Irene Pujades (2020) Els desperfectes. Barcelona: L’altra editorial

Fotografia: Adrià Costa, Nació Digital

Em trobo amb una escriptura deslligada, amb relats com esbossos, amb fragments plens de llum i d'altres de foscos, amb un humor negre i unes paròdies que costen de pair, però continuo llegint perquè sembla que tot s'arregli menjant i perquè hi ha unes imatges que m'encanten: 

«El costellam li creix com un pa de pessic al forn, i després se li desinfla» 

«La mandíbula li malabarella.» 

I unes adjectivacions triples magistrals: 

Les mosques: «aposentades, flamenques i aristocràtiques.» 

El nas «.nou, egòlatra, segregacionista...» La llengua «llampant, rugosa i camaleònica» 

O substantius que fan la mateixa funció: 

«...agafava la noia per la cintura (colls, abelles, vellut)... »

M'acaba d'atrapar la recreació de sensacions: 

«Recordo la canícula de l'estiu, la llanguida sobre els pensaments i sobre les coses, com un mantell. » 

O al conte preferit «El cos calent» quan la protagonista morta entra dins el cos del marit viu i 

«Flairé fusta vella, tabac als dets, una olor forta i desagradable que sentí fa anys en un passeig per Augarten. Les parets eren aspres al tacte, com un paladar; deixat de ferro de l'excess d'alcohol i la manca d'aigua. Penes com còdols, un intestí llarg d'avidesa. Pensé: Josef, recoi, mai no has sabut fer-te vell. » 

Quan soc al cementiri amb els vàndals penso amb Calders i quan parla amb propietat de plantes amb la Rodoreda. 

«...un bosc de xiprers, arbres de l'amor, parterres de crisantems i semprevives. Les branques de crespinell... » 

I em quedo amb ganes de confirmar si hi ha més elements per jugar al joc de roman a clé que els noms dels diaris del relat final.

http://tempsdemetafora.blogspot.com/2020/01/irene-sola-2019-canto-jo-i-la-muntanya.html?m=1

#RAVALS I SANT JORDI

«La rosa acabada de collir, oberta de bat a bat i amb tots els grocs als pètals ribetejats de carmesí, mostra els pistils, cuques menudes sobre un botó de vellut. Aquest capvespre, el Ton la porta a la mà com si li hagués plogut del cel. La Mar el fa entrar a casa i, la pren amb gentilesa. «Quants anys fa que no passava Sant Jordi a Barcelona...» 

—D’on has tret aquesta preciositat? 

—D’un jardí tancat on s’amaguen les delícies...»

Elisenda Puig i Salvador (2020) Jade. Argentona: Voliana Edicions

Per què hi ha llibres que ens remouen per dins? 

Què fa que, tot llegint, esclati una sensació d’afinitat que ens empenyi a tirar endavant? 

En el cas de Jade han estat els escenaris i la manera de fer-los presents al sentits per les olors. 

Anem a pams. 

Veig com escenari fonamental la perfumeria dels avis, on és gesta i s’educa el nas de la protagonista. Recordo bé el lloc que apareix a la novel·la descrit de forma precisa. Em sembla que portava el nom d’EGIPCIA i la seva simfonia d’olors encara m’acompanya com a la Jade. 

«No sabia quan havia pres consciència que el món sabonós, olorós i bonic de les prestatgeries del negoci familiar m’havien robat el cor, però tenia clar que era el lloc on més m’havia agradat estar de la vida. Tot d’ampolletes de colors marronosos i verdosos, etiquetats al París de principi del segle XX, ocupaven la part central dels prestatges de la vitrina de la botiga, que donava al carrer Hospital.» Pàg. 31. 

A la novel·la, s’ha convertit en un punt de partença i, més tard, en una àncora que relliga la protagonista mentre creix com a dona creadora de perfums i es passeja per París, Londres, Moscou o a Vorkutà, a cinquanta quilometres del Cercle Polar Àrtic. Aquí trobem un altre escenari fonamental: la taigà boreal. Un lloc totalment desconegut per a mi, però que torna a estar evocat amb un ventall de sensacions tan potent que ens el fa nostre. 

 «Un ren solitari travessà l’estany gelat que teníem als peus del turó. Poc després, un altre sortí del bosc espès i, a continuació, un ramat nombrós deixà les peülles marcades a la neu verge i passà lliscant damunt del glaç. M’emocionà el seu trepitjar elegant, la seva silueta banyuda, la seva llibertat. (...) ...vaig olorar el blanc, tots els colors del blanc.» Pàg, 104.

