Andrea Camilleri (2021) El mètode Catalanotti. Traducció de Pau Vidal. Barcelona: Edicions 62 (La Butxaca)

Estava convençuda que havia llegit tota la sèria Montalbano de Camilleri i, a la llibreria La Capona vaig descobrir que anava errada.

He xalat com una foca a l’Antàrtida i a mida que avançava la lectura m’afermava en el pensament que llegia en el moment adequat el millor colofó de l’obra del novel·lista, dramaturg i guionista. (Vegeu l'última publicació)

Quina riquesa de recursos, de registres, de temes i, sobretot, de personatges! No en té prou amb els caràcters que ja coneixem sinó que se’n treu tot un elenc de la imaginació com el mag els conills del barret de copa: la magnètica Antonia, la parella d’enamorats sense feina que no volen delatar al pare de la noia —Tano lo Bello—, els actors d’una companyia amateur de teatre que porten l’art de representar a la sang i, per acabar-ho de rematar el director teatral i escanyapobres, Catalanotti amb el seu particular mètode per a la formació d’actors, paròdia hilarant del d’Stanislasvky. 

A més a més, hi ha una trama principal insòlita amb dos morts —o serà el mateix— a dos llocs diferents sense traces visibles del trasllat o la desaparició i una altra de personal amb dos amors. Tot amb el teló de fons la crisi que sacseja el país i deixa als joves sense futur. Amb el pretext del contrast entre la magnificència de l’art i la natura a Piazza Armerina l’autor sembla parlar per boca del comissari : 

«Com collons podia ser que un país que acapara la major part de les meravelles del planeta no hagués estat capaç d’organitzar un turisme en condicions de sostenir l’economia i fossin tots uns morts de gana?»

El llenguatge és encara més brillant que en altres lliuraments, cal agrair a Pau Vidal de traslladar girs i jocs de paraules al català fent servir expressions com «fer mirera» o recreant els divertits lapsus de Catarella. «—Sóc una tomba, cominsari, i això és una jurisdicció solemne.» 

Com a cirereta del conjunt trobem les poesies intercalades que ressonen i donen profunditat al text sobretot la final de l’estimada Wislawa Szymborska. 

 «...n’hi haurà prou amb un Everest de cendres

 per sebollir aquest grapat de brases

 que encara s’entesten a cremar?»

I una imatge que em fa conèixer un pintor sicilià.

«La línia de l'horitzó semblava que l'hagués pintada Pierro Guccione.»

https://www.finestresullarte.info/es/base-ab-art/piero-guccione-el-pintor-del-mar-vida-estilo-principales-obras

Henry James (2023) Washington Square. Traducción de Catalina Martínez Nuñoz. Barcelona: Alba editorial (Minus)

Publicada com a novela por entregas en 1880 incide en uno de los temas preferidos de los escritores y escritoras del siglo XIX: el matrimonio de las hijas y el papel del padre como responsable de asegurarse una buena elección a despecho de la opinión de las jovenes.

Ahora bien, tratándose de Henry James, el tema sólo es un pretexto y lo importante es el la plasmación del ambiente urbanístico y social del Nueva York de la época y la aguda caracterización de los personajes que, en ocasiones, describe a golpe de exabrupto y muchas veces a través del diálogo.

«—Esta compasión por los gatitos (...) ¿Es un rasgo en tu propia personalidad...?» 

«... Confiaba en que se anduviera con mucho cuidado, de lo contrario tendría que ponerle los puntos sobre las íes.

—No sé qué quieres decir con esos. Ni que estuviera yo aprendiendo ortografía.

—La ortografía del sentido común es algo que no aprenderás nunca. (...)

—¿Me has hecho venir para insultarme?»

El puritanismo reinante queda retratado y las tempestades sentimentales enterradas con dosis de sarcasmo en una confortable mansión rodeada de ailantos que despiden su olor fétido. 

«La peculiar fragancia de estos árboles impregnaba el aire vespertino y, en las cálidas noches de julio, se sentaba a menudo a inhalarlo justo a la ventana abierta.»

https://www.monaconatureencyclopedia.com/ailanthus-altissima/?lang=en

Jean-Baptiste Andrea (2024) Vetllar per ella. Barcelona: Empúries. Premi Goncourt 2023. Traducció de Mercè Ubach

Gran novel.la. 

Us escultor nan, Miquelangelo Vitaliani —no cal gaire esforç per retenir-ne el nom— reviu la seva vida a les portes de la mort en un monestir aïllat del brogit del món. Sembla un principi convencional, però aviat ens adonem que hi algú per qui s’ha de vetllar: ella, amagada també al monestir. 

Entre mig de la trepidant vida del Miquelangelo ella anirà agafant cos, sempre amb el dubte de si és només de carn i d’ossos o també l’escultura irreverent o amb poders d’una pietat. La gran pregunta de com és ella i per què està amagada és un bon motor del text. 

Miquelangelo ha viscut plenament i ha trampejat els dalts i baixos de la història del segle XX, però el que li ha marcat més la vida no ha estat la seva talla escurçada, sinó ser un geni de l’escultura i topar-se amb una bessona còsmica: la superdotada Viola, una Orsini que serà una especial companya de vida. Però hi ha molt més: hi ha història, política, realisme màgic, algun fantasma, cataclismes, guerres i sobretot, art. I un carrusel impressionant de personatges ben definits i amb personalitat pròpia: estrambòtics sense caure en l’esperpent.

El llenguatge es modula sàviament, és exquisit i particularment efectiu en certs diàlegs i en les descripcions artístiques o de la natura empeltades de metàfores que ens humanitzen les pedres o ens animen el paisatge com només pot fer l’art. 

 «Una escultura és una anunciació.» 

«Es movia pels boscos com una onada entre sentinelles verds que la deixaven passar sens dir res, però que a mi em punxaven...» 

Tot es mou dirigit a un únic objectiu que no sabrem fins gairebé acabar: un desenllaç inesperat i, alhora, inevitable. El gran final que cal a la gran novel.la.

Pedro Almodovar vs Sigfrid Nunez. De CUÁL ES TU TORMENTO a LA HABITACIÓN DE AL LADO

No me ha sorprendido que Almodovar eligiera el libro de Sigfrid Nunez para construir un particular testamento fílmico. No es solo la decisión del suicidio eutanásico de una corresponsal de guerra que encuentra en la amiga escritora la aliada para acompañarla en sus últimos días, tampoco la relación tormentosa entre la madre moribunda y la hija alejada de ella. Creo que el humor latente y las imágenes que surgen de la lectura tienen mucho que ver. 

Ahora bien, Almodovar juega sus cartas y transforma una narración voluntariamente deshilvanada en una película de acción unitaria a costa de perder riqueza temática y, a la vez, transforma las imágenes que dan profundidad a la novela en potentes planos.

Así, el cuadro de la propietaria de la casa donde se refugian las dos amigas que preside el salón se transforma en el film en un cuadro de Hopper de dos mujeres tendidas en sendas tumbonas en una terraza. El ambiente de esta pintura será el de muchas de las escenas y la decoración de la casa se empapa de hopperismo —como buena parte de la producción del cineasta— hasta el punto que las dos tumbonas existirán realmente en la casa de diseño escenario principal del film. 

Por otra parte, el final de Cúal es tu tormento aparece una ventana con todo su simbolismo de frontera y de despedida. Este apunte se convierte en leitmotiv de la película con unos planos que recrean ventanales espectaculares y que juegan con la luz y el color de este espacio inquietante del dentro y el fuera, del interior desnudo y la naturaleza exuberante, la muerte y la vida que sigue su curso. Aquí está lo mejor de la película. 

Pero he dicho que este era un particular testamento fílmico de Almodovar porque a los temas que aparecen en la novela y que en el film sólo se esbozan o se transforman, se añade un toque de atención a la tradición literaria y cinematográfica al recrear en imágenes que buscan embelesar la caida de la nieve sobre vivos y muertos siguiendo la frase final del relato Los muertos del James Joyce que John Huston llevó a la pantalla como último legado. 

«His soul swooned slowly as he heard the snow faintly trhrough the universe and faintly falling, like the descent of their last end, upon all the living and the dead.»

Ada Castells (2023) Solastàlgia. Barcelona: L’altra editorial

L’he llegit perquè en algun conte del recull Aures se m'ha imposat el mateix tema: l’angoixa davant la destrucció del nostre habitat. Això sí, sense saber que la paraula que designa aquest patiment és solastàlgia.

 El primer detall que m’ha commogut és voler fugir de Barcelona amb el test d’una magnòlia. No puc trobar un símbol millor d’allò que es vol preservar, mentre les trompetes de l’Apocalipsi sonen. 

Però no diré res dels ressons bíblics ni de les peripècies de la protagonista ni de la vivència del desastre de la fallida de la civilització que coneixem; perquè «no només s’enfonsen les ciutats, sinó també les ànimes de qui les habiten.» 

