dimecres, 14 de novembre de 2018

Marta Orriols (2018) Aprendre a parlar amb les plantes. Barcelona: Periscopi



En el recull de relats Anatomia de les distàncies curtes ja es feia palès que Marta Orriols tenia el do de fugir dels tòpics en l’ús de les metàfores.

La potència d’una imatge rau en la llunyania de sentit que tenen els termes que s’hi relacionen, cosa que provoca noves associacions en qui llegeix. Per això, un dels consell de Georges Orwell, que no apareix a Aprende a parlar amb les plantes per casualitat,  és no fer servir cap figura d’estil que ja s’hagi emprat abastament i que, per tant, ha perdut l’efecte de desvetllament desitjat.

Veiem-ne alguns exemples que m’han colpit:

Un comiat tens és retratat amb: 

“dos petons secs com dues nyores” P. 223.

La feixuguesa de suportar les  festes quan s’està de dol se’ns suggereix amb una, gens freqüent, metàfora verbal: 

“He marxat cap a casa amb les escorrialles del Nadal estalonant-me.” P. 176

O se’ns evoca una certa tradició literària i enriquida amb un oxímoron més evident: 

“La mort s’assembla a la primavera” P. 35.


De tota manera, les meves preferides són les que, a més de ser originals, fan de falques del relat.

A una certa edat reconeixem que la mort dibuixa amb claredat un abans i un després, però mai se m’hauria acudit que la Gran Barrera de Corall podria convertir-se en la imatge del mur que aixeca tota absència definitiva.

“Potser perquè cadascú és lliure d’embellir la seva desgràcia amb tants fúcsies, grocs, blaus i verds com li demani el cor, des del dia de l’accident penso en l’abans i en el després de la meva vida com la Gran Barrera de Corall, l’escull de corall més gran del món.” P. 16.

La Paula Cid “la millor insuflant vida” és parapeta en el mur de la feina a l’hospital amb els seus neonats on té uns companys amb els que comparteix “un idioma únic”.

Fins i tot en un aeroport, un no lloc, evoca aquest espai per sentir-se protegida:

“La llum de neó blava que il·luminava la vora de la barra del bar a l’aeroport em feia pensar en l’efecte cromàtic de la font de calor de les incubadores noves que havien arribat a l’UCI.” P. 55.

N’hi ha d’altres de barreres. En les relacions eròtiques són evidents quan se’ns situa davant de descripcions de la vida sexual dels bonobos i dels ximpanzés per no implicar-se. A la Paula li cal buidar bé la “bassa de desconsol” per poder respirar.

Algun toc d’humor negre prepara el camí, quan les cendres del marit repartides entre un nínxol i la mar porten a la protagonista una reflexió que em sembla tendra:

“Un home meticulós i cap quadrat desendreçat per a tota l’eternitat” P. 95.

Quan ja ha rebut el regal de la cançó del pare, un dels fragments més emotius, i encara que hagi passat un any encara s’escuda “en la meva barrera de corall.” P. 218., en recollir una bossa amb quatre trastos del marit exclama:

“—Uf,  pesa com un mort!” P. 223.

I se sent guarida. Ja està a punt d’aprendre a parlar amb les plantes.

Un altre do de Marta Orriols és el de posar títols esplèndids.







dijous, 8 de novembre de 2018

Raül Garrigasait (2017) Els estranys. Barcelona: Mirmanda





Llibre estrambòtic, atapeït d’escenes i d’idees suggeridores. Proposa un tema que sembla arcaic i que, malgrat tot, se'ns va apropant: clarobscurs del valors de l’antic règim i del nou. 

En mig d’una guerra sense ordre ni concert el diletant prussià Wieleman és el símbol d’una societat en extinció que acaba la vida amb placidesa, però matant, encara que sigui per accident.

No he aconseguit entrar dins el relat del traductor obsedit pel protagonista del llibre que ha de fer entenedor en una altra llengua. Tampoc, en la narració de les poques aventures d’aquest personatge de la primera guerra carlina, però sí que m’ha admirat la capacitat de l’autor per recrear ambients i sensacions relacionant-les amb idees originals a través d’imatges potents.

Com aquest fragment on sembla que vibrem escoltant una música que fa aquest impressió:

“...era com pujar una margera de rocs i herbes que fan nusos als turmells i veure una gran plana de verd llampant amb minúscules colles de gent asseguda, estirada, refent-se d’algun desastre natural amb la gratitud dels supervivents, oblidant-ho tot, renaixent a un món feliç.” P. 47.

O la personalitat del metge il·lustrat vista d’aquesta forma:

“Com un explorador, avanço per la foscor amb el meu equipatge: la precisió quirúrgica, les vacunes, les reaccions químiques. On regne el caos dels homes, jo m’esforço a sotmetre la natura i em serveixo de les seves lleis per atenuar el desastre.” P. 81.

De tota manera, ni l’amistat exaltada servirà per escapar de la mort:

“Els amics sorgeixen d’un entusiasme compartit: una rara afinitat els aïlla en una solitud immensa però els permet assaborir la fecunditat del present (...) Tota amistat és una mena de secessió, fins i tot una revolta, i ens protegeix de la servitud completa.” P. 147.

Al final, el caos s’emportarà el científic.

Això sí, sempre queda el plaer de menjar rovellons:

“Sota la pressió de la forquilla les formes s’esponjaven i s’oferien sense voluntat, i dins la boca esclataven les flaires i els gustos del sotabosc, el porc fer i el cuc, la fura i els excrements, les llavors i el cargol i les fulles en descomposició.” P. 92.

En fi, un llibre tardoral i tenyit de misantropia.


diumenge, 28 d’octubre de 2018

El fotógrafo de Mauthausen (2018) Dirección: Mar Targarona. Guión: Roger Danès & Alfred Pérez-Fargas. Banda sonora: Diego Navarro




Imprescindible.

No es una película más de nazis, sino un film épico que nos mantiene en vilo hasta durante los títulos de crédito finales.

Las primeras imágenes ya sobrecogen. Unas sombras cobran presencia y llenan la pantalla, son seres derrotados que entran en el campo de concentración: el teatro de todos los horrores. Prometedor inicio.

El teatro va a convertirse en sutil hilo conductor y sea drama, comedia, farsa o, incluso, esperpento, como en la escena del teatro de varietés dentro del barracón que se alterna con la realidad más cruel, nunca dejará de ser de denuncia.

Un detalle. El viejo libro de La vida es sueño, de la mujer obligada a prostituirse, va a convertirse en uno de los escondrijos de los negativos, los mismos que nos han permitido ver y saber lo que no éramos capaces de imaginar. Así se preserva la verdad.

Cine comprometido, sí, pero también de reflexión ¿Quién no se ha preguntado cómo es posible contemplar el horror desde el objetivo de una cámara? La incógnita está latente en los claroscuros del héroe, se encarna en la trama y adquiere especial relevancia en ciertas escenas trágicas y tiernas en las que Mario Casas se supera.

Mar Targarona observando al fotógrafo

Sin embargo, la vitalidad del film reside en su capacidad de conmovernos al exprimir el sentido de la historia mezclando realidad y ficción, aquí radica la fuerza que nos conmociona. El fotógrafo de Mauthausen arriesga y gana.


La tensión no decae y llega un momento en que la música deja de ser sólo un acompañamiento, quizá cuando escuchamos el piano de Beethoven y un fragmento del sopesado y sugerente diálogo nos advierte que atendamos a la música. En efecto, atención, porque así como las notas de Madame Batterflay laten en la canción J’attendrai —que suena en la recreación de la macabra ejecución de Hans Bonarewitz—,  la banda sonora de Diego Navarro evoca la fuerza de una obertura operística.

                                              Arte total.