Secció Gastronomia La Massa CCV (2024) RECEPTES. TALLERS. MOMENTS BONICS. Vilassar de Dalt: La Massa CCV. Disseny gràfic: Cristina Bravo. Il·lustracions: Mariona Zamora Juan

 

Cuina casolana, saborosa i sostenible. 

Propera.

La cuina és on tot es cou i al seu caliu neixen els moments bonics fruits de l'escalf d'uns tallers d'on en surten receptes que s'han cuinat a foc lent i col·lectivament.

En aquest moment d'individualismes aquesta publicació és una llanterna que ens fa veure que el que realment importa és fer pinya i trobar-nos a la vora dels fogons. 

Com s'hi troben els membres de la Secció Gastronòmica de la Massa CCV de Vilassar de Dalt. Del seu taller de cuina en surten receptes d’aquí i d’allà i visites a un lloc o un altre. També s’hi fan amistats com la d’Ada Perellada que en el pròleg la clava quan diu que el gran patrimoni del nostre país és l’associacionisme i la gent sense mandra  que fa cultura en el sentit seu sentit etimològic de fer créixer o conrear allò que ens alimenta el cos i l’esperit.

També l'encerta Martí Zamora Juan que, com a bon sociòleg, situa l'activitat culinària en el centre de la vida social i econòmica. 

A part de les receptes clares i sense complicacions addicionals hi trobareu el rostre i una petita biografia de cada una de les autores o autors, junt amb la frescor de petits detalls que sentim que provenen dels moments alegrement compartits: aquell polsim de farina afegit al vol, aquell "es poden congelar", els consells d'aprofitament o suggeriments d'altres opcions: "també ho podeu servir amb arròs"... D'aquest manera ens trobem davant de la versatilitat dels processos culinaris amb senzillesa i ganes de gaudir.

Moltes gràcies per aquest regal de llibre a tots i a totes els membres de la Secció Gastronòmica de La Massa i a les autores i autors de les receptes: Marti Zamora Juan, Karina Marimon i Enric Sibina, Roser Ballester, Amina Aamiyar El kassimi, Maria Teresa Gomis Artigas, Dori Ruiz Bravo, Viviana Muñoz Rey, Anna Marín Martínez, Ricard Marí, Salomé Gatnau Tolosa, Griselda Santacana Garí, Roser Olivé Pla i Carles Wasserman, Ada Parellada i Garrell, Pep Cros Roldós, Griselda Mateu Ruiz.

Feu cas a Ada Parellada que recomana regalar aquest llibre:

.«..perquè no és només un compendi de receptes, és coneixement. I aquest patrimoni és el més preuat.»

Margarida Aritzeta (2025) L'hort de les Ànimes. Barcelona: Editorial Clandestina (crims.cat)

 

Sabíeu que a Catalunya hi ha una població amb dos noms literaris?

Per esbrinar quina ciutat s'amaga darrere dels noms de Vilaniu i de Doldellops, heu de llegir Margarida Aritzeta.

Us dono una pista.

«La ciutat vella, elevada i rodejada de torrents i coronada pel que deien que era el campanar més alt de Catalunya, tenia des d'aquell punt la imatge d'una fortalesa amb les seves murades i els seus fossars.»

Com que no vull avençar esdeveniments, només faré preguntes i donaré pistes.

Qui va matar a Bernat de Cruilles, capellà de Santa Magdalena?

Per què ha desaparegut al mateix temps un nen?

Quin paper hi juguen una singular Úrsula, un xicot que sembla beneit i un gitano?

Qui és la sergent Blasco i com ha anat a parar a Doldellops?

On és l'Hort de les Ànimes?

Una altra pista.

«El lloc, inicialment una ermita, havia servit antigament d'hospital dels pobres, leproseria, refugi de caminants i vagabunds i, seguint aquesta estela i mentre duraven les obres, el prevere va condicionar un menjador públic a la planta baixa on servia àpats entre bigues, totxanes i sacs de ciment a qualsevol que ho necessités.»

Voleu llegir un thriller trepidant ambientat en un lloc misteriós, en plena crisi de l'habitatge i copsar-ne el rerefons social?

                                     Aquest és el vostre llibre.

Fins i tot les descripcions del paisatge són vives i punxen.

