TOTES LES ENTRADES

dimarts, 7 d’abril del 2026

Alicia Kopf (2016) Germà de gel. Barcelona: L'altra editorial. Premi Documenta 2015



Calia que Germa de gel tragués el nas a Temps de metàfora.

No hi havia parat esment fins que vaig llegir Curs de prosa on Vicenç Pagès en parla en termes que em van fer còrrer a buscar-lo. El vaig llegir primer amb suspicàcia i, després, amb delectació.

Germà de gel m'ha fet entrar al seu món a poc a poc, com el fred que es va apoderant de tu fins i que et crema sense adonar-te'n. Cal deixar-se aconduir pels fils subtils que texeixen l'al·legoria que l'obra construeix: deixar-s'hi atrapar.

https://www.guggenheim-bilbao.eus/aprende/mundo-escolar/guias-para-educadores/mama

En veurem uns quants fils que van fent xarxa per a buscar:

«l'orígen d'una veu i d'una mirada pròpies»

Islàndia entre dos continents ≈ fills entre pare i mare.

Casa i sentit literal ≈ àncora

Autisme≈gel

Buscar el nord, el pol ≈ Symsònia-Hiperbòria o lloc de gir entre terra i cel.

Perquè el que realment importa no són les grans gestes del alpinistes sinò:

«una épica d'un mateix i d'una idea (...) l'èpica de seguir al lloc on som i aguantar el paper que ens ha assignat la vida». 

L'épica dels artistes i l'èpica de les cuidadores anònimes.

Calen metàfores per sentir la magnitut d'aquestes gestes que passen desapercebudes i l'autora les troba als cims gelats de les muntanyes.  Potser  l'art conceptual té alguna cosa a veure en aquesta recerca.

M'agradaria parlar amb Imma Àvalos Marquès que sota l'escut d'Alicia Kopf se'ns dirigeix en primera persona. Li preguntaria com s'ho va fer per mostrar-se tant i per què enten com a arrogància utilitzar una veu narrativa omniscient. 

Em conformo amb una explicació on voldria furgar:

˝«.. no tinc el poder d'un narrador omniscient, només sóc un observador parcial que intueix.»

Sigui com sigui, el que és cert és que ha aconseguit  trencat el gel.











dijous, 26 de març del 2026

Ito Ogawa (2016) La papereria Tsubaki. Barcelona: Navona. Traducció de Judith Rodríguez Vallverdú



La papereria Tsubaki sembla un d'aquells llocs que et fan sentir com a casa. La mateixa sensació produeix llegir aquest llibre.

La llibreria està enclavada a la part elevada de Kamakura entre mig de temples i és un lloc ben especial. L'àvia de la protagonista va contribuir a que fos així. Allí la neta que havia fugit a l'estranger hi retroba «no només la tranquil.litat característica dels pobles recòndits» o la veu de la veïna que llisca «sobre el vent com una planxa de surf» sinó també una camèlia que l'acull i una estela epistolar que li mostra el camí professional cap a l'escriptura que la seva antecessora li va ensenyar disciplinadament. 

La nena dels coloms, la protagonista Poppo, ja no és una nena, és una jove que evoluciona fins a acceptar el llegat de l'àvia com una llavor que ha arrelat i que comença a donar fruit. 

Poppo ho reconeix quan el ritual de preparació de la tinta la porta a una mena d'epifania:

«...la consciència se'm diluïa, no, sinó que méss aviat em retreia pas a pas cap a un indret fosc i profond, un pou sense fons, on estava a punt de desaparèixer. Em va faltar ben poc per entrar en trànsit.»

A partir d'aleshores, comença un camí de perfecció que la porta a professionalitzar-se com a escriptora d'unes cartes que són una obra d'art tant en la forma com en el fons. Cada element: paper, tinta, tipus de pinzell, ploma, boligraf..., sobre, segell, caràcter de lletre, contingut, estil i fòrmules del text... Tot ha de contribuir per aconseguir la millor manera d'expressar el missatge que el client o clienta li ha encomanat. 

El paper «tenia un tacte tant agradable com quan acaronem el llom a un grat de raça.»

A partir d'aquí paralelamemt a l'evolució de la personalitat i de la vida privada de la protagonista que no desvetllaré, trobem una petita guia per conrear el gènere epistolar:

«Les cartes han d'evitar que el destinatari s'incomodi.»

«Si l'anvers del sobre constitueix el rostre de la carta podríem dir que el segell n'és el pintallavis.»

Tot un elogi a la comunicació escrita íntima de la correspondència personal en vies d'extinció.

Per acabar faig meves les paraules de la protagonista:

«A mi també m'agradaria marxar d'aquest món acompanyada de les paraules que la persona que he estimat m'hagués dedicat al llarg de tota una vida.»

