dilluns, 27 de juny de 2022

Antònia Vicens (1968) 39º a l’ombra. Barcelona: Editorial Selecta. Premi Sant Jordi 1967


Anys 60 del segle XX o primer quart del XXI? 

Sembla que no hagi passat el temps: calor i cobdícia. 

No parlaré del gairebé gènere de literatura turística, ja ho he fet en altres entrades con la dedicada a Una família o a Rabia. Tampoc diré res dels premis que ha rebut l’obra de n’Antonia Vicens. La primera edició d’aquest llibre ha estat regal d’un amic que sap que m’agraden les metàfores i això serà el que m’entretingui. 

L'escriptora fa servir molt el trop i amb intenció. A vegades com a mitjà per individualitzar els personatges comparant-los amb elements de la natura: un és «alt i revingut com una fortalesa, colrat com un terrós... » i d’altres tenen «ulls d’escórpora» o de mosques bellugadisses. Més original és l’ús de metàfores lexicalitzades del llenguatge popular com «caminar atropellat, com si tingués un motoret» o anar «feixuc de carpetes». 

I més interessant encara, la manera de mostrar els estats d’ànim: «Una bavarada de soledat com un glop d’aigua de mar, salada i bruta.» 186. 

M’aturo en un fragment on la veu de la Maria sembla la de l’autora: «Jo sent moltes coses per aquí dins i veig cines per sa paret. De vegades veig això que jo escric posat en lletres de colors per ses voreres de ses carreteres. I sa gent s’atura a llegir-ho, i llavors ja ho és, feliç». P. 17. 

La imaginació com una pel·lícula projectada al llarg d’un camí, les imatges que ens acompanyen al llarg de la vida i la fan més lleugera com la tirallonga de vides que recull aquesta novel·la coral. La imaginació recrea el paisatge amb verbs, adjectius, o complements del nom que es transformen en colors per pintar una realitat de ficció amb més sentit que la de cada dia. 

Amb el vent, «els estels semblaven gronxar-se en el cel de betum». A l’alba, les cases eren «cluques, endormiscades, grisenques, geperudes», la llum del matí «dibuixava plomes de gallina damunt el llençol». Els núvols es converteixen en «borrallons de llana pel cel d’espígol» o «en gorres d’estam blanques i color canyella» mentre que la mar pot ser «grisa i estreta com una veta de posar als doblecs de les faldes». Elements domèstics, rurals i del món de la costura es projecten en el film que Vicens comparteix amb qui llegeix. 

Fins i tot la música pot pintar-se per obra i gràcia de l'escriptura: «Les notes corrien amb animació per damunt de les cadires apilades, per damunt les taules atapeïdes, per les rajoles, fent regalons en el serradís que la madona remolcava amb l’escombra, vagament.» Pàg. 142. 

Aquestes pinzellades d’imatges es situen sovint, com aquest fragment, al principi o al final de les escenes i les tenyeixen d’una lluminositat especial. Per cert, la llum és ben present al llarg de la novel·la on trobem moltes metàfores dedicades al sol i, sobretot, a la lluna:. «...m’agradava la platja els vespres, les ones dringant contra les roques, plenes de llengua de lluna, d’ulls de lluna, de moc de lluna.» P. 53. Aquí l’enumeració s’acaba amb un element inesperat i a mesura que avança el text les analogies ens sorprendran més i la lluna serà: un ull estràbic, una boca oberta mal assaciada, un all o el perfil del senyor Binimelis, en un tancament d’escena sensacional. 

De tota manera on més es veu aquesta evolució de l’estil és en el tractament de les muntanyes que al principi «pareixen llum» i estan plenes de matisos agradosos. Cap al final ens adonem del canvi de perspectiva ja que imatges surrealistes amb tocs d’art pop ens posen en estat d’alerta: «Les muntanyes eren de cendra banyada, amb llenques d’albergínia; el cel, estibat de peixos blancs i blaus.» Pàg. 222. Una mica més endavant es convertiran en «caramull de vòmits» o en «ona de mar petrificada» quan els llampecs son «esclats de suc de tomàtiga i de prona.» 

La depressió de la protagonista es manifesta en la percepció del paisatge seguint la petja del romanticisme i superant-ne el tòpic. El tema i la denúncia del text es fan evidents i les metàfores es converteixen en carn del relat. 

