Pere Martí i Bertran (2020), Taroda. Haikus de les quatre estacions. Vilafranca del Penedès: Edicions Andana

Fotografia de María Jesús Casado

És bonic veure néixer un llibre. Saber que s'està gestant a la ment de qui l'escriu i que va prenent forma.

És un repte llegir-lo abans que passi per la impremta: aclarir dubtes, fer suggeriments, viure una traducció, valorar cada variant, comentar la dedicatòria i escriure'n un pròleg.

És un plaer veure el llibre ja complet: la coberta elegant on unes teulades agafem un aire de pagoda i els caràcters venecians que arrelen les lletres a la pàgina en blanc. En obrir-lo per primera vegada fa olor de net. És agradable el tacte consistent del paper que cruix en passar els fulls. Satisfà aturar la mirada a les il·lustracions suggeridores i a les rengleres de paraules i paràgrafs regulars com camps sembrats que esperen que en recollim els fruits.

Veure néixer un llibre és apassionant i ho és més si coincideix amb la reclusió d'una pandèmia com el llibre d'haikus de Pere Martí i Bertran que porta el nom del poble de la bona amiga Chus i que, ara, es també ben seu: Taroda.

Amb l'escriptor i el Pere Danès, hem reviscut el nostre pas per la Facultat de Lletres de l'AUB i, a la joventut de la vellesa, ens hem entusiasmat i hem discutit com quan d'estudiants preparavem un treball. Recordarem aquesta primavera del 2020 quan la tasca de remenar paraules ens deslliurava de l'obligat confinament.

És bonic veure néixer un llibre i, també, acompanyar-lo en el seu camí cap als lectors que faran que sigui cada vegada menys de qui l'ha infantat i més de tots aquells que se n'apropien perquè els parla al cor, als sentits i els diu alguna cosa que portaven dins sense saber-ho. 

Tots assistim al pas de les estacions i sabem del flux canviant del cicle de l'any, però cal tornar a la roda del temps per trobar l'ànima de la nostra Taroda particular on també esclata la primavera i amb vital lleugeresa:

Volen frisosos,

bells espiadimonis,

arran de l'aigua.

On l'estiu es viu amb la plenitud:

Milers d'ullassos

el vast horitzó omplen:

gira-sols gràvids.

I la tardor buida els camps i els pobles de la ruralia.

    Ha caigut l'arbre.

Hi ha quatre vells al poble.

Cap no fa llenya.

Per fi, l'hivern ens glaça el cor, però malgrat tot, la vida perviu.

    Els camps reposen.

Les llavors ja germinen

a sota el gebre.

L'eterna sínia: tot acaba i tot recomença.

Els instants de vida plamats en els Haikus de les quatre estacions tenen el valor de la senzillesa i el caliu de l'emoció. Les paraules ben escollides d'aquest poemari ens desvelen allò amagat i, fins i tot, ens retornen a la pàtria comuna de la infantesa. Qui no ha recollit una pedreta que l'ha fascinat mentre caminava? Qui no s'ha sentit confortat pel seu tacte? Qui no l'ha guardada? Qui no l'ha retrobada al cap dels anys i ha reviscut el moment que la va recollir?

Els haikus de Pere Martí Bertran són petits tresors que ha polit per a nosaltres i que tenen el poder de connectar-nos 

amb un espai i un temps 

extàtic i complet. 

Fotografia de María Jesús Casado

Mercè Rodoreda (1968) El carrer de les Camèlies. Barcelona: Grup Editor

Torno, després de tota una vida,  a l’edició que corre per casa i me n'adono que no recordava el lema de T.S.Elliot  que l'encapçala: «I have walked many years in this city.»

 

Me’l faig meu.

 

El carrer de les Camèlies és el melic del món de la Cecília encara que en fugi. Hi ha de tornar per saber el principi de tot i el goig que va portar a la casa amb torratxa, roses i llimoner on la van acollir.

 

Però, abans, ha de llaurar la ciutat amb els seus peus i s’ha de vendre. De la Rambla al Tibidabo, del Liceu a les barraques, del cementiri al cafè de les falgueres, del barri de Ribera i el rere port al Carmel, del carrer Mallorca a la Diagonal i del Passeig de Gràcia a la Rambla de Catalunya.

 

Tant com hi ha carrers hi ha plantes, flors i, sobretot, arbres que acompanyen la Cecília. N’hi ha uns que es converteixen en el símbol del retorn als orígens de la protagonista, la consolen i l’ acompanyen. Són els que donen ombra, color i olor a la Rambla de Catalunya:

 

«la vaig passar tota amb el cap enrere mirant el brodat que feien les fulles del til·lers.»

(Pàg. 124)

 

Li fan de far en la boira.

 

«Necessitava arbres arrenglerats, amb fulles petites... Al cap de no sé quanta estona vaig sentir l’olor i em vaig abraçar a la soca del til·ler...»

