TOTES LES ENTRADES

diumenge, 3 de desembre del 2023

Núria Cadenes (2023) Tiberi Cèsar. Barcelona: Proa

Per què el Tiberi de Núria Cadenes m'és tan proper?

Per la veu narradora: omnipresent, acollidora, punyent i capaç de fer-nos llegir, d'entrada, una carta des del pensament del protagonista.  

De traca i mocador, penso, i em ve a la memòria un altre relat de romans bastit totalment amb epístoles.  

https://tempsdemetafora.blogspot.com/2013/06/john-williams-august-barcelona-edicions.html

A mida que avanço en la lectura, comprenc que aquesta novel·la no admet comparació ni amb Williams ni amb Yourcenar perquè té un estil que arrossega i perquè faig meva la missió d'acabar amb la mala fama que arrossega el protagonista que fa que per el seu nom sigui considerat l’origen de la paraula tiberi pels seus suposats excessos. 

Com s’ho fa Núria Cadenes per embolcallar qui llegeix?

La resposta és complexa. 

Primer de tot, la documentació que no fa olor de llibre de història i que com en un mural al fresc, ens mostra la desmesura, les traïdories i la crueltat del poder junt amb els clarobscurs de l’ànima humana.

La panòplia està estructurada en vuit capítols dedicats als personatges principals de la vida del protagonista i en seixanta sis escenes que actuen com a miralls on es reflecteix Tiberi. 

Per una banda, la sintaxi alterna períodes oracionals llargs amb altres de curts que ressonen fent repicó com en aquest final d’escena. 

“…No mostris mai res. 

Mai.

Res.” 

P. 99

Per altra, les pinzellades de lèxic precís i ric ens transporten a l’Imperi Romà mentre un registre col·loquial ben administrat ens apropa als personatges. Sembla seguir el consell de Messala: 

“el rastre d’Euforió mostra categoria i l’eleva el discurs, però massa, embafa.” 172.

Ara bé, com és costum en aquest blog, on més m’ententindré és en la varietat de processos metafòrics tan empeltats al text que fan reviure un món. 

Aquí l’autora no és queda en la recreació d’un estil clàssic sinó que, fidel a un pensament del mateix Tiberi: “en la dificultat rau sovint l’interés” s’imposa la tasca de no repetir maneres de dir amb tendència al clixé. 

M’explico. 

Per expressar l’angoixa, no en té prou en parlar d’un nus a l’estomac sinó que ha de desenvolupar la imatge per fer-nos posar la mà a la panxa i serrar les dents. 

“Com si en comptes de vísceres hi tingués cordills. Aspres i secs i fets un manyoc que li esmussa les dents.” P. 206.

Per fer retrats, la comparança amb animals té una llarga tradició, però aquí trobem un expressionisme tal  que els personatges destaquen del fresc que reflecteix la realitat i se’ns imposen.

Agripa envesteix. “...com un bou gros de banyes llargues que provés de muntar a un altra bèstia.” P. 77.

Un fetus és.“Un aglà sangonós i fosc. El ronyó rosat d’una llebre” P. 30.

A més a més, les enunmeracions no només donen cadència a parts del text, sinó ens fan aflorar l’inconscient com en aquesta que tanca una escena amb poètica contundència:

“El foc, la mare, la paparra.” P. 37. 

Seguint el mateix principi, quan recrea el tòpic clàssic del locus amoenus, l’autora trenca el motlle i dona ànima als arbres i als ocells com en la descripció del niu del pivot obert en un àlber que “no sembla que noti la molèstia, concentrat a desplegar la seva cabellera de flors peludes. P. 107.

El millor exemple de la vivesa d’aquesta natura és la descripció dels ocells que van a beure aigua a una plàtera:

«…perquè aquest Tiberi sorrut ens ofereix una bassa a mida on sempre fem peu i l’aigua és fresca i ara m’hi estarrufu i tu passa d’aquí, xirrrit!, passa que m’hi quedo jo.» P. 312.

