Maria Barbal (2021) Tàndem. Barcelona: Destino (L’àncora)

La Vanguardia 4-2-21

L’escriptura de Maria Barbal sempre fa bona companyia i aquest relat no n’és una excepció, encara que se m’hagi acabat sense adonar-me’n i m’hagi quedat amb ganes de més teca. 

He llegit amb plaer una novel·la breu que utilitza l’el·lipsi amb traç ferm i que dibuixa un esbós de l’adolescència de la vellesa: la crisi de la jubilació i l’evidència de començar un compte enrere. 

És el moment de deixar anar llast i, aleshores, apareix el desig de sentir aire fresc com el vent a la cara de quan anem amb una bicicleta costa avall, o de quan, darrere d’un tàndem, algú deixa de pedalar, s’aixeca i es deixa portar, un instant, per l’altre: hi ha un anhel de llibertat per afrontar el tram final de la vida. 

Els protagonistes són arbres ventejats però els veiem «sospirant encara per la bonança...» Acostumen a treure el nas les persones-arbres en els textos de l'autora. 

Ell, l’Armand, ens parla en primera persona: 

 «Baixàvem carrer de Sants avall. Tenia la sensació que els cotxes eren un riu i nosaltres érem fulles relliscant per la seva superfície.» (Posició 197) 

A ella, l’Elena, l’escoltem des d’una veu narrativa en tercera persona, fins i tot quan baixa a l’infern d’una UCI i li seguim el pensament: 

     «Als hospitals, els corredors són rius de passos en diferents ritmes… Cures intensives és allí on un familiar aconsegueix captar el sentit més profund d’inutilitat, on, de la seva presència, n’obté una resposta de solitud quasi absoluta.» Posició 984. 

L’Elena ha estat parvulista i, potser, en aquest fet hi nia la vitalitat per pedalar altre cop. 

 «Tan a prop dels nens, havia estat jove un temps més llarg de l’habitual. La mainada omplint els dies de xiscles, de plors esparsos i de somriures. També, de metàfores. La lluna, un tall de meló. Lluna vermella, de síndria. La flor, papallona… Cada cosa era i no era. Ella era una mestra o era una nena...» 

(Posició 413-7) 

La capacitat de reinventar-se i la imaginació és allò que reivindica aquesta obra de Maria Barbal que fa bona companyia a lectores i lectors de qualsevol edat.

Francesc Serés (2020), La casa de foc. Barcelona: Raval Edicions, Proa

Podríem pensar que som davant d’un drama rural explicat per un mestre foraster que arriba a una vall feréstega. No va ben bé així: crec que només hi ha la voluntat d'acompanyar al protagonista peregrí per uns topants que a poc a poc li ensenyen com els essers humans ens podem convertir en escorpins. 

 

El mestre és com un nàufrag que arriba a una riba desconeguda i, per situar-se, acut a llibres com els de Bolós, Pla i d’Ors, on constata que totes coincideixen en assenyalar «la fragilitat de la vida al ras.» 

Anem veient que això va de records i, des de l’inici el Víctor de can Rourell sentència que «...les històries que recordem són forats de cuc que comuniquen universos autònoms que ens desplacen a llocs i temps diferents.» Quan, al final, retrobem el personatge ens sembla que aquesta frase podria definir la novel·la que no es tanca en el microcosmos de la vall, sinó que al anar a les capes profundes on s’amaguen els fòssils connecta amb unes vetes d’aigua que ens comuniquen amb altres rius. 

Fixem-nos en aquest fragment dedicat al Jordi, el saurí: 

 «És el que li passa a la pell del món, i m’atreviria a dir que també a la de les persones, que només és la capa superficial, la que veiem, una dècima de mil·límetre sota la qual hi ha tot el que és realment un cos o la terra, la forma exterior sobre la qual en Jordi començava a caminar arrossegant les dues barres de coure. Ell hi veia llums, allà dins, i temo que és el que intentem fer tots, trobar la llum de dins de les coses, els significats, les històries, l’aigua, veia la part de veritat que hi ha sota la primera capa de matèria.» 

