TOTES LES ENTRADES

divendres, 22 de setembre de 2023

El cuco, Dirección de Mar Targarona. Guión de Alfred Pérez Fargas , Roger Danès. Intérpretes: Belén Cuesta, Jorge Suquet, Hildegard Schorroedter, Rainer Reiners, Chacha Dueso, David Selvas i Marina Gatell. Música Diego Navarro, Fotografia Rafa Lluch, Compañías: Rodar i Rodar y Barry Films


Ni la muerte, ni la fatalidad, ni la ansiedad pueden producir la insoportable desesperación que resulta de perder la propia identidad
H. P. Lovecraft.

La cita inicial de la película marca el tono del film y nos da pistas sobre su temática, al menos para mí espectadora marcada por la literatura. 

El nombre de Lovecraft me evoca un tipo de terror que se ha etiquetado de cósmico y de psicológico. Así pues, puedo esperar que, como ocurre en El Cuco, unas fuerzas maléficas ancestrales con cierta aura mítica se vayan apoderando de los protagonistas y que la raíz de la angustia que me traspasa la pantalla nos lleve a preguntarnos en qué consiste ser nosotros mismos. Este momento clave se concreta en la película cuando la protagonista pregunta al que será el padre de su hijo: Pero tú ¿quién eres? 

El tono a la vez brillante y apagado de las imágenes, los paisajes de la Selva Negra a vista de pájaro, el espejo que pregunta y contesta de una casa de diseño, la habitación escondida, las pastillas negras, los tatuajes misteriosos, las alusiones a cuentos tradicionales, los homenajes a la tradición fílmica, las máscaras, los relojes —protagonistas de una magnífica escena—... se convierten en inquietantes síntomas del terror más insoportables que la muerte de no saber si podré continuar siendo quien soy. 

El intercambio de viviendas, entre una pareja joven de Barcelona que quiere pasar unos días de vacaciones antes del nacimiento de su hijo y un matrimonio maduro que residen en la Selva Negra, es el motor argumental de la película. La estructura del relato consiste en las clásicas tres partes de planteamiento, nudo y desenlace y la originalidad radica en que estas partes reciben el nombre de las tres reglas básicas de todo intercambio de vivienda basado en la buena fe que en cada caso quedan cuestionadas. Ni se respeta la vivienda, ni nadie se deja acoger por ella, ni dejan las cosas como estaban. No hay ni buena fe ni reciprocidad entre los huéspedes y el pacto se rompe como cuando el cuco esconde su huevo dentro de un nido del cual será el único que sobrevivirá. Mientras, me pregunto:

Estamos hablando de la casa o de dónde habita el alma, el cuerpo que nos acoge?

Podemos transmigrar de cuerpo en cuerpo como si cambiásemos de casa? 

Habrá alguien que logre sobrevivir de alguna manera a la maldición del cuco? 

Las preguntas se van contestando en la pantalla y, al fin, salgo de la sala oscura, como debe ser, sonriendo por los toques de humor que alivian la tensión y satisfecha de la forma como se trenzan una intriga inteligente, una realización magnífica y unas interpretaciones brillantes que merecen atención y buena crítica. 





dissabte, 26 d’agost de 2023

Montserrat Morera Escarré (2023), Aures. Alzira-València: Bromera


Aures és un llibre juganer com ho poden ser els vents suaus. Cinquanta relats relligats per personatges que ens expliquen històries d’herències, d’amors i de rodar pel món. 

Hi ha qui considera que és una novel·la mosaic que reflecteix l’actualitat. Per a mi, és l’intent de captar allò que fa únic un instant, la gràcia que individualitza una experiència i, alhora, la fa universal. Cerco allò que ens fa específicament humans i irrepetibles, alguna cosa com la que Walter Benjamin va explicar en la teoria de l’aura. 

Fotografia de Chema Madoz

Moments aurats també són, per a mi, aquells en que una imatge m’evoca una paraula i se m’encén l’espurna que, si treballo bé, es convertirà en relat. 

De què va?

