Els tres flocs de cabells estan representats per tres dones: la Smita d’Uttar Pradesh, la Giulia de Palerm i la Sara de Mon-real. Les tres lluiten per donar sentit a les seves vides i, miraculosament, es complementen.
El, diguem-ne, muntatge de les tres branques de la història és com el d’una bona pel·lícula i els personatges captiven perquè esdevenen simbòlics sense convertir-se en estereotips.
Un dels recursos per caracteritzar psicològicament les protagonistes és l’ús eficient i amb comptagotes de les metàfores. M’entretinc en veure com ho fa Colombani des de les primeres pàgines.
Smita «sent una papallona desconeguda a la panxa» que serà el motor que la impulsarà actuar, la Giulia està «protegida» per les parets del taller i «li creixen les ales» mentre que a la Sarah s’emporta a la feina la culpabilitat de deixar a d’altres bona part de la cura dels fills com si portés «una berruga al mig de la cara.»
Per altra banda, les diferents escenes estan subtilment entrellaçades amb diferents mitjans. Així la primera acaba amb la Smita fent la trena a la seva filla i la segona comença amb el crit de la mare de Giulia despertant-la. L’estructura està fermament lligada a tots nivells.
Els llibres també es trenen uns amb altres i la història de la Smita m’ha portat a la memòria Como saliva en la arena que explica la història d’una noia, també d’un poblet d’Uttar Pradesh, que forma part del grup de la coneguda com la Reina dels Bandits de la qual la filla de la Smita en té una nina. Tot un símbol de la revolució social i de les dones a l’Índia.
Per acabar, el simbolisme present al títol, a l’estructura i al estil es posa plenament de manifest al final i, també amb comptagotes, deixa entreveure les correspondències entre trenar, teixir i escriure.
Tanquem el llibre amb el goig i la recança que deixen les bones lectures i si voleu continuar el goig a la cartellera ara en teniu una bona versió teatral.
