dijous, 12 de maig de 2022

Sebastià Alzamora (2022). Ràbia. Barcelona: Proa


Fa rumiar i que el temps voli. Just el que l’autor demana a un llibre: entreteniment i pensament.

A més a més, commou. 

La ràbia que fa insultar, depredar i matar està latent a les entranyes de cadascú de la mateixa manera que sota el paisatge maltractat durant generacions que han contaminat coves i dolls fins enverinar la terra, la mar i l’aire. 

De l’anècdota colpidora de l’enverinament de la gossa fins a la reflexió generalitzadora: sota la prosa literària d’Alzamora aflora la reflexió de l’articulista de diari. 

 «Generacions d’illencs crescudes dins el fracàs i l’abandonament escolar, mig any fent feines mal pagades i l’altre mig a l’atur, dins el bar o davant la pantalla, obesos, ignorant, primaris, drogats alcoholitzats, una massa humana reduïda a les seves funcions corporals i a la satisfacció d’unes poques necessitats sobrevingudes.» 

Però a mi m’interessen aspectes més literaris, com la descripció psicològica de la gossa i dels personatges principals fetes a miques i de forma dinàmica, com si una càmera de tràiler ens guiés.

«Aleshores Na Taylor se li va acostar i li va fregar el cap als genolls, com solia fer quan na Bali reia. A Na Taylor li agradava el riure de na Bali, que era un riure fresc, i li agradava que hi hagués alegria al seu voltant, i ho agraïa fregant el caparrot per les cames i els genolls de les persones» 

També els passejos plens de simbolismes i reflexions. 

«Li explicava aquestes coses a na Taylor. Li solia parlar mentre caminàvem i ella m’escoltava amb els ulls ben oberts i la llengua a fora, amb una atenció que ara, quan ho recordo, no estic segur que em mereixés» 

Les frases llargues que furguen per trobar sentit al no sentit de la mort gratuïta que igualen el dol per un animal i una persona sense defugir la compassió per víctimes i botxins. Especialment els paràgrafs dedicats a l’assassinat de Caminada amb l’analogia entre els primers passos d’un infant i els últims de la víctima. 

Els apunts impressionistes de la llum, l’ambient, les olors i la música que actua com a teló de fons i potencia la vivència de les escenes com l'evocació de la Sacre melodie de Gabrieli. 

«La llum que minvava, com la llum del capaltard, feia adquirir a les coses un perfil desdibuixat que les tornava més amables.» 

En fi, la capacitat d’anar més enllà utilitzant una de les millors eines per fer-ho: la metàfora i els símbols que impregnen el text com quan les cavernes de l’antiga estructura militar es converteixen en un atzucac d’on aconsegueix sortir el protagonista. 
 
Una nouvelle que es fa curta.

dimecres, 4 de maig de 2022

Margarida Aritzeta (2022). Encara hi ha flors. Barcelona: Capital Books


Em calia saber la història del Kàputx, personatge secundari de les novel·les de la sèrie de Mina Fuster de Margarita Aritzeta, i anomenat així pel mestre de periodistes Rysszard Kaputxscisnski (1932-2007). Em calia per acabar-me de convertir en fan del Kàputx. 

Som davant d’una novel·la de gènere negre i les dues citacions inicials ja creen el clima apropiat: la primera de Pedro Pàramo —Vine a Comala porque me dijeron que acá vivía mi padre.—em porta al submón dels apareguts i d’ultratomba, a la denuncia social i a saber que la recerca del pare que és motor de la novel·la de Rulfo, és un dels fils que mou al protagonista. 

L’altre text escollit com a lema —els quatre últims versos del fragment que adjunto—de Guillem d’Efak, poeta i cantautor, em parla de resistència i a la tirania, amb cançons que recordo com Totes les flors i Son Coletes amb paraules xifrades per burlar la censura. 

