TOTES LES ENTRADES

diumenge, 25 de setembre de 2022

Laetitia Colombani (2018), La trena. Barcelona: Salamandra


Els tres flocs de cabells estan representats per tres dones: la Smita d’Uttar Pradesh, la Giulia de Palerm i la Sara de Mon-real.  Les tres  lluiten per donar sentit a les seves vides i, miraculosament, es complementen. 

El, diguem-ne, muntatge de les tres branques de la història és com el d’una bona pel·lícula i els personatges captiven perquè esdevenen simbòlics sense convertir-se en estereotips. 

Un dels recursos per caracteritzar psicològicament les protagonistes és l’ús eficient i amb comptagotes de les metàfores. M’entretinc en veure com ho fa Colombani des de les primeres pàgines. Smita «sent una papallona desconeguda a la panxa» que serà el motor que la impulsarà actuar, la Giulia està «protegida» per les parets del taller i «li creixen les ales» mentre que a la Sarah s’emporta a la feina la culpabilitat de deixar a d’altres bona part de la cura dels fills com si portés «una berruga al mig de la cara.» 

Per altra banda, les diferents escenes estan subtilment entrellaçades amb diferents mitjans. Així la primera acaba amb la Smita fent la trena a la seva filla i la segona comença amb el crit de la mare de Giulia despertant-la. L’estructura està fermament lligada a tots nivells. 

Els llibres també es trenen uns amb altres i la història de la Smita m’ha portat a la memòria Como saliva en la arena que explica la història d’una noia, també d’un poblet d’Uttar Pradesh, que forma part del grup de la coneguda com la Reina dels Bandits de la qual la filla de la Smita en té una nina. Tot un símbol de la revolució social i de les dones a l’Índia. 

Per acabar, el simbolisme present al títol, a l’estructura i al estil es posa plenament de manifest al final i, també amb comptagotes, deixa entreveure les correspondències entre trenar, teixir i escriure. 

Tanquem el llibre amb el goig i la recança que deixen les bones lectures i si voleu continuar el goig a la cartellera ara en teniu una bona versió teatral. 



dijous, 8 de setembre de 2022

Ravals: el títol i la coberta

Inauguro una sèrie d’entrades a 

TEMPS DE METÀFORA 

amb el nom de 

RAVALS

Hi trobareu informació sobre com s’ha fet la novel·la. 

És una mena de making of. 


Feia anys que volia escriure La novel.la del carrer Hospital. La vaig començar tres vegades de manera diferent sempre centrada en el personatge de la Mar. Com que no me'n sortia, vaig escriure una novel·leta d'una peripècia de la protagonista de deu anys i la seva gata perduda que es va dir La Mar i la colla del Raval i que s’ha acabat titulant Fins a l'infinit. Vaig fer un intent de publicar-la però no vaig perseverar i ha quedat inèdita. També vaig escriure un esborrany de les aventures de la Mar i el Ton enamorats al Raval de la seva joventut. S'ha quedat a la carpeta dels escrits pendents de revisió sota el nom de Misteris

Aquests relats em van apropar a la protagonista i al Ton, però encara no trobava el desllorigador de l'estructura: volia fer una novel·la amb un personatge protagonista, però que, alhora, fos coral. Per altra banda, anava recopilant històries que podien tenir cabuda en aquest projecte i cada vegada tenia més material. A poc a poc, el marit de la Mar, el Paul va anar agafant consistència, però em faltava un altre personatge principal que representés el present i el futur: no volia caure en la nostàlgia immobilista d’intentar fer reviure el passat. 

Va ser arran del premi de contes de la revista Núvol que em va ser concedit l'any 2017 quan em vaig decidir a posar-m'hi. Al mateix temps, el sotrac de l'atemptat de la Rambla em va fer imaginar el personatge de la Hala per al conte Escut que l'any 2021 guanyaria el premi Tinet. Aviat la protagonista del relat, va anant mostrant la seva personalitat i em va encaixar en el projecte de novel·la. Aleshores vaig bastir l'estructura i, l'any següent, vaig començar a redactar. 

He escrit sense pausa i sense pressa, gaudint-ne i, a mesura que avançava apareixien títols com Carrer Hospital 77, Ítaques, Omphalos, Costel.lacions que anava rebutjant. Cap al final del procés, es va imposar Ravalejant, però va prevaldre Ravals perquè sintetitza les moltes maneres de viure el Raval de Barcelona i, evoca l'existència d'altres ravals al món que a la novel·la estan representats per indrets de Londres i de Tolosa de Llenguadoc. 