De la noia que perd l’únic objecte que tenia de la mare, d’un jove que captura núvols, dels records d’un nedador, de la dificultat de superar una agressió sexual, de les diferents formes d’amor, de la Kati i la seva família de Mali i de Mataró, de l’ànima d’un violí que es va esquerdar a la Rambla un dia fatídic, de l’amor a la terra del padrí, de Catalunya, d’Espanya i del món, de com vivim el canvi climàtic, d’un pou que crida a submergir-hi, de gossos, de gats i d’ocells que, a vegades, pensen i parlen com ho fan unes sabates o una biga d’una casa pairal. 

 Però, sobretot, va de la joia de viure. 

Com a #Ravals, amb qui té parentiu encara que sigui tota una altra cosa, els personatges es mouen pels escenaris reals i simbòlics ben variats: des de Mataró a Salamanca o Tumbuctú, des de Vilassar de Dalt a Londres, des de Barcelona a Etiòpia, des de Tarragona al Pirineu, des de Valls a Colòmbia, des d’Empúries a l’Índia, des de Sant Pere de Ribes a Beseit, des de les terres de Lleida a Melbourne... 


Qui ho ha llegit em diu que crea addicció, que el conjunt està ben cosit i que us farà sentir part d’una família i uns amics amb els quals us reconeixereu. 

Jo només us suggereixo que llegiu deixant-vos portar pels vents que ens bressolen, ens empenyen i ens exalten.

dimarts, 18 de juliol de 2023

Marilar Aleixandre (2023) Les males dones. Traducció de Sebastià Portell. Bromera (L’Eclèctica)



Dones titllades de dolentes. Dones tancades i silenciades. Totes presoneres sigui a la Galera, sigui a casa. 

«Dies monòtons, iguals, com les gotes de pluja.» 

Dones que canten i que s’escapen a la muntanya o al mar amb paraules de poemes. 

«Per llit, espines i brucs. No fulles noves, esbarzers i aritges, només.» 

Paraules que també serveixen per jugar. 

«Fa rumiar que visitadora sigui el contrari que visitant (...) Però ella, si és Visitadora, hi veurà. Potser arribi a ser vident.» 

Dones que lluiten con Concepció Arenal contra les males lleis i que arriben a veure més enllà i que encara ens il·luminen.

 «com una sibil·la en trànsit» 

Aquesta novel·la té molt de lírica ancestral i no només en els versos que l’esquitxen. 

Vente, rapasa 
Vente miniña.
Vent’a lavar. 
No pilón d’a fontiña. 

Sinó en paral·lelismes i leixa-prens que van teixint un text que pot semblar confós, però que és el reflex de la vida d’aquestes dones: estol d’històries que s’apuntalen unes amb altres com les veus d’una coral. 

La trama va avançant segura, generant intriga i fent seu aquest anar i tornar, aquest mai acabar que és la lluita per una vida més digna: 

 «Canvis a les presons? La justícia és un ratpenat que vola i tentineja, no sempre va cap endavant.» 

 Us sona?

diumenge, 9 de juliol de 2023

Antoni Munné-Jordà (2023), Entre Sant Peters i Sant Pau. Barcelona: Males Herbes. Primera edició 1999


Vaig llegir Entre Sant Peters i Sant Pau en l’edició de 1999, comprada de vell, encuriosida per la relació que podia tenir amb Ravals i abans de parlar del nostre barri amb Antoni Munné-Jordà, a Vilanova. Vam tenir una conversa no només agradable, sinó enriquidora que em va fer tornar als anys que vam viure tan a prop i descobrir la saviesa afable de l’escriptor. 

Ara que veu la llum la nova edició de la novel·la que va quedar finalista del Premi Sant Jordi l’any 1995, rescato alguna de les notes que vaig fer del text. 

Entre Sant Peters i Sant Pau va més enllà de la recreació d’un barri i d’una època tan viva que em sembla que trobo els personatges a l’Hotel Espanya atrotinat, a la parròquia de Betlem, a la sortida de la Massana, a la Rivolta, al Club San Jorge, a la sucursal del Banc de Santander o passejant per la frontera de La Rambla. 

