He deixat dit que Temps enrere és un plaer de text, però cal parlar de la font de gaudi que és la manera de dir. L'estil està cosit a l'argument i ens aferra a la lectura de manera decisiva.
Estem davant d'una prosa que és respira, cosa que l'autor sap tan bé com la tante Geneviève que va ensenyar francès a l'Elvira. L'escriptura de Ramon Solsona fa fluir el text amb oracions i paràgrafs molt ben estructurats i cadenciosos. Fixem-nos com ho aconsegueix amb enumeracions i una adjectivació ben triada:
«Eren atrevits, ambiciosos, tossuts, uns il·luminats que acoblaven una manera de viure frugal al ritme dels ceps i al treball silenciós del vi. Abans d'elaborar-ne de nous, feien mil cupatges, provaven, donaven a degustar i prenen infinitat de notes fins a estar ben segurs. »
És un llenguatge amb ritme, que va al gra i que integra els diàlegs entre claudàtors de manera que donen dinamisme a la prosa amb el canvi de registre que comportin. Com a mostra veiem les expressions col·loquials posades en boca de les dones i que seran determinants per un canvi de gir argumental.
«[Dona casada treballs de criada]»
«[Quan sortiu de l'església, el teu cos ja no serà teu]
«[O per la porta falsa o res.]»
Les escenes eròtiques són un bon exemple d'aquesta naturalitat que coincideix amb com entenen el sexe els protagonistes:
«És reia de la gent que deia que les relacions sexuals s'acabaven convertint en una rutina i que s'havia d'atiar la passió amb fantasia i romanticisme. No estaven per romanços, eren directes, no necessitaven acudir a la consulta d'un sexòleg.»
Són d'antologia tant la primera vegada del Tomàs, que té com a pròleg una erecció mineral, com el primer orgasme de l'Elvira que s'esbadellava tota...
No estar per romanços no vol dir que no s'hagi treballat el text, sinó que aquest ens xucla sense esforç amb una gran riquesa lèxica, de registres i variants que també és part del tema perquè les expressions són l'entranya de les llengües i l'especialitat de l'Elvira.
Així, l'escena que descriu i evoca la sensació de trepitjar el raïm, és plena de paraules que per elles mateixes recreen un món: piure brisa, rapa.. .
Per altra banda, les descripcions del paisatge agafen valor simbòlic com el plor de la vinya, o la visió del Montsant canviant i enmig de la boira que torna a ser utilitzada en un moment culminant per la protagonista:
«Llavors, com aquelles ventades que s'emportin les boires de cop i volta i se t'apareix el Montsant net i lluent com si l'haguessin rentat, ho vaig veure tot ben clar... què fots, Elvira? »
I, imperceptiblement, una sèrie d'analogies configuren la xarxa de metàfores predominant a Temps enrere i ens diuen que el vi és l'essència del territori, que el bon amor és com el bon vi i que el cicle agrari, amb els rituals que l'acompanyin, és com la vida.
«Fer vaig veure consistia a introduir el territori a la copa.»
«El pare s'havia emmotllat a un paisatge que s'havia anat domant pedra a pedra, bancal a bancal. La cadena de mans anònimes havia espedregat coster impossibles per plantar-hi vinyes heroiques.» 649
«el cau del silenci, que era com anomenaven la zona de quietud, amb una penombra i una frescor com de cripta d'església.» Pàg. 25
«Al fons, el vi també era una religió que tenia dogmes de fe, heretgies, misteris manaments... litúrgies també importants com el ritu d'ulls, nas i boca. Pàg. 37. 103 «el vincle d'un amor que no era ardent com quan es coneguessin, sinó més madur, reposat com el vi que va prenent cos a poc a poc al fons del celler.» 44
És moment de tornar a fer una ullada a la coberta del llibre, anar a buscar una copa per llençar-la del bon vi i brindar per la joia de viure arrelatats a una terra de la qual Ramon Solsona ens mostra l'ànima.