 El sistema de símbols que, a part del demorat desvelar dels misteris del petit món, estructura la narració és ric: el gos Núvol, els escorpins, el fred i el foc, l’aigua, les feixes brutes i les netes, les roques, les musaranyes, l’aula d’acollida, el rellotge de sol, La Gola del Llop, la droga estigma del capitalisme, els ariets... 

Tot plegat està cosit per una constel·lació de personatges al centre dels quals hi ha el Jordi de la Casa del Sol que exerceix de demiürg encara que només sigui un gegant amb el cor de fang. 

Acabo la lectura seduïda i amb una sensació d’afinitat emocional, encara que no hagi posat mai els peus al Sallent. No sé si hi ha una vena de mestre a mestre que em comunica amb el narrador, o si comparteixo la necessitat d’explicar certes històries. El temps ho dirà, però m’ha quedat el pap ple de preguntes i una frisança al cor.

Almudena Grandes (2020), La madre de Frankenstein. Barcelona: Tusquets

Esta vez el médico protagonista es un psiquiatra: Germán, hijo de un republicano que murió en la cárcel y que, gracias al padre, terminó su educación en Suiza. Ahora, en 1954, después de quince años, regresa a una España convertida en «feudo de un general fascista asentado sobre los hombros de la Iglesia Católica.» Pág. 358. 

Su mirada de extranjero capta inmediatamente que Madrid se ha convertido en «un animal raro, un monstruo sujeto a una metódica, fantástica metamorfosis.» Pág. 22. y que el manicomio de mujeres en el que ha venido a trabajar es «una miniatura patológica de un país enfermo.» Pág. 65. 

 Basten las tres citas anteriores para mostrar la capacidad expresiva de las imágenes a los que nos tiene acostumbrados Almudena Grandes. Su estilo puede ser un bisturí o una aguja de bordar pero siempre está al servicio de una narración rica y estructurada para atraparnos. 

La trama está construida sobre los pilares de tres voces narrativas: Germán, el psiquiatra que se enfrenta a las directrices de el caudillo de la psiquiatría; Aurora, la megalómana con manía persecutoria y María, una enfermera prodigiosa que sabe a yema de huevo batido con azúcar. Tres voces distintas con sus peculiaridades que nos ofrecen perspectiva diferentes y conjuntos de historias enlazadas que convierten la novela en coral. 

La entrada es magistral. Una música de piano que compite con el Ángelus del manicomio arrastra al protagonista hasta la anciana que la ejecuta y reconoce quién es. Los lectores no lo sabremos hasta la página 54. 

 Poco después, en la 76 otra gran incógnita se abre con estas palabras extraídas de la mente de Aurora: «Este hombre no puede ser español… ellos no me han olvidado, nunca han dejado de perseguirme y han vuelto. Es duro reconocerlo pero, por lo que se ve, sacrificar a mi hija no sirvió de nada.» ¿Por qué sacrificó a su hija esa mujer que experimentó con ella como el doctor Frankenstein con su criatura? ¿Cómo puede ser que esta señora que regala a German una alegría extinta sea un monstruo? Pero otras preguntas se cruzan por la mente del lector: ¿Conseguirá Germán permanecer en España y liberar la psiquiatría de sus caudillos? ¿Su amor por María tendrá un final feliz? Y así vamos leyendo sin tregua, deteniéndonos en momentos en que una comparación, un símbolo, una evocación, una escena, un personaje, un rasgo de carácter o un fragmento de diálogo que nos ponen delante de un espejo, nos hacen sonreír, llorar o reflexionar. 

 No todas las preguntas tienen respuesta simple, pero la novela se cierra bien porque el objetivo no es solventar todas las dudas sino retratar la «España viva y siempre noble» y dejar constancia de que: «El sueño de la razón produce monstruos.»

Sara Mesa (2020) Un amor. Barcelona: Anagrama

    

    Natalia huye de algo más que de la ciudad y busca en el aislamiento de un pueblo algo parecido a una redención o, quizás, el camino de una imperfecta perfección. Me recuerda a algún personaje de Pío Baroja. 

