TOTES LES ENTRADES

diumenge, 17 de maig del 2026

Elisenda Solsona (2025) Mamalia. Barcelona: Males Herbes



Llibre fosc.

Llegit en dies d'hivern amb pluja i vent, em va semblar que notava el gust de cendra, l'olor de sofre i la manca d'oxigen del planeta de Mamalia. 

El món que acabo de deixar al tancar el llibre és el nostre en una altra dimensió: Elisenda Solsona ens obliga de passar pels forats de cuc que calguin per anar endavant i enrere en el temps. Des d'una societat on parir és un privilegi, a una altra on unes dones neandertals són explotades com a ventres de lloguer. El paral·lelisme amb l'actualitat és evident i la perspectiva que s'albira de la nostra societat, de les més negres.

Alló que més m'ha interessat és la recerca dels records d'infantesa que marquen la nostra identitat, no només la part que es converteix en un thriler detectivesc on les pistes es van encadenant fins arribar a l'objectiu final i que mou la intriga; sinó l'anàlisi psicològica dels personatges amb noms pròpis, la percepció viva dels sentiments i de les emocions, sobretot, les que desperten les olors.

«Engendrar la culpa com si fos una llavor plantada al mig del cervell, inserida ben bé al fons amb el polze. A la força. P. 95.

«Vaig notar l'olor d'humitat de que tant parlava la Sara. Era una olor que se't filtrava renovada pels porus i et feia sentir, no ho sé, més calmada, potser? La pell destensada, suau. Els pulmons desenganxant-se.» P. 55.

I, quan l'estil de frase curta que va per feina es demora una mica, em fa gaudir.

Per altra banda, el laberint d'instal·lacions sanitàries soterrades, coves, passadissos i ascensors acompleixen la seva funció simbòlica  d'ofegar a qui si perd, però jo he tingut ganes d'escapar-me'n abans d'hora. 

L'instint de la pervivència com a espècie que ens porta a reproduir-nos s'està extingint i, només pot ser substituït per una tornada a les arrels i per la creació. L'art dona sentit a la vida i es converteix en una cova-casa, on passar l'hivern que sembla que no s'acabarà mai.

«L'habitació dels mals endreços on m'imaginava la llum del capvespre il·luminant un bressol la convertiríem en despatx. I hi escriuria la seva primera novel·la de terror. I també faríem el nostre primer còmic.» P. 261.

De moment, un llibre de terror s'ha publicat amb èxit i fins i tot s'ha traduït al castellà amb una coberta més lluminosa amb algunes de les peces-pistes que porten a descobrir l'origen de la protagonista.







 

divendres, 8 de maig del 2026

Jardines. Revista Litoral n. 278. Revista de poesía, arte y pensamiento. Director: Lorenzo Saval. Málaga: Revista Litoral S.A.


Me reencontré con la revista LITORAL en la feria del libro de Alcalá de Henares, justo después de pasear por los jardines de Aranjuez  

Hay casualidades que tienen sentido y he celebrado la coincidencia pasando dos semanas seducida por cómo en sus páginas las artes visuales y las literarias entran en simbiosis para proyectar belleza en el pensamiento. 

Si construir un jardín es más placentero que contemplar el edén, si es cierto que un jardín al lado de una biblioteca nos colma de bienestar, si es mejor aprender a hacer florecer el alma que esperar a que alguien nos traiga flores, también lo es que jardineras y escritoras «bebemos de las mismas fuentes subterráneas y profundas de la tierra.»


Jardines, como cada entrega de LITORAL, no se agota en una sola lectura: es una obra de arte a la que se regresa para reencontrar un placer a la vez estético e intelectual.





diumenge, 26 d’abril del 2026

Monika Maron (2025) Animal Trist. Traducció de Carlota Gurt. Barcelona: Club Editor


La qualitat de Club Editor no em defrauda, però em pot deixar freda. 

Vaig començar entusiasmada amb la potent veu narrativa, amb el branquiosaure tan monumental com l’animalitat de la protagonista, amb les vivències d’un amour fou i, sobretot, amb un retrat íntim de l’Alemanya dividida. 

Per què em vaig anar refredant? 
Per la repetició de gelosies i despropòsits? 
Per la veu en primera persona que de tant peculiar embafa? 

Més aviat perquè no he sabut trobar coherència en la construcció del món simbòlic, les imatges i el títol. 

No em puc estar de pensar que el subtema del caos de les ciutats enfront la natura està agafat pels pèls, que no sé si hi ha tristesa després del coit, però que hagués preferit un títol més desmesurat. Un títol que em permetés jugar sense trampes amb una veu narradora que no és de fiar i que no vol confessar-se si ha liquidat el seu amor com un si fos un branquiosaure que trepitja una formiga. 

