RAVALS: Passejar les ciutats

Passejo per la ciutat com si la llegís. 

Em deixo portar per les olors, els colors, la llum i les ombres. Tan aviat descobreixo un balcó florit, un infant que mira un colom, el soroll d’una font o unes notes sortides d’una porta entreoberta; com una serigrafia en una façana, una estàtua de no sé qui o una escala imperial en un edifici decrèpit. Trepitjo el terra per on ha passat tanta gent, poso els peus on s’ha vessat sang, s’ha vomitat, s’ha saltat de joia i s’ha fet la revolució. 

La ciutat es per a mi un llibre clàssic on sempre puc tornar, perquè cada vegada hi descobreixo diferents matisos i noves maneres de viure. No hi ha altra manera de conèixer-la: només diu els seus secrets a qui amb ella va. 

Soc una flâneuse i m’agrada caminar sense ruta prefixada. L’automatisme de les passes em porta a un estat de transit sense pensament racional que em provoca onades de sensacions. Les dones més aviat hem estat finestreres: hem mirat des de l’interior el món i hem passejat poc la ciutat. Potser per això, perdre’m pels carrers em fa sentir una sensació de llibertat i d’anonimat: és fondre’m amb la gent, amb l’aire viciat o amb l’alè del mar, amb el vol d’estornells del capvespre i amb les llums que em fan l’ullet. 

Potser hi ha una manera especial de passejar la ciutat amb peus de dona, potser la primera a deixar-ne constància va ser Virgina Wolf que va començar La senyora Dalloway amb la Clarissa dient: «M’agrada passejar per Londres...» i que troba a faltar que els flâneurs no deixin constància, posem pel cas, de la dona amb una urna que està representada a les portes del Fundling Hospital, la casa de Maternitat de Londres que em trasllada immediatament al Raval de Barcelona i alhora a Westminster on la meva protagonista es fixa amb les escultures de dones que passen desapercebudes pels vianants. Fins i tot el so del Big Ben també parla a la Mar de Ravals com a la Clarisa de la Wolf. Me n’ha fet adonar el llibre Flâneuse de Lauren Elkin que vaig llegir un cop acabada d’escriure la novel·la. Com aquesta autora, tot caminant, sento que memoritzo la ciutat amb els peus, que sintonitzo amb els diversos acords de les urbs dividides per fronteres invisibles i que m’acompanyen els vius i els morts. 

No sé si això és psicogeografia o topografia profunda com han dit alguns entesos, però la ciutat em parla en un llenguatge ocult i després em cal escriure allò que em sembla que m’ha dit. A Ravals ho he intentat i per això a cada capítol hi ha, almenys, un passeig per la ciutat. 

Aquest són els trajectes principals per on la narració fa travellings acompanyant als personatges que conversen o que es deixen portar per pensaments desordenats i sensacions: el carrer Hospital de punta a punta: un abans i un després, els antics molls de Londres fins a la nova Tate, Rambla amunt, de la Barceloneta a la Rambla, Montjuïc, els Encants, Westminster, de l’Ateneu Barcelonès a l’Hospital de la Santa Creu: Raval nord, el barri de Saint Cyprien de Tolosa de Llenguadoc, el Raval sud i el barri Chino i Rambla avall. 

Encara que l’escenari principal sigui el barri del Raval de Barcelona, ens passegem per altres ravals de la ciutat i d’altres poblacions. L’esquema del raval es repeteix amb peculiaritats pròpies a cada indret: a l’altra banda d’un riu o d’una riera, al costat dels molls, fora muralles, on hi ha l’hospital i els prostíbuls, les industries contaminants, el mercat negre i de droga i allí on primer arriben les onades d’emigració. Per altra banda, els ravals es transformen i canvien de lloc. El text intenta plasmar aquesta visió polièdrica i mutant d’aquests llocs menyspreats on les ciutats posen tot allò que no volen veure, però que necessiten. Cap urbs s’entén sense els seus ravals, sempre estigmatitzats, quan són la cara oculta i potser la més autèntica de la ciutat. 

