Mercè Carandell (2021), El paradís rere el mar. Rubí: Letra minúscula

Llegeixo el llibre de la Mercè al costat d’una finestra que dona a la Plaça de la Vila de Sant Pere de Ribes. El lloc adequat per a una història d’aquells que van creuar la mar pensant trobar un paradís i van topar amb un infern. Aixeco la vista i m’encanto amb el rètol que anuncia la propera inauguració de l’acabat de construir Centre d’Interpretació dels Americanos, però només deixo descansar un moment la vista perquè la novel·la em crida amb aventures, amors i tripijocs constants. 

El text ens trasllada a la segona meitat del segle XIX, a una casa que podria ser semblant a la que s’aixecava en el mateix lloc on llegeixo. Aquí també es sortia a prendre a fresca i a fer-la petar als capvespres. Tinc al costat una fotografia de principis del segle XX, que en dona fe. 

Aquell vespre, després de sopar, van encendre el fanal de la porta i van treure quatre cadires a la plaça. 

De detalls que ens fan viure en un altre temps i en un altre lloc en trobarem a dojo: els carruatges, els vestits, que fins i tot, fan avançar la trama, els costums, les descripcions de llocs pintorescs o de fenòmens naturals com una aurora boreal… Tot ben documentat i amb notes que faran les delícies d’aquells lectors que busquem xalar i aprendre tot llegint. 

Això sí, sempre, amb un estil decidit que va per feina i que no s’està per brocs: 

—Faci el que faci— en Blai es va girar cap a ella quan va sentir la porta— m’espera la fi d’en Cagaelàstics! —I després de valorar-ne les possibilitats en dècimes de segon, exclamà—: Ho tinc clar: toco el pirandó. Me n’aniré a Cuba a fer fortuna. 

Cosa que no vol dir que no es tinguin en compte les sensacions, els caràcters i els sentiments que son presentats a vegades amb determinació: 

El fill del baró era dèspota, inepte i vacu. 

I, a vegades, amb subtilesa 

Ell li va fer un petó i ella l’hi va tornar. Va ser un primer petó per a tots dos. Llarg i intens, replet de sentiment. Ella tenia tretze anys. Ell, quinze. Quan van baixar a sopar van veure amb sorpresa que les escales, la cuina, el magatzem, les estances de casa havien esdevingut les escales, la cuina, el magatzem i les estances d’un palau. 

El relat és lineal, propi d’una novel·la històrica, però hi ha moments en que l’acció es desdobla i seguim els protagonistes en paral·lel a banda i banda de mar, amb un toc màgic. 

Quina diferència amb els llibres tan gastats de la impremta —va pensar en Blai. I en aquells moments va imaginar la Susina mirant un mapamundi per localitzar-lo a Cuba. Ell va aixecar la mà assenyalant on era i la va veure, minúscula, rere una lupa gegant. 

N’hi ha més de tocs màgics i tancaré amb un d’espectacular: la transformació de la Britany en portadora de llum. 

El dia abans de casar-se (dos de setembre de 1859) una portentosa pluja d’estrelles titil·lants va caure del cel i en topar contra la terra va provocar flamarades. Alguns indrets de Cuba cremaren. La Brittany i en David s’havien endinsat al riu San Juan per contemplar l’espectacle, quan una guspira esclatà just damunt seu. En David se la va mirar sorprès: la Brittany havia agafat la brillantor dels estels. —Què t’ha passat? Ets daurada! 

La novel·la de la Mercè Carandell també té un to daurat.

Annie Dillard (2021). Viure escrivint. Barcelona: l’altra editorial. Pròleg de Vicenç Pagès Jordà. Traducció d’Alba Dedeu

Avisa el prologuista que Dillard utilitza sovint metàfores «potser perquè no se sent gaire còmoda parlant del que escriu...» o potser, afegeixo jo, perquè les metàfores són les millors eines per acostar-se al fet d’escriure literatura. 

Intueixo que l’analogia sobre la qual es construeix Viure escrivint és la del teixit: la línia de paraules és un fil i alhora un pic, una gúbia o una sonda. Són les eines d’un ofici que t’ha d’entrar al cos i a l’ànima, eines equivalents a les d’altres artistes, fins i tot a les línies que un acròbata aeri dibuixa al cel amb l’avioneta. 

