Més que mai, calia posar-se dins la pell d'un nazi i, encara més, si es tracta d’un
personatge al qual hem admirat. Martí Domínguez fa seva la sentència de
Montaigne «Être humain, c’est savoir se mettre a la place de l’autre.» (Pàg.
34) i ho aconsegueix amb un text que no para d'interrogar-nos.
Existeix una ciència pura i objectiva?
On és la frontera entre
els animals i els humans?
Com escapar de
la tirania de l’esperit del temps?
 |
| «Jo era aquell que ensinistrava els anecs, aquell a qui les oques petites confonien amb sa mare.» Pàg. 26. |
De tot això i de la
recreació de la vida de Konrad Lorenz, des del punt de vista del
protagonista narrador, se n’ha parlat molt i bé. És de justícia, ja que som al davant d'una obra que dona sentit a la història i que ens transvalsa, igual que a l’autor que confessa que l’escriptura d’aquest text
l’ha transformat. Ho crec. Cal tenir el cap clar, el cor seré i coratge perquè
no tremolin ni l’esperit ni la mà en baixar als inferns.
Doncs bé, aquí, només em fixaré
en allò que és propi d’aquestes pàgines i que és alguna cosa més que un recurs estilístic més:
les metàfores.
Primer, en aquelles que ens pasten el pensament i fan que no ens adonem del verí que pot
contenir l’esperit del temps.
«Aquella metàfora és
admirable, per contundent i fàcil de comprendre. La descoberta científica del
virus jueu és potser la major descoberta científica del nostre temps.» (Pàg.
178.)
La manipulació consisteix en deshumanitzar els
enemics, que es converteixen en «porcs», en «càries», en «virus» o en «peces»
de manera que poden ser «portats a l’escorxador», «extrets», «higienitzats»o «canviats».
L’objectiu és aconseguir, amb un «tractament» de càmeres de gas i tortures
diverses, «desinfectar» la societat i obtenir la puresa de la raça. Sort que a
les trinxeres russes el protagonista i els qui defensaven aquesta profilaxi van
trobar una ratera.
Segon, les paraules que es converteixen en noms propis, sintetitzen conceptes
fonamentals i són eines potents per difondre consignes com Führerprinzip, ni més ni
menys que ser més papista que el Papa
per escalar posicions en benefici del fanatisme.
«Intentar fer sempre més del que se’ns exigia
per tal de mostrar el nostre ferm i indoblegable compromís amb la doctrina nazi
i nostra pàtria.» (Pàg. 16)
O Gottgläubig
per emparar-se amb la defensa de la natura i ocultar, per exemple, l’ús de la
psiquiatria com a eina repressora o, ja després de la guerra, per donar
aparença de normalitat quan «s’ha de conviure amb l’aigua bruta».
També les sigles com les tres KKK que marquen el paper de la dona al
nazisme: Kinder, Küche, Kirche, és a
dir: nens, cuina i església.
Per últim, els rituals que donen categoria social a la ideologia
deshumanitzadora.
El bateig nazi és una escena esborronadora per
l’escenari, les fórmules i els elements simbòlics on queda clar que: «els
espermatozous pertanyen a l’Estat i s’han d’aprofitar. » Pàg. 161.
Per últim, la desfilada pels carrers de Moscú,
que emula les entrades triomfals dels cèsars a Roma, i com a colofó, la neteja
del terra que han trepitjat els vençuts amb bombes d’aigua que el protagonista
entén com:
«Imatge
metafòrica de la nostra amarga, increïble i humiliant derrota. Com esborrant
per sempre el rastre de la nostra mefítica presència.» Pàg. 388.
Així sigui!