     No lleva brújula, avanza a golpe de instinto y queda atrapada por un amor que la lleva a renunciar a su dignidad y a encerrarse en si misma: el infierno son los otros. Existen amores que, aunque parece que rediman, envenenan 

     ¿Qué la salva? 

     El contacto con una naturaleza en la que, es posible gozar de unos instantes de clarividencia en los que parece que todo tiene un cierto orden, que todo concuerda y que solo faltaba leerlo. La cuestión es encontrar la clave para descifrar el mensaje, saber como se traduce el texto de la vida. Natalia lo encuentra en la cima de una montaña: El Glauco. 

 El estilo depurado y, aunque parezca sencillo, trabajado hasta dar esta impresión, de Sara Mesa nos enseña el camino. 

    El amor y cuidado por la palabras desde siseo, que llega a ser nombre de perro, hasta los oráculos de  Roberta. 

    El uso de comparaciones que pueden parecer tópicas pero que refuerzan la idea de la vida como texto que debe ser interpretado: como si leyese el papel de una obra, como si estuviera    representado una escena, como si se proyectase una película…

 

     Los paralelismos entre los animales y las personas y las analogías como la que subyace en capital erótico. 

     El estilo se funde con el tema: esta es la fuerza de la narrativa de Mesa. 

 Al final, como si descendiéramos de la montaña donde la protagonista ha tenido su revelación nos queda la pregunta de si el infierno está en nuestro interior y quizás sólo el azar —y la buena literatura— pueda esquivarlo. 

Sebastià Perelló (2020) La mar rodona. Barcelona : Club Editor

L'enigma de l'illa, la perfecció extàtica de l'aillament, la plenitud i la presó d'una peixera, la calma i l'opressió: La mar rodona. 

Hi plana el silenci: «un silenci oscat de coses que no vull contar i em cremen la llengua.» Però, ja n'hi ha prou «d'aquesta murga muda.» 

Ha arribat el moment de xerrar, com ho fan les tres veus del relat. 

O, millor dit, és hora d'escriure. 

El primer escenari és una barberia de la postguerra on un nen es prepara per a la vida. 

    «En aquell aiguabarreig d'olor d'arrecerat i família, que tenia no sé què de bravata i vida casolada, en aquella vitrina que era la barberia, vaig aprendre que la vida privada sempre és clandestina.» 

Els mots cauen com la pluja fina fins que ens sentim part d'un món que ha quedat esborrat, però que reviu en un text ben brodat, com en el fragment que segueix, on la paraula justa —metàfora adomida—està fistonejada per una comparació metafòrica creativa. 

    «...la padrina havia tornat de la cuina amb el davantal posat, el batlle mirava en terra, i els altres fitoraven la boca de la mare com si parlar fos un exercici difícil d'acrobàcia.» Pàg. 118. 

Possiblement del ll. vg. *fīctōria, der. de fictus ‘fix, clavat’ 1a font: 1467femení PESCA.Forca de dues o més dents de ferro que serveix per a pescar. GDLLC

La segona part ens situa als anys 70 en una espardanyeria on un xicotet observa com sembla que el món està donant un tomb com una sindria que rodola pel carrer, però els canvis aparents, l'arribada de gent diferent, les músiques trencadores i l'evolució dels costums i, fins i tot, les lleis més obertes no canvien allò substancial. 

    «...tots plegats ens havíem convertit, amb els anys, en aquestes ombres blanques de calitja, perquè ja només érem evasius, perfils instantanis, mstres en girar cua i aixecar el vol, experts en recular...» 

La veu del tercer narrador és la d'un escriptor i, alhora, personatge de pel·licula: és un porter de nit. Ell sap que els hotels són: cafarnaüms contemporanis, quimeres flotants, fiascos de paradís, microcosmos de culs llogats... i que allí «hi sura tot allò que hauria pogut ésser. Sí, com en una novel·la.» Pàg. 199.