«Pel cel de canyella i plom, tisores i didals, capses de cigars, bragues de randa, lletres de canvi (...) Al fons les muntanyes grisenques, amb qualque grum d’espícies.» (Pàg. 275) 

 Art fet de llum i color, tradició i modernitat, canvi i essència.



dimarts, 21 de juny de 2022

Teresa Lanceta (2022) Teixir com a codi obert. MACBA del 8/4 al 11/9. Visita guiada per a Núvol de Cristina Bonet el 15 de juny.

Carrer Hospital 56

Pintar teixint?

Alguna cosa més. Els materials: llana, cotó i roba reciclada crean formes acolorides i textures insospitades que vindria de gust tocar. No és permès, però la força dels tapissos es va assimilant com si et vestissis amb una roba que t'escau. 


Plaça Reial

Em vaig la il·lusió que les teles que teixeix Teresa Lanceta hagin estat filades per a mi. És una sensació entre infantil i onírica que potser té a veure amb l'estat de nirvana que l'artista assoleix tot treballant: els moviments repetitius generen un estat d'ànim especial. 

Però aquest estat hipnòtic no exclou la reflexió artística i social: l'artesania és un punt de partida per a l'artista que crea i recrea.

Diàleg entre l'artesania de les dones de l'Atlas i dues obres de Teresa Lanceta.


No trobarem els darreres dels tapissos curosos de les artesanes sinó alguns fils deixats anar o un tros de roba que penja. El revés dels seus treballs també té un codi binari que impacta estèticament i que la disposició de l'exposició permet contemplar.


El revés i el dret,
la diagonal i el rectangle,
el blanc, el vermell i el negre,
els retalls recosits
d'un barri sovint estigmatitzat.

M'atrauen els fils que uneixen, els repunts de colors que enganxen pedaços o que es perfilen en una tela.




No son culcusits sinó ponts i m'evoquen els draps on les àvies conservaven les mostres dels punts basics que havien après a costura. 


  

Els punts d'unió formen xarxa i així s'entenen les obres d'autoria compartida i el treball social de l'artista.



Teresa Lanceta furga en dues de les ànimes del Raval: la que va dels oficis a l'art i la que, per dir-ho amb el nom del carrer on ella i jo vam viure, té per divisa l'hospitalitat. 






diumenge, 22 de maig de 2022

Milo Manara (2021). Caravaggio. Barcelona: Norma Editorial

 


Se trata nada más y nada menos de la reedición completa en blanco y negro de toda la serie de la magistral biografía ilustrada del pintor barroco que Milo Manara recrea. 

No destacan solo las escenas eróticas sino que alcanzan protagonismo las reproducciones de pinturas célebres y el tratamiento de los escenarios: los interiores sean bodegas o cárceles me recuerdan los gravados de Piranesi 

                                              De los exteriores me quedo con las marinas.

Ambas imágenes podrían ilustrar la antítesis barroca de opresión y libertad. 

¡Para disfrutar!


dijous, 12 de maig de 2022

Sebastià Alzamora (2022). Ràbia. Barcelona: Proa


Fa rumiar i que el temps voli. Just el que l’autor demana a un llibre: entreteniment i pensament.

A més a més, commou. 

La ràbia que fa insultar, depredar i matar està latent a les entranyes de cadascú de la mateixa manera que sota el paisatge maltractat durant generacions que han contaminat coves i dolls fins enverinar la terra, la mar i l’aire. 

De l’anècdota colpidora de l’enverinament de la gossa fins a la reflexió generalitzadora: sota la prosa literària d’Alzamora aflora la reflexió de l’articulista de diari. 

 «Generacions d’illencs crescudes dins el fracàs i l’abandonament escolar, mig any fent feines mal pagades i l’altre mig a l’atur, dins el bar o davant la pantalla, obesos, ignorant, primaris, drogats alcoholitzats, una massa humana reduïda a les seves funcions corporals i a la satisfacció d’unes poques necessitats sobrevingudes.» 

Però a mi m’interessen aspectes més literaris, com la descripció psicològica de la gossa i dels personatges principals fetes a miques i de forma dinàmica, com si una càmera de tràiler ens guiés.

«Aleshores Na Taylor se li va acostar i li va fregar el cap als genolls, com solia fer quan na Bali reia. A Na Taylor li agradava el riure de na Bali, que era un riure fresc, i li agradava que hi hagués alegria al seu voltant, i ho agraïa fregant el caparrot per les cames i els genolls de les persones» 

També els passejos plens de simbolismes i reflexions. 