...Avui no hauria 
d’haver pujat a Son Coletes. 
La sang vessada 
no va trobar rost. 
Avui ja és ben seca, 
demà serà pols. 
Sí. També direm 
que es indecent 
fer versos i 
covard. 

L’obertura de la novel·la recrea l’ambient fosc i tempestuós propi del gènere i dos fils temporals es comencen a trenar. El narrador del primer és el protagonista que queda confinat per la pandèmia el març de 2020 a La Malvasia, una finca de la conca del Gaia on ha estat cridat per la Sílvia, la nova propietària d’una casa fantasmal en procés de rehabilitació com a allotjament rural. La Sílvia que és arquitecte i té visió comercial encarrega al periodista Kàputx bastir una història i una ruta de bandolers que posi la cirereta al combinat turístic. Això farà que el protagonista furgui en el passat col·lectiu a l’hora que ho fa en el personal. 

D’aquesta vessant íntima s’encarrega l’altre fil narratiu en tercera persona que va repuntejant el text i narra el període de la vida que el Kàputx adolescent va passar amb l’àvia al poble sense nom a prop de Santes Creus on s’ubica la finca La Malvasia. 

El personatge del periodista, que ja tenia els seus clarobscurs, adquireix més profunditat psicològica. M’interessen especialment els fets del passat que es recorden i que no s’interpreten fins que han passat molts anys, la recerca del pare, les veritats a mitges i, sobretot, la impossibilitat de saber-ho tot. Com bé diu el leitmotiv principal: Només els morts saben dels morts. 

En els textos de Margarida Aritzeta sempre hi passen moltes coses i així és aquí, però també i ha unes maneres de dir que porten la marca de l’autora que escriu novel·la de gènere però que, per damunt de tot, fa literatura: la cura en escollir la manera de parlar de cada personatge, un llenguatge que va per feina, les descripcions de la natura, la relació amb totes les arts en especial la música, la reflexió sobre la pròpia obra junt amb la relació amb altres textos literaris i, sobretot, la consciència social. 

És un plaer sentir la parla de la meva àvia rediviva en la veu de la Cinta: 

Però ell me va dir, seu una mica, i ho em vaig tornar a asseure al cotxe amb la porta oberta, que ja se sentien les aulors dels dinars que feien a les cases, i allà em van tenir per dî’m el nom de tots los germans... P. 184. 

M’engresca trobar fragments expeditius amb metàfores contundents. 

Segons els retalls de premsa, durant any i mig els Arcàngels van córrer pels carrers i les cases, pels camins, pels barris, com un núvol de llagosta, i van podrir tot el que van tocar. Si algú els plantava cara tastava la faca directa al ventre i ja havia begut oli. P. 41. 

Reconec camps i serralades, edificis i racons com el claustre vell o l’albereda de Santes Creus i em complau sentir el text com a part d’un paisatge i d’una tradició literària compartida. 

La tragèdia grega, aquesta és la clau. Tornar al clàssics, plens de deús que es transformen en oca o en vent, amb un barquer que si li dones una moneda et passa a l’altra banda del riu dels difunts, obrir ulls i orelles. Escoltar els morts. P. 96. 

Sento alhora els plaer de la música –en aquest cas la primera variació Goldberg– i els d’una copa de vi. 
 
Faig volar la imaginació com l’intèrpret de Bach fa lliscar els dits per les tecles del piano i me’ls represento al mateix lloc on soc ara amb una copa als dits i les seves veus s’alcen... P. 26. 

Em fascina com al Kàputx: assistir a la descoberta de diverses capes del passat, ja sigui observant la superposició dels sediments a la terra, els dipòsits fòssils en una peça d’ambre o el pas del temps en una capsa de fotografies. P. 171. 

I, per damunt de tot, em conforta aquest pensament: fins i tot en moments de sang vessada, encara hi ha flors.

dijous, 28 d’abril de 2022

Maria Climent (2020). Gina. Barcelona: l’altra editorial




Una injecció d’optimisme i d’esperit de superació que evita caure en receptari d’autoajuda. Afortunadament la força del llenguatge i la combinació de fets com: diagnosi d’esclerosi múltiple, atracció lèsbica, voluntat de ser mare o inseminació en soledat m’empenyen la lectura i em fan passar de puntetes sobre coachs i terapeutes. 

