 |
El vers
era necessari, el ritme de l'hexàmetre, imprescindible, perquè crea el moviment
que ens bressola com les onades de la mar infecunda, encara que la comprensió
del text es compliqui. El vers és sempre retorn i estri de la memòria: cal per
plasmar els grans temes de l'Odissea: el retorn i la lluita contra l'oblit.
Carles
Riba és plenament conscient de l'ambiciós repte i, a més i a part, de ser fidel
a l'original, desitja "amb els mots sempre gastats de la tribu crear un
estil." El resultat és un monument literari que posa el català a l'alçada
del grec clàssic: la tasca d'un humanista.
Hi ha
un tret de l'estil de Riba que valoro especialment: el llenguatge familiar i el
gir col·loquial que, en mig d'un llenguatge sublim de gran riquesa lèxica, ple
de cultismes i amb una sintaxi complexa, ens sorprèn. El resultat és d'una aparent
senzillesa.
Veiem-ho
quan Telèmac s'exclama de les despeses dels pretendents:
"i banquetegen, i es beuen el negre vi
ple de flama
arreu, i es pot dir que tot va en doina;
perquè no hi ha un home
tal com Ulisses era, per treure de casa la
pesta." P. 39.
Si ho
comparem amb la bona traducció al castellà de Luis Segalá, confirmem que aquest
estil subtil i proper és aportació de Riba.
"celebran banquetes, beben locamente el
vino tinto y así se consumen muchas cosas, porque no tenemos un hombre como
Odiseo, que sea capaz de librar nuestra casa de tal ruina." P. 297.
Tornem-hi,
per assegurar-nos que no ha estat una casualitat. Ara la que s'exclama és la
mare Penèlope:
"I ara el fill del meu cor se me'n va en
la nau concavada,
pobre petit, que què se sap ell de treballs ni
de juntes! P. 90.
Quanta
tendresa en aquest "que què se sap
ell", que no apareix a la versió de Segalà que adjunto, ni a la de l'edició de Cátedra
de José Luis Calvo.
"...
y ahora mi hijo amado se fué en cóncavo
bajel, niño aún, inexperto en el trabajo y en el habla." P. 327.
Acabo
de llegir la versió de Riba per segona vegada i m'he trobat amb el text ple
d'anotacions i de significats de paraules buscades al diccionari fa vint anys.
He tornat a anotar i a cercar significacions i etimologies, he tornat a
gaudir-ne. El poeta ha aconseguit com volia una Odissea vivent: "fresca, íntegra i nova, al cap de
vint-i-vuit o vint-i-nou segles, en el seu encant, en el seu to i en els seus
traços, en els seus sentits directes i en els seus símbols" P. 9.
Encara
que sigui una bàrbara que ha oblidat el poc grec que sabia, encara que no sigui poeta sinó una d'aquells "simples devoradors de novel·les"
dels que vol fugir Carles Riba, gosaré parlar, en la següent publicació,
d'alguns d'aquests elements simbòlics que han triomfat contra l'oblit i ens
continuen confortant l'esperit.
 |
Homero, Obras Completas. Traducción de Luis Segalá. Barcelona: Montaner y Simón. 1927
Homero, Odisea. Edición de José Luis Calvo. Madrid: Cátedra. 1988 |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada