Olga Tokarczuk (2019) Los errantes. Traducción de Agata Przeszel Sujak. Barcelona: Anagrama (Panorama de narrativa) Libro digital

Errar en el espacio y en el tiempo es la manera de relacionar realidades dispares que se mueven siguiendo una melodía. Esa música es la de la voz narrativa a la que seguimos fascinados por el laberinto de historias que va tejiendo sin perder el hilo.

Iré solamente a lo que me interesa: las asociaciones entre realidades diferentes nos alertan porque si queremos penetrar en este mundo tenemos que encontrar las claves.

Se detiene una sola vez: al ver una lápida pequeña con apenas dos filas de letras: Zorka 9-02-21 – 17-02-54 Srečan 29-01-54 – 17-07-54 Durante un rato busca en esas fechas un orden algebraico, parecen una clave. (Pos. 664)

Estas correspondencias pueden se simples y adoptar la fórmula convencional, es un decir, de la metáfora:

El calor emite el tictac de una bomba de relojería. (Pos. 671)

…se oía el chasquido de una cámara de fotos que sonaba como un «amén» pronunciado en el nuevo lenguaje digital. (Pos. 788)

O bien, entrelazarse y convertirse en constelaciones. Redes de relaciones entre personajes, espacios u objetos que aumentan su capacidad significativa por la sinergia de la unión.

La constelación, y no la secuencia, es la portadora de la verdad. (Pos. 1009)

De este modo, viajar es salir del espacio y del tiempo convencional y penetrar en una isla en la que las horas desaparecen. Así sucede en las ciudades estado de los aeropuertos y en los aviones en vuelo donde los viajeros son transportados como conservados en formol dentro de un tarro de cristal.

La conservación de los cuerpos es tan atractiva que después de viajar por tiempo y espacio nos encontramos asistiendo a una artística autopsia que deja suspendida en el aire «la verdad del cuerpo».

Sin embargo, nada de esto seria importante si no se narrara.

Se habla, ¿luego se existe? (Pos. 2403)

Pecado relatado, pecado perdonado. Vida contada, vida

salvada. (Pos. 2407)

Ese es el verdadero formol o polímero de silicona en el que nos conservaremos flexibles para quizás renacer sin necesidad de trasferencias mentales en quien nos lea. Por esta razón a mi también me gusta pensar que:

…la lectura de libros pueda abordarse como una obligación moral de hermanos y

hermanas hacia el prójimo. (Pos. 971)

¡Amén!

#Premionobelliteratura  #metáfora

Najat El Hachmi (2019) Sempre han parlat per nosaltres. Barcelona: Edicions 62

Sabia que era valenta d'ençà que li vaig llegir El Patriarca. Ara, a més a més, sé que és com una de les ex-alumnes de les quals m’he fet amiga i que  anem de tronc en la lluita contra:

«La perpetuació de l’ordre antic, abans considerat natural, segons el qual no només assumim la nostra subjecció, sinó que la defensem com a tret identitari, cultural i religiós.» (P. 10)

Com l’autora, m’esgarrifo en contemplar que hi ha un sector de noies que reclamen llibertat per seguir uns dictats que les esclavitzen i em dolc del paper de certes esquerres que relativitzen el retrocés en nom de les anomenades diferències culturals.

Cal que tothom llegeixi aquest llibre, perquè desmunta amb el cap i amb el cor totes les fal·làcies en que es basen aquests nous models de masclisme i de racisme.

Hi ha una metàfora que es converteix en l’eix vertebrador dels arguments clars i precisos de El Hachmi: la cortina que al seu païs natal, quan es celebra una festa, separa les dones i els homes. Aquesta és la muralla simbòlica que cal esberlar. És ben present amb vels i fronteres físics i psíquics que empresonen les dones.

Ara bé, seguint Rosa Luxemburg, «qui no es mou, no nota les cadenes.» i tampoc s’adona del xantatge que es pot fer amb la idea de pertinença a un espai físic, cultural o religiós. Aquest últim és clau: ni España és cristiana o no serà, ni cap altre lloc del món.

És sabut que el mitjà més poderós per trencar cortines i cadenes és l’educació i, també, que els mitjans de comunicació tenen molt a veure amb els estats d’opinió que generen si cauen en el foment de les fal·làcies.

Avui l’educació ha de comptar també amb la selva d’internet i ha d’intentar fornir de criteris a les noves generacions perquè no s’hi perdin. Que no sigui que la quantitat i la poca validació de la informació ens faci més invisibles les cadenes i les cortines.

«... avui dia encara hi ha nenes que no acaben la seva escolarització bàsica, d’altres a qui s’obliga a portar mocador a P-3 sense que l’administració hi digui res, altres que són casades precoçment i tantes dones víctimes de violència de gènere sistemàtica, d’assetjament i pressions sobre els seus cossos, mentre que moltes noies no poden vestir ni comportar-se com volen en aquells barris on són majoria els «seus», mentre tot això passa, a certs mitjans progressistes es posa l’èmfasi en les bondats de l’Alcorà i de l’islam i se’n relativitzen els missatges de discriminació.» (P. 101)

Com us deia: és valenta, amb les idees clares i la ploma ben esmolada.

Jeanett Winterson (2019) Frankissstein, Una història d’amor. Barcelona: Periscopi. Traducció de Dolors Udina

No parlaré de l’estructura dual de la novel·la que lliga l'autora de Frankistein o el modern Prometeu amb la de Fankissstein, amb 200 anys de diferència pel mig. Tampoc diré res dels personatges mirall, ni  dels sexbots ni dels empelts de mans que semblen aranyes.

Només intentaré observar i aprendre alguna cosa de com Winterson s’enfronta el gran tema: la recerca del “principi que dona la vida.”

Rastrejo metàfores que poden ser indicis i, al principi, trobem reelaboracions de patrons coneguts:

“A la llar de foc, la fusta encesa xiuxiuava com una deposició de la natura.” P. 10.

L’energia del foc de Prometeu es deconstrueix i, ara, només és una “deposició”.

“Per això vaig fugir amb ell amb disset anys i aquest dos anys m’han donat vida.” P. 13.

L’amor com a força vital pròpia del romanticisme. 

A mesura que ens endinsem en la novel·la les metàfores són més espectaculars.

“Cada paraula escrita és com un nen que encén una flama a la foscor.” P. 77.

El valor creatiu del verb que traspua en tota la novel·la.

“El rai de gel on l’havien trobat els mariners, fora del vaixell, continuava sent la circumferència de la seva ànima.” P. 199

El principi vital es conserva en la superfície gelada i el futur foc de Prometeu no només aportarà implants i modificacions genètiques sinó la possibilitat de viure indefinidament rebotant la pròpia ment en un altre cos. Serà un foc fred: la crioconservació. 

S’apunta que hi ha qui està més preparat per entendre cap on va aquest futur on l’amor pot ser només el rastre que perviurà en la fredor del líquid conservant per reviure quan se l’exposi de nom a la brasa de la vida.  

«Formo part d’un petit grup de professionals mèdics transgèneres. Alguns de nosaltres també som entusiastes transhumanistes. No és cap sorpresa; tenim la sensació, o l’hem tinguda, d’estar en el cos erroni. Podem entendre la sensació que qualsevol cos és el cos erroni.» P. 112.

Potser esperarem l’etern retorn fins que tinguem a punt un altre envoltori. 

Josep M. Benet i Jornet (1964) Una vella, coneguda olor. Barcelona: Occitània

Em va semblar inaudit. 

Corrien els anys 60 i a l’escenari del Romea hi havia un pati interior com el de casa meva, que era allí mateix, a l'altra vorera del carrer Hospital. Des del segon pis del teatre escoltava converses de veïns que m’eren familiars, contemplava les anades i vingudes dels personatges i les seves accions eren com les de la gent del barri... Bé, tot plegat una mica exagerat... però... potser perquè jo que no estava al cas de tot allò que s’esventava: que si a aquell li convé aquella, però està per l’altra; que si una és massa saberuda i l’altra massa coqueta; que si fer-se monja és una opció; que si t’has de mantenir pura fins el matrimoni; que si un se’n vol anar i l’altre s’ha de quedar.... Dalt de l’escenari es mostrava el món tancat de les escales del districte V de la  postguerra del qual jo encara no n’era del tot conscient. L’autor tenia vint-i-quatre anys i era de la colla dels grans.