És una novel·la d’aprenentatge de vida i d’escriptura on aviat se’ns diu allò que podria ser el lema del text, després d'un encontre casual davant la tomba del pare del protagonista: 

«i després nhi ha que diran que la vida no imita lart. La vida és més ireal.» 

El fil narratiu tira enrere i ens trobem a mitjans de segle passat amb un fill que acompanya al pare i comença a veure món. Només es tracte de traspassar la Rambla i anar al barri de Poblenou, però el fill ho sent com «un trencament entre dues ciutats». 

No és pas exagerat, és la constatació de com era de petit el nostre món i de com dialoguen encara avui les dues Rambles. Aquest passeig es converteix en iniciàtic al tastar per primera vegada la cervesa i compartir la vida professional del pare i, alhora, i això és el que més m’interessa, s’aconsegueix un paral·lelisme a partir de sensacions com les de l’olor de la pipa: «de picadura cremada, ofensiva i alhora atraient, com la fortor d’un calaix de fusta tancat durant massa temps» Aquesta sensació l’acabem de sentir dues pàgines enrere i molts anys després acaba l’escena de la trobada al cementiri: 

 «Ella li prem fort la mà i ell sent ben endins un gust amargant. Com un regust de cervesa. Per a ell és el gust amarg de ser home.» 

Ser home com li ha ensenyat el pare, però ben diferent. Aquí tenim el motor que mou l’escriptura: un nen que es fa gran negant i afirmant el pare. Xoquen, es distancien i es tornen a trobar, s’accepten i, per fi, el fill posa nom a aquesta sensació que impregna bona part de l’obra: «L’amarezza.» 

Tot això ve embolcallat amb una sensibilitat que no embafa i ens arriba ben endins mentre descobrim per què el pare va anar ser al setge de Leningrad i el paper del Cisco, testimoni protector, part important de la xarxa de veïnatge que també té personatges masculins. 

A més a més, Entre Sant Peters i Sant Pau està escrit amb un llenguatge que brilla: 

 «Una ratlla de claror que feia ballar la pols.» 

 «—Quants jueus has matat —li cridà l’Alfonsito—. Mira io. Ra-ra-ra-ra-ra —feia girar bojament tots dos xerracs— Tots morts, tots morts.» 

No calen explicacions només pinzellades de descripcions o de diàlegs ben travats amb un estil precís i senzill que fa semblar fàcil relacionar la història amb la vida quotidiana sempre amb respecte i amor per la llengua.  Així ho apreciem tant amb la cura per captar la vivor del llenguatge oral, encara que no sigui normatiu, com en el comportament del pare del protagonista que parla en català amb l’Adela perquè sàpiga que és la nostra llengua: 

«L’Adela viu a les cases barates de l’altra banda de Montjuïc, i allà ni el senten parlar. Pot comprar, pot dur els nanos a l’escola, pot txerrar amb les veïnes, pot vindre aquí a treballar, pot fer-ho tot i ni saber que el català existeix. Em sembla que és casi una obligació que ia que ve a casa a treballar io li dediqui mitxa hora a fer-li sentir el català.» 

 Gran lliçó, mestre!

dimecres, 5 de juliol de 2023

Leticia Asenjo, Roser Cabré-Verdiell, Gemma Sardà, Elisenda Solsona, Laura Tejada (2023) Autòctones. Deu contes bestials. Barcelona: Comanegra



He esmorzat deu dies seguits amb les Autòctones i m’ho he passat la mar de bé endevinant complicitats i rialles que s’encomanen, encara que el to fresc del conjunt pugui portar una cua inquietant. 

Cada peix i cada ocell en perill d’extinció ens diverteix i ens fa rumiar: els diàlegs de la Gemma Sardà aconsegueixen que «el lector mossegui l’ham», les salpes de la Letícia Asenjo detecten el dolor i el celebren, ens identifiquem amb el tauró pelegrí d’Elisenda Solsona, el capsigrany i l’arpella de la Laura Tejada fan de frontissa i ens porten del fons d’una cova a un aquelarre al bosc per celebrar el cicle de la vida. 