Quan l’autora parla de la poca importància que té el temps esmerçat en la feina m’ha recordat l’àvia que s’esforçava en ensenyar-me a brodar o a fer mitja: «No miris el temps que hi passis, sinó procura que no et faci vergonya ensenyar-ne el resultat.» Des d’aleshores sé que les primeres passades d’aquest teixit són una mena de mostra i s’hauran de fer i desfer fins a trobar el millor camí, el traç més ferm, els punts més acurats:

 «...l’escriptura modela una forma. Es desplega en el no-res. Creix de cèl·lula en cèl·lula, del tronc a la branca, la tija, la fulla; qualsevol paraula ben triada pot suggerir una ruta, pot començar un fil de metàfores o d’esdeveniments a partir del qual es desenvoluparà bona part o el conjunt de l’obra.» (P. 38) 

Sí, hi ha una força que s’assembla a la que fa créixer un arbre o reproduir una espècie que dirigeix l’escriptura. Per això m’han agradat especialment totes les metàfores del món natural: l’eruga, l’estrella de mar, la papallona gran, la soca de l’arbre a la qual cal apuntar per tallar, l’arna que s’acosta a la flama de l’espelma, la lluita amb l’al·ligàtor, l’oreneta, la posta d’un ou, el corrent que se t’emporta, les onades que sembla que es puguin llegir... 

La influència de Toureau deixa petjada tant aquí com als paisatges que apareixen a les finestres i als voltants dels llocs on escriu, com el representat a la il·lustració de la portada. Però la gràcia d’aquesta força que dirigeix a qui escriu, i que a ningú més no importa, s’ha de provocar practicant amb exigència: 

 «... el full que emplenes lentament amb el fil entortolligat de les teves entranyes (...) aquest full t’ensenyarà a escriure.» (P. 88) 

Però no hi ha res comparable a la sensació que apareix en alguns moments: «la sensació de filar mentre s’està encegat per l’amor i l’audàcia.» (P.103) 

Cal una solitud acceptada, cal escarrassar-s’hi, cal jugar-se-la i donar-ho tot per aconseguir el miratge d’uns instants clarividents i la sensació que t’estàs acostant a escriure allò que voldries llegir. 

Al final, allò que val la pena és, i segueixo altre cop Vicens Pagès, que el diàleg amb el text i amb tu mateix hagi estat fecund i, seguint el consell de l’àvia, que no et faci vergonya mostrar-ne el resultat. 

 

K.P. Kavafis (2016). Poemes. Edicions Cal·ligraf: Figueres. Traducció de Carles Riba. Edició d’Eusebi Ayensa. K.P. Kavafis (2021). Reflexions i poemes d’un jove artista. Edicions Cal·ligraf: Figueres. Introducció, traducció i notes d’Eusebi Ayensa.

Sovint els llibres s’enreden com cireres en un cistell, però aquest parell podríem dir que son cireres bessones enganxades per les mateixes tiges. 

En el primer, la clàssica traducció de Riba està enriquida no només per les notes del poeta, sinó per l’erudició amable i entenedora d’Eusebi Ayensa. El recull de poemes va precedit d’un pròleg que dona les claus per abordar la lectura que l’acurada edició i les notes fan pausada i plaent. 

És un gust reconèixer els ressons de la primera vegada que vaig llegir aquest versos en castellà. He perdut el primer llibre que vaig tenir del poeta d’Alexandria on a cada pàgina hi havia una fotografia en blanc i negre de restes de monuments, d’escultures clàssiques o d’un efeb, però ja no em reca. Em continua fascinant la combinació de l’enaltiment dels plaers eròtics i l’ètica que destil·len els poemes on la història de l’hel·lenisme serveix de base a analogies que no han perdut vigència: continuem lluitant i perdent a les Termòpiles, seguim amb l’enrenou de Síria, temem els idus de març i Ítaca encara ens ofereix «un diví viatge.» 

Ara, gaudeixo més d’aquests poemes històrics gràcies als comentaris i a les notes. I, encara que no em senti com els vells que retrata, comprenc millor la necessitat de deixar que l’experiència faci pòsit per escriure i, sobretot, per donar la forma final a un poema que pugui sobreviure i perpetuar els records: 

Ara mateix hi ha joves que diuen els seus versos. 

Per llurs ulls plens de vida, passen les seves visions. 

Llur sa, voluptuós cervell, 

llur carn d’un traç tan pur, tan fermament lligada, 

ara amb el que ell de la bellesa ha fet veure, es commouen. 

A la cirera bessona, Reflexions i poemes d’un jove artista hi trobem l’ars poètica de Kavafis. 

Arran de la compra de l’arxiu del poeta per la Fundació Onassis a finals de 2012, s’ha obert l’accés a nova documentació i Eusebi Ayensa ha fet una tasca ingent i profitosa de la qual en sortim beneficiats perquè ens la posa a l’abast amb un estil elegant i planer. 

A més a més dels textos en prosa on Kavafis reflexiona sobre per què i com escriu; trobem els poemes, ara traduïts pel propi Ayensa, on es reflecteixen les idees literàries de l’alexandrí i els fets biogràfics i històrics que hi estan relacionats. Un treball d’orfebreria filològica per gràcia del qual els dos llibres es complementen. 