Pel que fa a l’estructura, pot semblar desballestada, però les el·lipsis estan calculades: calla si convé a l’interès de la lectura i reprèn el fil quan toca. Encara que, en alguna ocasió, posem per cas en l’enviament conjunt de totes les cartes a l’estimada, no facin per a la mena de lectora que soc: em costa acceptar la relació al llarg del temps amb un personatge que em sembla més imaginat que real. 

El llenguatge és tan viu i fresc que la variant del català propi de les terres de l’Ebre se m’ha contagiat al llarg de la lectura. La naturalitat de la llengua és combina amb un bon ús de les metàfores moltes vegades sorprenents i amb un punt d’humor sigui negre, blanc o color violeta. 

M’agrada la descripció de la flor de la Dama de nit «amb vestit de gala», que la Gina s’arrauleixi com una boleta d’un poquet de Sant Antoni, que l’autodestrucció es faci «durícia», que una família danesa exhali «la mateixa olor que la meva família el dia de Nadal» i que la protagonista, després d’explicar tot el procés d’inseminació, deixi anar que «sempre pensa en la pau mundial per arribar a l’orgasme.» Això, m’ha fet pensar en Permagel on s’utilitzen recursos semblants per parlar de temes similars, encara que els ambients difereixin. 

Ara bé, el que realment m’importa és veure que una fornada de veus noves marca el seu espai i fa literatura.

dimarts, 26 d’abril de 2022

Tina Vallès (2021). Els pòstits del senyor Nohisoc. Il·lustracions de Christian Inaraja. Barcelona: La Galera. Premi Folch i Torres 2020


Una intriga que ens atrapa des del primer moment. 

Com pot escriure NO Hi SOC algú que, si això fos cert, no ho hauria pogut escriure? Qui és aquesta persona misteriosa? Quin ofici més estrany té? 

Quants secrets! 

Totes les preguntes tindran resposta i ens enamorem de la Claudia a mida que es van contestant. Casa seva, la escola, les amigues, la família i el poble es van fent nostres. Alhora descobrim el món de les paraules i els seus plaers també una mica secrets. 

Quan acabem el llibre comprenem que la bona literatura no té límits d’edat.

dilluns, 18 d’abril de 2022

Juli Vallmitjana (2018). De la ciutat vella. Edicions de 1984 (Mirmanda). Edició d'Enric Casasses


Com diu Enric Casasses reelaborant una metàfora de Joan Maragall, Juli Vallmitjana: 

 «Mostra i diu quina és la sang amb què es pasta el fang dels carrers de Barcelona.» 

El temps passa, però sang velles i noves continuen pastant el mateix fang pels carrers de la ciutat , encara que faci  anys que molts hagin desaparegut sota la Via Laietana o sota l’Avinguda de les Drassanes. 

El fil conductor dels escenaris retratats podria ser el d’una novel·la de fulletó romàntic que tira cap a naturalista: una noia pobre i bonica, la Laia, que sembla trobar el príncep blau i que acaba caient en el fang del seu entorn, però allò més interessant és precisament això: l’ambient de cafès, de tavernes, de jocs i balls, d’alguns cercles artístics i intel·lectuals, de passejades per la ciutat i d’interiors sòrdids. Un món on es parla tal com raja amb un llenguatge que encara cueja: el xava. 

Hi ha escenes que colpeixen com la de l’accident a la fundició que provoca la fugida de la feina de Fermí, el pretès príncep blau, o com la de la mort del pare de la Laieta; mentre que n’hi ha altres de satíriques i de punyents amb un bon contingut de crítica social. 