Un llibre que tanques amb un somriue als llavis i amb el cor en pau.


dimecres, 18 de març del 2026

Theodor Kallifatides (2024) Una pau cruel. Traducció del suec de Carolina Moreno Tena. Barcelona: Galàxia Gutenberg



La guerra civil grega, tot seguit de la II Guerra Mundial, ha passat desapercebuda. Parteix el segle XX i prefigura la guerra freda. Y com totes les guerres, posa en evidència la misèria del gènere humà.

Kallifatides en dona fe i aconsegueix que sota l'horror s'hi endevini una humanitat que conforta i acompanya. Part d'aquest efecte es deu a adoptar la mirada d'un nen que es va fent home. De pas, retrata un taranna sornaguer que amaga el sentiment de la compassió, una manera de posar-se de perfil amb dignitat, un fer-se a un mateix sense esgarrips i, sobretot, una joia de viure malgrat tot: l'essència de l'ànima grega.

«El destí de Grècia era capritxòs. De vegades has de ser solidari, d'altres indiferent, de vegades has de fingir i d'altres t'has de poder doblegar per no trencar-te.»

Em costa d'imaginar com s'adapta aquest caràcter a l'idioma suec que l'autor adopta en emigar, però fins i tot traduit al català ens arriba el caliu de la prosa sentenciosa i expeditiva de Kallifatides.

«la febre migratòria és tan contagiosa com el virus de la grip de Hong Kong.»

«...l'amistat entre homes té un grau de compromís tal que t'has d'emborratxar per complaure als altres.»

«El sol transforma la vida en un miratge que et mires des de lluny»

«...sobre la sorra no es pot constuir res i cap escriptura hi roman.»

Però, també hi ha poesia en les descripcions d'entorns naturals i de paratges que s'ha fet seus i que ens queden gravants a la memòria. 

«Els cargols sortien seguint la petjada de la pluja. Flanejaven amb la casa a l'esquena, es movien a poc a poc, amb compte, deixant una emprenta nítida al seu pas. Com la vida, d'altra banda.»

«...un americà negre feia crol amb moviments bells i pausats. El cap emergia i se submergia com si el mar fos una frase i ell fos el punt.»

Fins que al final els dolors i els plaers de la vida queden sintetitzats en  una música ancestral: un cant rebètic com el de Rosa Eskenazy.

«Tenia una veu profunda que pujava des del terra on reposava els seus peus amples de pagesa, els malucs es bellugaven a poc a poc com si seguissin les elevacions internes de la Terra i mantenia els braços encreuats sobre els pits pesants com si estigués inclinada endavant a la barana d'un balcó. Aquella veu brillant i clara com l'aigua que no era reflex de res —la veu era el món— els assetjava a tots. Fins i tot els oficials americans i les seves dones van abaixar la veu.»

dilluns, 2 de març del 2026

Julian Barnes (2026) Despedidas. Barcelona: Anagrama (Panorama de narrativas) Traducción de Jaime Zulaika


«Tensar el cable del recuerdo» es una de las tareas de quien escribe. Así fue antes de Proust y así será después de Barnes. Pero, en el caso de este último, la tensión viene acompañada de una paradójica distancia irónica. 

«...los recuerdos se despliegan ahora ante él como estos pedacitos de papel que, a la manera tradicional japonesa, se despliegan al sumergirlos en agua y se convierten en flores.»

Una imagen un tanto naive que nos remite a la artificiosidad acartonada de los recuerdos recuperados de forma espontánea o condicionada. 

Quien escribe, además, tiene las mañas de  un vampiro que se nutre de la sangre de sus víctimas, aunque, en ocasiones, alguien le ofrece voluntariamente una historia real que juzga que es digna de ser contada. Pero... «Esto no funciona así», dice Barnes. Estoy de acuerdo  porque:

«Yo escribo sobre todo ficción, lo cual requiere que la vida se someta a un lento compostaje para convertirse en material utilizable, y en ese primer momento no tengo idea de qué podrá transformarse o no en potencial narrativo.»

Seguidamente nos habla de paradójica historia de Stephen y Jean que es el núcleo narrativo de esta peculiar despedida. A medida que leo, o mejor dicho converso con el autor, mis recelos sobre la «verdad» de esta historia aumentan; pero esto no me importa en absoluto, incluso me divierte intuir como mueve los hilos el hábil recreador de recuerdos. 

«la vida y la memoria pueden ser muy... quijotescas, ¿no crees?» 

Sí, lo creo, porque lo que deseo es que continue la conversación con el narrador y que juntos observemos y reflexionemos. 