Passejar-hi sense prejudicis és l’única manera de sentir la seva vitalitat, l’esperit escindit entre l’alegria de viure i la misèria, la solidaritat i la llibertat individual, el deixar fer i, alhora, l’acompanyar amb una compassió entesa com sentir el mateix que l’altre, vingui d’on vingui, sigui com sigui. 

 Aquest és l’esperit dels ravals que la ciutat m’ha fet intuir mentre hi caminava.

Marina Subirats (2023), De mares a filles. La transmissió de la feminitat. Barcelona: Edicions 62

La veu de la sociòloga em commou perquè poua en l’experiència pròpia i en els sentiments que plasma la literatura. A part de en dades fiables, evidentment. Però l'apropament global i humanistic em fa intuir que quan la realitat, l’emoció i la ficció es complementen l’enteniment s’il·lumina.  

De mares a filles és un assaig amb ànima proper a les obres d’aquesta mena de Siri Hustvedt i d’Irene Vallejo. Però aquí Marina Subirats ens planteja qüestions similars a aquestes: Com pot ser la relació mares-filles en una societat no patriarcal? Què transmet avui una mare a la filla? S’estan diluint les fronteres dels sexes junt amb les dels gèneres? 

Una part del llibre ens explica com s’han domat les dones i s’han forjat els homes, com hem perdut el record de les avantpassades —peces intercanviables dedicades a tenir fills i a servir. També, com les mares no van poder fer més que intentar encabir-nos en el model de mare-esposa en el qual havien estat educades patriarcalment, però alhora ens van obrir la finestra de l’educació i del treball remunerat per fer-nos lliures; i com nosaltres vam haver de trencar aquesta cadena de submissió, moltes vegades a un preu molt alt, rebutjant les tasques que ens imposaven. 

Més endavant, també hi trobem una mirada antropològica a d’altres cultures tant les que apliquen de manera més evident la mutilació o la ocultació de les dones com aquelles que tenen relacions matrilineals.

La part que més m’interessa és la final on dibuixa un panorama més ple d’ombres que de llums. Aprofito la metàfora per primer parlar de les ombres. 

El paper de transmissió de la feminitat de les mares és en hores baixes, mentre que les xarxes socials i els mitjans de comunicació prenen el relleu amb un biaix consumista que fa creure que els models proposats són de lliure elecció. Aleshores, si els pares i les mares deleguen el paper de formació i, alhora, la gestació arriba a ser exògena, es pot trencar el cordó umbilical que ens lliga a les mares i és factible que s’oblidi la part positiva del llegat de les dones. La recent novel·la Mater de Martí Domínguez explora aquest escenari. 

Pel que fa a les llums, les dones, en la societat occidental, hem aconseguit més independència i visibilitat social; encara que el nostres salaris siguin més baixos que els dels homes, el sostre de vidre no es trenqui i continuem sent les que dediquem més hores a la llar i a les cures. 

Per això, cal rescatar el llegat amorós de les mares, compartir-lo amb els homes i construir una societat igualitària perquè d’això depèn ni més ni menys que la continuïtat de la vida humana. 

Tant si creieu que això és una exageració com si no, us cal llegir la prosa precisa i clara de Marina Subirats a De mares a filles.

Altres entrades de Marina Subirats a Temps de metàfora: Educar a las mujeres i Forjar un hombre, moldear una mujer

Martí Domínguez (2022) Mater. Barcelona: Proa (A tot vent) Premi Proa de novel·la

El segle de les llums il·lumina la prosa de Martí Domínguez i a Mater inspira una distòpia. 

La protagonista narra una història que ens porta a una societat futura tan tancada en ella mateixa i sense voler saber quin preu tenen els privilegis que gaudeix com la nostra. 

