Pedro Almodovar vs Sigfrid Nunez. De CUÁL ES TU TORMENTO a LA HABITACIÓN DE AL LADO

No me ha sorprendido que Almodovar eligiera el libro de Sigfrid Nunez para construir un particular testamento fílmico. No es solo la decisión del suicidio eutanásico de una corresponsal de guerra que encuentra en la amiga escritora la aliada para acompañarla en sus últimos días, tampoco la relación tormentosa entre la madre moribunda y la hija alejada de ella. Creo que el humor latente y las imágenes que surgen de la lectura tienen mucho que ver. 

Ahora bien, Almodovar juega sus cartas y transforma una narración voluntariamente deshilvanada en una película de acción unitaria a costa de perder riqueza temática y, a la vez, transforma las imágenes que dan profundidad a la novela en potentes planos.

Así, el cuadro de la propietaria de la casa donde se refugian las dos amigas que preside el salón se transforma en el film en un cuadro de Hopper de dos mujeres tendidas en sendas tumbonas en una terraza. El ambiente de esta pintura será el de muchas de las escenas y la decoración de la casa se empapa de hopperismo —como buena parte de la producción del cineasta— hasta el punto que las dos tumbonas existirán realmente en la casa de diseño escenario principal del film. 

Por otra parte, el final de Cúal es tu tormento aparece una ventana con todo su simbolismo de frontera y de despedida. Este apunte se convierte en leitmotiv de la película con unos planos que recrean ventanales espectaculares y que juegan con la luz y el color de este espacio inquietante del dentro y el fuera, del interior desnudo y la naturaleza exuberante, la muerte y la vida que sigue su curso. Aquí está lo mejor de la película. 

Pero he dicho que este era un particular testamento fílmico de Almodovar porque a los temas que aparecen en la novela y que en el film sólo se esbozan o se transforman, se añade un toque de atención a la tradición literaria y cinematográfica al recrear en imágenes que buscan embelesar la caida de la nieve sobre vivos y muertos siguiendo la frase final del relato Los muertos del James Joyce que John Huston llevó a la pantalla como último legado. 

«His soul swooned slowly as he heard the snow faintly trhrough the universe and faintly falling, like the descent of their last end, upon all the living and the dead.»

Ada Castells (2023) Solastàlgia. Barcelona: L’altra editorial

L’he llegit perquè en algun conte del recull Aures se m'ha imposat el mateix tema: l’angoixa davant la destrucció del nostre habitat. Això sí, sense saber que la paraula que designa aquest patiment és solastàlgia.

 El primer detall que m’ha commogut és voler fugir de Barcelona amb el test d’una magnòlia. No puc trobar un símbol millor d’allò que es vol preservar, mentre les trompetes de l’Apocalipsi sonen. 

Però no diré res dels ressons bíblics ni de les peripècies de la protagonista ni de la vivència del desastre de la fallida de la civilització que coneixem; perquè «no només s’enfonsen les ciutats, sinó també les ànimes de qui les habiten.» 

Només vull fixar-me en els finals metafòrics de paràgrafs o d’escenes que broda Ada Castells. 

«Remena la cua, si jo en tingués també ho faria.» 

«El trencadís (del Parc Güell) se’ls clava a l’esquena com una al·legoria de la seva fragilitat. Maleeixen Gaudí.» 

«Molt bona parella si que la farien i jo em prenc un Lorazepan.»

«Fa fred i em tapo tota fins que m’adormo arrecerada a una placenta de flassades.» 

La consciència de la pròpia fragilitat que transmeten em consola.

Vivian Gornick (2023) La situació i la història. Barcelona: L’altra editorial. Traducció de Mar Molero Dolz

Aquesta traducció ens arriba més de vint anys tard, però en un moment en què la l’anomenada «literatura del jo» està de moda. 

No l’he llegit per això, sinó per la recomanació d’una amiga amb refinat gust literari i per una paraula del títol que m’intriga: la situació. 

La situació d’entrada en un enterro, sovint emprada en narrativa, dona peu a la Gornick per preguntar-se per què només un dels elogis fúnebres que s’hi pronuncien li arriba al cor i la resposta es converteix en el fil conductor de l’assaig. 