«La terra dormia el son hivernal, els ametllers despullats apuntavan borrons de flor, uns homes amb tisores elèctriques, xac-xac-xac, anaven tallant els sarments vells de la vinya, mentre les olivers lluïen reflexos de plata i el gra de forment dormia al solc. La natura, com un gran llenç horacià, destacava sobe el paisatge futurista travessat de xemeneies i fum de la refineria.» 

Llegiu L'Hort de les Ànimes: 

podria ser al costat d'on viviu i certifico que xalareu.

Com llegint altres obres seves: https://tempsdemetafora.blogspot.com/2024/04/margarida-aritzeta-2024-les-dones-del.html

Nariné Abgarian (2021) I del cel van caure tres pomes. Barcelona: Comanegra. Traducció de Marta Nin

 

M'atrauen les fronteres i les rondalles i, encara més, 

que les paraules es despleguin com una cua de paó: 

elegància natural, 

bellesa gratuïta.

https://es.m.wikipedia.org/wiki/Archivo:Paon_blanc_Mad%C3%A8re_2008.jpg

I del cel van caure tres pomes em fascina per la prosa magnètica, pels personatges serens encara que siguin a la corda fluixa i pel relat de la fecunditat humana en situacions límit.

M'agradaria passar una tarda a la biblioteca de Maran al costat de l'Anatòlia i veure créixer una cria de paó blanc.

Mar García Puig (2025) Això tan tenebrós. Barcelona: La Magrana. Pengüin Random House

Des del principi sé que ens entendrem: no renuncies a aprendre de la tradició literària i, fins i tot quan és injusta amb les dones, ets capaç de xuclar-ne alguna cosa per 

«aprendre a fer trampes a la vida gràcies a la literatura.» 

Ben dit! Això no significa que et manqui compromís ni que siguis deslleial al gènere oprimit. No. Senzillament, constates que t’enriqueixes i gaudeixes de lectures saltant per damunt de diferències de criteris, de valors i de tipus de vides. Que ho diguis en temps de dogmatismes, em confirma la bona intuïció que em va portar a comprar Això tan tenebrós. 

El teu llibre m’ha cridat perquè visc en les metàfores i després d’anys d’estudi, ara m'hi relaciono de manera més lleugera. A mi també em van canviar la vida els llibres de G. Lakoff. 

Coincidim amb el gust de desvelar l’omnipresència inadvertida de les metàfores que ens acompanyen en el nostre dia a dia, amb l’afany de proclamar la seva capacitat tant de fer veure allò ocult com de manipular el pensament i fins i tot de donar forma a l’anomenat esperit del temps. 

M’interessa la lupa metafòrica que apliques als estudis de gènere, encara que a vegades em sembli que agafes algun argument amb pinces, i he llegit corglaçada l’autoanàlisi psicològic que practiques. Entenc que reivindiquis la literatura del jo femenina, fins i tot quan em sobta la franquesa sobre detalls íntims. Saps el que fas i poses la vena apropiada a la ferida: 

«Els fantasmes de les escriptores gòtiques (criticades en el seu moment) i els nostres contes, tantes vegades titllats d’egocèntrics, reflecteixen la mateixa lluita per ser autores i narradores de les nostres vides i les nostres morts.» 

Sento com a meu l’afany d’escapar del conjunt de metàfores que ens fan sentir en un món coherent i ordenat. Comparteixo la reivindicació de la contradicció i del conflicte a dins i a fora del feminisme. 

No podem renunciar a la part de bruixes, de monstres i d’espectres que totes i tots tenim encara que això faci més por que la casa del terror, que el cementiri de La Recoleta o que els relats de Mariana Enríquez. 

No existeix la puresa i les metàfores de doble cara, ens preparen per a assumir això tan tenebrós: la por pitjor és la que s'amaga.

Benjamin Black (2023) Les germanes Jacobs. Traducció d’Eduard Castanyo Montserrat. Alzira: Bromera (L’Eclèctica)

https://bromera.com/educacio/l-eclectica/9179-les-germanes-jacobs-9788413585581.html

Magnífica entrada que fa de marc a una bona novel·la. Com sempre, Black-Banville, ens parla d’art i comença dibuixant-nos un paisatge de les Dolomites que sembla una l’aquarel·la: un escenari grandiós que queda aviat relativitzat pel pensament del primer personatge que coneixem, el germà Damià que espera un fugitiu alemany:

«Era estrany (...) que un lloc que havia presenciat tanta història, que havia vist tants exèrcits que corrien com un torrent pel seu paisatge rocallós, s’assemblés tant a la imatge de sí mateix en una capsa de bombons.» 