Així i tot hi havia una cosa que sí que sabia: es deia que tirarien a terra cases per continuar una avinguda que havien començat a obrir les bombes i que donaria llum a la part més fosca del meu carrer. A casa es parlava d’un pla Macià, també d’uns del GATPAC i havíem anat a una exposició on hi havia plànols i fotografies. Allò que no sabia era que trigarien més de trenta anys a fer neteja i a esborrar alguna cosa més que escenaris; tampoc, que el nou carrer rebria el nom de Rambla del Raval.

Avui, en llegir-ne el text, he reviscut aquella representació i he tornat ha sentir l’olor de clavegueres, sabó fet amb cendres i lleixiu dels celoberts.  Encara que, ara, hi hagi altres sentors al Raval, el meu barri no ha deixat de ser el pati del darrere de la ciutat i m’ha conmogut tornar  a sentir aquella vella, coneguda olor que no podran esborrar ni l’alzheimer ni el coronavirus.

Gràcies, Papitu!

Valerià Pujol (2018) Terra de crims. Premià de Dalt, Valls: Quaderns de la Font del Cargol, Cossetània.

Literatura de proximitat. Drames rurals que ens parlen de les pulsacions profundes que porten a matar als simis amb pèl que som.

L’escenari principal és un poble que pot ser Premià de Dalt o qualsevol altre amb base agrària; com a teló de fons,  una ciutat que pot ser Barcelona o vés a saber. 

La veu narradora en primera persona, que sovint parla amb qui llegeix, ens fa sentir dins d’aquest microcosmos d’amors, desamors, desitjos, herències, maltractaments i malentesos. A, sotto voce, però amb claredat aquesta veu s’aixeca contra les injustícies i fa sentir el clam social d’un món més igualitari.

«Tots els amos són iguals!»

Ara bé, anem a pams! El narrador és un poeta que fila fi en l’ús dels mots. Ens trobem amb un llenguatge sense pretensions, viu, popular i deliciós on hi llueixen dites i expressions que valen el seu pes en or. Des de mal-noms com: Fedricu del Morro Eixut, fins a expressions com «Hi ha ulls que s’enamoren de lleganyes.» o «Feina fuig que m’entrebanques.»

Aquesta veu poètica fa especials els sis contes del recull que van obrir una via nova en el panorama del gènere negre els anys 80. Cal tornar-hi. Jo ho he fet amb l’edició de Cossetània-Font del Cargol que em va venir a buscar durant l’acte de celebració del centenari de la casa pairal del poeta, Can Vallerià. Allí em vaig retrobar amb Valerià Pujol i les paraules que perduren en el temps.

                                                   http://fontdelcargol.cat/can-valleria/ 

Marta Marín-Dòmine (2019) Fugir era el més bell que teníem. Barcelona: Grup Editor.

No sé si soc davant d’una elegia a la bellesa del fugir o d’una recerca ineludible i profunda de les arrels.

D’acord: errar és no tenir por d’equivocar-se, recordar paisatges més que moments; però hi ha moltes maneres de fugir, potser tantes com de quedar-se i, a més a més, també existeix l'exili interior.

Aviat el text em mostra que la fugida, pot convertir-se en tornada gràcies a les memòries del pare: medul·la d’aquesta història d’històries.

«Ningú no ha filmat encara els espais buits de l’Europa de 1945. Ni la manera com s’ha tapat, com qui farceix un animal mort, el que va ser destruït. És molt probable que aquesta sigui la raó per la qual, a Europa, quan ens referim al passat dels camps d’extermini i de la guerra, parlem de l’horror, i molt rarament del vertigen. L’horror ens fa desviar la mirada; només qui gosa mirar sent vertigen del passat.»

Marta Marín-Dòmine ho fa i grata en el dolor personal, familiar i social que ha heretat. També s’encara amb el mateix vertigen, de forma novel·lada, l'última novel·la de Martí Dominguez. Dues obres molt diferents i, alhora, cosines germanes que ens són, avui, necessàries.

