ja s’apartava d’ell amb la cortina panxuda i el sol a la finestra i, enllà, el mar blau indi que s’estenia fins a un horitzó borrós. (Pàg. 285) 

 Gran!

dilluns, 26 de juliol de 2021

Núria Cadenes (2020) Guillem. Barcelona: Amsterdam. Ara llibres



Al principi es pot pensar que les escenes són tessel·les i que, a mida que anem llegint, anirem construint un mosaic. Poc a poc veiem que cada petita peça té veu pròpia i calia una polifonia per aconseguir que el conjunt sigui viu.  

Hi ha una veu narrativa en tercera persona que adopta diverses perspectives: la germana, el Gabriel, els pares, xica 1, 2..., dona... home..., l’advocat, el becari... Però també hi trobem pamflets, informes, textos de diaris, jocs de rol virtuals, pancartes... Aleshores el mosaic es transforma en un collage dinàmic. 

Cada element és al seu lloc, cada part ens projecte el tot i aconsegueix l’objectiu de convertir la infame injustícia en una eina de reivindicació, en un símbol de la lluita d’un poble per preservar la democràcia i la identitat. Està ben fet. 

Són particularment interessants els punts de vista de persones que semblen quedar fora del focus, gent del carrer que reflexiona sobre allò que està passant com l’Home 5, el muntador que pensava que havia oblidat una altra mort i que ara se li representa, o l’uixer del jutjat que aquesta vegada no fa apostes amb la dona sobre quina serà la sentència: ells són els veritables jutges. 

Més que un mosaic, Núria Cadenes ha convertit el text en un mural amb descripcions àgils i plàstiques que retraten els personatges. 

Veiem com ho fa. L’Home 11 és fotògraf i té al davant al pare del Guillem. Adoptem el seu punt de vista: 

...aquell home devastat i serè, aquell home que pronunciava cada mot com si abans de dir-lo l’hagués deixat marinar. Les bosses sota els ulls, tres ratlles fondes al front, una tristesa infinita, les mans que es movien sense cap estridència, i aquella llosa invisible sobre les espatlles. Aviat farà tres anys que li van matar el fill. Tres anys. Han deixat anar els assassins. I diu «no impediran que continue essent un demòcrata».  És la veu, que hauria de poder quedar reflectida a la fotografia si és que ha de passar a la categoria de retrat. (P. 169-170) 

 I tant que hi queda reflectida en el text!