TOTES LES ENTRADES

dilluns, 6 de febrer de 2023

Ramon Solsona (2022) Temps enrere 3



He deixat dit que Temps enrere és un plaer de text, però cal parlar de la font de gaudi que és la manera de dir. L'estil està cosit a l'argument i ens aferra a la lectura de manera decisiva.

Estem davant d'una prosa que és respira, cosa que l'autor sap tan bé com la tante Geneviève que va ensenyar francès a l'Elvira. L'escriptura de Ramon Solsona fa  fluir el text amb oracions i paràgrafs molt ben estructurats i cadenciosos. Fixem-nos com ho aconsegueix amb enumeracions i una adjectivació ben triada: 

«Eren atrevits, ambiciosos, tossuts, uns il·luminats que acoblaven una manera de viure frugal al ritme dels ceps i al treball silenciós del vi. Abans d'elaborar-ne de nous, feien mil cupatges, provaven, donaven a degustar i prenen infinitat de notes fins a estar ben segurs. » 

És un llenguatge amb ritme, que va al gra i que integra els diàlegs entre claudàtors de manera que donen dinamisme a la prosa amb el canvi de registre que comportin. Com a mostra veiem  les expressions col·loquials posades en boca de les dones i que seran determinants per un canvi de gir argumental.

«[Dona casada treballs de criada]» 
«[Quan sortiu de l'església, el teu cos ja no serà teu]
«[O per la porta falsa o res.]» 

Les escenes eròtiques són un bon exemple d'aquesta naturalitat que coincideix amb com entenen el sexe els protagonistes: 

«És reia de la gent que deia que les relacions sexuals s'acabaven convertint en una rutina i que s'havia d'atiar la passió amb fantasia i romanticisme. No estaven per romanços, eren directes, no necessitaven acudir a la consulta d'un sexòleg.» 

Són d'antologia tant la primera vegada del Tomàs, que té com a pròleg una erecció mineral, com el primer orgasme de l'Elvira que s'esbadellava tota... 

No estar per romanços no vol dir que no s'hagi treballat el text, sinó que aquest ens xucla sense esforç amb una gran riquesa lèxica, de registres i variants que també és part del tema perquè les expressions són l'entranya de les llengües i l'especialitat de l'Elvira. 

Així,  l'escena que descriu i evoca la sensació de trepitjar el raïm, és plena de paraules que per elles mateixes recreen un món: piure brisa, rapa..

Per altra banda, les descripcions del paisatge agafen valor simbòlic com el plor de la vinya, o la visió del Montsant canviant i enmig de la boira que torna a ser utilitzada en un moment culminant per la protagonista: 

«Llavors, com aquelles ventades que s'emportin les boires de cop i volta i se t'apareix el Montsant net i lluent com si l'haguessin rentat, ho vaig veure tot ben clar... què fots, Elvira? »  

I, imperceptiblement, una sèrie d'analogies configuren la xarxa de metàfores predominant a Temps enrere i ens diuen que el vi és l'essència del territori, que el bon amor és com el bon vi i que el cicle agrari, amb els rituals que l'acompanyin, és com la vida.

«Fer vaig veure consistia a introduir el territori a la copa.» 

«El pare s'havia emmotllat a un paisatge que s'havia anat domant pedra a pedra, bancal a bancal. La cadena de mans anònimes havia espedregat coster impossibles per plantar-hi vinyes heroiques.» 649 

«el cau del silenci, que era com anomenaven la zona de quietud, amb una penombra i una frescor com de cripta d'església.» Pàg. 25 

«Al fons, el vi també era una religió que tenia dogmes de fe, heretgies, misteris manaments... litúrgies també importants com el ritu d'ulls, nas i boca. Pàg. 37. 103 «el vincle d'un amor que no era ardent com quan es coneguessin, sinó més madur, reposat com el vi que va prenent cos a poc a poc al fons del celler.» 44 



És moment de tornar a fer una ullada a la coberta del llibre, anar a buscar una copa per llençar-la del bon vi i brindar per la joia de viure arrelatats a una terra de la qual Ramon Solsona ens mostra l'ànima.







Ramon Solsona (2022) Temps enrere. Barcelona: Proa (2)



Obrim el llibre i el sumari ens informa que llegirem sis capítols que porten per títol dos noms que s'alternen: Tomàs i Elvira. Pensem: ja tenim els protagonistes i dues perspectives d´una mateixa història. Al costat dels noms hi ha unes dates que ens indiquin que l´acció comença el 2015 i sacaba al 1945. Aquí hi ha la raó del títol. 

Tot seguit trobem la dedicatòria « A Roser Vernet, adalil del projecte literari Priorat en persona» i entenem que l'autor ha format part de l'acció a favor del territori i de la literatura que impulsa la Vernet i que la novel·la s ha covat al Priorat. Tot plegat ens situa en l'òrbita de la il·lustració de la coberta. 

L'últim paratext és el relat de Julio Cortázar «Instruccions per pujar una escala al revés». Ens atrau la perspectiva que assolirem, però quedem advertits que «és fàcil ensopegar i caure». Ens fem preguntes. Com s'ho farà l'autor per licitar sense fer tentines? Com mantindrà la intriga? Com aconseguirà incitar-nos a continuar llegint? 

Doncs, sembrant i desvetllant incògnites. 

De la mateixa manera que, al principi de la novel·la, assistim a la presentació d'un nou vi amb una mena de striptease de l'ampolla, Tomàs reviu una història oculta com si l'anés despullant, i això ens farà d'esquer i  personatges com Jean-Paul o la senyora Forrellad es construeixen paulatinament despertant incògnites. 