I, alhora, el xipolleig que alegra la vida al Cèsar és una alegoria de la lluita pel poder. 

La pintura al fresc s'anima —adquireix una ànima ambivalent—i Núria Cadenes ens diu a cau d'orella: 

—Tot i així, gaudiu dels plaers de la vida!






dilluns, 27 de novembre del 2023

Andrea Camilleri (2022) Riccardino. Barcelona: edicions 62 (el balancí). Traducció de Pau Vidal




El gener passat vaig llegir l'últim llibre d'Andrea Camilleri i vaig escriure la major part del text que segueix. Ara, m'arriba un magnífic documental sobre Riccardino dirigit per Pablo Mediavilla i m'he adonat que no havia acabat de publicar el meu escrit. Potser no em volia acomiadar de l'autor i de Montalbano. 

https://youtu.be/fYWtObKJgn0?si=9u13da5bOVJIUYq7

El documental 
ha fet la màgia de fer reviure Camilleri  i el comissari i, ara, publico la nota de lectura tal com va quedar guardada als esborranys.

Com correspon al final d'una saga, ens trobem davant una obra crepuscular. 

En aquesta paranovel·la de lladres i serenos no trobem el to bonhomiós d'altres lliuraments i el protagonista deixa constància de la impotència per domesticar la presumpta realitat, alhora que els personatges de l'Autor, el Guionista i l'Escriptor s'esborren. 

Només el llenguatge còmic de Catarella s'expandeix i em fa arrufar el nas quan encomana algun altre personatge. Sort en tinc que alguna espurna d'humor em fa somriure de veres i que apareix un tema que fa temps que m'interessa: cinema i literatura.

«...l'altre Montalbano, el de la sèrie, com s'hauria comportat?» 

I que, sempre, m'agradarà recordar el comissari de les novel·les de Camilleri, mirant el cel: 

«Un raig de sol inesperat, com si fos un focus de cinema, els il·luminarà de cop tots quatre. El comissari alça el cap: s'obrien clarianes, el cel és començava a desennuvolar.» 

Ens queda el tresor d'unes obres rodones i plaents que tenen el poder de emportar-se els núvols i d'aixecar-nos els ànims. 

Quan tinguem un dia tèrbol, en lloc de passar per la farmàcia, anem a buscar-les a les llibreries. 







diumenge, 19 de novembre del 2023

Iolanda Batallé (2023) Massa deutes amb les flors. Barcelona: Columna


La Solitària lluita contra la grisor i si cal anar a les muntanyes per veure el cel de més a prop i per escoltar les paraules que no s’emporten els vents, ho fa. 

Em reconec en el desig de silenci, en la presència propera de la mort des de massa aviat i en el desig de fer les coses el millor possible.

A les valls altes, La Solitària escolta les veus de personatges que, com a sants d’un retaule s’expliquen. Ho fan bé, potser massa per a la mena de lectora que soc, amb reflexions properes a un assaig que cada vegada coqueteja més amb la ficció. 

Això sí, entre mig dels discursos trobo imatges que em transporten als cims o sentències lapidàries.

«... en llevar-me faig un crit i el núvol m'escolta...»

«L'enyorança és com caminar amb una pedra a la sabata.»

«Les suïcides estem preparades per trair el cos.»

Aquí trobo el veritable repte: parlar des de la mort que a poc a poc, «com quan cau la nit» s'apodera de la mare.  Cal donar veu a qui sent com creix dins seu una pedra que l'estira cap a l'aigua sigui de pou o de bassa i, aleshores, el fil entre realitat i ficció s'entortolliga, paradoxalment, la mort és transforma en un cant a la vida i les paraules troben la manera de fer camí, camí del bo.

La Solitària ha anat a les altures buscant una epifania i la troba en el lligam entre realitat i escriptura tan estret i intens que sembla que la mateixa narradora (autora?) traspua per la ferida fins que troba la pau en un estat de levitació extàtica:

«Estirada sobre l'herba sento que el cos sura a la bassa»

 I sent que tot flueix. 



diumenge, 12 de novembre del 2023

Roser Vernet (2023) Lo mig del món. Barcelona: Club Editor


L’estructura em sona: uns cinquanta apunts de vivències que juguen amb una paraula.

