Temps de metàfora
diumenge, 8 de febrer del 2026
David Uclés (2025) La península de las casas vacías. Madrid: Siruela (Nuevos Tiempos)
dimarts, 27 de gener del 2026
Andrew O'Hagan (2025) Caledonian Road. Barcelona: Més llibres.Traducció d'Albert Nolla i Víctor Ruiz Aldana
![]() |
| Llibre sobre un teixit amb estampat de William Morris |
Caledonian Road és un símbol de la desigualtat. A un cantó, s'amonteguen edificis socials i, a l'altre, s'aixequen cases aparellades amb jardinets al davant.
Salvant moltes distàncies, el carrer londinenc és semblant a la nostra Rambla que separa la ciutat benestant, antigament protegida per la segona muralla, del Raval.
Començo així, perquè entenc aquesta novel·la com una reflexió sobre els límits que es confonen siguin geogràfics, socials, de gènere, psicològics o étics.
En aquesta època de fronteres borroses és un repte tractar aquest tema en una obra coral que demana al lector que partipi en la construcció del sentit del text.
Per altra banda, aquestes són les novel·les que m'agraden perquè em fan anar a llocs on no posaré mai els peus, em fan aprendre i em conmouen.
Caledonian Raod és un fris de la societat de britànica post Brexit. Campell Flynn és un fill d'obrers que ha sabut utilitzar l'ascensor social i s'ha convertit en professor universitari, crític d'art i escriptor reputat. La part fosca del protagonista i de la seva família surt a la llum gràcies a les activitats del Milo, alumne i hacker amb sed de venjança, que ens mostra la podrida societat britànica: la mafia rusa que blanqueixa capitals, el tràfic amb droga i amb immigrants, l'especulació... Fins que els tentacles de la corrupció ofeguen l'entorn del professor que no pot aguantar la mala conciència com si li ressonessin les paraules de la mare del seu alumne Milo:
«És immoral enganyar-te pensant que fas el bé, quan el que fas és fer-te sentir bé (...) Adapten les coses perquè els seus fills se sentin naturalment superiors, amb professors particulars o classes especials, i després donen les molles que queden a taula als no-privilegiats i apel·len a la inclusivitat.»
Assistim a la caiguda del professor Flynn que:
«Sempre s'havia sentit protegit per la ironia i els misteris de l'art, però en aquell moment (...), li va tornar a semblar que no estava per sobre de tot. Potser era així com les crisis agafaven empenta i demensió en la vida d'algú, quan l'angoixa feia metàstasi d'una zona afectada a una altra.»
No només ell està en crisi terminal sinó que ho està la societat sencera i potser no queda res més que refugiar-se en la bogeria o fugir a un paradís gelat com les illes Sammer.
O, a pesar de tot, hi hagi un camí del mig si la llum ve d'una carta llegida en un entorn que evoca el Veermer tan estimat pel protagonista i que tanca la novel·la.
«En Campbell va quedar-se a la finestra, banyat per la llum. Va sostenir la carta amb totes dues mans i la mirada fixa en el paper, rellegint-la una vegada i una altra.»
Només que en aquesta escena la figura del professor substitueix la d'una dona, com és habitual en les pintures. Una picada d'ullet per arrodonir la caracterització del protagonista que no només ha escrit una biografia de Vermeer, sinó també un llibre d'autoajuda d'amagat amb el títol de Els homes que ploren al cotxe. Els intel.lectuals també s'han de guanyar la vida... així...?