La il·lustració de Jordi Vila Delclòs va com anell al dit a Ravals: el cel del capvespre, els gavians clavats al cel, la roba estesa, el gest intuït de Colom, les torres del funicular i el gratacel amb vistes al mar i a la ciutat amb un últim pis que girava, els terrats com un gran cobrellit que cobreix la vida que bull: un moment irrepetible i congelat com en un haiku que podria ser aquest de Manel Ollé. 

                                                s’enlaira i cau
                                                l’alè en suspens; tot quiet
                                                quan tot es mou 

Poesia i prosa conviuen a Ravals.



diumenge, 4 de setembre de 2022

Jordi Benavente (2021) Tots els focs totes les pistoles. Mallorca: Lleonard Muntaner, Editor (De biaix) Epíleg d’Anna Gual


Hi ha pistoles, jocs i llàgrimes, però cal buscar la cara sud de la vida i imposar-se l’ordalia dels esbarzers per trobar el tresor al bosc de la infantesa. 

I, sobretot, cal deixar-ne constància. 

Reconec aquest anhel i la urgència amb que empaita durant la criança dels fills. 
Reconec la gratuïtat de l’esforç i la força del reclam: deixar-ho escrit. 

«Tu escriu. No hi ha res mes, no passarà res més, i no t’ho agrairà mai ningú. Escrius perquè vols, tens fills perquè vols, i els vetllaràs perquè són teus, fills i versos. Tu escampa focs follets que fiblin fort, i recorda-ho: serà eterna la cacera, no deixaràs mai de vetllar» 
P. 29. 

Pel conjur de les paraules: 

 «...els nanos somiaran líquens i cavalls i plomes al vent. I no oblidaran mai el so que fan les fletxes quan defensen la tribu.» 

Però abans s’ha d’extirpar amb la navalla Pallarès tot allò sobrer fins a «travessar músculs i nervis» i fins a sentir un repic de les campanes enmig d’una clariana de bosc amb una cabana amb llibres i llibretes heretades potser d’un Henry Thoreau. 

«L’evangeli de la terra», en diu Anna Gual.

Els temples són els camins i una balada d’enumeracions ens acomiada amb la sensació que continuarem escrivint i caminant entremig de tots els focs totes les pistoles amb ànima d’indis, papallones a l’estómac i buscant la pietat.

diumenge, 28 d’agost de 2022

Laura Gonzalvo (2022). La llista de les coses impossibles. Barcelona: Columna. Premi Carlemany 2021


La llista de les coses impossibles toca el cor de gent jove, com la que li ha concedit el Premi Carlemany, i de persones de qualsevol edat: tothom té una llista de coses impossibles i, a vegades amb esforç i voluntat, ha arribat a fer-ne realitat alguna que altra. L’argument i el tema van per aquí: la història d’una superació personal en circumstàncies tan adverses com quedar-se tetraplègic. 

Però el que m'interessa és com s’ho fa l’autora per explicar-nos aquesta història de manera que ens emociona. 

El primer que em sorprèn és el punt de vista que es desplaça del Guim, l’accidentat, l’heroi, el protagonista, a la noia amb la qual fa poc que ha trencat, la Clara. Sentim allò que sent ella i com interpreta les reaccions, les sensacions i els sentiments del Guim. La Clara és una de les persones sanes que envolten a qui ha perdut la capacitat de moure’s lliurament. És impossible posar-se al lloc del Guim si no s’ha patit el mateix? Els ulls de la Clara són més eficaços per sentir l’empatia que ens toca el cor? Sembla que la narradora es pregunta el mateix, quan sovinteja una expressió que ens acosta al protagonista: «Diu el Guim...» 

Per altra banda, la disposició del material narratiu segueix el fil temporal menys a l’inici hi trobem la anticipació d’un fet que no aclarirem fins a la pàgina 261: una bona jugada que, junt amb altres hams ben disposats, ens empeny a devorar el llibre. 