Veiem, com a mostra, la subtilitat dels detalls diferents entre una traducció de Riba: 

I encara més honor els és deguda 

quan preveuen (i molts de fet preveuen) 

com ja vindrà que surt Efialtes 

i els medes a la fi vindrà que passen. 

I la versió d’Ayensa, en la qual l’anàfora dels que es situa a principi de vers i el gerundi final actua de fermall del poema: 

I encara més honor els és degut 

quan preveuen (i són molts els que preveuen) 

que a la fi apareixerà Efialtes 

i que els medes acabaran passant. 

Ara bé, en aquest volum els versos serveixen per il·lustrar la forma d’entendre el fet poètic de Kavafis i els trobem després de l’explicació de com cal revisar i de com es produeix la simbiosi entre l’experiència de qui escriu i de qui llegeix. 

Com diu el poeta: 

Només que el poema Termòpiles encaixi amb una sola vida, aleshores el seu missatge és cert. I quan un poema encaixa amb una vida, és possible que encaixi també amb altres. 

No cal anar gaire lluny perquè encaixi que una derrota prevista no és obstacle per continuar lluitant.

Delphine de Vigan (2021). Les gratituds. Barcelona: Edicions 62. Traducció de Jordi Martín Lloret

Quan es perden les paraules, perdem els rems. I Delphine de Vigan narra aquests moments, que coincideixen amb la regressió a la infantesa, amb delicadesa intel·ligent. 

     Això és el que t’espera, Michk’: passejadetes, becainetes, berenarets, sortidetes, visitetes.Pàg. 29. 

I encara gràcies! Perquè les gratituds sempre tenen l’última paraula i, si cal, se n’ha d’inventar una de nova: mercetud. És en aquest art de crear i repescar mots on trobo el moll de l’os del text. 

El logopeda treballa amb la protagonista per alentir el procés d’afàsia: 

     —Au, va, Michka, a treballar! Escolti bé: antiquari, venedor de discs, llibreter, ebenista... Quin és el terme genèric que relaciona aquestes paraules? 

    —La desaparició. (Pàg. 51) 

La clarividència de la dona que s’ha passat la vida treballant amb les paraules i que ara les està perdent va més enllà de la resposta de l’hiperònim corresponent i agafa un caire filosòfic que no embafa, perquè ens provoca un somriure irònic. És sabuda l’habilitat dels vells de posar el dit a la llaga o, com aquí es diu amb un gir que suposo hem d’agrair al traductor, de tocar el voraviu. Em sembla sentir l’àvia. 

Les paraules de la Michka es van deteriorant seguint unes normes que va estudiar també Roman Jackobson i quan el logopeda i la narradora cuidadora es troben, recreen aquest pseudollenguatge gens ingenu: 

    —Ella m’ha aportat molt, saps? Moltíssim. No sé per quin motiu agafem afecte a alguns pacients més que a d’altres. Però jo a ella també li hauria dit merdès. 

   —Crec que ja ho vas fer, a la teva manera. Vindràs a les obsèquies? 

     —Sí, de tort. (Pàg. 152) 

Què ens queda quan hem perdut els rems? Potser la gratitud i el tacte de la música:

     Quan sigui vella, si mai hi arribo, em quedarà això. El record de la dansa, els baixos que em percudeixen el ventre i l’ondulació dels malucs. (Pàg. 84) 

 Hi estic de tort.

M. Antònia Grau i Abadal (2020). El tacte suavíssim de l’absència. Valls-Premià de Dalt: Cossetània-Font del Cargol. Pròleg d’Emília Illamola Ganduxé. Il·lustracions d’Aurembiaix Abadal i Grau

Els llibres s’enganxen com les cireres. 

Migdia del diumenge que obria les portes del Sant Jordi de 2021. Davant de la llibreria Índex de Vilassar de Mar hi ha paradeta amb una colla d’escriptores preparades per signar llibres. Vaig cap a la Maria Antònia que està capficada escrivint una dedicatòria i, fent temps, bado la bona collita maresmenca que hi ha sobre les taules. Una coberta blau turquesa despullada de títol i d’autoria em crida: parlo amb l’autora, l’Elisabet, i me’l quedo. Continuo cap a la poeta i el primer que li dic és que m’acabo de comprar un llibre per la portada. Branda La lectora accidental, m’informa que comença amb aquesta situació i em presenta l’autora, l’Emília, que ha fet el pròleg del seu recull de poemes. 

Torno a casa amb els tres llibres i, ara, uns dies després, és el moment de desenganxar les cireres. 

El tacte suavíssim de l’absència m’ha colpit: delicadament i fonda. No és només la petjada d’un dol sinó com bé escriu Emília Illamola «un retaule finíssim ple d’esperança, on cada paraula ocupa el lloc precís.» 