Després volem sobre la sopa de lletres del bruel i aterrem amb el falciot negre, el gran duc i el cabusset, mentre ens adaptem al medi. Us convido a treure l’entrellat d’aquests deu contes bestials perquè: 

 «I vet aquí un peix, i vet aquí un ocell, que 
un conte és el relat més vell»





dimarts, 27 de juny de 2023

#Ravals es passeja per la Rambla



Donar un tomb per la Rambla alegra la vida: l’aire del mar, la fresa de les fulles a l’estiu, la piuladissa dels estornells a l’hivern... i sempre les flors i la gent coneguda o forastera, mudada o arrossegada dansant a ritme de vals o de rock sense parar i... Ai, si para! 

La primera vegada amb molt de temps que la  protagonista de Ravals torna a passejar-hi és sortint de la Boqueria i després de passar per sota l’escut del mercat que va dissenyar l’arquitecte Antoni de Falgueres l’any 1913, el mateix que dona nom al relat Escut, que va merèixer el premi Ciutat de Tarragona, i on apareix per primera vegada la Hala, que a partir d’ell es converteix en un personatge principal de la novel·la que va ser decisiu per tancar-la. La Mar no sap que aquest escut no podrà aturar el terror del 17 d’agost de 2017 que viurà en primera persona, ni que el músic de carrer que troba davant del palau Moja tocant Dolça Catalunya es convertirà en una víctima. Ella només va a comprar a La Italiana del carrer Bonsuccés per celebrar que ha tornat al barri, encara que només sigui per vendre el pis de la mare. 

Els personatges de Ravals tenen el costum d’anar a donar un tomb per la Rambla al capvespre i així ho fan dues amigues de tota la vida que han nascut al carrer Hospital: la Tina i la Mar, encara que l’última hagi passat la vida a Londres. 

Qui llegeix les acompanya des del Liceu fins a la cocteleria Boadas en un tràveling que va Rambla amunt i del passat a l’actualitat: les eleccions del 1977, la nit de revetlla dels 80 amb l’Ocaña disfressat de Marilyn, el diàleg actual amb la florista Carolina i de fons la música de Beethoven:

 «El passeig que remunten no és ni el de la Maria que es passejava amb la bata d’estar per casa ficant-se amb la gent o xerrant sola, ni el del Xèrif, amb les mans a les cartutxeres o amb la verga a l’aire escampant la pixarada com si fos la mànega que, a la matinada, netejava de brutícia i de borratxos la Rambla de la seva joventut.» (Pàg. 109) 

Acaben assegudes prenent un còctel de xampany: 

 «La Tina esquiroleja damunt del tamboret abans de decidir-se a brindar per la Maria Dolors Boadas que ella, la Rambla i el Liceu, enyoren. 
La Mar també hi vol dir la seva. 
 —Brindo pel nostre passeig, columna vertebral de la ciutat. 
L’amiga es peta de riure. 
—Jo en diria... la cua.»  (Pàg. 111)

Però hi ha moments en que la Rambla s’atura i es trenca: així va ser el 17 d’agost de 2017 i així es reflecteix aquell moment on només s’escoltaven els ocells. Ells són els que ens expliquen com una furgoneta blanca va trencar la música de la Rambla. 

 «Els ocells ho han vist tot i continuen cantant com si s’ho expliquessin. Per a ells només existeix el present.» 

No sabia des de quin punt de vista explicar la cursa de la furgoneta assassina i després d’escoltar els testimonis que repetien com el silenci que va quedar després de l’atemptat només era trencat per la piuladissa dels ocells, vaig recordar uns versos de Juan Ramón Jiménez que em van donar el to de l’escena que narra els fets. 

              «Y yo me iré. Y se quedaran los pájaros 
                cantando.»   