M’han commogut especialment les enumeracions que plasmen estats d’ànims i idees només evocant alguns elements, per exemple, quan veiem amb els ulls de la Clara al Guim al llit després de l’accident on continua sent qui és: 

«Els ulls. El nas. Les pigues. Els llavis perfectes. Els cabells més clar que altres vegades. Les patilles llargues, tan , tan llargues com sempre. Les orelles. El forat de l’arracada sense l’arracada. Aquell racó entre el coll i la clavícula. Els braços nus estirats sobre el llençol blanc de l’hospital. El tors cobert fins a la meitat amb una mena de cotilla. Una mica més pàl·lid, potser. Molt quiet. » P. 24. 

Trobem poques metàfores, però si riques i, agosarades analogies com la que equipara la cadira de rodes amb la moto. 

Vegem-ne un parell. 

La mirada del Guim durant el procés d’acceptació de la seva nova vida és com la de qui no entén l’idioma amb el qual li parlen i la Clara se n’adona quan veu la mirada d’un estranger en una sessió on explica un conte. 

«Així era exactament la mirada del Guim quan em mirava: impenetrable, inexpressiva, impertèrrita. Un pou glaçat on es perdien les meves paraules. Com si fossin dites en un idioma estranger, aliè i indesxifrable.» P. 202. 

I per últim la meva preferida: si tornar al poble d’origen familiar, significa tornar a la casella on t’ha col·locat el teu naixement; el sentiment de compartir la vida amb algú és el de trobar-te al lloc on vols quedar-te: «estar a casa» com la Clara ens confessa en l’epíleg que diu que no escriurà.

dimecres, 24 d’agost de 2022

Manel Ollé (2021) Un grapat de pedres d'aigua. Premi Jocs Florals de Barcelona 2021. Barcelona. La Breu edicions (alabatre)


La música d’una pedregada en un celobert. 
La llum fòssil d'un instant. 
Un palet que rebota sobre un estany i deixa un rastre tan bell com fugisser. 

Això i més, són les pedres d’aigua de Manel Ollé que em porten a un món íntim i, alhora, social, a un cau i a un bosc: pedres que traspuen un polsim d'angoixa i un punt de serenitat. 

Natura i urbs trenen correspondències que impacten com una pedrada al clatell i l’estany immòbil on un nen pot fer volar un còdol es transforma en aigüera o els passadissos del supermercat en un bosc. 

La vida de la ciutat, potser més la dels seus marges, és atrafegada com el vol d’un gillo polit sobre l’aigua mentre es camina, posem que pel Paral·lel. 

 «I pots veure llavors les ones expansives de tots els grapats de pedres d’aigua i dels imperceptibles replecs tectònics de les ones que hi feu i refeu uns i altres, al voltant. pedres de foc a la pell de l’estany: dansa d’espurnes» P. 60. 

Les imatges sovint parteixen de motius tradicionals elaborats i transformats en joies quotidianes. 

 «...les dites breus de les orenetes i els falziots et desvetllaven des del celobert, com un grapat de pedres d'aigua caient enmig del repic de plats i coberts i la psalmòdia de la radio veïna.» P. 30. 

Altres vegades les analogies sorprenen per la seva plasticitat: 

«...el mar es replega… com full de cel·lofana arrugat que prems dins del puny.» 

o tenen la qualitat de transportar-nos a un espai entre conegut i misteriós. 

Sovint m’evoquen imatges visuals, com quan la buidor es transfigura en bossa de plàstic que rodola per l'aparcament d'una benzinera abandonada, i em recorda una escena de la pel·lícula American Beauty. 

Acabo el llibre amb la impressió d’haver seguit al poeta durant un dia intens i em queda una llum que fa bona companyia. 

«...baixes les escales i seus a una terrassa de la plaça Masadas, amb un got i un llibre al davant, disposat a deixar que comenci a caure la nit.»

no n’omples cap: 
buit el món de buits hi ha 
canvis de llum»

Així de bonic i senzill: sense punt final. 

dijous, 21 de juliol de 2022

Enric Canet (2022) El cel té pigues. L'inici menystingut del Casal dels Infants del Raval. Pròleg de Joan Subirats. Barcelona: Pol·len edicions, Casal dels Infants. CEHI

Un nen mira el cel des de la peanya on l'escultura de Santa Eulàlia, la nena màrtir,  presideix la plaça del Pedrò, cruïlla de camins. Allí perviu l'ermita romànica de Sant Llatzer tot un símbol d'acolliment al carrer Hospital i al barri del Raval. 