Per raons personals, he seguit amb plaer la passejada del Fermí la nit que marxa de casa pel barri gòtic, la plaça del Pi i la Rambla per acabar a les portes del Cementiri del Poble Nou tot buscant una epifania. Sorolls, colors i olors es combinen durant el trajecte perquè, sobretot qui ha fet sovint aquest camí, es senti seguint les seves petjades. 

Petjades amb les quals m’hi reconec perquè porten enganxades a la sola el fang d’aquests carrers.

dijous, 7 d’abril de 2022

Laura Tejada (2022). L’ordre de les coses. Barcelona: Comanegra



D’un personatge a un altre, d’un secret al següent: així gira la roda de la vida sigui a la Garrotxa o a qualsevol barri de Barcelona: som davant una novel·la coral amb el suspens esmolat on els personatges es mouen sobre una capa fina de glaç a sota la qual hi bull el desordre de la vida. 

El seu trumfo principal és la xarxa d'accions i pensaments dels personatges, dissenyada per atrapar-nos. 

De tota manera a mi m’atrauen altres fils: 

Les imatges que retraten amb dinamisme tant la depressió els personatges: 

La ceràmica de les trenes que li guarneixen el cap repica al ritme de les gambades. P. 52.
 
 La ironia. 

 ...les bermudes a mig cul, les paraules a mig gas. P.123  

El paisatge impàvid i la llum indiferent davant de la vida trepidant. 

L'últim sol de la tarda entra per les finestres del menjador i deixa una llum estranya, que és l'efecte que fa la llum quan travessa els vidres clapats de pols i gotes de pluja. P. 54  

La meta literatura representada per la Caterina i algún detall com el de la Claudia escrivint als llibres. 

I sobretot, l’alè del tema que no ens deixa i aflora quan la fina capa de glaç es trenca i l’aigua és a punt d’ofegar algun personatge. 

Per gaudir llegint!

diumenge, 3 d’abril de 2022

Sarah Moss(2020). Mur fantasma. Barcelona: Angle Editorial. Traducció de Marc Rubió


La prosa de Sara Moss té la bellesa inquietant dels paisatges que dibuixa o millor dit del llocs on ens transporta. 

La situació és insòlita: És estiu i un grup d’estudiants amb el seu professor intenten recrear la manera de viure dels antics de fa 20 segles pels camps de la Gran Bretanya profunda junt amb la dona i la filla d’un conductor d’autobusos expert en les formes de vida de l’antigor. 

La tragèdia sura en el relat des de l’inici: una noia es aconduïda al punt on ha de ser sacrificada. Qui és la noia? Quan passa l’acció? Fa dos mil anys o ara mateix? És la Silvie, la filla del conductor d’autobusos? 

Els personatges i nosaltres mateix estem tota la estona en una frontera intangible: el mur d’Adrià o el mur fantasma. Alhora ens sentim atrets per la sensibilitat de la Silvie que amaga sota aquesta abreviatura el seu nom verdader: Sulevia, la divinitat celta de les fonts i dels estanys, una dona d’aigua que sent la natura com casa seva i que recrea les accions dels avantpassats convertida en el seu fantasma vivent. Ella també porta les mans lligades des de fa molts anys, ella també està a punt de ser sacrificada i llençada a la torbera. Per això patim, perquè encara avui hi ha moltes de Silvies o Sulevies. 

No avanço si la xicota arriba al sacrifici però si un tast del llenguatge de Sara Moss que en transporta a aquest món mig salvatge, mig civilitzat en el qual ens reconeixem. Veiem-ne alguns exemples de l’escriptura:

 «Dere Street, la via romana que arribava al mur d’Adrià i que es perfilava sobre el turó següent com si estigués feta d’un material diferent que la resta del paisatge, som si algú l’hagués traçat amb un regle damunt d’una fotografia.» P. 26. 

 «Caminàvem sobre els marges difuminats d’Anglaterra.» P. 55. 

 «El meu cervell un ocell que retopa a la finestra.» P. 72. 

 Volarà lliure? 

https://roamingspices.com/hadrians-wall-path/