Comencem a sospitar que el lloc idíl·lic amaga secrets negres i no quedarem decebuts. La connexió entre el frare Damià d’origen irlandès i el lloc tampoc és una casualitat. No he sabut trobar referència real del suposat monestir de Sankt-Fiakre a les Dolomites, però no té cap importància si existeix o no. Allò que interessa és que aquest sant és d’origen irlandès i patró dels jardiners. La relació amb els protagonistes que tenen el seu centre d’operacions a Dublín i uns personatges que suposadament abasteixen a Israel de productes agrícoles, tampoc crec que sigui fruit de l’atzar. 

La trama ens portarà a molts altres escenaris i a diferents ambients molt sovint evocats per obra i gràcia de la llum, crec que es podria fer una classe de les diverses maneres de fer-la present i és, per a mi, un dels punts forts del text. Només un exemple: 

 «Un raig de llum inclinat es retirava a la finestra mentre la posta de setembre avançava. La Phoebe va encendre un llum de peu al costat de la llar de foc. (...) A la profunditat de cadascuna de les seves copes de vi hi havia suspesa una espurna minúscula de color vermell, irradiant punxes de llum en totes direccions.» 

La Phoebe, la filla del doctor Quirke, queda amarada d’aquesta intimitat càlida que fa tant de bé al protagonista que està passant el dol de la mort de la dona que vam llegir a Quirke a Sant Sebastià. 

L’altre punt fort de la novel·la és la forma en la qual es trenen les diverses morts, els avenços en la investigació que sembla estancada, els fets històrics de l’holocaust junt amb la creació de l’estat d’Israel i les etapes del dol del protagonista. L’interès no decau ni un instant i les ganes de continuar llegint fan que vulguem avançar amb rapidesa, però la brillantor de l’estil fa que alentim el ritme per gaudir de perles com aquesta: 

«Va sonar el telèfon del seu despatx. (...) Va pensar que era com els plors d’una criatura enfurismada que reclama el seu biberó.» 

Una lectura per gaudir-la junt amb una copa de Jameson, com el que té a mà el detectiu Strafford per a casos d'emergència. 

Ramon Solsona (2025) El carrer de la xocolata. Barcelona: Proa

Llegir El carrer de la xocolata és mantenir una conversa amb Ramon Solsona. El to familiar aconsegueix que un text rigorós i enriquidor sembli senzill i que l’acompanyem a passejar per la vida quotidiana de la dictadura franquista amb la sensació d’estar dialogant amb ell: 

Com s’ho feien? 

Sembla impossible! 

Ara passa el mateix... 

El carrer de la xocolata reconstrueix les remembrances dels quatre germans Solsona amb una veu coral única. Una veu que aporta punts de vista diferents com en el cas de la diferència entre la visió de la germana i la dels tres xicots. En aquesta riquesa de perspectives és on trobo el Solsona novel·lista que aquí no fa ficció, però continua sent curós amb un muntatge textual que trena tres fils principals: l’històric-sociopolític, l’humor amb punts de sornegueria marca de la casa i el lingüístic. 

«... el pas del temps és això: ... camins entrecreuats que només pots copsar amb perspectiva al cap dels anys. Aquest és el moll de la meva novel·la Temps enrere.» 

Des del mateix títol, revivim el carrer Bellver de Gràcia durant la infantesa de l’autor i sentim l’olor de xocolata del Cola-Cao. L’existència de les fàbriques, tallers, obradors, vaqueries... i altres establiments dins la ciutat i la seva desaparició marca l’evolució social del segle XX. Així mateix, tant si parlem de llibres i còmics, de cançons, pel·lícules o jocs, sempre hi ha històries com la de l’àvia Ventureta que «feia microcrèdits a veïnes del barri.» que no són pas anècdotes banals sinó situacions ben triades que construeixen i interpreten el passat per fer-ne la crònica social i sentimental de més d’una generació. Per altra banda, tot i que la conversa és amable,  hi trobem moments de clam i de ràbia com en el capítol «Arriba pabrotes!». 