Anant al gra, l’evocació d’actes i emocions concretes que havia viscut la oradora al costat de la difunta va fer que el panegíric adoptés un sentit més ampli de com l’havia influït en la seva formació. Ens hi podem identificar i reconèixer. 

 «La qüestió personal havia esdevingut política... » 

 Primer de tot, el narrador ha de crear-se un personatge, un alter ego que és qui escriu però que està immers en una situació de recerca que dona sentit a la història que ens vol explicar: la seva, però també la d’altres que s’hi veuran reflectits. 

 «L’empatia que ens permet als lectors veure «l’altre» com l’altre es podria veure a si mateix és l’empatia que infon moviment a l’escriptura.» 

A Vivian Gornick li sembla que l’època de la novel·la s’ha acabat i que ara hi ha la pulsió d’escriure sobre la pròpia vida, però allò que realment interessa no és exactament el que s’ha viscut sinó el sentit més ampli que confereix sentit a un conjunt d’experiències. 

El o la protagonista de les memòries o autobiografia explica el seu periple alhora que es contesta la pregunta que ens corca a tots: com he arribat a ser qui sóc? Aquesta és la verdadera història. 

 Llegir i escriure ens posen davant d’un mirall:

 «L’escriptura s’endinsa en nosaltres quan ens dona informació sobre nosaltres mateixos de la qual tenim necessitat en el moment en què llegim.»

Anna Pagès (2023) Aquella nena de les paraules. Barcelona: Univers

La veu de la nena de les paraules va xopant fins arribar al cor. Sense tòpics ni melodrames. Aquesta nena sap que no cal explicar, sinó dir i que s'han de buscar els mots per mirar d'esbrinar el com i el perquè de l’assassinat de Francesc Santacana Romeu. 

El terror, els silencis i l’enyor s’han depositat com una crosta a Can Sunyer on la nena ha viscut el descobriment d’ella mateixa. Per això ens parla de quan no era ella i feia el pòsit que calia per ser-ho, potser després d’haver llegit Rousseau. 

«Can Sunyer és un indret per endreçar lentament les paraules caigudes» 

 I les endreça jugant-hi de diverses formes. 

 Amb relacions enginyoses entre forma i fons.

 «Jo desconeixia aquella paraula, cigne; s’assemblava a signe... quan encara no era jo, vaig pensar que aquell col de cigne-signe de bellesa resultava sorprenent...» 

Fent server frases col·loquials en diàlegs àgils que ens retraten ambient, personatges i l’esperit del temps.

                «—Què! 

                —Digues [la senyoreta Bonet deia diguis] 

                —Vols fer el favor de parlar d’una vegada? 

                —Si no surt el culpable, castigarem tota la classe.» 

 Evocant sensacions com la de tocar la molsa de la bassa. 

 «El verdet de la piscina ... relliscava com una alga de mar. Era llefiscós. Alentia les paraules molles... era dolç, com una melmelada per a les torrades.» 

 La nena de les paraules sap que:

 «...es pot parlar literalment i en canvi escriure lateralment...» 

 I que en el verdet de la bassa o a la crosta de les parets de Can Sunyer s’hi amaga alguna cosa que l’escriptura pot acostar-se a desxifrar tot fent gaudir qui llegeix.

Eider Rodríguez (2022) Materials de construcció. Barcelona: Periscopi. Traducció de Pau Joan Hernàndez

Els materials de construcció 

d'aquesta novel·la aconsegueixen que la sòrdida història d’un alcohòlic es converteixi en literatura i que, alhora, tinguem la il·lusió d’acostar-nos a entendre com es pot estimar un pare que fa sentir vergonya i fàstic. 

Elder Rodríguez és conscient del poder de les metàfores: 

    «faig metàfores ximples amb les arrels que surten de terra o amb les bordes dels caçadors, vull comprendre allà on no hi ha res per comprendre.» 

Al principi, recorre a les etimologies per establir paral·lelismes com entre la llet i l’alcohol o entre vergonya i embaràs. Després es deixa anar, i les analogies es fan lliures i agosarades en ocasions referides al fet literari: lectures com agulles d’estendre que oprimeixen els dits, frases fetes amb fetge... 

