TOTES LES ENTRADES

dijous, 13 de desembre del 2018

Clarice Lispector (2006) Aigua viva i L’hora de l’estrella. Lleida: Pagès editors. Traducció de Josep Domènec Ponsati




Aigua viva remet a un misticisme laic que troba instants de beatitud contemplant flors, armaris o miralls i buscant l’essència amb les paraules que fan anar al pensament més enllà, cercant l’it.

“Vull escriure com qui aprèn” és el lema.

Escriure és un camí que voreja el no sentit intentant captar la quarta dimensió. I, per fer-ho, cal l’analogia que com deia Ortega y Gasset  “es la caña de pescar del pensamiento”, utilitzant el mateix motiu que Lispector, “escriure és la manera de qui té la paraula com a esca: la paraula pescant el que no és paraula.”

Hem arribat a la font d’aigua viva en adonar-nos que en un principi va ser la
metàfora.


L’hora de l’estrella segueix amb el delit d’aconseguir amb el llenguatge les sensacions que desperta o la pintura vibrant que descompon la realitat en àtoms de llum com la de Monet o la de Mir, o la profunditat de la música que sigui de Debussy, d’orgue o de jazz es despulla d’ella mateixa.  Aquesta escriptura és nuament impura i no crida, però exalta empenyent cap a un futur.

Un demà ingràvid fins i tot per a la Macabea que frega l’èxtasi deshabitada d’ella mateixa i es converteix en el mirall de l’escriptora que viu i mor amb ella.

Aquest precari futur li dona identitat i el poder d’atrapar “la grandesa de cadascú”, l’hora de l’estrella que es fon amb l’univers mentre les campanes repiquen “sense que els seus bronzes els donessin sons”

Només ens faltava la soledat sonora per completar el camí.