(Pàg. 192)

 

 

Potser la Rodoreda va pensar que com que les camèlies no fan olor, calia que la til·la deixés el perfum.

 

 

La mort de Guillem (2020) Direcció: Carlos Marquès-Marcet, Guió: Roger Danès i Alfred Pérez Fargas. Música Tarquim. Premi Gaudí 2021

           https://www.youtube.com/watch?v=f7dytPY8TNQ

Elsa Plaza (2020) La vieja cárcel de la calle Amalia. Barcelona: El Lokal (Històries del Raval

Me hubiera gustado asistir al derribo de la cárcel vieja o de Amalia, el 21 de agosto de 1936.

Gracias al poder de la escritura he revivido el momento en que el gobierno municipal republicano emprendía la tarea de desmontar aquel símbolo de la opresión donde el hacinamiento, la mala alimentación, la falta de higiene, la corrupción, las epidemias, las injusticias y la represión política eran la ley.

Elsa Plaza ha escarbado en los archivos y nos ofrece el rico legado que ha rescatado: muchas vidas con nombres y apellidos que dan sentido a la historia colectiva: mujeres y hombres, personas presas por delitos comunes y por causas políticas. Por allí pasaron Teresa Claramunt y Enriqueta Martí, Ángeles López de Ayala y Gregoria Foix, una de las últimas mujeres ajusticiadas, Vicente Blasco Ibañez o González Caso…  Allí vivieron niños i niñas de hasta 4 años con sus madres presas y a partir de los 9 ya podían regresar como reclusos.

Me limito a reseñar dos escenas que, a mi entender, sintetizan el tono del libro.

El pintor Ramon Casas dibujando desde un carro elevado el asesinado llamado ajusticiamiento de Aniceto Peinador en el garrote vil a manos del verdugo Nicomedes Méndez que inspiró la película de Berlanga.

Ramon Casas El garrote vil

La historia del busto de Concepción Arenal elaborado con la fundición de las cadenas y grilletes de las celdas de castigo que elimino Victoria Kent.

Elsa Plaza ha dado a su libro el acertado subtítulo de: Historia y vida cotidiana. Eso es justamente. Sólo cabe añadir que nos encontramos ante una obra amena y bien documentada que debería ser tenida muy en cuenta, porque el pasado siempre pervive de alguna manera en el futuro.

  

Anna Teixidor (2020) Sense por a morir. Els silencis del 17A. Barcelona: Pòrtic

L’escena inicial podria ser el principi d’una novel·la: dos nens de dotze anys comencen el curs a Ripoll, un és el germà del conductor de la furgoneta que va sembrar de morts la Rambla, i l’altre va presenciar l’atemptat.

Però aquí no hi ha ni una engruna de ficció, sinó un treball d’investigació rigorós i un estil eficient que fan que el llibre es devori. Per altra banda, és una obra ben documentada, equànime i valenta. Respira veritat i respecte. El caos fa la il·lusió d’ordenar-se i, encara que alguns interrogants continuïn sense resposta, ens acostem a comprendre uns fets que ens semblen impossibles encara que es repeteixin arreu del món.

 

Som davant d’un text que ens ajuda a posar-nos en la pell dels altres, siguin víctimes o botxins, que ens situa en una perspectiva mundial i que ens dibuixa alguns fils de la teranyina de l’horror. Hi trobem converses secretes, germanors insospitades, la conjuració d’aquells que no volen tenir por a morir, els perills de la segregació i del victimisme, el poder de seducció massiva de les xarxes o de l’adoctrinament d’un líder carismàtic,  la radicalització i la lluita contra uns infidels deshumanitzats siguin orientals o occidentals. Tornem a sentir allò que en diferents formats, ha justificat la mort d’innocents amb l’excusa que Déu escollirà els seus. També torna l’atracció per la immolació de presumptes escollits amb desig de convertir-se en màrtirs heroics. En fi, entenem què és «sentir-se entre la pedra i el martell.»

 

L’autora exposa amb claredat els dubtes sobre certes informacions que recull i actua honestament davant les ombres: «No tinc respostes per...» o «aquestes afirmacions no han estat acreditades.» Tot i així el text és complert, oportú i imprescindible.

 

També és rodó com les novel·les que m’agraden i, al final, els dos nens de Ripoll comparteixen classes i futbol. El que ha viscut l’atemptat demana silenci sobre els fets per no ferir el company que hi va perdre dos germans. Potser, quan els dos siguin grans, agraeixin llegir aquest llibre.

 

Olga Tokarczuk (2019) Los errantes. Traducción de Agata Przeszel Sujak. Barcelona: Anagrama (Panorama de narrativa) Libro digital

Errar en el espacio y en el tiempo es la manera de relacionar realidades dispares que se mueven siguiendo una melodía. Esa música es la de la voz narrativa a la que seguimos fascinados por el laberinto de historias que va tejiendo sin perder el hilo.

