divendres, 30 de juliol de 2021

Benjamin Black (2021). Quirke a Sant Sebastià. Alzira: Bromera (L’Eclèctica). Traducció d’Eduard Castanyo


Hi trobo molt del Banville de El mar en aquest Benjamin Black, potser perquè Donostia li va com anell al dit per començar i acabar amb l’alé de La Concha: 

Quan en Quirke es despertava de nit, amb la finestra oberta al costat del llit, era com si hi hagués un animal gros i amistós dormint que respirava amb suavitat al defora, en la foscor. (Pàg. 15) 

De bon principi apareixen les constants d’allò que més m’interessa de la novel·la: la descripció dels estats anímics dels personatges i la recreació d’ambients que, plegats, m’empenyen la lectura més que una trama bastida sobre l’atzar, amb el que juga fins a la paradoxa. 

—Bé les coincidències no existeixen —va admetre el Paul—. És com creure en les fades. Aquestes coses a l’atzar succeeixen contínuament, però no ens n’adonem. (Pàg. 119) 

Els personatges fascinen i em fixo en com la desapareguda April es compara amb l’Hermione de Conte d’hivern de Shakespeare. A partir d’aquí, em sembla trobar alguna cosa de teatral tan el l'argument com en la disposició d’escenes com aquesta en la qual es fa explícit: 

Segueren en una taula al menjador (com actors en una comèdia). Fins i tot la llum de la finestra tenia una resplendor irreal, com si la font no fos el sol, sinó una bateria de làmpades d’arc curosament disposades en una tramoia. (Pàg. 242) 

Agraeixo els tocs de metaliteratura i d’art que esquitxen el text, com l’evocació final del mar que no fa presagiar res de bo i que, per a mi, és el deixant d’aquesta novel·la: 

El record d’aquell moment, que no es perdria mai, ja s’apartava d’ell amb la cortina panxuda i el sol a la finestra i, enllà, el mar blau indi que s’estenia fins a un horitzó borrós. (Pàg. 285) 

 Gran!

dilluns, 26 de juliol de 2021

Núria Cadenes (2020) Guillem. Barcelona: Amsterdam. Ara llibres



Al principi es pot pensar que les escenes són tessel·les i que, a mida que anem llegint, anirem construint un mosaic. Poc a poc veiem que cada petita peça té veu pròpia i calia una polifonia per aconseguir que el conjunt sigui viu.  

Hi ha una veu narrativa en tercera persona que adopta diverses perspectives: la germana, el Gabriel, els pares, xica 1, 2..., dona... home..., l’advocat, el becari... Però també hi trobem pamflets, informes, textos de diaris, jocs de rol virtuals, pancartes... Aleshores el mosaic es transforma en un collage dinàmic. 

Cada element és al seu lloc, cada part ens projecte el tot i aconsegueix l’objectiu de convertir la infame injustícia en una eina de reivindicació, en un símbol de la lluita d’un poble per preservar la democràcia i la identitat. Està ben fet. 

Són particularment interessants els punts de vista de persones que semblen quedar fora del focus, gent del carrer que reflexiona sobre allò que està passant com l’Home 5, el muntador que pensava que havia oblidat una altra mort i que ara se li representa, o l’uixer del jutjat que aquesta vegada no fa apostes amb la dona sobre quina serà la sentència: ells són els veritables jutges. 

Més que un mosaic, Núria Cadenes ha convertit el text en un mural amb descripcions àgils i plàstiques que retraten els personatges. 

Veiem com ho fa. L’Home 11 és fotògraf i té al davant al pare del Guillem. Adoptem el seu punt de vista: 

...aquell home devastat i serè, aquell home que pronunciava cada mot com si abans de dir-lo l’hagués deixat marinar. Les bosses sota els ulls, tres ratlles fondes al front, una tristesa infinita, les mans que es movien sense cap estridència, i aquella llosa invisible sobre les espatlles. Aviat farà tres anys que li van matar el fill. Tres anys. Han deixat anar els assassins. I diu «no impediran que continue essent un demòcrata».  És la veu, que hauria de poder quedar reflectida a la fotografia si és que ha de passar a la categoria de retrat. (P. 169-170) 

 I tant que hi queda reflectida en el text! 

dimarts, 20 de juliol de 2021

Maggie O’Farrell (2021) Hamnet. Barcelona: L’altra editorial. Traducció de Marc Rubió Rodon