L’última baixada de la Rambla, la fa la Mar, sola, resseguint els llocs de la desgràcia, fent el dol de la tragèdia i anant a parar a les escales que acaben al mar. Al final del seu trajecte la vida li fa un gir, les onades del passeig més alegre i, potser, el que més tragèdies ha sofert la fan canviar de rumb. 

La Rambla no és la cua de la ciutat sinó la seva ànima: l’esperit de l'urbs que plora, riu i es transmuta integrant dolors i alegries amb l’aire del mar, la fresa de les fulles a l’estiu, la piuladissa dels estornells a l’hivern.... i sempre les flors i la gent coneguda o forastera, mudada o arrossegada dansant a ritme de vals o de rock sense parar. 

 Que res no aturi la Rambla!



dissabte, 17 de juny de 2023

Jordi Fernando Aloy (2023), L’assassí del Tirant. Barcelona: La Campana



Un llibre exuberant que supera l’anomenat gènere negre i que, alhora, l’honora. Un escriptor que mata bé i que ens fa seguir la pista de l’assassí mentre repassa les aventures de Tirant lo Blanc

Hi trobem crítica social, història reviscuda, coneixement de l’anima humana, domini de la llengua i humor. Ja des de l’inici, ens adonem de la gràcia amb què es relacionen aquests elements en detalls com el que segueix: 

«... els remots pobles mesopotàmics havien empalat als seus enemics amb la mateixa facilitat amb què havien desenvolupat l’escriptura.» 

El rerefons històric està documentat per un erudit que ha paït la informació i ens la serveix com el bon restaurador que fa empassar un bon àpat sense embafar. Així entenem tant la importància de la caiguda de Constantinoble com de l’abolició de la pena de mort. 

M’ha semblat que coneixia el protagonista, de tota la vida: viatger curiós, amant dels llibres i de la bona cuina que em portava a llocs carregats d’història que reconeixia i, aleshores, la lectura es tornava diàleg, perquè, un altre valor d’aquesta novel·la, és la varietat d’escenaris ben trobats. 

Quin plaer tornar al Londres de Carnaby Street de la meva joventut, a Londres, a Roma, a París, a Grècia! Quines ganes d’anar a Rodes o a Cefalònia! 

 L’acció que es situa en aquests llocs està integrada en l’argument i tan podem seguir els personatges per la senyorial Place des Vosges de París com pels carrerons propers al Café Procope on l’any 1981 se celebra un acte per aconseguir l’abolició de la pena de mort just al costat d’on es va inventar i construir la guillotina. L’ambientació del relat de l’última execució amb aquest mètode fet per Monique Mabelly és un dels moments estel·lars del llibre. 


«Silvie Valois havia caminat des de casa seva fins a la Place des Vosges
 i ara prenia un cafè amb llet a la terrasseta del Carette emparada per la bellesa de la imponent plaça porxada.»


També passegem per Barcelona on reconeixem la llibreria Decumana a prop del claustre de la Concepció, el barri de Sants, el del Poblenou... Siguem o siguem, trobem detalls plens d'intenció que ens fan gaudir. 

Tot això està amanit per un «savoir fair» que respecta opinions diverses i una actitut d'anteposar el dubte, a l’afirmació dogmàtica com quan, en una metàfora treta de la vida quotidiana, s’imposa un to d’equanimitat. 

 «Això desfeia molts dels meu apriorismes com si fossin terrossos de sucre en un cafè bullent.» Pàg. 181. 

 O, en un dels bons diàlegs, es contrasten opinions i sentiments. 

 «—Senyor Julià, quan un poble és ultratjat, quan una pàtria és esclavitzada, ni l’ultratge ni la humiliació caduquen. —Vostès estan malalts de rancúnia...—he dit amb la veu tremolosa, pensant que potser jo també patia el mateix mal.» 

Tanco L’assassí del Tirant amb el convenciment que aquest «tour de force» narratiu mereix ser reconegut en la seva vàlua perquè és un d’aquells llibres que no caduquen.

Del mateix autor en aquestes pàgines:
https://tempsdemetafora.blogspot.com/2022/07/jordi-fernando-aloy-2021-la-negreta-i.html