Nunca había tenido tu mano en mi antebrazo, nunca me habías pedido que no dejara de mirarte-leerte. Sí, parece una despedida, aunque el uso del plural en el título me hace pensar que quizá este libro que tengo entre las manos no sea más que uno de los pedacitos de papel que se convierten en flores y que otro le seguirá. 




dilluns, 23 de febrer del 2026

Ramon Erra (2025) Quan érem irlandesos. Barcelona: Trípode


 Que no ens enganyi l'aire de rondalla i el lema inicial:

 «Tot això és i no és» 

Fixem-nos-hi. No és el tradicional inici de conte «Això era o no era», sinó que aquí «TOT és i no és»

Perquè TOT, en l'escriptura de Ramon Erra, és alguna cosa més. Fins i tot quan tenim la sensació que aquest plus de significat es pot escapolir i, d'un moment a l'altre, ens podem quedar amb un pam de nas. 

No només trobarem paral·lelismes sorprenents entre Irlanda i Catalunya  sinó també pinzellades d'història de la gran i de la quotidiana que, confegeixen un mural impressionista de paisatges més sentimentals que geogràfics.

«L'Ulster i les Corberes per dins. Dos paisatges que m'obren les ganes d'escampar les paraules que m'han dat a casa.»

Retrobem el viatge, molt present en l'obra d'Erra, però ara amb un destí d'ultratomba, el Purgatori. Tot un examen de consciència: als 50 anys vol purgar.

Aquest anar més enllà i voler buscar «el fil que va per sota» es concreta en metàfores conceptuals i en imatges que fan diana.

«Si el Purgatori té a veure amb purgar coses dolentes, dins meu jo relacionava Irlanda amb aquest efecte.»

El Purgatori deu fer «la mateixa olor que la sala d'un casalot abandonat la matinada de Tot Sants.»

«casalot comandat per una secundària de Dickens»

 «Feia un sol acollonit de gos a missa.»

«El roquissar que «pot ser buit com la part de dins del vent.»

Per acabar-ho d'arrodonir, recursos com les enumeracions no són només un tret d'estil, sinò que es relliguen amb el tema.

«Purgatori vol dir fer net, esperar, enyorar, desitjar, penedir-se, fer propòsit d'esmena, deixar de ser un mateix, potser buscar en altres terres, en altres paisatges, respostes que no obtindrem mai.»

Això és o no és tot.






dilluns, 16 de febrer del 2026

Sònia Lleonart Dormuà (2024) Nascuda de Venus, Barcelona: Rosa dels vents. Penguin Random House Grupo Editorial



Novel.la de pa amb xocolata.

Els llibres que es devoren amb el mateix delit que quan era petita menjava el berenar que més m'agradava, també són del meu gust i, aquest relat està disenyat per quedar-s'hi enganxat. L'estructura està treballada amb els fils sembrats i recollits com cal, encara que utilitzi el vell recurs de l'anagnòrisi o reconeixement final que ja es veu venir amb l'anell de l'àvia penjada al coll de la protagonista. Pur folletí. Res a dir, és un gènere que ha donat grans obres a la literatura i en gaudeixo sovint.

Però, ai las, la lectura se m'ha fet feixuga! Llàstima del llenguatge ortopèdic, quina pena els anacronismes, quin avorriment que els personatges principals sempre estiguin impressionants, em dolen els diàlegs massa explicatius, m'afarto dels «ulls negres com l'atzebeja», del «sepulcral silenci», de «l'encantador jardí», de «la lenta processó»...

També em dol la buidor d'uns personatges que prometien i que s'han quedat amb maniquis d'idees preestablertes i, sobretot, lamento la manca de tema que doni sentit a la narració més enllà de la peripècia engrescadora i del barnís cultural de l'ambientació de cartró pedra i de l'estimada ciutat de Florència. 

Haig de tornar a Bomarzo.






diumenge, 8 de febrer del 2026

David Uclés (2025) La península de las casas vacías. Madrid: Siruela (Nuevos Tiempos)


Sorprendente, adictiva, original, exagerada, aterradora, delicada, emocionante, vigorosa y rabiosamente actual: un friso de la Guerra Civil. 

Cada escena es un mural con vida propia y la unidad del conjunto está asegurada porque sabemos desde el inicio que el objetivo es relatar cómo La Guerra se traga a la saga de los Ardolento. Lo que no se nos dice es que en ellos reconocemos a nuestros antepasados y revivimos las historias familiares que nos han trasmitido.

Revivimos y reinterpretamos gracias a un texto que cumple la función de la literatura de ir más allá de la historia y gracias a un estilo que estira con maestría el sentido de las palabras para entrar en el territorio del sueño, incluso del delirio, y rasgar el velo de la realidad objetiva.