Torno a la bellesa del fugir que es complementa amb la necessitat del tornar: sobretot al punt culminant d’aquest viatge iniciàtic: el Pallars. Allí dalt és on estem més a prop de la síntesi impossible entre marxar i quedar-se, entre passat i present. És el lloc on «em sento a casa.»

«Fer-nos nostre un espai és acceptar, doncs, que hi ha la possibilitat que no ho sigui, o que ho deixi de ser. És una manera de reconèixer el passat en el present. De relativitzar la possessió de la terra. La terra és de qui la treballa, sí, però sobretot de qui l’accepta. Acceptar la interferència del passat, i per tant la presència d’uns altres que ens han precedit, implica un acte d’humilitat (...) La possibilitat de crear camins nous forçant les coincidències, d’obrir-se a l’imprevist del futur tot reconeixent la pèrdua inevitable de tot passat. Sense nostàlgia.»

Acceptació i humilitat són les paraules clau, encara que la humilitat es relativitza.

«Accepto alguns elements d’una herència, i alhora rebutjo els imperatius d’una identitat col·lectiva.»

No esperem gaire certeses més. Perquè això de tornar sense nostàlgia és gairebé impossible encara que es disfressi de «nostàlgia seca». El «nostos» és etimològicament el retorn i ja sabem que provoca, com a mínim, vertigen.

Les metàfores esmolen el text i ens enlluernen. Algunes em semblen transcendents per rastrejar el sentit de l’escrit:

«El passat s’aborda de biaix.»

o

«L’errant busca la jeia com l’aigua passant per còdols esvorancs i canonades.»

Qui fuig s’esmuny com l’aigua, com el dubte que empeny la lectura d’aquest text que acaba a la frontera obscura de Portbou.

Però les imatges en blanc i negre que ens han acompanyat tota l’estona van més enllà i ens porten una fotografia d’una entrada del Tesoro de Covarrubies que no és casual: l’entrada del verbo MARRAR.

Tot el text fa marrada.

Ben jugat!

Sally Rooney (2019), Gent normal. Barcelona: Periscopi. Traducció d’Ernest Riera

Hi ha gent normal? https://www.youtube.com/watch?v=OppX5KZCPOQ

Llirs entre cards. La Marianne i el Connell són una parella que va contracorrent com el llenguatge directe de Sally Rooney que mostra més que diu. Quin goig llegir entre línies! Quin plaer aturar-se per evocar situacions semblants o per imaginar-se com és la part de vida dels protagonistes que ens queda oculta!

Si el món dels enamorats és únic, i el d’aquest parell ho és més que el de la majoria: són una mena de Marian i de Robin Hood del segle XXI que gaudeixen del seu amor ocult. 

«El secret de tots dos pesava dins del cos de la Marianne d’una manera plaent, li feia pressió a la pelvis quan es movia.»

L’estimada és, com Beatriu, el principi de la nova vida del enamorat, una vida plena de paraules, de converses de veritat que són belles com uns «patinadors artístics tan perfectament sincronitzats que tots dos es sorprenen».

Però la diferència de classe social i la tèrbola família de la noia enrareixen la relació de manera que han de seguir un camí difícil per atènyer la meta d’entendre i acceptar tal com és l’amor que els uneix amb «la mateixa ferida espiritual innombrable.»

La disposició de la matèria narrativa també s’entortolliga, com aquest camí, amb salts endavant que ens fan esperar per saber l’explicació d’allò que ha passar.  Ens avança els fets i, alhora, ens refrena: un bon procediment narratiu.

Per altra banda, la prosa de SR conté metàfores originals i planeres que parlen als sentits: també ajuden a aconseguir aquesta aura especial que tenen els protagonistes. 

«L’olor de benzina s’infiltra a l’interior del cotxe, feixuga com un mal de cap.»

«...les clavícules pàl·lides, com dos guionets blancs.»

«A fora, no fa gens d’aire i la roba penja sense bellugar-se, colors molls.»

I que, també, sumen punts per aconseguir el plaer de commoure’ns amb l’art.