Iré solamente a lo que me interesa: las asociaciones entre realidades diferentes nos alertan porque si queremos penetrar en este mundo tenemos que encontrar las claves.

Se detiene una sola vez: al ver una lápida pequeña con apenas dos filas de letras: Zorka 9-02-21 – 17-02-54 Srečan 29-01-54 – 17-07-54 Durante un rato busca en esas fechas un orden algebraico, parecen una clave. (Pos. 664)

Estas correspondencias pueden se simples y adoptar la fórmula convencional, es un decir, de la metáfora:

El calor emite el tictac de una bomba de relojería. (Pos. 671)

…se oía el chasquido de una cámara de fotos que sonaba como un «amén» pronunciado en el nuevo lenguaje digital. (Pos. 788)

O bien, entrelazarse y convertirse en constelaciones. Redes de relaciones entre personajes, espacios u objetos que aumentan su capacidad significativa por la sinergia de la unión.

La constelación, y no la secuencia, es la portadora de la verdad. (Pos. 1009)

De este modo, viajar es salir del espacio y del tiempo convencional y penetrar en una isla en la que las horas desaparecen. Así sucede en las ciudades estado de los aeropuertos y en los aviones en vuelo donde los viajeros son transportados como conservados en formol dentro de un tarro de cristal.

La conservación de los cuerpos es tan atractiva que después de viajar por tiempo y espacio nos encontramos asistiendo a una artística autopsia que deja suspendida en el aire «la verdad del cuerpo».

Sin embargo, nada de esto seria importante si no se narrara.

Se habla, ¿luego se existe? (Pos. 2403)

Pecado relatado, pecado perdonado. Vida contada, vida

salvada. (Pos. 2407)

Ese es el verdadero formol o polímero de silicona en el que nos conservaremos flexibles para quizás renacer sin necesidad de trasferencias mentales en quien nos lea. Por esta razón a mi también me gusta pensar que:

…la lectura de libros pueda abordarse como una obligación moral de hermanos y

hermanas hacia el prójimo. (Pos. 971)

¡Amén!

#Premionobelliteratura  #metáfora

Najat El Hachmi (2019) Sempre han parlat per nosaltres. Barcelona: Edicions 62

Sabia que era valenta d'ençà que li vaig llegir El Patriarca. Ara, a més a més, sé que és com una de les ex-alumnes de les quals m’he fet amiga i que  anem de tronc en la lluita contra:

«La perpetuació de l’ordre antic, abans considerat natural, segons el qual no només assumim la nostra subjecció, sinó que la defensem com a tret identitari, cultural i religiós.» (P. 10)

Com l’autora, m’esgarrifo en contemplar que hi ha un sector de noies que reclamen llibertat per seguir uns dictats que les esclavitzen i em dolc del paper de certes esquerres que relativitzen el retrocés en nom de les anomenades diferències culturals.

Cal que tothom llegeixi aquest llibre, perquè desmunta amb el cap i amb el cor totes les fal·làcies en que es basen aquests nous models de masclisme i de racisme.

Hi ha una metàfora que es converteix en l’eix vertebrador dels arguments clars i precisos de El Hachmi: la cortina que al seu païs natal, quan es celebra una festa, separa les dones i els homes. Aquesta és la muralla simbòlica que cal esberlar. És ben present amb vels i fronteres físics i psíquics que empresonen les dones.

Ara bé, seguint Rosa Luxemburg, «qui no es mou, no nota les cadenes.» i tampoc s’adona del xantatge que es pot fer amb la idea de pertinença a un espai físic, cultural o religiós. Aquest últim és clau: ni España és cristiana o no serà, ni cap altre lloc del món.

És sabut que el mitjà més poderós per trencar cortines i cadenes és l’educació i, també, que els mitjans de comunicació tenen molt a veure amb els estats d’opinió que generen si cauen en el foment de les fal·làcies.

Avui l’educació ha de comptar també amb la selva d’internet i ha d’intentar fornir de criteris a les noves generacions perquè no s’hi perdin. Que no sigui que la quantitat i la poca validació de la informació ens faci més invisibles les cadenes i les cortines.

«... avui dia encara hi ha nenes que no acaben la seva escolarització bàsica, d’altres a qui s’obliga a portar mocador a P-3 sense que l’administració hi digui res, altres que són casades precoçment i tantes dones víctimes de violència de gènere sistemàtica, d’assetjament i pressions sobre els seus cossos, mentre que moltes noies no poden vestir ni comportar-se com volen en aquells barris on són majoria els «seus», mentre tot això passa, a certs mitjans progressistes es posa l’èmfasi en les bondats de l’Alcorà i de l’islam i se’n relativitzen els missatges de discriminació.» (P. 101)

Com us deia: és valenta, amb les idees clares i la ploma ben esmolada.