Encara que els llibres siguin com el corrent d’un riu que tranquil·litza moltes imatges deixen un desassossec al cor com quan, tractant al pare de tu, li diu 

    «...vas esperar la mort com qui espera tanda en una carnisseria...»

I és gràcies a l’escriptura que encara manté un últim lligam amb ell, potser la forma menys incòmoda de continuar al seu costat. 

Em fa l’efecte que moltes d’aquestes metàfores són fruit d’una sensació de distanciament de la realitat que ella mateixa anomena hiperconsciència i que provoca frases d’una bellesa inquietant: 

 «El blau dels llums giratoris de la policia em fa sentir enamorada, no hi ha cap blau més bonic que el d’aquelles llum en la nit.» 

 o 

 «...cercant un petó com una anemone que s’agita en el corrent.» 

 Amb aquests materials aconsegueix que la literatura del jo es converteixi en la literatura del nosaltres.

Isona Passola i Vidal (2023) De la metàfora literària a la metàfora visual (De la novel·la a la pantalla) Discurs llegir el dia 9 de febrer de 2023 en l’Acte de Recepció Pública a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Barcelona: Real Acadèmia de Bones Lletres

Llegeixo el discurs d'Isona Passola a la Biblioteca de l’Ateneu encuriosida pel títol i em trobo amb una vella i coneguda sintonia: la de les aules de la UAB acabades d’estrenar. El contacte engrescador amb el professorat, el compromís social indestriable de l’estètic i les ganes de buscar nous horitzons lluny de “cert academicisme” avorrit. Tot plegat forma part del rerefons dels que vam triar l'Autònoma aquells anys que ara em semblen gloriosos.

Res millor que la metàfora per sortir del camí trillat: és un salt que sempre va més enllà buscant un plus significatiu. Així a les pel·lícules de la Passola aquest trop no és un recurs poètic més; sinó que dona dimensió simbòlica a imatges que queden gravades a la retina. 

Revisc la foscor de Pa negre, l’aranya d’Incerta glòria i torno a tenir ganes de veure les escenes rodades a l’Hospital de Sant Pau. 

Ara bé allò que més m'arriba al cor és la resposta a l’eterna pregunta de com es fa una bon llibre o una bona pel·lícula:

 «Amb la vida.» 

 Ni més ni menys.

Martí Domínguez (2023) Del natural. Una història de la natura a la pintura. Barcelona: Edicions 62. Premi Bones Lletres d’assaig humanístic

El premi rebut s'escau a un humanista com Martí Domínguez en qui s’ajunten amb harmonia els sabers científics i artístics. 

Un bon exemple d’aquesta gràcia subtil la tenim a «Els camells del Giotto» el títol del primer capítol, els mateixos animals reals-imaginats pel artista que trobem a la coberta. 

Per a mi, el punt fort del ric volum és el corpus d’elements naturals ben contextualitzats que es van convertint en símbols que ens ajuden a copsar millor els significat de les obres d’art. Des de l’olivera, o la cadernera o la torradora Braun, passant per les papallones. 

Es diria que Martí Domínguez pensa, com els impressionistes que tant bé ens retrata, que pintar o escriure «...no és representar, sinó penetrar. Anar al fons d’un secret. Ser capaç de traure la imatge interior...» 

Per això uns dels capítols que més m’ha agradat és el dedicat als Desastres de la guerra de Goya, el primer gran reportatge gràfic d'un conflicte armat i L’arc de Sant Martí de Constable, que pinta núvols de «carn i ossos». 

Constable creia  que per a pintar bé calia estudiar història natural i ser, per exemple, bon coneixedor de les plantes i els seus atributs com ho va ser Botticelli. En aquest artista també s’uneixen ciència, art i literatura i la seva Venus il·lustra unes paraules de Lucreci, mentre que als peus de Flora «dos magnífics muscaris o jacints deixen escapar la seua flaire de mesc ben coneguda pel seu caràcter afrodisíac.»

 

 Detalls que ens conformen con un éssers vius que creem art.