Un bon exemple d’aquesta gràcia subtil la tenim a «Els camells del Giotto» el títol del primer capítol, els mateixos animals reals-imaginats pel artista que trobem a la coberta.
Per a mi, el punt fort del ric volum és el corpus d’elements naturals ben contextualitzats que es van convertint en símbols que ens ajuden a copsar millor els significat de les obres d’art. Des de l’olivera, o la cadernera o la torradora Braun, passant per les papallones.
Es diria que Martí Domínguez pensa, com els impressionistes que tant bé ens retrata, que pintar o escriure «...no és representar, sinó penetrar. Anar al fons d’un secret. Ser capaç de traure la imatge interior...»
Per això uns dels capítols que més m’ha agradat és el dedicat als Desastres de la guerra de Goya, el primer gran reportatge gràfic d'un conflicte armat i L’arc de Sant Martí de Constable, que pinta núvols de «carn i ossos».
Constable creia que per a pintar bé calia estudiar història natural i ser, per exemple, bon coneixedor de les plantes i els seus atributs com ho va ser Botticelli. En aquest artista també s’uneixen ciència, art i literatura i la seva Venus il·lustra unes paraules de Lucreci, mentre que als peus de Flora «dos magnífics muscaris o jacints deixen escapar la seua flaire de mesc ben coneguda pel seu caràcter afrodisíac.»
Detalls que ens conformen con un éssers vius que creem art.