 Això sí, trist.

dimarts, 7 d’abril del 2026

Alicia Kopf (2016) Germà de gel. Barcelona: L'altra editorial. Premi Documenta 2015



Calia que Germa de gel tragués el nas a Temps de metàfora.

No hi havia parat esment fins que vaig llegir Curs de prosa on Vicenç Pagès en parla en termes que em van fer còrrer a buscar-lo. El vaig llegir primer amb suspicàcia i, després, amb delectació.

Germà de gel m'ha fet entrar al seu món a poc a poc, com el fred que es va apoderant de tu fins i que et crema sense adonar-te'n. Cal deixar-se aconduir pels fils subtils que texeixen l'al·legoria que l'obra construeix: deixar-s'hi atrapar.

https://www.guggenheim-bilbao.eus/aprende/mundo-escolar/guias-para-educadores/mama

En veurem uns quants fils que van fent xarxa per a buscar:

«l'orígen d'una veu i d'una mirada pròpies»

Islàndia entre dos continents ≈ fills entre pare i mare.

Casa i sentit literal ≈ àncora

Autisme≈gel

Buscar el nord, el pol ≈ Symsònia-Hiperbòria o lloc de gir entre terra i cel.

Perquè el que realment importa no són les grans gestes del alpinistes sinò:

«una épica d'un mateix i d'una idea (...) l'èpica de seguir al lloc on som i aguantar el paper que ens ha assignat la vida». 

L'épica dels artistes i l'èpica de les cuidadores anònimes.

Calen metàfores per sentir la magnitut d'aquestes gestes que passen desapercebudes i l'autora les troba als cims gelats de les muntanyes.  Potser  l'art conceptual té alguna cosa a veure en aquesta recerca.

M'agradaria parlar amb Imma Àvalos Marquès que sota l'escut d'Alicia Kopf se'ns dirigeix en primera persona. Li preguntaria com s'ho va fer per mostrar-se tant i per què enten com a arrogància utilitzar una veu narrativa omniscient. 

Em conformo amb una explicació on voldria furgar:

˝«.. no tinc el poder d'un narrador omniscient, només sóc un observador parcial que intueix.»

Sigui com sigui, el que és cert és que ha aconseguit  trencat el gel.











dijous, 26 de març del 2026

Ito Ogawa (2016) La papereria Tsubaki. Barcelona: Navona. Traducció de Judith Rodríguez Vallverdú



La papereria Tsubaki sembla un d'aquells llocs que et fan sentir com a casa. La mateixa sensació produeix llegir aquest llibre.

La llibreria està enclavada a la part elevada de Kamakura entre mig de temples i és un lloc ben especial. L'àvia de la protagonista va contribuir a que fos així. Allí la neta que havia fugit a l'estranger hi retroba «no només la tranquil.litat característica dels pobles recòndits» o la veu de la veïna que llisca «sobre el vent com una planxa de surf» sinó també una camèlia que l'acull i una estela epistolar que li mostra el camí professional cap a l'escriptura que la seva antecessora li va ensenyar disciplinadament. 

La nena dels coloms, la protagonista Poppo, ja no és una nena, és una jove que evoluciona fins a acceptar el llegat de l'àvia com una llavor que ha arrelat i que comença a donar fruit. 

Poppo ho reconeix quan el ritual de preparació de la tinta la porta a una mena d'epifania:

«...la consciència se'm diluïa, no, sinó que méss aviat em retreia pas a pas cap a un indret fosc i profond, un pou sense fons, on estava a punt de desaparèixer. Em va faltar ben poc per entrar en trànsit.»

A partir d'aleshores, comença un camí de perfecció que la porta a professionalitzar-se com a escriptora d'unes cartes que són una obra d'art tant en la forma com en el fons. Cada element: paper, tinta, tipus de pinzell, ploma, boligraf..., sobre, segell, caràcter de lletre, contingut, estil i fòrmules del text... Tot ha de contribuir per aconseguir la millor manera d'expressar el missatge que el client o clienta li ha encomanat. 

El paper «tenia un tacte tant agradable com quan acaronem el llom a un grat de raça.»

A partir d'aquí paralelamemt a l'evolució de la personalitat i de la vida privada de la protagonista que no desvetllaré, trobem una petita guia per conrear el gènere epistolar:

«Les cartes han d'evitar que el destinatari s'incomodi.»

«Si l'anvers del sobre constitueix el rostre de la carta podríem dir que el segell n'és el pintallavis.»

Tot un elogi a la comunicació escrita íntima de la correspondència personal en vies d'extinció.

Per acabar faig meves les paraules de la protagonista:

«A mi també m'agradaria marxar d'aquest món acompanyada de les paraules que la persona que he estimat m'hagués dedicat al llarg de tota una vida.»