Un nen busca desesperadament la mare per casa i pel taller de guants familiar. És un travelling que no només compleix una funció dinàmica i d'intriga, sinó que té el poder de transportar-nos a mitjans del segle XVI i de fer-nos experimentar les sensacions i sentiments del protagonista: 

«El Hamnet allarga un dit i toca la pell de cabra. És inexplicablement suau, com la carícia d'una alga de riu a les cames quan es banya els dies de calor. La pell es gronxa suaument, les potes esteses, tibants, com si volés, com un ocell o un gul.» (P.17) 

El nen no troba ningú que l’ajudi i aquests moments quedaran «dins el cor de la mare la resta de la seva vida.» 

Qui llegeix sap que la germana ha caigut malalta, però haurà d’esperar ben bé un terç de la novel·la per saber-ne més, perquè la narració tira enrere i ens explica la vida anterior del futur escriptor que «havia atret sempre la ira i la frustració del seu pare, com una ferradura a un imant. (P. 40). També coneixem millor l’Agnès, la falconera que es convertirà en la dona del mai anomenat Shakespeare, la que coneix l’esperit del bosc i els secrets de les plantes, la que intueix el patiment que hi ha darrere dels guants elegants de la casa dels sogres, la que farà possible que el seu home s’alliberi de la carcassa que l’oprimeix «com la cera que regalima per una espelma encesa i revela l’home que hi ha a dins.» (P. 146) 

L'Agnès entén que el marit ha de fugir de casa, ha de fer la seva escrivint lluny d’ella. 

La informació ens arriba en comptagotes i just en el moment precís: fa de bon esperar perquè el camí, com en totes les obres de la O’Farrell, està ple de sorpreses i d’imatges precioses, com la del cos prenyat de l’Agnès vist pel seu marit: 

«Com una dona que s’hagués empassat la lluna.» 

O la sensació d’estar a punt de parir: 

«...ha sentit l’olor de moneda rovellada de cada nou naixement.» 

O la de tancar els ulls de fill que acaba de morir: 

«Les parpelles són d’un delicat gris purpuri, com els pètals de les primeres flors de primavera (...) que calents i relliscosos que s’havia notat els dits, quina tasca tan impracticable, com li havia costat posar-los –tremolosos i humits– sobre aquelles parpelles, tan estimades, tan conegudes que si algú li donés un carbonet podria dibuixar-les de memòria.» (P. 255) 

El dol per la mort del fill potser acabi amb la vida en comú de la parella que, separats per la distància física,  només poden convergir gràcies al sortilegi de la literatura. 

Em voldria convertir en l’Agnès i veure la representació de Hamlet, m'agradaria allargar «una mà com si volgués donar-los les gràcies, com si volgués tocar l’aire que els envolta a tots tres, com si volgués travessar la frontera que hi ha entre públic i actors, entre vida real i teatre.» (P. 353) 

Maggie O'Farrell ho ha tornat a fer.









dimarts, 6 de juliol de 2021

Mercè Ibarz (2020), Trilogia de la terra. Barcelona: Llibres Anagrama



Després de disset anys de no viure-hi, Mercè Ibarz  contempla el seu poble des de la distància que li cal.  

M’agrada la distància. El gust de la panoràmica em deu venir d’aquest racó del mon, de la carretera sobre el riu, del mirador del castell de Saidí sobre l’horta i de la talaia de les serres pelades sobre el secà transformat en regadiu... (Pàg. 41) 

Però, també vol «mirar i contar de prop», perquè sap que escriure comença mirant d’una altra manera. 

Si la seguim, intuirem l’ànima de la terra de frontera de la Catalunya nova que recorda el passat àrab en els noms i en l’aigua que la fa fèrtil. Sabrem què va comportar la industrialització del camp i la conseqüent desaparició de la pagesia tradicional petita o mitjana propietària de les terres que treballaven. Coneixerem de forma propera, per això més emotiva sense deixar de ser rigorosa, els canvis que han permès que ella estudiés i es salvés de quedar xuclada pel treball anònim de les dones de camp de manera semblant a com em vaig salvar jo. 