En aquest lloc es teixeix un dels fils argumentals que conformen la intriga del relat: és possible que hi hagi estat assassinat l’amic íntim de la protagonista que investigava l’extinció dels cérvols mesquers relacionada amb l’extracció de les glàndules que serveixen per elaborar el perfum d’almesc. 

Però no n’hi ha prou en viatjar amb la protagonista amb els sentits ben espavilats per la llanterna de les olors per Londres, Moscou, Paris, Barcelona, Cabrera, Vorkutà o Argentona, mentre l’argument entrellaça acció i sentiments; sinó que també ens trobem una analogia subjacent al text que ens fa adonar de com s’assemblen crear un perfum i escriure. 

En tots dos casos es veu girar la roda de la vida que torna al born, 

on potser hagi desaparegut una antiga perfumeria, 

però molt a prop una altra de ben diferent deixarà el record 

d’«una vella, coneguda, olor.»

http://tempsdemetafora.blogspot.com/2020/05/josep-m-benet-i-jornet-1964-una-vella.html

Jordi Llavina (2023) Un llum que crema. Barcelona: Proa. Premi Carles Riba 2022

Poesia il·luminada, paraula en el temps, memòria de les coses, mots com guants, versos amb pàtina, persistència, memento mori, ànima de la natura, deu d’aigua viva, cor d’ametller, tanka juganera, estrip, lletres com formigues: llum que crema. 

La poesia de Jordi Llavina m’exalta i m’assossega. 

M’eleva l’esclat d’analogies:

¿No trobes que a vegades descobrim  

un vincle insospitat entre les coses, 

un lligam íntim entre fets estranys,  

i allò que era tant lluny ,de cop, s’acosta? 

Pàg. 51. 

I tant que ho trobo! 

 

Cada una d’aquestes llavors de metàfores m’il·lumina perquè formen part del teixit del poema com les lletres-formigues que: 

Pasturen en aquest paper. 

O perquè revisc la infantesa: 

 ... jo em veia amb cor de destriar 

els raigs de llum. Com si la crin 

del sol que ens colga en l’hora alta 

se’m fes, als dits, trena de vímets 

de l’ansa d’un cistell desfet. 

 Pàg. 91. 

M’assossega reconèixer ressons d’altres poètiques i, sobretot, el plaer de llegir en veu alta uns versos que flueixen amb naturalitat de riu: .

.., aigua que, en córrer sense esculls, 

és de color de vidre, encès de raigs, 

però que, quan s’esbalça al riu o troba 

un llit de roques o de branques mortes, 

blanqueja com un vidre apedregat. 

Pàg. 33 

I els tornassols, les irisacions i  variacions de la llum sobre una natura morta de fa anys o sobre una guerra d’avui mateix 

on hi nevés pols. 

Giorgio Morandi, Natura morta con il cestino del pane

Una llum que modela el braç d’arquer del poeta i que conforma una mirada que crema i, alhora, consola.

RAVALS: Passejar les ciutats

Passejo per la ciutat com si la llegís. 

Em deixo portar per les olors, els colors, la llum i les ombres. Tan aviat descobreixo un balcó florit, un infant que mira un colom, el soroll d’una font o unes notes sortides d’una porta entreoberta; com una serigrafia en una façana, una estàtua de no sé qui o una escala imperial en un edifici decrèpit. Trepitjo el terra per on ha passat tanta gent, poso els peus on s’ha vessat sang, s’ha vomitat, s’ha saltat de joia i s’ha fet la revolució. 

La ciutat es per a mi un llibre clàssic on sempre puc tornar, perquè cada vegada hi descobreixo diferents matisos i noves maneres de viure. No hi ha altra manera de conèixer-la: només diu els seus secrets a qui amb ella va. 

Soc una flâneuse i m’agrada caminar sense ruta prefixada. L’automatisme de les passes em porta a un estat de transit sense pensament racional que em provoca onades de sensacions. Les dones més aviat hem estat finestreres: hem mirat des de l’interior el món i hem passejat poc la ciutat. Potser per això, perdre’m pels carrers em fa sentir una sensació de llibertat i d’anonimat: és fondre’m amb la gent, amb l’aire viciat o amb l’alè del mar, amb el vol d’estornells del capvespre i amb les llums que em fan l’ullet. 