La criatura enlairada no és cap màrtir, és un infant que mira amunt encara que des d'aquí no es veuen les estrelles. Sembla que és el capvespre: els coloms reposen al campanar de cadireta i l'infant recorda com se li va obrir el cel el dia que va anar de colònies amb el Casal i va veure la cara pigada del firmament. Des d'aquell dia, les fronteres de tota mena que pot tenir el Raval i qualsevol barri es van obrir i ell no tindrà més horitzó que el que vulgui albirar. 

Aquesta és la tasca del Casal dels Infants, obrir portes pels nens i les nenes de tots els ravals i aquest llibre ens explica com va començar tot. S'ha de llegir i de païr bé. Hi ha molta literatura dels anys de l'anomenada transició democràtica, però no en conec cap que adopti el punt de vista d'unes persones que es va proposar ajudar els infants més desprotegits,  convençuts que estaven posant les bases d'una societat nova. D'una gent que connectava amb un filó antic i que animats pel Pitu Cunillera van endagar una llar-casa-casal pels nens i nenes.

Els testimones dels protagonistes s'intercalen amb dades històriques i socials ben triades per captar l'esperit del temps: el cens del barri, el número de trucades telefòniques de Barcelona, l'estructura de l'ADN, l'estrena de La vida de Brian, les primeres eleccions democràtiques o la suspensió de pagament d'editorial Brugera. 

En la major part dels testimonis recollits hi ha una paraula que es repeteixen: assambleari. La presa de decisions en una asamblea era un fet frequent i ara reapareix l'adjectiu amb el seu estigma d'inoperància. Però es difícil d'entendre el procés de formació del primer Casal sense aquelles llargues reunions que agermenaven i de les que en sortien uns idearis que contenien dos termes que cremen i creamaran: anticapitalisme i autogestió. 

Qui ho llegeixi treurà les seves conclusions. De tota manera, el que realment importa és la mirada d'aquest infant decidit a no deixar-se perdre la cara pigada del firmament. 


diumenge, 17 de juliol de 2022

Joan de Déu Domènech (2022). Un plat d'escudella. La Barcelona menestral a la taula d'Emili Vilanova. Barcelona: L' Avenç

Un llibre per sucar-hi pa, un llibre que es paladeja... 

Hi ha tota una constelació de metàfores entorn de la lectura i el menjar que utilitzem sense adonar-nos'en.  

Un plat d'escudella trobarem el revers de la moneda, ja que els aliments i els guisos es converteixen en símbols d'altres realitats sovint intangibles com la manera d'entendre la vida.

«Les maduixes... eren l'emblema d'una manera de veure el món...» Pàg. 15.

L'autor recopila i reinterpreta les imatges d'aquesta mena que feia servir Emili Vilanova que sovint caracteritza els personatges per alló que mengen, o objectes i sensacions com a aliments o determinats plats. Així:

Unes sabates elegants tenen «aquel color de platillo de bacallà amb patates.» Pàg. 45.

«Si m'alcés, tot jo cruixiria com los melindros quan los arrenquen el paper.» Pàg. 41.

També en els noms creatius que els cambrers donaven al diferents plats que cantaven per passar la comanda a la cuina:

Mongetes i arengada = Plat de ballarines amb la reina de los mares. 

Freixura = Perdiu de coll llarg.

Cigrons = Bales del quaranta.

Ara bé, seguint la petja dels menjars tal com ens els descriu Emili Vilanova, Joan de Déu Domènech fa reviure la Barcelona del XIX relacionant els fets socials i històrics amb detalls de la vida quotidiana, etimologies, anécdotes ben documentades. I no només això, sinó que allò que esdevingué es converteix en símbol premonitori de la realitat actual ja que, com es sabut, encara que la història no es repeteixi, rima. 

Per aquesta regla de tres, trobem relació entre el federalisme de Federic Almirall i la reivindicació de la cuina regional perquè «la cuina forma part de la història, de les maneres de fer de cada territori.» i constatem que «la gastronomía de la classe dominant és la gastronomía dominant

Però el més important és que el llibre ens deixa bona boca i ganes de tastar alguns plats com un arrós a la milanesa del qual no se'n diu la recepta o el llomillo amb mongetes tal com el servien a la Fonda dels Falcó. Faig propòsit de cuinar-ne un així mateix.  

Segur que com Un plat d'escudella, serà per llepar-se els llambrots.