 Ell és un home solitari i atent, també inaccesible, un home que té consciència que escriure és «com rossegar un os.» Per això, no en tindrà prou amb l'espai literari precari d'un hotel especial, i es tancarà amb els seus llibres, no us explico on. Però abans de retirar-se vol deixar dit que l'hospitalitat no és: 

    «aquest feix de bones maneres, aparenta i insulses, d'una farsa, d'un espectacle conforable.És sentir als teus racons més secrets i obscurs la delícia de l'intrús, i tu ja ets tu i la pell del teu antagonista (...) Perquè obres la porta i aquell que ve t'ha de badar els ulls i t'ha de mostrar allò que t'ha passat per alt i que tenies ben a la vista.» Pàg. 242. 

Quan acabo la lectura, una sensació de tancament i, alhora, d'il·luminació m'acompanya.

Julià Guillamon (2020) Les cuques. Barcelona: Anagrama (Edició en format digital)

 La natura i l’art són camins i, alhora, refugis on descansar per continuar endavant. 

Tot sembla canviar, però hi ha llocs on el temps s’atura, perquè han quedat fossilitzats en el record com el camp ple de maduixes del costat d’Arbúcies de la meva joventut d’escolta.

 Les cuques és una col·lecció d’aquests moments. 

 «He passat pel lloc on una de les darreres vegades que vam pujar vam trobar tants carlets. Tenien dies, però no eren corcats. Els vam escaldar i congelat, i mentre anava descongelant un paquet darrere l’altre —tu eres a l’hospital, jo feia guisats...» (83%) 

 El lema inicial extret d’uns versos d' Hijos de la ira de Dàmaso Alonso ja m’havia preparat per a una obra on el dolor es destil·la i, malgrat l’angoixa, no deixa regust amarg. També m’ha invitat a llegir amb atenció i a poc a poc per gaudir de «tantos mundos de mi vida» i de la poètica d’aquesta prosa. 

 Allò que més m’interessa són les descripcions precises i, com sempre en aquest blog, les comparances metafòriques que, aquí, retraten el físic i el caràcter de cuques de tota mena. 

 «L’aranya tigre s’estava quieta, brillant, escamarlada enmig de les canyes, blanca i negra amb algun tros blanc, com si el llapis s’hagués escapat de la ratlla, com passa també a les potes, el front i la panxa dels tigres de debò.» (70%) 

 Les més sorprenents són les imatges que ens connecten amb situacions quotidianes i que fan un efecte de proximitat. 

 «... escarabat d’aigua (Gyrinus natator). Diu que va sempre en colla, però aquest anava tot sol. No parava de fer voltes i més voltes, brillant com una oliva remullada en vermut. »(57%) 

Hi ha tot un munt de termes que m’evoquen uns escenaris comuns: la ràdio de baquelita, el puf, la finestra Gravent, el Chacha-cha, el pijama de can Furest, les antenes dels televisors... 

I, també ,unes referències culturals que m’acosten al món de l’autor i , a vegades, a una particular sornegueria: l’albatros del poema de Baudelaire, la suor de sofre que sembla un Barcelò, el mezcal con gusano que fa pensar en un escriptor com un cogombre petit confitat en suc de vinagre, els escarabats lluents com el color canviant del coll dels coloms que utilitza com a imatge Ibn Hazn... 

Si hi afegim que per primera vegada participo a un club de lectura virtual del Servei de Biblioteques on Julià Guillamon ha fet un magnífic making off de la seva obra, podeu comptar que l’empatia es reforça i l’allunyat crític que coneixia de Barcelona interrompuda se m’humanitza. 

lavanguardia.com/cultura/20200708/482164609282/julia-guillamon-les-cuques-libro-del-dia.html

Recomano llegir  Les cuques en paper per gaudir de les il·lustracions i  participar als clubs de lectura virtuals del Servei de Biblioteques.

https://biblioteques.gencat.cat/ca/el-servei-de-biblioteques/linies-dactivitat/promocio_lectura_cultura/clubs_lectura/clubsvirtuals/

Ali Smith (2019)Tardor. Barcelona: Raig Verd/Llegir en català (Traducció de Dolors Udina) Ilustració de la coberta Núria Solsona i disseny de Tono Cristòfol. Introducció de Víctor García Tur

M'atrau la portada d'aire oriental amb la silueta vermella d'uns arbres. Girant pàgina, m’agrada el full negre amb un trau rodó que posa la lupa en un detall de branques fosques i el pròleg que amplifica el títol consagrant la primavera de l'hivern.

