No parlaré de l’estructura dual de la novel·la que lliga l'autora de Frankistein o el modern Prometeu amb la de Fankissstein, amb 200 anys de diferència pel mig. Tampoc diré res dels personatges mirall, ni dels sexbots ni dels empelts de mans que semblen aranyes.
Només intentaré observar i aprendre alguna cosa de com Winterson s’enfronta el gran tema: la recerca del “principi que dona la vida.”
Rastrejo metàfores que poden ser indicis i, al principi, trobem reelaboracions de patrons coneguts:
“A la llar de foc, la fusta encesa xiuxiuava com una deposició de la natura.” P. 10.
L’energia del foc de Prometeu es deconstrueix i, ara, només és una “deposició”.
“Per això vaig fugir amb ell amb disset anys i aquest dos anys m’han donat vida.” P. 13.
L’amor com a força vital pròpia del romanticisme.
A mesura que ens endinsem en la novel·la les metàfores són més espectaculars.
“Cada paraula escrita és com un nen que encén una flama a la foscor.” P. 77.
El valor creatiu del verb que traspua en tota la novel·la.
“El rai de gel on l’havien trobat els mariners, fora del vaixell, continuava sent la circumferència de la seva ànima.” P. 199
El principi vital es conserva en la superfície gelada i el futur foc de Prometeu no només aportarà implants i modificacions genètiques sinó la possibilitat de viure indefinidament rebotant la pròpia ment en un altre cos. Serà un foc fred: la crioconservació.
S’apunta que hi ha qui està més preparat per entendre cap on va aquest futur on l’amor pot ser només el rastre que perviurà en la fredor del líquid conservant per reviure quan se l’exposi de nom a la brasa de la vida.
«Formo part d’un petit grup de professionals mèdics transgèneres. Alguns de nosaltres també som entusiastes transhumanistes. No és cap sorpresa; tenim la sensació, o l’hem tinguda, d’estar en el cos erroni. Podem entendre la sensació que qualsevol cos és el cos erroni.» P. 112.
Potser esperarem l’etern retorn fins que tinguem a punt un altre envoltori.