«Li explicava aquestes coses a na Taylor. Li solia parlar mentre caminàvem i ella m’escoltava amb els ulls ben oberts i la llengua a fora, amb una atenció que ara, quan ho recordo, no estic segur que em mereixés» 

Les frases llargues que furguen per trobar sentit al no sentit de la mort gratuïta que igualen el dol per un animal i una persona sense defugir la compassió per víctimes i botxins. Especialment els paràgrafs dedicats a l’assassinat de Caminada amb l’analogia entre els primers passos d’un infant i els últims de la víctima. 

Els apunts impressionistes de la llum, l’ambient, les olors i la música que actua com a teló de fons i potencia la vivència de les escenes com l'evocació de la Sacre melodie de Gabrieli. 

«La llum que minvava, com la llum del capaltard, feia adquirir a les coses un perfil desdibuixat que les tornava més amables.» 

En fi, la capacitat d’anar més enllà utilitzant una de les millors eines per fer-ho: la metàfora i els símbols que impregnen el text com quan les cavernes de l’antiga estructura militar es converteixen en un atzucac d’on aconsegueix sortir el protagonista. 
 
Una nouvelle que es fa curta.

dimecres, 4 de maig de 2022

Margarida Aritzeta (2022). Encara hi ha flors. Barcelona: Capital Books


Em calia saber la història del Kàputx, personatge secundari de les novel·les de la sèrie de Mina Fuster de Margarita Aritzeta, i anomenat així pel mestre de periodistes Rysszard Kaputxscisnski (1932-2007). Em calia per acabar-me de convertir en fan del Kàputx. 

Som davant d’una novel·la de gènere negre i les dues citacions inicials ja creen el clima apropiat: la primera de Pedro Pàramo —Vine a Comala porque me dijeron que acá vivía mi padre.—em porta al submón dels apareguts i d’ultratomba, a la denuncia social i a saber que la recerca del pare que és motor de la novel·la de Rulfo, és un dels fils que mou al protagonista. 

L’altre text escollit com a lema —els quatre últims versos del fragment que adjunto—de Guillem d’Efak, poeta i cantautor, em parla de resistència i a la tirania, amb cançons que recordo com Totes les flors i Son Coletes amb paraules xifrades per burlar la censura. 

...Avui no hauria 
d’haver pujat a Son Coletes. 
La sang vessada 
no va trobar rost. 
Avui ja és ben seca, 
demà serà pols. 
Sí. També direm 
que es indecent 
fer versos i 
covard. 

L’obertura de la novel·la recrea l’ambient fosc i tempestuós propi del gènere i dos fils temporals es comencen a trenar. El narrador del primer és el protagonista que queda confinat per la pandèmia el març de 2020 a La Malvasia, una finca de la conca del Gaia on ha estat cridat per la Sílvia, la nova propietària d’una casa fantasmal en procés de rehabilitació com a allotjament rural. La Sílvia que és arquitecte i té visió comercial encarrega al periodista Kàputx bastir una història i una ruta de bandolers que posi la cirereta al combinat turístic. Això farà que el protagonista furgui en el passat col·lectiu a l’hora que ho fa en el personal. 

D’aquesta vessant íntima s’encarrega l’altre fil narratiu en tercera persona que va repuntejant el text i narra el període de la vida que el Kàputx adolescent va passar amb l’àvia al poble sense nom a prop de Santes Creus on s’ubica la finca La Malvasia. 

El personatge del periodista, que ja tenia els seus clarobscurs, adquireix més profunditat psicològica. M’interessen especialment els fets del passat que es recorden i que no s’interpreten fins que han passat molts anys, la recerca del pare, les veritats a mitges i, sobretot, la impossibilitat de saber-ho tot. Com bé diu el leitmotiv principal: Només els morts saben dels morts. 

En els textos de Margarida Aritzeta sempre hi passen moltes coses i així és aquí, però també i ha unes maneres de dir que porten la marca de l’autora que escriu novel·la de gènere però que, per damunt de tot, fa literatura: la cura en escollir la manera de parlar de cada personatge, un llenguatge que va per feina, les descripcions de la natura, la relació amb totes les arts en especial la música, la reflexió sobre la pròpia obra junt amb la relació amb altres textos literaris i, sobretot, la consciència social. 