La narradora va fent camí i conduir la inspira. Quan deixa d’ocupar la ment que està distreta amb l’automatisme de la conducció té l’epifania que la porta d’aquest mirar d’a prop a la generalització:

 ..vaig poder veure la panoràmica més general: superproducció d’aliments, aliments que es malmeten metre a la ciutat es paguen cars i, pitjor encara, metre a tants llocs del món la pobresa extrema i la gana creixen al galop. La guerra dels aliments està matant més gent que totes les guerres del segle, i aquest un segle assassí. (Pàg. 67) 

La segona part de la trilogia deixa la primera persona com si també volgués agafar una perspectiva més amplia: ho aconsegueix. Seguint la història de la Irene, que porta un paisatge estampat a la cara, ens farà un retrat, en podríem dir antropològic, del món de la terra retirada on encara hi ha gent que se sent part de la terra que conrea. 

El vell pensa en ell mateix en un llenguatge quasi secret, molt antic. Una forma de viure’s que no distingeix entre la naturalesa el llinatge humà, a la manera com algú podria pensar que ho fan els arbres i els sembrats. (Pàg. 106) 

L’alzina, les patates, els fruiters empeltats i la palmera de blat parlen i l’escriptura de Mercè Ibarz se’n fa ressò: ens els fem nostres. 

Al davant tenia el Plantiu: el llibre de terra, la terra en forma de llibre obert. (Pàg. 185) 

La boira fa mirar cap endins a les persones. «La naturalesa», es digué abans d’entrar a casa dels pares, «¿també necessita la introspecció?» (Pàg. 134) 

Transcriure el batec de la terra, aquesta és la labor afortunadament inacabada de Mercè Ibarz amb la qual m’identifico: 

La mateixa arrel: llaurar, del llatí laborare, laborar, treballar; la mateixa espera: solcar, plantar, regar i adobar, podar, protegir, donar forma. Llaurar, escriure. Preparar la terra, la pàgina, els fulls, treballar. (Pàg. 296) 

L’autora ha conreat amb paciència i cura, no ha tingut pressa, no ha buscat el rendiment econòmic ni la fama; però no vol que la vida agrícola sigui considerada un pus de la història i ha deixat constància de la dignitat dels guardians de la terra. 

Acabo el llibre amb la sensació exultant d’haver llegit una elegia i amb el convenciment que l’escriptura redescobreix els camins que tornen al lloc on vas néixer i als ravals esgarriats pel món.

dimarts, 29 de juny de 2021

Priya Basil (2020). Elogio de la hospitalidad. Madrid: Editorial Alfabeto. Traducción de Ana Nuño.


Priya Basil urga en los claroscuros de la hospitalidad y lo hace apoyándose en asociaciones de palabras, es decir, con herramientas literarias. 

De esta forma, se nos hace evidente el paralelismo entre escribir y cocinar, entre leer y comer. Devoramos un libro y, al escribir, invitamos a una especie de convite a los lectores. De hecho la comida, real o figurada es un alimento del cuerpo o del alma que está en la base de la idea de la hospitalidad siempre asociada a los cuidados. 

Por otra parte, llama la atención la antítesis entre hospitalidad y hostilidad, pareja de términos que parten de la misma raíz indoeuropea. Por lo tanto, ya la etimología apareja esta dualidad y nos muestra que el poder se manifiesta con frecuencia derrochando hostilidad y hospitalidad a la vez. 

De hecho, tanto se secuestran reservas alimenticias como se celebran banquetes fastuosos. La última asociación de términos que me parece esclarecedora es la que asocia la hospitalidad con la industria hotelera, cosa que encontramos convertido en narración en La mar rodona, la novela de Sebastià Perelló que se construye, en parte, con esta analogía. Pero esta industria de la hospitalidad no nos interesa, como tampoco el anfitrión o host de una internet que nos vampiriza. 

La base de la hospitalidad es ponerse en el lugar del otro y, aunque en palabras de Derrida «la hospitalidad incondicional es imposible» y solo debería producirse en situaciones de dependencia, es posible no convertirla ni en asimilación, ni en acumulación. Sólo negociando a cada paso se pueden llegar a construir relaciones basadas en reglas de reciprocidad cada vez más equitativas. 

Y, aunque la hospitalidad bien entendida, como la caridad, empieza en casa o en el entorno más próximo debe ser expandida hasta abarcar un mayor radio de acción mediante el altruismo. 

Sí, sólo son palabras, pero palabras que buscan el respaldo de la acción porque sin invitado no hay anfitrión y sin hospitalidad todos nos convertimos en extraños.



dilluns, 21 de juny de 2021

María Belmonte (2021). En tierra de Dioniso. Vagabundeos por el norte de Grècia. Barcelona: Acantilado


Leer En tierra de Dioniso ha sido volver a la Grecia que más me ha marcado y que para mí es la tierra de Orfeo. 