Potser hi ha una manera especial de passejar la ciutat amb peus de dona, potser la primera a deixar-ne constància va ser Virgina Wolf que va començar La senyora Dalloway amb la Clarissa dient: «M’agrada passejar per Londres...» i que troba a faltar que els flâneurs no deixin constància, posem pel cas, de la dona amb una urna que està representada a les portes del Fundling Hospital, la casa de Maternitat de Londres que em trasllada immediatament al Raval de Barcelona i alhora a Westminster on la meva protagonista es fixa amb les escultures de dones que passen desapercebudes pels vianants. Fins i tot el so del Big Ben també parla a la Mar de Ravals com a la Clarisa de la Wolf. Me n’ha fet adonar el llibre Flâneuse de Lauren Elkin que vaig llegir un cop acabada d’escriure la novel·la. Com aquesta autora, tot caminant, sento que memoritzo la ciutat amb els peus, que sintonitzo amb els diversos acords de les urbs dividides per fronteres invisibles i que m’acompanyen els vius i els morts. 

No sé si això és psicogeografia o topografia profunda com han dit alguns entesos, però la ciutat em parla en un llenguatge ocult i després em cal escriure allò que em sembla que m’ha dit. A Ravals ho he intentat i per això a cada capítol hi ha, almenys, un passeig per la ciutat. 

Aquest són els trajectes principals per on la narració fa travellings acompanyant als personatges que conversen o que es deixen portar per pensaments desordenats i sensacions: el carrer Hospital de punta a punta: un abans i un després, els antics molls de Londres fins a la nova Tate, Rambla amunt, de la Barceloneta a la Rambla, Montjuïc, els Encants, Westminster, de l’Ateneu Barcelonès a l’Hospital de la Santa Creu: Raval nord, el barri de Saint Cyprien de Tolosa de Llenguadoc, el Raval sud i el barri Chino i Rambla avall. 

Encara que l’escenari principal sigui el barri del Raval de Barcelona, ens passegem per altres ravals de la ciutat i d’altres poblacions. L’esquema del raval es repeteix amb peculiaritats pròpies a cada indret: a l’altra banda d’un riu o d’una riera, al costat dels molls, fora muralles, on hi ha l’hospital i els prostíbuls, les industries contaminants, el mercat negre i de droga i allí on primer arriben les onades d’emigració. Per altra banda, els ravals es transformen i canvien de lloc. El text intenta plasmar aquesta visió polièdrica i mutant d’aquests llocs menyspreats on les ciutats posen tot allò que no volen veure, però que necessiten. Cap urbs s’entén sense els seus ravals, sempre estigmatitzats, quan són la cara oculta i potser la més autèntica de la ciutat. 

Passejar-hi sense prejudicis és l’única manera de sentir la seva vitalitat, l’esperit escindit entre l’alegria de viure i la misèria, la solidaritat i la llibertat individual, el deixar fer i, alhora, l’acompanyar amb una compassió entesa com sentir el mateix que l’altre, vingui d’on vingui, sigui com sigui. 

 Aquest és l’esperit dels ravals que la ciutat m’ha fet intuir mentre hi caminava.

Marina Subirats (2023), De mares a filles. La transmissió de la feminitat. Barcelona: Edicions 62

La veu de la sociòloga em commou perquè poua en l’experiència pròpia i en els sentiments que plasma la literatura. A part de en dades fiables, evidentment. Però l'apropament global i humanistic em fa intuir que quan la realitat, l’emoció i la ficció es complementen l’enteniment s’il·lumina.  

De mares a filles és un assaig amb ànima proper a les obres d’aquesta mena de Siri Hustvedt i d’Irene Vallejo. Però aquí Marina Subirats ens planteja qüestions similars a aquestes: Com pot ser la relació mares-filles en una societat no patriarcal? Què transmet avui una mare a la filla? S’estan diluint les fronteres dels sexes junt amb les dels gèneres? 

Una part del llibre ens explica com s’han domat les dones i s’han forjat els homes, com hem perdut el record de les avantpassades —peces intercanviables dedicades a tenir fills i a servir. També, com les mares no van poder fer més que intentar encabir-nos en el model de mare-esposa en el qual havien estat educades patriarcalment, però alhora ens van obrir la finestra de l’educació i del treball remunerat per fer-nos lliures; i com nosaltres vam haver de trencar aquesta cadena de submissió, moltes vegades a un preu molt alt, rebutjant les tasques que ens imposaven. 

Més endavant, també hi trobem una mirada antropològica a d’altres cultures tant les que apliquen de manera més evident la mutilació o la ocultació de les dones com aquelles que tenen relacions matrilineals.

La part que més m’interessa és la final on dibuixa un panorama més ple d’ombres que de llums. Aprofito la metàfora per primer parlar de les ombres. 