Zoe és biòloga i lletraferida, un bon bagatge per ser la nova Eva. Però el personatge que porta el pes ideològic és Charles, el sant Josep de la nova mare de la vida. També científic i amb el mateix nom de pila que Darwin, representa el saber enciclopèdic menyspreat i no té pèls a la llengua per defensar la memòria com a puntal de la identitat i l'esperit crític contra una societat d'una esportivitat banal i sense curiositat intel·lectual. 

Tres llibres apuntalen el discurs teòric omnipresent al relat i el més esmentat és el de Michael Thompson, fins i tot amb citacions metal·literàries que reivindiquin el compromís social de l'escriptura.

«Qui te ploma, te guerra. Escriure és renyir, lluitar, posicionar-se, arriscar-se, enfrontar-se, topar amb el poder. Escriure és agafar el rave per les fulles... Però ja no sabem viure sense l'escriptura, aquesta és la nostra absoluta condemna.» 

Altres autoritats ens donen també pistes del to divulgatiu i didàctic que impregna el text com Teillhard de Chardin i Dona Haraway amb Manifest per a ciborgs. 

El tema literari és transversal i el trobem des dels orígens de l'espècie humana fins a aquest futur tan proper on el nou ésser humà, l' homo creator , imposa un «neo-llenguatge» mentre fa neteja de l'oest on els últims humans resisteixen. 

Per mi, l'analogia més rellevant de Mater és la que assimila la mítica conquesta de l'Oest americana a la lluita per exterminar l' homo sàpiens de la mateixa manera que inspira el nazisme. Estem a l'òrbita de L'esperit del temps i, per això el ciborg Ariel despersonalitza els humans per matar-los com si fossin animals. 

Martí Domínguez fa un ús ric i variat dels recursos metafòrics que aquí també destaquen. Deixo constància de com, enmig d'una acurada descripció de la natura, espornegen les gavines que són «fiblades d'argent». 

En altres moments, les metàfores creuen complicitats entre la natura i el fet literari: 

«...vespes tan petites com les comes del text.» 

«La natura sempre treu punta el llapis. La natura és un llapis etern. » 

«L'home de lletres s'assembla als peixos voladors si s'eleva una mica, els ocells el devoren: si s'enfonsa, se'l mengen els altres peixos.» 

En aquest home de lletres i avi del Charles, que cultiva tomàquets per curar l'esperit, hi entrelluco l'autor, biòleg i periodista. M'identifico amb ells i amb tothom que creu que la bellesa conforta, que les mares són «el gran bastiment que ho aguanta tot» i que «a la desesperada», sempre cal buscar una nova Venus». 

Però acabo la lectura amb una sensació de desassossec com si la deshumanització de la societat que retrata Mater hagués empeltat el text; una sensació similar a la que he tingut al final de De mares a filles de Marina Subirats. Ja en parlarem.

Altres entrades a Temps de metàfora d'obres de Martí Domínguez: La sega, L' assassí que estimava els llibres

Ramon Solsona (2022) Temps enrere. Barcelona: Proa (3)

He deixat dit que Temps enrere és un plaer de text, però cal parlar de la font de gaudi que és la manera de dir, perquè l'estil està cosit a l'argument i ens aferra a la lectura de manera decisiva.

Estem davant d'una prosa que és respira, cosa que l'autor sap tan bé com la tante Geneviève que va ensenyar francès a l'Elvira. L'escriptura de Ramon Solsona fa  fluir el text amb oracions i paràgrafs ben estructurats i cadenciosos. Fixem-nos com ho aconsegueix amb enumeracions i una adjectivació ben triada: 

«Eren atrevits, ambiciosos, tossuts, uns il·luminats que acoblaven una manera de viure frugal al ritme dels ceps i al treball silenciós del vi. Abans d'elaborar-ne de nous, feien mil cupatges, provaven, donaven a degustar i prenien infinitat de notes fins a estar ben segurs. » 

És un llenguatge amb ritme, que va al gra i que integra els diàlegs entre claudàtors de manera que donen dinamisme a la prosa amb el canvi de registre que comporten. Com a mostra veiem les expressions col·loquials posades en boca de les dones i que seran determinants per un canvi de gir argumental. 

«[Dona casada treballs de criada]» 

«[Quan sortis de l'església, el teu cos ja no serà teu]

«[O per la porta falsa o res.]» 

Les escenes eròtiques són un bon exemple d'aquesta naturalitat que coincideix amb com entenen el sexe els protagonistes: 

«És reia de la gent que deia que les relacions sexuals s'acabaven convertint en una rutina i que s'havia d'atiar la passió amb fantasia i romanticisme. No estaven per romanços, eren directes, no necessitaven acudir a la consulta d'un sexòleg.» 

Són d'antologia tant la primera vegada del Tomàs, que té com a pròleg una erecció mineral, com el primer orgasme de l'Elvira que s'esbadellava tota... 

No estar per romanços no vol dir que no s'hagi treballat el text, sinó que aquest ens xucla sense esforç amb una gran riquesa lèxica, de registres i variants que també és part del tema, perquè les expressions són l'entranya de les llengües i l'especialitat de l'Elvira. 

Així, l'escena que descriu i evoca la sensació de trepitjar el raïm, és plena de paraules que per elles mateixes recreen un món: piure brisa, rapa... 

Per altra banda, les descripcions del paisatge agafen valor simbòlic com el plor de la vinya, o la visió del Montsant enmig de la boira que torna a ser utilitzada en un moment culminant per a la protagonista, sovint caracteritzada per les imatges relacionades amb la terra.

«Llavors, com aquelles ventades que s'emporten les boires de cop i volta i se t'apareix el Montsant net i lluent com si l'haguessin rentat, ho vaig veure tot ben clar... què fots, Elvira? »  

I, imperceptiblement, una sèrie d'analogies configuren la xarxa de metàfores predominant a Temps enrere i ens diuen que el vi és l'essència del territori, que el bon amor és com el bon vi i que el cicle agrari, amb els rituals que l'acompanyen, és com la vida.

«Fer vi consistia a introduir el territori a la copa.» 

«El pare s'havia emmotllat a un paisatge que s'havia anat domant pedra a pedra, bancal a bancal. La cadena de mans anònimes havia espedregat costers impossibles per plantar-hi vinyes heroiques.»

«el cau del silenci, que era com anomenaven la zona de quietud, amb una penombra i una frescor com de cripta d'església.» 

«Al fons, el vi també era una religió que tenia dogmes de fe, heretgies, misteris manaments... litúrgies també importants com el ritu d'ulls, nas i boca.» 

«el vincle d'un amor que no era ardent com quan es conegueren, sinó més madur, reposat com el vi que va prenent cos a poc a poc al fons del celler.» 

És moment de tornar a fer una ullada a la coberta del llibre, anar a buscar una copa per llençar-la de bon vi i tornar a brindar per la joia de viure arrelatats a una terra de la qual Ramon Solsona ens mostra l'ànima.

Brindis de Ramon Solsona a la presentació de Temps enrere al Priorat (22/10/2022)

Temps enrere (1)

Temps enrere (2)

Ramon Solsona (2022) Temps enrere. Barcelona: Proa (2)

Obrim el llibre i el sumari ens informa que llegirem sis capítols que porten per títol dos noms que s'alternen: Tomàs i Elvira. Pensem: ja tenim els protagonistes i dues perspectives d´una mateixa història. Al costat dels noms hi ha unes dates que ens indiquin que l'acció comença el 2015 i s'acaba el 1945. Aquí trobem la raó del títol. 

Tot seguit, la dedicatòria « A Roser Vernet, adalil del projecte literari Priorat en persona» ens fa entendre que l'autor ha format part de l'acció a favor del territori i de la literatura que impulsa la Vernet i que la novel·la s'ha covat el Priorat. Tot plegat ens situa a l'òrbita de la il·lustració de la coberta. 

L'últim paratext és el relat de Julio Cortázar «Instruccions per pujar una escala al revés». Ens atrau la perspectiva que assolirem, però quedem advertits que «és fàcil ensopegar i caure». Ens fem preguntes. Com s'ho farà l'autor per anar enrere sense fer tentines? Com mantindrà la intriga? Com aconseguirà incitar-nos a continuar llegint? 