Només vull fixar-me en els finals metafòrics de paràgrafs o d’escenes que broda Ada Castells. 

«Remena la cua, si jo en tingués també ho faria.» 

«El trencadís (del Parc Güell) se’ls clava a l’esquena com una al·legoria de la seva fragilitat. Maleeixen Gaudí.» 

«Molt bona parella si que la farien i jo em prenc un Lorazepan.»

«Fa fred i em tapo tota fins que m’adormo arrecerada a una placenta de flassades.» 

La consciència de la pròpia fragilitat que transmeten em consola.

Vivian Gornick (2023) La situació i la història. Barcelona: L’altra editorial. Traducció de Mar Molero Dolz

Aquesta traducció ens arriba més de vint anys tard, però en un moment en què la l’anomenada «literatura del jo» està de moda. 

No l’he llegit per això, sinó per la recomanació d’una amiga amb refinat gust literari i per una paraula del títol que m’intriga: la situació. 

La situació d’entrada en un enterro, sovint emprada en narrativa, dona peu a la Gornick per preguntar-se per què només un dels elogis fúnebres que s’hi pronuncien li arriba al cor i la resposta es converteix en el fil conductor de l’assaig. 

Anant al gra, l’evocació d’actes i emocions concretes que havia viscut la oradora al costat de la difunta va fer que el panegíric adoptés un sentit més ampli de com l’havia influït en la seva formació. Ens hi podem identificar i reconèixer. 

 «La qüestió personal havia esdevingut política... » 

 Primer de tot, el narrador ha de crear-se un personatge, un alter ego que és qui escriu però que està immers en una situació de recerca que dona sentit a la història que ens vol explicar: la seva, però també la d’altres que s’hi veuran reflectits. 

 «L’empatia que ens permet als lectors veure «l’altre» com l’altre es podria veure a si mateix és l’empatia que infon moviment a l’escriptura.» 

A Vivian Gornick li sembla que l’època de la novel·la s’ha acabat i que ara hi ha la pulsió d’escriure sobre la pròpia vida, però allò que realment interessa no és exactament el que s’ha viscut sinó el sentit més ampli que confereix sentit a un conjunt d’experiències. 

El o la protagonista de les memòries o autobiografia explica el seu periple alhora que es contesta la pregunta que ens corca a tots: com he arribat a ser qui sóc? Aquesta és la verdadera història. 

 Llegir i escriure ens posen davant d’un mirall:

 «L’escriptura s’endinsa en nosaltres quan ens dona informació sobre nosaltres mateixos de la qual tenim necessitat en el moment en què llegim.»

Anna Pagès (2023) Aquella nena de les paraules. Barcelona: Univers

La veu de la nena de les paraules va xopant fins arribar al cor. Sense tòpics ni melodrames. Aquesta nena sap que no cal explicar, sinó dir i que s'han de buscar els mots per mirar d'esbrinar el com i el perquè de l’assassinat de Francesc Santacana Romeu. 

El terror, els silencis i l’enyor s’han depositat com una crosta a Can Sunyer on la nena ha viscut el descobriment d’ella mateixa. Per això ens parla de quan no era ella i feia el pòsit que calia per ser-ho, potser després d’haver llegit Rousseau. 

«Can Sunyer és un indret per endreçar lentament les paraules caigudes» 

 I les endreça jugant-hi de diverses formes. 

 Amb relacions enginyoses entre forma i fons.

 «Jo desconeixia aquella paraula, cigne; s’assemblava a signe... quan encara no era jo, vaig pensar que aquell col de cigne-signe de bellesa resultava sorprenent...» 

Fent server frases col·loquials en diàlegs àgils que ens retraten ambient, personatges i l’esperit del temps.

                «—Què! 

                —Digues [la senyoreta Bonet deia diguis] 

                —Vols fer el favor de parlar d’una vegada? 

                —Si no surt el culpable, castigarem tota la classe.» 

 Evocant sensacions com la de tocar la molsa de la bassa. 

 «El verdet de la piscina ... relliscava com una alga de mar. Era llefiscós. Alentia les paraules molles... era dolç, com una melmelada per a les torrades.» 

 La nena de les paraules sap que:

 «...es pot parlar literalment i en canvi escriure lateralment...» 

 I que en el verdet de la bassa o a la crosta de les parets de Can Sunyer s’hi amaga alguna cosa que l’escriptura pot acostar-se a desxifrar tot fent gaudir qui llegeix.