És un plaer sentir la parla de la meva àvia rediviva en la veu de la Cinta: 

Però ell me va dir, seu una mica, i ho em vaig tornar a asseure al cotxe amb la porta oberta, que ja se sentien les aulors dels dinars que feien a les cases, i allà em van tenir per dî’m el nom de tots los germans... P. 184. 

M’engresca trobar fragments expeditius amb metàfores contundents. 

Segons els retalls de premsa, durant any i mig els Arcàngels van córrer pels carrers i les cases, pels camins, pels barris, com un núvol de llagosta, i van podrir tot el que van tocar. Si algú els plantava cara tastava la faca directa al ventre i ja havia begut oli. P. 41. 

Reconec camps i serralades, edificis i racons com el claustre vell o l’albereda de Santes Creus i em complau sentir el text com a part d’un paisatge i d’una tradició literària compartida. 

La tragèdia grega, aquesta és la clau. Tornar al clàssics, plens de deús que es transformen en oca o en vent, amb un barquer que si li dones una moneda et passa a l’altra banda del riu dels difunts, obrir ulls i orelles. Escoltar els morts. P. 96. 

Sento alhora els plaer de la música –en aquest cas la primera variació Goldberg– i els d’una copa de vi. 
 
Faig volar la imaginació com l’intèrpret de Bach fa lliscar els dits per les tecles del piano i me’ls represento al mateix lloc on soc ara amb una copa als dits i les seves veus s’alcen... P. 26. 

Em fascina com al Kàputx: assistir a la descoberta de diverses capes del passat, ja sigui observant la superposició dels sediments a la terra, els dipòsits fòssils en una peça d’ambre o el pas del temps en una capsa de fotografies. P. 171. 

I, per damunt de tot, em conforta aquest pensament: fins i tot en moments de sang vessada, encara hi ha flors.

dijous, 28 d’abril de 2022

Maria Climent (2020). Gina. Barcelona: l’altra editorial




Una injecció d’optimisme i d’esperit de superació que evita caure en receptari d’autoajuda. Afortunadament la força del llenguatge i la combinació de fets com: diagnosi d’esclerosi múltiple, atracció lèsbica, voluntat de ser mare o inseminació en soledat m’empenyen la lectura i em fan passar de puntetes sobre coachs i terapeutes. 

Pel que fa a l’estructura, pot semblar desballestada, però les el·lipsis estan calculades: calla si convé a l’interès de la lectura i reprèn el fil quan toca. Encara que, en alguna ocasió, posem per cas en l’enviament conjunt de totes les cartes a l’estimada, no facin per a la mena de lectora que soc: em costa acceptar la relació al llarg del temps amb un personatge que em sembla més imaginat que real. 

El llenguatge és tan viu i fresc que la variant del català propi de les terres de l’Ebre se m’ha contagiat al llarg de la lectura. La naturalitat de la llengua és combina amb un bon ús de les metàfores moltes vegades sorprenents i amb un punt d’humor sigui negre, blanc o color violeta. 

M’agrada la descripció de la flor de la Dama de nit «amb vestit de gala», que la Gina s’arrauleixi com una boleta d’un poquet de Sant Antoni, que l’autodestrucció es faci «durícia», que una família danesa exhali «la mateixa olor que la meva família el dia de Nadal» i que la protagonista, després d’explicar tot el procés d’inseminació, deixi anar que «sempre pensa en la pau mundial per arribar a l’orgasme.» Això, m’ha fet pensar en Permagel on s’utilitzen recursos semblants per parlar de temes similars, encara que els ambients difereixin. 

Ara bé, el que realment m’importa és veure que una fornada de veus noves marca el seu espai i fa literatura.

dimarts, 26 d’abril de 2022

Tina Vallès (2021). Els pòstits del senyor Nohisoc. Il·lustracions de Christian Inaraja. Barcelona: La Galera. Premi Folch i Torres 2020


Una intriga que ens atrapa des del primer moment. 

Com pot escriure NO Hi SOC algú que, si això fos cert, no ho hauria pogut escriure? Qui és aquesta persona misteriosa? Quin ofici més estrany té? 

Quants secrets! 

Totes les preguntes tindran resposta i ens enamorem de la Claudia a mida que es van contestant. Casa seva, la escola, les amigues, la família i el poble es van fent nostres. Alhora descobrim el món de les paraules i els seus plaers també una mica secrets. 

Quan acabem el llibre comprenem que la bona literatura no té límits d’edat.