Doncs, de la mateixa manera que assistim, al principi de la novel·la, a la presentació d'un nou vi amb una mena de striptease de l'ampolla: l'autor fa  reviure una història oculta com si l'anés despullant, i això ens funciona com a esquer a la vegada que personatges com Ricardet, Jean-Paul o la senyora Forrellad van sembrant incògnites. 

No ens perdem en cap moment. La veu narradora domina les situacions i és focalitza en els protagonistes. A l'interior de cada capítol, anem endavant i enrere amb naturalitat. Moltes vegades, s'agafa una situació com a referent i, al seu voltant, es va teixint l'entramat de vivències i records que ens fan sentir dins del relat. Per exemple, la reunió amb les amigues de l'Elvira per celebrar els cinquanta anys que dóna forma al capítol 2 o el viatge del Tomàs amb avió des d'Alemanya per atendre una urgència a Barcelona que conforma el següent. 

Per altra banda, el temps també és protagonista de la novel·la perquè les peripècies de la parella ens fan reviure la història de la segona meitat del segle XX i del principi del segle XXI. No ens fa classes d'allò que ja sabem, sinó que hi trobem la història de la vida quotidiana que cal preservar i traslladar a les noves generacions de manera grata i ben integrada a l'argument. Les dates falquen el text i el relacionen amb la història en majúscules. Així, un dels moments culminants del relat, al mig de la novel·la, coincideix amb la caiguda del mur de Berlín que conclou magistralment el capítol 3. 

Hem vingut a parar al gran tema que cohesiona el relat: un amor de llarg recorregut que té com a teló de fons els canvis socials i històrics de l'època en tres escenaris privilegiats: una escala de Barcelona, ​​un poble del Priorat i una Alemanya vista amb els ulls d'una família prioratina i d'un professor universitari barceloní que han emigrant per diverses raons.

Ara bé, la cosa no s'acaba aquí perquè hi ha subtemes lligats a aquest tronc que enriqueixen el text i fan que no parem de llegir: la maternitat i la paternitat, l'amistat —sororitat i fraternitat—, la violència masclista i l'abús de poder, la sexualitat, el valor de la paraula donada, la malaltia i la minusvalidesa, la cultura i la vida de les llengües, les maneres d'aprendre un idioma, l'estudi i l'ascensor social. L'emigració i el desarrelament, l'amor a la terra i els pobles buits, l'ecologia i el canvi climàtic, l'elaboració del vi, la memòria històrica... 

Em plau destacar tres d'aquestes derivacions temàtiques que, per a mi, donen un toc especial a la novel·la: el sentiment de ser pare expressat en una memorable epifania de la paternitat, la dedicació a l'estudi que uneix la parella: «Eren com un frare i una monja que practiquen l'ora et labora en silenci conventual, però sense haver fet vot de castedat.» i la riquesa de saber i comparar llengües i variants des de l'alemany al prioratí.

Aquesta diversitat temàtica i, alhora, lingüística, coincideix amb la varietat de personatges que estan lligats als escenaris esmentats i que són font d'històries. Trobem la família del Tomàs i de l'Elvira: avis, oncles, parells, germans, fills... dels qual ens haurem d'esperar al final de la novel·la per saber-ne tota la veritat. A Alemanya hi haurà altres companys de vida com la Kirsten: activista feminista i ecologista. També ens acompanyen els personatges secundaris amb noms carregats d'intenció que ens fan somriure com els Conillera o la Forrellad.

Acabo, provisionalment, amb una associació personal. La lectura de Temps enrere em recorda el títol d'una obra de Roland Barthes que dorm a la biblioteca de casa en una versió castellana dels anys 70:  El plaer del text   . 

El plaer de deixar-se dur per les històries i les paraules de Ramon Solsona. 

Temps Enrere (1)

Continuarà...

Temps Enrere (3)