Un llibre que tanques amb un somriue als llavis i amb el cor en pau.


dimecres, 18 de març del 2026

Theodor Kallifatides (2024) Una pau cruel. Traducció del suec de Carolina Moreno Tena. Barcelona: Galàxia Gutenberg



La guerra civil grega, tot seguit de la II Guerra Mundial, ha passat desapercebuda. Parteix el segle XX i prefigura la guerra freda. Y com totes les guerres, posa en evidència la misèria del gènere humà.

Kallifatides en dona fe i aconsegueix que sota l'horror s'hi endevini una humanitat que conforta i acompanya. Part d'aquest efecte es deu a adoptar la mirada d'un nen que es va fent home. De pas, retrata un taranna sornaguer que amaga el sentiment de la compassió, una manera de posar-se de perfil amb dignitat, un fer-se a un mateix sense esgarrips i, sobretot, una joia de viure malgrat tot: l'essència de l'ànima grega.

«El destí de Grècia era capritxòs. De vegades has de ser solidari, d'altres indiferent, de vegades has de fingir i d'altres t'has de poder doblegar per no trencar-te.»

Em costa d'imaginar com s'adapta aquest caràcter a l'idioma suec que l'autor adopta en emigar, però fins i tot traduit al català ens arriba el caliu de la prosa sentenciosa i expeditiva de Kallifatides.

«la febre migratòria és tan contagiosa com el virus de la grip de Hong Kong.»

«...l'amistat entre homes té un grau de compromís tal que t'has d'emborratxar per complaure als altres.»

«El sol transforma la vida en un miratge que et mires des de lluny»

«...sobre la sorra no es pot constuir res i cap escriptura hi roman.»

Però, també hi ha poesia en les descripcions d'entorns naturals i de paratges que s'ha fet seus i que ens queden gravants a la memòria. 

«Els cargols sortien seguint la petjada de la pluja. Flanejaven amb la casa a l'esquena, es movien a poc a poc, amb compte, deixant una emprenta nítida al seu pas. Com la vida, d'altra banda.»

«...un americà negre feia crol amb moviments bells i pausats. El cap emergia i se submergia com si el mar fos una frase i ell fos el punt.»

Fins que al final els dolors i els plaers de la vida queden sintetitzats en  una música ancestral: un cant rebètic com el de Rosa Eskenazy.

«Tenia una veu profunda que pujava des del terra on reposava els seus peus amples de pagesa, els malucs es bellugaven a poc a poc com si seguissin les elevacions internes de la Terra i mantenia els braços encreuats sobre els pits pesants com si estigués inclinada endavant a la barana d'un balcó. Aquella veu brillant i clara com l'aigua que no era reflex de res —la veu era el món— els assetjava a tots. Fins i tot els oficials americans i les seves dones van abaixar la veu.»

dilluns, 2 de març del 2026

Julian Barnes (2026) Despedidas. Barcelona: Anagrama (Panorama de narrativas) Traducción de Jaime Zulaika


«Tensar el cable del recuerdo» es una de las tareas de quien escribe. Así fue antes de Proust y así será después de Barnes. Pero, en el caso de este último, la tensión viene acompañada de una paradójica distancia irónica. 

«...los recuerdos se despliegan ahora ante él como estos pedacitos de papel que, a la manera tradicional japonesa, se despliegan al sumergirlos en agua y se convierten en flores.»

Una imagen un tanto naive que nos remite a la artificiosidad acartonada de los recuerdos recuperados de forma espontánea o condicionada. 

Quien escribe, además, tiene las mañas de  un vampiro que se nutre de la sangre de sus víctimas, aunque, en ocasiones, alguien le ofrece voluntariamente una historia real que juzga que es digna de ser contada. Pero... «Esto no funciona así», dice Barnes. Estoy de acuerdo  porque:

«Yo escribo sobre todo ficción, lo cual requiere que la vida se someta a un lento compostaje para convertirse en material utilizable, y en ese primer momento no tengo idea de qué podrá transformarse o no en potencial narrativo.»

Seguidamente nos habla de paradójica historia de Stephen y Jean que es el núcleo narrativo de esta peculiar despedida. A medida que leo, o mejor dicho converso con el autor, mis recelos sobre la «verdad» de esta historia aumentan; pero esto no me importa en absoluto, incluso me divierte intuir como mueve los hilos el hábil recreador de recuerdos. 

«la vida y la memoria pueden ser muy... quijotescas, ¿no crees?» 

Sí, lo creo, porque lo que deseo es que continue la conversación con el narrador y que juntos observemos y reflexionemos. 

Nunca había tenido tu mano en mi antebrazo, nunca me habías pedido que no dejara de mirarte-leerte. Sí, parece una despedida, aunque el uso del plural en el título me hace pensar que quizá este libro que tengo entre las manos no sea más que uno de los pedacitos de papel que se convierten en flores y que otro le seguirá.