Escric el mot que m’evoquen amb el llapis que faig servir per subratllar al costat del dibuix al·legòric que inicia cada capítol.  Dialogo amb la lectura i les paraules que, com que vinc d’on vinc, em semblen paraules amb aura. Les de la Vernet s’entortolliguen massa amb les meves i em trasbalsen en apartats com «Pou»i «Mirall»

A mida que avanço, vaig agafant distància encara que m’identifiqui amb el «desfici de ser de la manera de voler ser» i, a poc a poc, l’estil aspriu em va calant i xalo amb les analogies, les el.lipsis i la ironia.

El Priorat es torna fesomia perquè el paisatge és la seva gent, la que en fa casa, la que guarda memòria de les pedres que han fet els murs que sostenen la terra de conreu, la que clama perquè no els prenguin l’aigua, la que va i torna, la que fa passeres al riu i combois a la terra, la que gaudeix de les flors blanques i de les efímeres. Aquella gent que creu que tota pedra fa paret i aprofita la roba vella per fer pelinxos.

L’ordre de les cinquanta tessel·les d’aquest mosaic està ben calculat per fer-nos reviure el camí de l’exili, la tornada i la forma de compromís social i polític que comporta. A mig camí hi trobo l’eix del text en els apartats «Relat» i «Tornar» i no paro de fer-me preguntes. És la ficció foc d’encenalls? És part d’aquest foc sentir-se «una molsa en un racó de la roca aspriva» o ser «perdre de reble»? 

Entre mig dels dubtes hi ha una petita certesa a les ruïnes d’Scala Dei on em sembla trobar l’ànima del llibre: el desig de refer un vincle amb la terra que sigui aplicable a qualsevol altre lloc. 

M'hi apunto.

M’enduc una sorpresa final: els cinquanta mots que he anat anotant mentre llegia els trobo, amb lleus variacions, al final evocant la roda de la vida. 

Ben jugat!


dissabte, 4 de novembre del 2023

Pilar Vives Corbella (2023) Les dones de l’agulla a Valls. Valls: Institut d’Estudis Vallencs




Sí, senyora! El quarto de cosir va ser l’habitació pròpia de moltes dones i les que vam créixer en aquelles cambres i vam aprendre més a llegir que a cosir n’hem de donar testimoni.

Comparteixo experiències lligades a aquest entorn com el poder simbòlic de la roba que he fet aparèixer en els meus escrits de ficció i que l’autora explica amb precisió i un xic de poesia. 

«L’armari guarda el temps tancats. La relació amb la roba sembla el cordó umbilical i el patrimonial per a moltes dones.» P. 29.

També coincideixo en vivències íntimes de coses guardades al cosidor a als armaris que fan que la prosa de Pilar Vives Corbella faci literatura i els seus records ens arribin al cor. 

«Ben pensat, l’etimologia de la paraula record té relació amb aquestes sensacions: recordare vol dir “tornar al cor”. P. 35.

I per acabar-ho d’adobar retrobo l’analogia que m’és tant estimada entre teixit i text que impregna tot el llibre.

“I no deu ser, com preveuen certes estudiosos d’història antiga, que les dones, tot cosint, filant o teixint, s’expliquen històries i van ser les primeres narradores de la humanitat”? P. 49.

En resum, no només comparteixo experiències i temes, sinó que m’identifico amb metàfores que són carn del text i que donen un sentit universal a la gran tasca de recollir la història de les cosidores oblidades de Valls.

Gràcies per fer-ho tan bé, Pilar!



diumenge, 29 d’octubre del 2023

Jesús Maria Tibau (2022), Hi entra de puntetes la llum. La Ràpita: Associació Mar de Fora (L'escrita)

Portada i fotografia d'Eva Mascarell

Paraules per on entre la llum: aquesta és la matèria de la poesia. 

