TOTES LES ENTRADES

dilluns, 25 de gener del 2021

Sara Mesa (2020) Un amor. Barcelona: Anagrama

    


    Natalia huye de algo más que de la ciudad y busca en el aislamiento de un pueblo algo parecido a una redención o, quizás, el camino de una imperfecta perfección. Me recuerda a algún personaje de Pío Baroja. 



     No lleva brújula, avanza a golpe de instinto y queda atrapada por un amor que la lleva a renunciar a su dignidad y a encerrarse en si misma: el infierno son los otros. Existen amores que, aunque parece que rediman, envenenan 

     ¿Qué la salva? 

     El contacto con una naturaleza en la que, es posible gozar de unos instantes de clarividencia en los que parece que todo tiene un cierto orden, que todo concuerda y que solo faltaba leerlo. La cuestión es encontrar la clave para descifrar el mensaje, saber como se traduce el texto de la vida. Natalia lo encuentra en la cima de una montaña: El Glauco. 

 El estilo depurado y, aunque parezca sencillo, trabajado hasta dar esta impresión, de Sara Mesa nos enseña el camino. 

    El amor y cuidado por la palabras desde siseo, que llega a ser nombre de perro, hasta los oráculos de  Roberta. 

    El uso de comparaciones que pueden parecer tópicas pero que refuerzan la idea de la vida como texto que debe ser interpretado: como si leyese el papel de una obra, como si estuviera    representado una escena, como si se proyectase una película
 
     Los paralelismos entre los animales y las personas y las analogías como la que subyace en capital erótico. 

     El estilo se funde con el tema: esta es la fuerza de la narrativa de Mesa. 

 Al final, como si descendiéramos de la montaña donde la protagonista ha tenido su revelación nos queda la pregunta de si el infierno está en nuestro interior y quizás sólo el azar —y la buena literatura— pueda esquivarlo. 

dilluns, 18 de gener del 2021

Sebastià Perelló (2020) La mar rodona. Barcelona : Club Editor





L'enigma de l'illa, la perfecció extàtica de l'aillament, la plenitud i la presó d'una peixera, la calma i l'opressió: La mar rodona. 

Hi plana el silenci: «un silenci oscat de coses que no vull contar i em cremen la llengua.» Però, ja n'hi ha prou «d'aquesta murga muda.» 

Ha arribat el moment de xerrar, com ho fan les tres veus del relat. 
O, millor dit, és hora d'escriure. 

El primer escenari és una barberia de la postguerra on un nen es prepara per a la vida. 

    «En aquell aiguabarreig d'olor d'arrecerat i família, que tenia no sé què de bravata i vida casolada, en aquella vitrina que era la barberia, vaig aprendre que la vida privada sempre és clandestina.» 

Els mots cauen com la pluja fina fins que ens sentim part d'un món que ha quedat esborrat, però que reviu en un text ben brodat, com en el fragment que segueix, on la paraula justa —metàfora adomida—està fistonejada per una comparació metafòrica creativa. 

    «...la padrina havia tornat de la cuina amb el davantal posat, el batlle mirava en terra, i els altres fitoraven la boca de la mare com si parlar fos un exercici difícil d'acrobàcia.» Pàg. 118. 


Possiblement del ll. vg. *fīctōria, der. de fictus ‘fix, clavat’ 1a font: 1467femení PESCA.Forca de dues o més dents de ferro que serveix per a pescar. GDLLC



La segona part ens situa als anys 70 en una espardanyeria on un xicotet observa com sembla que el món està donant un tomb com una sindria que rodola pel carrer, però els canvis aparents, l'arribada de gent diferent, les músiques trencadores i l'evolució dels costums i, fins i tot, les lleis més obertes no canvien allò substancial. 

    «...tots plegats ens havíem convertit, amb els anys, en aquestes ombres blanques de calitja, perquè ja només érem evasius, perfils instantanis, mstres en girar cua i aixecar el vol, experts en recular...» 

La veu del tercer narrador és la d'un escriptor i, alhora, personatge de pel·licula: és un porter de nit. Ell sap que els hotels són: cafarnaüms contemporanis, quimeres flotants, fiascos de paradís, microcosmos de culs llogats... i que allí «hi sura tot allò que hauria pogut ésser. Sí, com en una novel·la.» Pàg. 199.

 Ell és un home solitari i atent, també inaccesible, un home que té consciència que escriure és «com rossegar un os.» Per això, no en tindrà prou amb l'espai literari precari d'un hotel especial, i es tancarà amb els seus llibres, no us explico on. Però abans de retirar-se vol deixar dit que l'hospitalitat no és: 

    «aquest feix de bones maneres, aparenta i insulses, d'una farsa, d'un espectacle conforable.És sentir als teus racons més secrets i obscurs la delícia de l'intrús, i tu ja ets tu i la pell del teu antagonista (...) Perquè obres la porta i aquell que ve t'ha de badar els ulls i t'ha de mostrar allò que t'ha passat per alt i que tenies ben a la vista.» Pàg. 242. 

Quan acabo la lectura, una sensació de tancament i, alhora, d'il·luminació m'acompanya.