El paper de transmissió de la feminitat de les mares és en hores baixes, mentre que les xarxes socials i els mitjans de comunicació prenen el relleu amb un biaix consumista que fa creure que els models proposats són de lliure elecció. Aleshores, si els pares i les mares deleguen el paper de formació i, alhora, la gestació arriba a ser exògena, es pot trencar el cordó umbilical que ens lliga a les mares i és factible que s’oblidi la part positiva del llegat de les dones. La recent novel·la Mater de Martí Domínguez explora aquest escenari. 

Pel que fa a les llums, les dones, en la societat occidental, hem aconseguit més independència i visibilitat social; encara que el nostres salaris siguin més baixos que els dels homes, el sostre de vidre no es trenqui i continuem sent les que dediquem més hores a la llar i a les cures. 

Per això, cal rescatar el llegat amorós de les mares, compartir-lo amb els homes i construir una societat igualitària perquè d’això depèn ni més ni menys que la continuïtat de la vida humana. 

Tant si creieu que això és una exageració com si no, us cal llegir la prosa precisa i clara de Marina Subirats a De mares a filles.

Altres entrades de Marina Subirats a Temps de metàfora: Educar a las mujeres i Forjar un hombre, moldear una mujer

Martí Domínguez (2022) Mater. Barcelona: Proa (A tot vent) Premi Proa de novel·la

El segle de les llums il·lumina la prosa de Martí Domínguez i a Mater inspira una distòpia. 

La protagonista narra una història que ens porta a una societat futura tan tancada en ella mateixa i sense voler saber quin preu tenen els privilegis que gaudeix com la nostra. 

Zoe és biòloga i lletraferida, un bon bagatge per ser la nova Eva. Però el personatge que porta el pes ideològic és Charles, el sant Josep de la nova mare de la vida. També científic i amb el mateix nom de pila que Darwin, representa el saber enciclopèdic menyspreat i no té pèls a la llengua per defensar la memòria com a puntal de la identitat i l'esperit crític contra una societat d'una esportivitat banal i sense curiositat intel·lectual. 

Tres llibres apuntalen el discurs teòric omnipresent al relat i el més esmentat és el de Michael Thompson, fins i tot amb citacions metal·literàries que reivindiquin el compromís social de l'escriptura.

«Qui te ploma, te guerra. Escriure és renyir, lluitar, posicionar-se, arriscar-se, enfrontar-se, topar amb el poder. Escriure és agafar el rave per les fulles... Però ja no sabem viure sense l'escriptura, aquesta és la nostra absoluta condemna.» 

Altres autoritats ens donen també pistes del to divulgatiu i didàctic que impregna el text com Teillhard de Chardin i Dona Haraway amb Manifest per a ciborgs. 

El tema literari és transversal i el trobem des dels orígens de l'espècie humana fins a aquest futur tan proper on el nou ésser humà, l' homo creator , imposa un «neo-llenguatge» mentre fa neteja de l'oest on els últims humans resisteixen. 

Per mi, l'analogia més rellevant de Mater és la que assimila la mítica conquesta de l'Oest americana a la lluita per exterminar l' homo sàpiens de la mateixa manera que inspira el nazisme. Estem a l'òrbita de L'esperit del temps i, per això el ciborg Ariel despersonalitza els humans per matar-los com si fossin animals. 

Martí Domínguez fa un ús ric i variat dels recursos metafòrics que aquí també destaquen. Deixo constància de com, enmig d'una acurada descripció de la natura, espornegen les gavines que són «fiblades d'argent». 

En altres moments, les metàfores creuen complicitats entre la natura i el fet literari: 

«...vespes tan petites com les comes del text.» 

«La natura sempre treu punta el llapis. La natura és un llapis etern. » 

«L'home de lletres s'assembla als peixos voladors si s'eleva una mica, els ocells el devoren: si s'enfonsa, se'l mengen els altres peixos.» 

En aquest home de lletres i avi del Charles, que cultiva tomàquets per curar l'esperit, hi entrelluco l'autor, biòleg i periodista. M'identifico amb ells i amb tothom que creu que la bellesa conforta, que les mares són «el gran bastiment que ho aguanta tot» i que «a la desesperada», sempre cal buscar una nova Venus». 

Però acabo la lectura amb una sensació de desassossec com si la deshumanització de la societat que retrata Mater hagués empeltat el text; una sensació similar a la que he tingut al final de De mares a filles de Marina Subirats. Ja en parlarem.

Altres entrades a Temps de metàfora d'obres de Martí Domínguez: La sega, L' assassí que estimava els llibres