Per què el Tiberi de Núria Cadenes m'és tan proper?
Per la veu narradora: omnipresent, acollidora, punyent i capaç de fer-nos llegir, d'entrada, una carta des del pensament del protagonista.
De traca i mocador, penso, i em ve a la memòria un altre relat de romans bastit totalment amb epístoles.
 |
| https://tempsdemetafora.blogspot.com/2013/06/john-williams-august-barcelona-edicions.html |
A mida que avanço en la lectura, comprenc que aquesta novel·la no admet comparació ni amb Williams ni amb Yourcenar perquè té un estil que arrossega i perquè faig meva la missió d'acabar amb la mala fama que arrossega el protagonista que fa que per el seu nom sigui considerat l’origen de la paraula tiberi pels seus suposats excessos.
Com s’ho fa Núria Cadenes per embolcallar qui llegeix?
La resposta és complexa.
Primer de tot, la documentació que no fa olor de llibre de història i que com en un mural al fresc, ens mostra la desmesura, les traïdories i la crueltat del poder junt amb els clarobscurs de l’ànima humana.
 |
La panòplia està estructurada en vuit capítols dedicats als personatges principals de la vida del protagonista i en seixanta sis escenes que actuen com a miralls on es reflecteix Tiberi.
Per una banda, la sintaxi alterna períodes oracionals llargs amb altres de curts que ressonen fent repicó com en aquest final d’escena.
“…No mostris mai res.
Mai.
Res.”
P. 99
Per altra, les pinzellades de lèxic precís i ric ens transporten a l’Imperi Romà mentre un registre col·loquial ben administrat ens apropa als personatges. Sembla seguir el consell de Messala:
“el rastre d’Euforió mostra categoria i l’eleva el discurs, però massa, embafa.” 172.
Ara bé, com és costum en aquest blog, on més m’ententindré és en la varietat de processos metafòrics tan empeltats al text que fan reviure un món.
Aquí l’autora no és queda en la recreació d’un estil clàssic sinó que, fidel a un pensament del mateix Tiberi: “en la dificultat rau sovint l’interés” s’imposa la tasca de no repetir maneres de dir amb tendència al clixé.
M’explico.
Per expressar l’angoixa, no en té prou en parlar d’un nus a l’estomac sinó que ha de desenvolupar la imatge per fer-nos posar la mà a la panxa i serrar les dents.
“Com si en comptes de vísceres hi tingués cordills. Aspres i secs i fets un manyoc que li esmussa les dents.” P. 206.
Per fer retrats, la comparança amb animals té una llarga tradició, però aquí trobem un expressionisme tal que els personatges destaquen del fresc que reflecteix la realitat i se’ns imposen.
Agripa envesteix. “...com un bou gros de banyes llargues que provés de muntar a un altra bèstia.” P. 77.
Un fetus és.“Un aglà sangonós i fosc. El ronyó rosat d’una llebre” P. 30.
El millor exemple de la vivesa d’aquesta natura és la descripció dels ocells que van a beure aigua a una plàtera:
«…perquè aquest Tiberi sorrut ens ofereix una bassa a mida on sempre fem peu i l’aigua és fresca i ara m’hi estarrufu i tu passa d’aquí, xirrrit!, passa que m’hi quedo jo.» P. 312.
I, alhora, el xipolleig que alegra la vida al Cèsar és una alegoria de la lluita pel poder.
La pintura al fresc s'anima —adquireix una ànima ambivalent—i Núria Cadenes ens diu a cau d'orella:
—Tot i així, gaudiu dels plaers de la vida!
%202.jpg)