Era tot un repte substituir la coberta de l'edició anglesa que, com totes les de la tetralogia, està signada per David Hockney, que tan bé lliga amb l'ambient artístic que impregna la novel·la. Però la portada de Núria Solsona s'adapta com un guant a l'Elisabeth, la protagonista professora d'art, mentre que la de l'edició anglesa fa més per al seu amic Daniel i, potser, per a la mare. 

 La coberta que tinc entre mans és etèria i lleu amb la força de la flama encesa. De fet, com l'escriptura d’Ali Smith que diu molt amb poc i que està plena de ressons. És digne embolcall d'una novel.la artística i política, realista i experimental, enginyosa i universal. 

 El text comença amb una picada d'ullet a Dickens «Era el pitjor dels temps...» i continua barrejant art pop i surrealisme. 

Tan aviat em sembla que em trobo amb Odisseu despertant-se nu a la platja a punt de trobar Nausica, com en un bosc de Somni d'una nit d'estiu o de La mort i la primavera. 

 «Sí, amb una rotllana de noies a seu voltant, totes fent una dansa sinuosa que sembla grega... Això no està bé. La seva nuesa.» Pàg. 24. 

 «Però just quan l'home del fusell està a punt de disparar, la persona vestida d'arbre es transforma davant els ulls del fuseller en un arbre de debò, un arbre gegantí, un freixe daurat magnífic que agita al vent les seves fulles hipnotitzadores.» Pàg. 124. 

 La força de les imatges que es van trenant al llarg de l'escriptura xucla com la il·lustració de la coberta. 

La cara com una màscara de goma que sembla que s'empassi els qui ja no viuen plenament acaba amb una descripció de la sensació de vergonya magistral: 

 «L'Elisabeth estava avergonyida. És moria de vergonya. Era com si la sola idea de la vergonya hagués obert la boca i se l'hagués empassat sencera com la pell de goma de les persones velles.» Pàg. 59. 

 Destaquen les imatges artístiques, explicades amb paraules, que perduren i deixen testimoni de totes les èpoques que han estat temps millors i pitjors, moments on les dones han trencat sostres invisibles, moments en que una Europa unida i solidària potser era possible, moments de guerra i de revoltes, moments de pintures i de reivindicacions. 

 «Quan passa per davant de la casa que té les paraules GO i HOME encara escrites a la façana, veu que sota d'això algú ha afegit amb diversos color brillants: JA SOM A CASA, GRÀCIES, i hi ha pintat un arbre al costat i una filera de flors de vermell intens a sota.» Pàg. 134.

 Aquest visió porta la protagonista a pensar en un quadre i a reflexionar sobre el llenguatge dels colors: per a ella és un moment d’epifania. Així queden units l'art i la realitat del racisme: de gairell.

Pauline Boty, Amb amor a Jean-Paul Belmondo

Però la constel·lació de metàfores recurrent és la de la natura tardoral que fa de marc a les angoixes de la protagonista que va per la vida en el pitjor dels temps. Un temps en el qual les concertines creixen al costat del cerfull i els turistes prenen el sol a les platges on arriben sense vida o nusos els moderns odisseus. 

 Això sí, sempre ens quedaran, les paraules, l'art i la rosa: 

 «Els arbres deixen al descobert la seva estructura. L'aire fa olor de foc. Totes les ànimes han sortit a buscar el seu botí. Però hi ha roses, encara hi ha roses. A la humitat i el fred, en un matoll que sembla ja acabat, encara hi ha una rosa oberta. I quin color que té, mireu.» Pàg.233.

Forma i contingut dialoguen a l’edició de Raig Verd.