 «Ràbia per l’opressió d’una dictadura enemiga de la llibertat, per la destrossa d’un teixit intel·lectual i científic d’altíssim nivell, per l’acarnissament amb què es va afalconar contra Catalunya i el català...»

Alhora, l’autor va relacionant les seves obres amb diferents aspectes de la pròpia experiència vital, de manera que la ficció interrelaciona sense complicacions amb la reflexió metalingüística en aquest peculiar llibre de memòries. També ens fa saber qui és i per què ens parla. En el capítol final, explicita d’on ve a partir d’una fotografia on la seva família queda més retratada que en una selfie. No només és una família alegre que ha aconseguit una vida digne i honrada, sinó el fruit de generacions que responen a un mateix patró demogràfic: 

 «són el resultat d’uns corrents migratoris que durant tot el segle XX conflueixen a Barcelona des de diversos punts de Catalunya.»

L’analogia que tria és tan dinàmica com el text que l’expressa: 

 «... les filiacions formen una teranyina dispersa pel territori, són com rius que travessen estepes i salten muntanyes per unir-se a altres aigües que venen de lluny.» 

Altre cop el fil lingüístic que relliga el conjunt amb metàfores com la de les ales de papallona i l’ull de Polifem de la radio Philips 145, amb anglicismes que ens piquen l’ullet com la memòria RAM de la germana, amb expressions col·loquials com tenir la flaca, Deu-n’hi do! o Quines penques!, amb l’estudi lingüístic sobre l’origen d’una expressió familiar enigmàtica: «Xamolixe me cuixe», amb una distància elegant que permet la ironia fina i amb l’humor que ja esmentàvem sigui amb respostes càustiques o en descripcions com la del costum d’obrir una llibreta a La Caja de Ahorros a un infant. 

 «Com que era ben bé una religió, les caixes d’oros feien de pica baptismal quan els pares, els avis o els padrins obrien una llibreta a nom d’un nounat.» 

Ramon Solsona no només aconsegueix evocar records sense barrejar realitat i ficció, ni només segueix el deixant de llibres com La memòria es diverteix de Valentí Castany o La memòria fa pessigolles de Joaquim Muntanyola; sinó que...

ens fa reviure una època, 

documenta l'evolució de la parla 

i manté una mirada crítica que fa somriure, alhora que esperona a continuar la roda per què el món giri millor. 

El carrer de la xocolata està escrit en estat de gràcia.

Mariana Enriquez ( 2019) Nuestra parte de la noche. Barcelona: Anagrama. Premio Herralde

Me he sentido parte de la selva, de la casa del terror, de los rituales satànicos, de la lucha por conservar el poder, de la llamada de la sangre, de los síntomas de una enfermedad sin nombre, de las tumbas con cadáveres sin identificar, de los desaparecidos bajo regímenes dictatoriales y de los pozos abiertos de cadàveres en los que nos sumerge Olga Salgado.

Es una obra densa, atormentada y atormentadora en la que ni la infancia se libra del horror. Tanto que he tenido de demorar la lectura, pero el poder magnético de la prosa de Mariana me ha hecho regresar a las pàginas llenas de flores negras que atrapan como una trama-trampa bien constuïda que seducen al protagonista y de la cual no quiero revelar el final.

Los títulos de los capítulos nos guían a través de símbolos: las garras del dios, la mano izquierda, la casa mala, los círculos de tiza, el pozo, las flores negras. Y en un mundo exuberante, cerca de las cataratas de Iguazú, rodeados de vegetación o de ciudades vibrantes la oscuridad acecha, nuestra parte de la noche se impone como mister Hyde al doctor Jekyll, como el reflejo de la casa Usher en el lago oscuro. 

Las sensaciones de todos los sentidos nos implican de lleno en la selva de palabras y de vidas nunca libremente luminosas, pero de una belleza desgarrada.

«Tuvo la sensación de asco, como si tocara accidentalmente el fondo de una olla con carne podrida.»

«El fino halo que lo rodeaba serpenteaba, lo seguía a ratos, como si su cuerpo humeara.»

«El aire parecía hecho de miel.»

«Cada mariposa nocturna que se le acercaba caía muerta ni bien la luz negra la tocaba.»

https://reinoanimalia.fandom.com/es/wiki/Mariposa_nocturna