El títol ens dona la clau del contingut i de la forma: senzillesa elaborada i musicalitat que ens embolcalla. El ritme ens porta del cop a la serenitat d’una conformitat militant, com un riu que comença amb torrentada i que acaba fent meandres. 

Alhora, l’absència es palpa en imatges: «un vent de glaç...», «un frec de plomes...», «ales que bateguen...» «com una aura...» 

Fins que albirem una treva en el dolor i en la por. 

            I arrela, sota la pell, 

el verí de la basarda, 

            però 

                 s’obren 

esquerdes mínimes de lluor, focs follets,

i, com una aura, el secret d’existir 

que mai no es desvetlla del tot. 

És el moment de sortir de la presó del dol i de guaitar la nostra terra que només és un punt en l’espai infinit: Henry-David Thoreau treu el nas. 

Aleshores, 

El temps retroba  

els vells acords de guitarra. 

I gaudim de la natura sense tancar els ulls al neguit social i existencial: 

Tal com malferim la Terra, 

qui sap si aviat tot serà 

perdut dins l’etern. 

I mentre el món fa foc amb atxes d’odi,

ajupida, flecto els genolls 

i m’envolto amb els meus braços 

en un intens i solitari 

arrap. 

 Així ens esgarrapen i ens abracen els versos de Maria Antònia Grau i Abadal.

Emília Illamola Ganduxé (2021). La lectora accidental. Valls-Premià de Dalt: Cossetània-Font del Cargol

Sóc lectora accidental de l’última novel·la de l’Emília que em va venir a buscar el diumenge abans de Sant Jordi. Deixo de ser-ho aviat, perquè reconec que he seguit el mateix impuls que la protagonista i que, quan un llibre et crida, has de ser com el buscador d’or del conte de Tagore: no has de deixar passar l’ocasió. 

L’or que hi he trobat —tothom hi trobarà el seu— són les reflexions fetes ficció sobre la lectura: les vides paral·leles, l’evasió, els efectes primaris i secundaris del fet de llegir, la llibertat de devorar, paladejar o mossegar el text i, sobretot, el plaer de capbussar-te en la ficció: 

M’he posat roba còmoda, pantalons i camisa ampla, sandàlies, un toc de perfum i m’he estirat a la gandula, i em deixo endur per aquesta mena d’espiral que gira, on em puc incorporar com a lectora.

També: la relació entre allò que anomenem vida real i la lectura, l’escriptura que ens dona vida, les raons ignotes de l’èxit literari, els laberints del negoci editorial i, fins i tot, els paral·lelismes amb els afectes i vides dels personatges: 

M’afalaga massa sentir-me desitjada per ell; potser perquè és una qüestió real, no només platònica com sembla ser en el cas de la Marta. 

Que atractiva és la relació entre literatura i vida! 

Com en pot ser d’àrida la metaliteratura en forma d’assaig!  

L’autora ho sap i, per això, ficciona el tema, és a dir, accepta el repte de fer-ne un relat. 

Com que els llibres s’enreden com cireres, aquesta lectura em porta al Hamnet de Maggie O’Farrell perquè a les dues hi suren les mateixes preguntes: 

On acaba la realitat i on comença la ficció? 

Com ens canvia allò que llegim? 

Qui és qui, sigui Nita Lluch o sigui Hamnet? 

I així, de pregunta en pregunta, anem gaudint i ampliant perspectives lectores i vitals. 

Un plaer, Emília!

Elisabet Claveria Capaul (2020). La bessona solitària. Vilassar de Mar: Índex EDITA

He llegit aquest llibre perquè té una portada atractiva sense títol ni autoria. Una aposta valenta i atractiva d’Índex EDITA, dissenyada per Enric Sauté i Jaume Bruguera. No em penedeixo d’haver seguit aquest impuls. 

La novel·la s’estructura en set capítols que corresponen a diferents moments de la vida de la melancòlica Martina i de la mateixa manera que la portada ens amaga el títol, la protagonista té un secret que ella mateixa desconeix i que es manifesta en somiejos o visions. 

Per altra banda, la manera amb la qual l’autora ens estira a continua llegint està tan ben dissenyada com la coberta del llibre. 

Al terra, damunt les herbes amb minúscules flors blanques, s’estenien els fruits que havien caigut de les branques. 

    —És l’aclarida natural —li va explicar en Bernat, en veure la cara de desil·lusió de l’Anna—. La natura només carrega amb el que pot tirar endavant. Està per sobre dels nostres desitjos. 

    L’Anna va guardar aquella afirmació sense saber que, algun dia, seria el seu únic consol. (Pàg. 56) 

La bellesa del camps, la relació entre natura i destí, l’anticipació suggeridora són bona llavor literària. No vull dir res de tot el que viuen la Martina i la seva amiga Anna, només us avanço que no us avorrireu si les seguiu tot endevinant la presència misteriosa que, com una ombra, acompanya la protagonista.