De la misma manera que en el título de muchos capítulos encontramos unidos dos elementos dispares que nos fuerzan a realizar el salto metafórico —El luto y los huesos de cereza, Las cabañuelas y el garbanzo, El caballo de cartón y las acelgas, el conjunto de la narración establece analogías que nos hacen contemplar la contienda con ojos nuevos y proyectar lo revivido hacia el futuro. Abundan los símbolos telúricos y no solo en los magistrales «Augurios»: la lluvia incesante, los dedos arrugados del cielo, la tierra que siente la pisada de los extraños, las balas de paja que sangran, las acelgas que crecen a destajo anunciando la guerra, la erupción de los volcanes, el descenso a los infiernos…. 

Pero estas señales, en ocasiones apocalípticas, se alternan con detalles cotidianos que nos las hacen nuestras como la lista de recetas con acelgas de Trini. 



Sí, estamos ante una nueva versión del realismo mágico que, al tratarse de una novela coral con un pueblo y una saga como centro, nos evoca Cien años de soledad, pero múltiples ecos de la literatura de la Edad de Plata resuenan en las imágenes de Uclés:

«Gabriel, el único rubio de toda la región, a quien se reflejaban en la cabellera las constelaciones en las noches de poca luna.» 

Los milicianos… «disparan con un fusil translúcido, un arma cargada con bayas de muérdago que, dentro del cuerpo, hacían que a la víctima se le fuera transparentando la piel, los tejidos, los huesos, los órganos... desaparecía, quedaba como un espectro. Espectador invisible en el mundo de los vivos.» 


 
Sin embargo, esto no es todo y el propio narrador nos advierte que da cuenta de escenas surrealistas que sucedieron realmente y de hechos contrastados que parecen realismo mágico: carlistas que lanzaban granadas pasando el rosario, troncos con explosivos que se hacían bajar por el río, tras abrir las compuertas de los pantanos para destruir pasarelas, o la fuente de Neptuno protegida por una caseta de madera en la que se escribió: «O me dais de comer o me quitáis el tenedor.» 

Incluso la tipografía y los signos de puntuación se aprovechan para ir más allá: el inexistente capítulo nonagésimo sexto es testimonio de la censura franquista, los puntos de la página 523 son tiros de gracia a los vencidos y fusilados…

Y ya fuera del texto, el narrador propone «al lector paciente» escuchar la banda sonora de su novela, la que le ha acompañado en la escritura y que nos lleva por ejemplo a «un bello canto íbero soplado desde el otro lado del océano.» El Adagio del Concierto de Aranjuez interpretado por Miles Davis: la música es la quinta dimensión del texto. 

Nos sentimos bien acompañados por este narrador a veces cervantino y, en otras, unamunesco, un tipo que simula que hace lo que le da la gana cuando lo que realmente escribe es lo que conviene a su historia: 

«En el reino maleable de la literatura, he querido darle una hija.» 

Una voz que sentimos cercana, que toma distancia irónica y de la cual los personajes pueden discrepar: 

«No creo que algo tan personal como el nombre deba depender más del narrador que de uno mismo. Llamadme Pablo.» 

«No ves que el narrador está contra la fiesta» 

Un narrador que encarga al pintor Zabaleta la portada del libro y que se incorpora a la historia como un personaje más. 

«De aquella noche nací yo; bueno, mi abuelo materno, Luis. 
 Y de él lo haría mi madre, Nines. 
Y de ella, yo.» 

La sombra de Unamuno es alargada y el demiurgo que lleva la voz cantante sospecha que algunos personajes piensan que «esta novela tiene rasgos de nivola». 

Encuentro la cumbre de la relación del que mueve los hilos con sus personajes en la conversación del reclinatorio a la que Franco acude tras recibir esta misiva: 

«Soy el narrador de esta historia. Estaré toda la noche delante del Conde de Orgaz. Le estaré esperando, por si quiere venir a conversar conmigo.» 

Al llegar al final, un diálogo resuena en mi memoria, uno de los más vivos, improbables y directos de la novela y se me antoja apostillarlo. 

«—¿E Iberia dónde está? 
—Iberia está aquí. 
—¿En el campo? 
—¡Claro! Iberia somos todos. 
—¿No es una ciudad? 
—No. Es el nombre de un país. 
—¿Y dónde está este país? 
—En todas partes. 
—¿Cómo Dios?» 

 O como El Narrador. 

He necesitado tiempo para asimilar la lectura de La península de las casas vacías y, mientras tanto, David Uclés, tras recibir el premio Nadal, ya tiene otra novela en las librerías. Leeré sin prisas La ciudad de las luces muertas para que el eco de La península se debilite: 
es un reto publicar el año siguiente de una obra magna, un Guernika literario.