No ens perdem en cap moment. La veu narradora domina les situacions i en tercera persona és focalitza els protagonistes. A l'interior de cada capítol va endavant i enrere amb naturalitat. Moltes vegades, agafa una situació com a referent i, al seu voltant, va teixint l'entramat de vivències i records que ens fiquen dins el relat fins a sentir-nos-en part. Per exemple, la reunió amb les amigues de l'Elvira per celebrar els cinquanta anys que dóna forma al capítol 2 o el viatge del Tomàs amb avió des d'Alemanya per atendre una urgència a Barcelona que conforma el següent. 

Per altra banda, el temps també és protagonista de la novel·la perquè les peripècies de la parella ens fan reviure la història de la segona meitat del segle XX i del principi del segle XXI. No ens fa classes d'allò que ja sabem, sinó que hi trobem la història de la vida quotidiana que cal preservar i traslladar a les noves generacions de manera grata i ben integrada a l'argument. Les dates falquen el text i el relacionen amb la història amb majúscules. Així, un dels moments culminants del relat, al mig de la novel·la, coincideix amb la caiguda del mur de Berlín que conclou magistralment el capítol 3. 

Hem vingut a parar al gran tema que cohesiona el relat: un amor de llarg recorregut que té com a teló de fons els canvis socials i històrics de l'època en tres escenaris privilegiats: una escala de Barcelona, ​​un poble del Priorat i una Alemanya vista amb els ulls d'una família catalana i un professor universitari emigrants.

Ara bé, la cosa no s'acaba aquí perquè hi ha subtemes lligats a aquest tronc que enriquixen el text i fan que no parem de llegir: la maternitat i la paternitat, l'amistat —sororitat i fraternitat—, la violència masclista i l' abus de poder, la sexualitat, el valor de la paraula donada, la malaltia i la minusvalidesa, la cultura i la rica vida de les llengües, les maneres d'aprendre un idioma, l'estudi i l'ascensor social. L'emigració i el desarrelament, l'amor a la terra i els pobles buits, l'ecologia i el canvi climàtic, l'elaboració del vi, la memòria... 

Em plau destacar tres d'aquestes derivacions temàtiques que, per a mi, donen un toc especial a la novel·la: el sentiment de ser pare expressat en una epifania de la paternitat, la dedicació a l'estudi que uneix la parella: « Eren com un frare i una monja que practiquin l'ora et fa en silenci conventual, però sense haver fet vot de castedat.» i la riquesa de saber i comparar llengües i variants des de l'alemany al prioratí.

Aquesta diversitat temàtica i, alhora, lingüística, coincideix amb la varietat de personatges que estan lligats als escenaris esmentats i que són una font d'històries. Trobem la família del Tomàs i de l'Elvira: avis, oncles, pares, germans, fills... del qual haurem d'esperar al final de la novel·la per saber tota la veritat. A Alemanya hi haurà altres companys de vida com la Kirsten: activista feminista i ecologista. També hi ha els personatges secundaris amb noms carregats d'intenció que ens fan somriure com Conillera o Forrellad.

Acabo, provisionalment, amb una associació personal. La lectura de Temps enrere em recorda el títol d'una obra de Roland Barthes que dorm a la biblioteca de casa en una versió castellana dels anys 70:  El plaer del texto   

El plaer de deixar-se dur per les històries i les paraules de Ramon Solsona. 



Continuarà...



dimarts, 24 de gener de 2023

Ravals: banda sonora




Ravals  havia de tenir música de fons.

Al meu barri barceloní no només hi ha el Liceu de cara a la Rambla i de cul al Raval, sinó que a l'antic Odeó de la plaça Sant Agustí hi va tocar Listz, al Romea hi actuà tota la nova cançó, els cuplets ressonaren pel carrer Nou de la Rambla i les rumbes al carrer Cera.  Avui, es continuen escapant notes pels balcons de cases particulars, de l'escola de música de la Riera Alta, del Xamfrà del carrer de les Tàpies o del Conservatori del carrer Nou.

Per si no n'hi hagués prou, bona part del veïnat   acaba de participar a  l'  Òpera  del Raval, La gata perduda. 


Així doncs, la música és molt present a la novel·la. 

S'utilitza en la caracterització de personatges  com la Mar,  amant de la música clàssica o del Paul, fan de Leonard Cohen i, fins i tot,  un animal de companyia, la Perla, està descrita musicalment.



Una determinada melodia es pot relacionar amb un fet  com la suite simfònica de Sheherezade que escolta la protagonista baixant per la Rambla després de l'atemptat i pot fer de leitmotiv,  com en el cas del retorn de la cançó The Future del cantautor britànic. 

«(El Paul) canta amb Cohen: 

Things going to slide, slide in all directions.

...va cap a la cuina i pensa com el vell Leonard: tot flueix en direccions imprevistes.» Pàg 29.


O ser un contrapunt, com és el cas de la  Madame Batterflay que és l'eix del relat de la història del personatge secundari de la Paca per ressaltar la conducta de la Carmina, la mare de la protagonista. 

Per altra banda, hi ha músiques que recreen ambients com les cançons que sonen a la Missa del Gall de Sant Agustí i que s'han extret de la realitat encara que al text agafin una dimensió simbòlica. 

Així mateix,  la nit de l'atemptat del 17A va sonar el Nocturn 2 de Chopin a la Casa Bethoven de la Rambla i, a la novel·la, aquesta composició s'utilitza de fil conductor de l'escena corresponent. 




Músiques i paraules es trenen a Ravals.