TOTES LES ENTRADES

dilluns, 28 de setembre del 2020

Elsa Plaza (2020) La vieja cárcel de la calle Amalia. Barcelona: El Lokal (Històries del Raval


Me hubiera gustado asistir al derribo de la cárcel vieja o de Amalia, el 21 de agosto de 1936.



Gracias al poder de la escritura he revivido el momento en que el gobierno municipal republicano emprendía la tarea de desmontar aquel símbolo de la opresión donde el hacinamiento, la mala alimentación, la falta de higiene, la corrupción, las epidemias, las injusticias y la represión política eran la ley.

Elsa Plaza ha escarbado en los archivos y nos ofrece el rico legado que ha rescatado: muchas vidas con nombres y apellidos que dan sentido a la historia colectiva: mujeres y hombres, personas presas por delitos comunes y por causas políticas. Por allí pasaron Teresa Claramunt y Enriqueta Martí, Ángeles López de Ayala y Gregoria Foix, una de las últimas mujeres ajusticiadas, Vicente Blasco Ibañez o González Caso…  Allí vivieron niños i niñas de hasta 4 años con sus madres presas y a partir de los 9 ya podían regresar como reclusos.

Me limito a reseñar dos escenas que, a mi entender, sintetizan el tono del libro.

El pintor Ramon Casas dibujando desde un carro elevado el asesinado llamado ajusticiamiento de Aniceto Peinador en el garrote vil a manos del verdugo Nicomedes Méndez que inspiró la película de Berlanga.


Ramon Casas El garrote vil

La historia del busto de Concepción Arenal elaborado con la fundición de las cadenas y grilletes de las celdas de castigo que elimino Victoria Kent.



Elsa Plaza ha dado a su libro el acertado subtítulo de: Historia y vida cotidiana. Eso es justamente. Sólo cabe añadir que nos encontramos ante una obra amena y bien documentada que debería ser tenida muy en cuenta, porque el pasado siempre pervive de alguna manera en el futuro.


  

diumenge, 6 de setembre del 2020

Anna Teixidor (2020) Sense por a morir. Els silencis del 17A. Barcelona: Pòrtic


L’escena inicial podria ser el principi d’una novel·la: dos nens de dotze anys comencen el curs a Ripoll, un és el germà del conductor de la furgoneta que va sembrar de morts la Rambla, i l’altre va presenciar l’atemptat.

Però aquí no hi ha ni una engruna de ficció, sinó un treball d’investigació rigorós i un estil eficient que fan que el llibre es devori. Per altra banda, és una obra ben documentada, equànime i valenta. Respira veritat i respecte. El caos fa la il·lusió d’ordenar-se i, encara que alguns interrogants continuïn sense resposta, ens acostem a comprendre uns fets que ens semblen impossibles encara que es repeteixin arreu del món.

 

Som davant d’un text que ens ajuda a posar-nos en la pell dels altres, siguin víctimes o botxins, que ens situa en una perspectiva mundial i que ens dibuixa alguns fils de la teranyina de l’horror. Hi trobem converses secretes, germanors insospitades, la conjuració d’aquells que no volen tenir por a morir, els perills de la segregació i del victimisme, el poder de seducció massiva de les xarxes o de l’adoctrinament d’un líder carismàtic,  la radicalització i la lluita contra uns infidels deshumanitzats siguin orientals o occidentals. Tornem a sentir allò que en diferents formats, ha justificat la mort d’innocents amb l’excusa que Déu escollirà els seus. També torna l’atracció per la immolació de presumptes escollits amb desig de convertir-se en màrtirs heroics. En fi, entenem què és «sentir-se entre la pedra i el martell.»

 

L’autora exposa amb claredat els dubtes sobre certes informacions que recull i actua honestament davant les ombres: «No tinc respostes per...» o «aquestes afirmacions no han estat acreditades.» Tot i així el text és complert, oportú i imprescindible.

 

També és rodó com les novel·les que m’agraden i, al final, els dos nens de Ripoll comparteixen classes i futbol. El que ha viscut l’atemptat demana silenci sobre els fets per no ferir el company que hi va perdre dos germans. Potser, quan els dos siguin grans, agraeixin llegir aquest llibre.