Temps de metàfora
Coberta de Carles Barrios
dilluns, 7 de juliol del 2025
Paul Auster (2024) Baumgartner. Traducció d'Ernest Riera Arbussà. Barcelona: Edicions 62 (epub)
dilluns, 30 de juny del 2025
Núria Cadenes (2025) En carn i ossos. Barcelona: Arallibres
La reina Margarida de Prades contempla un pit-roig que li alegra el cautiveri. M'hi trobo asseguda al costat i, com sempre, els ocells de Núria Cadenes em consolen.
Començo la lectura com qui torna a casa: personatges, ambients i èpoques em són tan familiars com el patiment pel futur d'un fill maltractat.
«... unes urpes de pollastre (...) se li claven a cada braç, gelades i impetèrrites com la pell d'una serp.»
Tot seguit, un altre escenari ben conegut, la porta de l'Hospital de la Santa Creu en temps de la peste em vé a buscar. La carn i els ossos els trobareu ben explícits, mentre sona el Miserere de la Capella de dins el recinte.
El tercer relat em toca encara més d'aprop: conec l'Artemísia, pintora i finestrera, i la veig amb «la cara com una gàrgola» clamant «justícia sense que la senti enlloc ningú.» La venjança ha de perdurar i així ha estat.
La primera carlinada i el tema del segrest em transporta a un altre espai-temps sovintejat i la doble visió dels uns i dels altres em commou: els personatges dels dos bàndols tenen:
«L'ànsia per dins com un cuc gros que (...) rossegués les entranyes.»
Els coloms caputxins que he criat m'acosten a la pubilla envejosa amb «ulls de gorja» i des del mónòleg següent del «12 de febrer» em summergeixo en situacions que revisc: finestres al passat recent o a la més estricta actualitat.
No trobo metàfora capaç d'aglutinar aquest gabadal de «carn i ossos» que arriba al clímax en una altra data que no es pot oblidar «20 hores 11 minuts».
Pels de punta i udols de ràbia,
impotència i dolor
que ni els ocells consolen.
dijous, 26 de juny del 2025
Mar García Puig (2023) La historia de los vertebrados. Barcelona: Penguin Random House
En pelota.
Me estremece cómo la autora escoge desnudarse para liberarse del estigma de ser acusada de mala madre y de la condena de preguntarse, tras la batalla del parto, si sera capaz de criar a sus vertebrados.
Muchas hemos estado en la misma situación.
Sabíamos que la «locura puerperal» llevaba a nuestras abuelas al manicomio, y las abuelas actuales callamos y escondimos el miedo para que nadie dudara de nuestra capacidad de trabajar y criar al mismo tiempo; aunque estuvieramos al filo del abismo de la ansiedad y de la depresión.
Me llena de gozo que el silencio se rompa.
Conocí a Mar García Puig porque comparto con ella la atracción por el complejo mundo de las metáforas y, tras la lectura de éste su primer ensayo, la siento más cercana y celebro com más conocimiento de causa su particular prosa resultado de información académica y sentimiento personal, de ensayo y de poesía.
García Puig acude a las fuentes míticas y acompañada de Demeter i Perséfone nos guía para descubrir lo oculto y hacer público lo privado porque «no hay nada que sea individual». Lo social se convierte en político y, aunque en esta exposición del dolor personal pueda haber algo de narcisismo, es preciso desnudarse.
«El discurso de no abrir heridas, de individualizar el dolor a cambio de una supuesta paz social recorre los debates políticos desde el fin de nuestra propia dictadura.»
El mito de Demeter y Perséfone se repite cada ciclo anual mientras como siempre:
El arte es «uno de los mejores aliados para entender el significado de nuestro dolor y, en lugar de acallarlo bajo el aturdimiento, dotarlo de energía transformadora»
En ello estamos, Mar.
dilluns, 16 de juny del 2025
Ramon Solsona (2024) Bertrana, artista impenitent. Girona: Fundació Prudenci Bertrana
Escriure en català és un acte heroic o una rucada?
És Bertrana un avançat exemple de l'actual moda de l'autoficció?
Què tenen en comú Bertrana i Solsona, a part de ser mestres d'obres de l'escriptura?
Es poden cantar clares i amb humor les nostres misèries culturals?
Hi ha escriptors de veritat que no siguin impenitents?
Aquí en teniu un parell que:
«cisellen la prosa amb la força de la tramuntana i la bellesa d'una joia.»
divendres, 13 de juny del 2025
Maria Olivé i Figa (2024) El Blau de les muntanyes. Figueres: Brau edicions
El blau de les muntanyes de la part més alta del riu La Muga acompanya la nissaga dels Figa.
El paisatge perdura i les vides, seguint el curs del riu, van a parar a la mar.
Com diu la Teresa:
«El riu creix com la família.»
I mentrestant les guerres se succeeixen i la casa pairal evoluciona per sobreviure. Fins i tot s'esbossa l'evolució de la pagesia que dona estudis als fills i es trasllada a les capitals per emprendre un nou model de vida.
Però aquí el que importa és la terra, la raó de ser del clan familiar ben arrelat que lluita per ella.
«Per Déu i per la terra!»
Només falta l'esforç del treball per completar la tríada de valors ancestrals.
«Qui de jove no treballa, de vell dorm a la palla»
Tenim al davant una honesta i acurada fotografia de les arrels i de la vida quotidiana dels masos que han estat motors del creixement econòmic del nostre país.
Hi trobareu moments entranyables i estareu ben acompanyats pel blau de les muntanyes.
dilluns, 2 de juny del 2025
Arturo Pérez-Reverte (2024) La isla de la mujer dormida. Madrid: Alfaguara
dimarts, 20 de maig del 2025
Anne Brontë (2017), La inquilina de Wildfell Holl. Traducción de Waldo Leirós Àlvarez. Barcelona: Alba (Minus n.54) Formato digital
¿Quién es la misteriosa pintora que habita la destartalada casa de Wildfell Hill? ¿Por qué parece reticente a la vida social de la pequeña comunidad rural? ¿Qué relación tiene con el caballero que la visita regularmente?
Las habladurías y la intriga psicológica están servidas aquí como en otras obras de las hermanas Brontë que también tienen como eje central lo que podríamos llamar el camino de la pobreza hasta la riqueza. Pero en el caso de Anne Brontë, la menor, encontramos una mayor dosis de didactismo.
Como ella misma afirma La inquilina de Wildfell Holl es un manual novelado que tiene como objetivo tanto enseñar a las jovenes a escoger el marido adecuado y a no fiarse de las apariencias, como a procurar mantener una cierta independencia económica. Ser institutriz y sus experiencias personales seguramente influyeron en este afán.
Me sorprende que algunos algunas de las situaciones de violencia doméstica y la instrucción de los niños en modelos de camarilla machista que presenta son de rigurosa actualidad.
...su padre y los amigos de su padre se complacían en animar en toda inclinación al vicio que un niño pequeño pueda mostrar, y a quien instuían en todas las malas costumbres que pudiera adquirir: en una palabra, «hacer un hombre de él» era uno de sus entretenimientos corrientes.
Termino, como es mi costumbre, dejando constancia de una metáfora que no es un simple adorno: caracteriza a un personaje.
...su corazón era como una mimosa púdica que se abre un instante a la luz del sol, pero que se hace un ovillo y se contrae al menor roce con el dedo o el viento más ligero.
Me quedo con la sensación de ligereza y de finura psicológica que deja esta novel·la.