Dona llegint una carta de Johannes Veermer
amb un mapa al fons: el món i els seus límits.
Original al Rijksmuseum.
dilluns, 26 de gener del 2026
Sylvia Plath (1999) La campana de vidre. Barcelona: Proa
L'execució del matrimoni Rosenberg enrareix l'ambient de Nova York on un grup de noies gaudeixen d'haver guanyat un concurs de moda. L'Ester, una de les afortunades, amb una ànima de poeta correlat de la de l'autora, ens explica la seva història tot transformant allò animat en inanimat i cosificant els humans.
Així, els titulars dels diaris «miren amb ulls esbatanats» i les persones són «maniquins pintats» Comprenem que no fila bé el fil de la vida quan creu que la millor manera de fer amigues és «vomitar amb algú» mentre la ciutat penja de la finestra «com un cartell».
Fins que baixa a l'infern de la campana de vidre i desitgem de tot cor que se n'escapi tot preguntant-nos.
Qui no s'ha sentit dins d'aquesta campana?
Qui no s'ha preguntat quan de temps podrà aguantar dins?
dimarts, 20 de gener del 2026
Lauren Mauvignier (2025) La maison vide. Paris: Les Éditions de Minuit
diumenge, 11 de gener del 2026
INVENTARI 2025 (3) CLÀSSICS
Si la poesia d'Antonio Machado és «palabra en el tiempo» la narrativa de Mann és «la narració del temps» perquè a La muntanya màgica.
«El temps és l'element de la narració, com és l'element de la vida...»
Una vida que se'ns fa veure:
«... igual que l'arc iris sobre el salt d'aigua...»
La mateixa imatge que citen Lynn Margulis i Dorian Sagan al seu llibre Qué es la vida?
Para mí, el tema sólo es un pretexto y lo importante es la plasmación del ambiente del Nueva York de la época y la aguda caracterización de los personajes que, en ocasiones, describe a golpe de exabrupto y muchas veces a través del diálogo.
«—Esta compasión por los gatitos (...) ¿Es un rasgo en tu propia personalidad...?»
«... Confiaba en que se anduviera con mucho cuidado, de lo contrario tendría que ponerle los puntos sobre las íes.
—No sé qué quieres decir con esos. Ni que estuviera yo aprendiendo ortografía.
—La ortografía del sentido común es algo que no aprenderás nunca. (...)
—¿Me has hecho venir para insultarme?»
El puritanism queda retratado y las tempestades sentimentales enterradas con dosis de sarcasmo en una confortable mansión rodeada de ailantos que despiden su olor fétido.
Una voz traza su biografía a partir de las lecturas de El Quijote y comparto con ella vivencias, desalientos y la firme creencia que la lectura es algo más que un refugio.
El eje principal és la voz íntima que cuenta cómo lee tal o cual pasaje, como si un amigo me explicara una película y lo que ha significado para él.
Este contar a la llana se entremezcla con las reflexiones de un escritor maestro en su oficio que capta la técnica y el estilo del Cervantes y acaba perfilando un tratado sobre cómo se construye una novela que sea:
«una maqueta en la que contener el mundo y revelarse a sí mismo a través del artificio de la ficción.»
Me sorprende que algunas de las situaciones de violencia doméstica y la instrucción de los niños en modelos de camarilla machista que presenta son de rigurosa actualidad.
...su padre y los amigos de su padre se complacían en animar en toda inclinación al vicio que un niño pequeño pueda mostrar, y a quien instuían en todas las malas costumbres que pudiera adquirir: en una palabra, «hacer un hombre de él» era uno de sus entretenimientos corrientes.
Termino, como es mi costumbre, dejando constancia de una metáfora que no es un simple adorno: caracteriza a un personaje.
...su corazón era como una mimosa púdica que se abre un instante a la luz del sol, pero que se hace un ovillo y se contrae al menor roce con el dedo o el viento más ligero.
Me quedo con la sensación de ligereza y de finura psicológica que deja esta novel·la.
dijous, 8 de gener del 2026
INVENTARI 2025 (2) DISTOPIES I ALTRES FOSCORS
Vivim a la ciutat de les il·lusions, però no ho volem saber.
Cal que un Missatger ens redimeixi?
Volem de veritat fugir de responsabilitats i ser manats?
O ens decidim a tenir les regnes de la propia vida?
Hem de conviure amb dos jos com el protagonista Redemptor?
Serà possible escapar-nos del parany de les comoditats i de l'evasió?
Com destriar la veritat de la mentida?
En qui podem confiar?

dilluns, 5 de gener del 2026
INVENTARI 2025. LECTURES QUE NO PASSEN DE MODA (1)
LECTURES QUE NO PASSEN DE MODA
QUATRE ESCRIPTORES I ESCRIPTORS A QUI TORNO SOVINT
El primer és el que marca la peculiaritat de l'obra. Ramon Solsona no només és un home que llegeix el que escriuen les dones, sinó un novel·lista que escriu un asssaig sobre la seva narrativa: porta les ulleres violeta i alhora les d'autor d'obres de ficció. I es nota tant en la complexa estructura ben trabada con en el to.
«Aquestes pàgines, doncs, són una invitació a compartir el poliamor amb el desig d'informar i divulgar, sense pretensions, com en una conversa entre amics.»
https://tempsdemetafora.blogspot.com/2025/10/ramon-solsona-2025-dones-migpartides.html

https://tempsdemetafora.blogspot.com/2025/06/nuria-cadenes-2025-en-carn-i-ossos.html
Els coloms caputxins que he criat m'acosten a la pubilla envejosa amb «ulls de gorja» i des del mónòleg següent del «12 de febrer» em summergeixo en situacions que revisc: finestres al passat recent o a la més estricta actualitat.
No trobo metàfora capaç d'aglutinar aquest gabadal de «carn i ossos» que arriba al clímax en una altra data que no es pot oblidar «20 hores 11 minuts».
Pels de punta i udols de ràbia,
impotència i dolor
que ni els ocells consolen.
https://tempsdemetafora.blogspot.com/2025/04/margarida-aritzeta-2025-lhort-de-les.html
Sabíeu que a Catalunya hi ha una població amb dos noms literaris?
Per esbrinar quina ciutat s'amaga darrere dels noms de Vilaniu i de Doldellops, heu de llegir Margarida Aritzeta.
Us dono una pista.
«La ciutat vella, elevada i rodejada de torrents i coronada pel que deien que era el campanar més alt de Catalunya, tenia des d'aquell punt la imatge d'una fortalesa amb les seves murades i els seus fossars.»
https://tempsdemetafora.blogspot.com/2025/01/andrea-camilleri-2021-el-metode.html
https://www.montserratmoreraescarre.com/
















