Neus Penalba proposa una lectura de La mort i la primavera en aquest assaig com també la va proposar a l'exposició Rodoreda un bosc comissariada per ella mateixa al CCCB entre el 5 de desembre de 2025 i el 25 de maig de 2026.
Tot plegat em va de perles, perquè al racó dels llibres llegits i anotats sense que en publiqués ressenya, hi ha aquesta obra postuma i sempre en construcció de Mercè Rodoreda. No s'ha quedat arraconada perquè no m'hagi agradat, tot el contrari. Em va fascinar tant que no vaig veurem amb cor de explicar l'experiència gairebé onírica que em va produir la lectura.
Em calia llegir Penalba i anar a veure l'exposició amb calma per treure'n l'entrellat.
El títol de l'assaig em fa més evident la dualitat de la mirada rodorediana que porta implícita la contradicció: fam-desig i ciment a la boca-frustació.
La mirada de l'escriptora es afamada i, alhora, segellada perquè sembla que no intervingui; encara que es manifesti gràcies a les històries, mites, rites o a les imatges enlluernadores i fosques que molt sovint es converteixen en símbols.
La meva primera lectura de La mort i la primavera tenia en compte aquesta dualitat i tant el context històric-social d'entre guerres i la circumstàncies personals, com la llavor mítica i rondallística, però em faltava una altra persectiva.
I Neus Penalba me l'ha donada, perquè en realitat ens presenta tres de lectures de La mort.
La històrica enriquida per les dades sobre els contactes artístics i literaris de l'autora a París que s'expliciten a l'exposició junt amb la relació amb la obra pintòrica pròpia.
La antropològica que fa referència a les arrels arquetípiques que totes les societats manifesten amb rituals i mites. que també apareix en altres obres seves que remeten a La mort i creixen en paral·lel amb ella.
I l'espiritual, es a dir, el llenguatge xifrat de la natura ocult als sentits, les cadenes de significats simbòlics que ens fan entrar en el terreny del somni.
Aquesta última és la que m'ho donat la clau per copsar millor la transcendència de l'ànima que és:
«...«com una mena de respiració, una mica lluent a la negra nit». És per això que el cadàver de la nena riu. Però no és el riure macabre de la mort triomfant. Ben al contrari, és el riure de l'ànima que ha fugit de la presó del seu cos, que ha vençut la mort...» P. 238
Em cal rellegir La mort i la primavera i altres obres que s'hi relacionen com Viatges i flors o Quanta quanta guerra.
Gràcies Neus Penalba!