Siento también la inquietud de buscar geopoèticas personales y disfruto con los detalles que Annie Dillard, citada en la página 110, nos insta a no pasar por alto y que Maria Belmonte nos regala: los insectos y larvas bajo una piedra, las flores del azafrán o el trabajo de orfebre que recrea motivos vegetales. 


«Los orfebres que trabajaban en Macedonia alcanzaron la perfección en aquellas obras de oro batido y labrado que representaban con una increíble precisión todas las características de una humilde bellota, de las hojas del roble, del olivo y de la hiedra o de las flores de mirto con sus minúsculos estambres y pistilos.» (P. 116)

Lo apolíneo y lo dionisiaco se entrecruza: clasicismo y helenismo, politeísmo y monoteísmo, viajes que amplían horizontes físicos, como el de Alejandro Magno y periplos interiores, como el de los anacoretas. Pero hay unos momentos en que la narración se remansa y las epifanías sintetizan esta dualidad perenne. 

Porque los detalles y las historias que los religan son el trampolín para que el viaje exterior y el interior se fundan. Veamos como al contemplar el monte Athos desde el barco de regreso: 

«Escuché todo lo que ese memorioso paisaje de rocas, bosques, calas recoletas y caminos antiguos me contaba. Cerré los ojos y, por un instante, sentí que había estado allí y que el paisaje me saludaba. Porque las personas olvidamos, pero los paisajes tienen memoria». P. 170. 

Acudo a mi diario de nuestro viaje a la Macedonia griega y regreso a la tarde del 28 de julio de 1996, a bordo del Safo siguiendo la ruta de Mitilene a El Pireo, la tarde que escuché por última vez las palabras de Jesús Lenz, la tarde que charlamos con nuestros compañeros de viaje: Ricardo, Carmen, Sara y Curra en una cubierta salpicada por el mar… 

 «el capvespre en que vam pasar sota Sunion. Aquest va ser el moment en que va acabar el viatge on hem estat jugant a fer arqueología material i intel.lectual en una butllofa de temps. L’estona en que: 

La mar mirallejava només per a un llagut. 
Jo veía l’or del dia que sobre la mar s’escola.” 

La lectura de En tierra de Dioniso ha sido un ejercicio de nostalgia positiva, como todo regreso fructífero.

dimarts, 15 de juny de 2021

Àngel Fabregat i Morera (2020). L’estany buit. Palma: Edicions Documenta Balear. Pròleg de Josep Masanés. XXXII Premi Guillem Colom Ferrà de poesia Vall de Soller 2019


«L’estany buit és un poemari ple d’idees i bellesa» diu el prologuista Josep Masanés. Però, alhora, conté càrregues de profunditat que remouen el fons de qualsevol estany. 

El vent que pot arribar a ser escombriaire parla del temps i dels records com a «Estança buida» 

Alegres tertúlies empaperen les parets 
i un mirall regalima mirades d’antany. 
El vent ha dut la pols dels capvespres (...) 

Recordar obrir una porta

Les accions quotidianes prenen una altre dimensió i llançar les escombraries es converteix en un acte nostàlgic en un retorn a allò viscut. 
 
Cap al tard, a l’abocador de la nit 
hi llanço ben lligada 
la bossa amb la deixalla del dia viscut. 
El gat rondinaire del record l’enceta... 

Ara bé, sota la paraula clara i el ritme cadenciós hi ha una angoixa reivindicativa que trobo accentuada en les dues últimes composicions compostes de diverses estàncies i que ja en els títols ens parlen dels dos símbols que es constitueixen en leitmotivs del recull: El vent i el buit. 

A «La veritat a contravent», com en altres composicions, apareix tant l’instint de lluita com el valor de la paraula poètica: 

Llavors, tots d’arrel es conjuren per no ser doblegats. 
Entre vents, sabran fer-se comprendre. 

Vull contenir tots els teus gestos 
en una sola metàfora per estimar-la. 

 I a «L’instant nu» el despullament i la buidor s’omplen: 

Nu arriba sempre l’instant, 
perquè el vesteixis de la millor manera... 

Àngel Fabregat ha omplert l’estany buit de bona poesia.