 J. M. Tibau juga a ficar-nos dins de A la casa i al cos on entra la llum de puntetes. 

Cada mot conté meravelles xifrades. Cal prémer les eufonies, els significats i les associacions de tota mena que hi nien i treure un nèctar personal i intrasferible: l'aura. 

El pròleg de Ricardo Gascón ens obre els ulls a la tradició poètica i literària de les terres ebrenques i no puc més que donar-li la raó quan diu: Teniu entre les mans una obra que mereix que li dediqueu un temps calmant per gaudir-la.

Ho he fet i m'ha sotragat cor i ment. També m'hi he reconegut, sobretot en el gust per les fotografies en blanc i negre que dialoguen amb els poemes. Com en el cas de «Venes» i la fotografia d'una peculiar canonada que constitueix un bell exemple de metàfora visual. 

Fotografia de Jesús M. Tibau

Les analogies entre el cos i la casa és fan evidents d'entrada amb la fotografia d'un portal per on entre la llum matisada però a raig. Només «Porta» pot ser el títol del primer poema que ens obre pas i només «Ulls» i «Finestres» poden ser el següents. perquè:

...mirar és la part primera

d'un viatge escrit a mitges,...

Seguirem el camí de la mà del poeta que ens deixa que completem allò que ell ha deixat en blanc i negre.  

El temps, la memòria, l'amor, el suïcidi, la vellesa, el tresor de la innocència... els temes es desgranen com pluja fina que va calant, com una pluja de llum que ho amara tot. Com diu a «Les golfes»: 

Si hi entra de puntets la llum, 

pots jurar que ja no en surt.  

Després de trenta-sis poemes al voltant de paraules que exploren la casa-cos, trobem quaranta-nou Minimalismes poètics amb el paradoxal títol de Vas i vents. Aquests esquitxos de poesia m'evoquen els haikus que busquen l'essència sense artifici i que aquí no se sotmeten a cap esquema normatiu. 

Per a mi el recull podria acabar així:

• Senzill

  Zen

  Z

  7

  -

  .

diumenge, 22 d’octubre del 2023

Katixa Agirre (2020) Les mares no. Traducció de Pau Joan Hernàndez. Barcelona: Amsterdam

La invocació inicial a Medea era inevitable, perquè a Les mares no es vol entendre per què una mare mata els seus fills.

Des de la mitologia a les cançons de bressol, la documentació ens va obrint els ulls de l'intel·lecte sense ofegar el relat que s'articula en dos eixos: la investigació policíaca i judicial i la recerca de l'escriptora protagonista que està criant el seu nadó i s'implica més de tot cor en el tema.

La diversitat de punts de vista enriqueix el text i dona profunditat al tema. La narradora vol «abandonar la simple crònica negre, el territori banal dels fets diversos, per entrar de ple als fets d'una tragèdia grega.» 

Aquest crec que és també el desig de l'autora que fa veure a la seva protagonista el judici com «una lluita de relats» i li fa plantejar cinc hipòtesis per comprendre la raó o la pulsió que porta una mare a acabar amb la vida dels seus fills. La troca s'embolica justificadament i ens aferra a la lectura.

Les imatges i els somnis són recursos potents com quan s'identifica a les mares amb les aranyes, evocades en les escultures de Louise Bourgeois: les aranyes-mares són proactives i beneficioses teixidores de xarxes. 

Louise Bourgeois, «Mama» @MuseoGuggenheim

Pel que fa als somnis, es converteixen en camins on parla el subconscient i el cor encongit de les mares que pateixen per la seva cria i, alhora, serveixen a la Katixa Aquirre per apuntar que somiar s'assembla a escriure. 

La metaescriptura és un subtema recurrent que fa més rica la novel.la d'una protagonista «prenyada de literatura» i amb totes les contradiccions entre maternitat i feina que acaben en una pregunta.

«Viuria millor sense aquesta pulsió absurda que m'empeny a trobar l'adjectiu exacte per a una mare infanticida?»