dimecres, 1 d’abril de 2020

Valerià Pujol (2018) Terra de crims. Premià de Dalt, Valls: Quaderns de la Font del Cargol, Cossetània.






Literatura de proximitat. Drames rurals que ens parlen de les pulsacions profundes que porten a matar als simis amb pèl que som.

L’escenari principal és un poble que pot ser Premià de Dalt o qualsevol altre amb base agrària; com a teló de fons,  una ciutat que pot ser Barcelona o vés a saber. 

La veu narradora en primera persona, que sovint parla amb qui llegeix, ens fa sentir dins d’aquest microcosmos d’amors, desamors, desitjos, herències, maltractaments i malentesos. A, sotto voce, però amb claredat aquesta veu s’aixeca contra les injustícies i fa sentir el clam social d’un món més igualitari.

«Tots els amos són iguals!»

Ara bé, anem a pams! El narrador és un poeta que fila fi en l’ús dels mots. Ens trobem amb un llenguatge sense pretensions, viu, popular i deliciós on hi llueixen dites i expressions que valen el seu pes en or. Des de mal-noms com: Fedricu del Morro Eixut, fins a expressions com «Hi ha ulls que s’enamoren de lleganyes.» o «Feina fuig que m’entrebanques

Aquesta veu poètica fa especials els sis contes del recull que van obrir una via nova en el panorama del gènere negre els anys 80. Cal tornar-hi. Jo ho he fet amb l’edició de Cossetània-Font del Cargol que em va venir a buscar durant l’acte de celebració del centenari de la casa pairal del poeta, Can Vallerià. Allí em vaig retrobar amb Valerià Pujol i les paraules que perduren en el temps.

                                                   http://fontdelcargol.cat/can-valleria/ 

dimecres, 18 de març de 2020

Marta Marín-Dòmine (2019) Fugir era el més bell que teníem. Barcelona: Grup Editor.



No sé si soc davant d’una elegia a la bellesa del fugir o d’una recerca ineludible i profunda de les arrels.

D’acord: errar és no tenir por d’equivocar-se, recordar paisatges més que moments; però hi ha moltes maneres de fugir, potser tantes com de quedar-se i, a més a més, també existeix l'exili interior.

Aviat el text em mostra que la fugida, pot convertir-se en tornada gràcies a les memòries del pare: medul·la d’aquesta història d’històries.

«Ningú no ha filmat encara els espais buits de l’Europa de 1945. Ni la manera com s’ha tapat, com qui farceix un animal mort, el que va ser destruït. És molt probable que aquesta sigui la raó per la qual, a Europa, quan ens referim al passat dels camps d’extermini i de la guerra, parlem de l’horror, i molt rarament del vertigen. L’horror ens fa desviar la mirada; només qui gosa mirar sent vertigen del passat.»

Marta Marín-Dòmine ho fa i grata en el dolor personal, familiar i social que ha heretat. També s’encara amb el mateix vertigen, de forma novel·lada, l'última novel·la de Martí Dominguez. Dues obres molt diferents i, alhora, cosines germanes que ens són, avui, necessàries.

Torno a la bellesa del fugir que es complementa amb la necessitat del tornar: sobretot al punt culminant d’aquest viatge iniciàtic: el Pallars. Allí dalt és on estem més a prop de la síntesi impossible entre marxar i quedar-se, entre passat i present. És el lloc on «em sento a casa.»

«Fer-nos nostre un espai és acceptar, doncs, que hi ha la possibilitat que no ho sigui, o que ho deixi de ser. És una manera de reconèixer el passat en el present. De relativitzar la possessió de la terra. La terra és de qui la treballa, sí, però sobretot de qui l’accepta. Acceptar la interferència del passat, i per tant la presència d’uns altres que ens han precedit, implica un acte d’humilitat (...) La possibilitat de crear camins nous forçant les coincidències, d’obrir-se a l’imprevist del futur tot reconeixent la pèrdua inevitable de tot passat. Sense nostàlgia.»

Acceptació i humilitat són les paraules clau, encara que la humilitat es relativitza.

«Accepto alguns elements d’una herència, i alhora rebutjo els imperatius d’una identitat col·lectiva.»

No esperem gaire certeses més. Perquè això de tornar sense nostàlgia és gairebé impossible encara que es disfressi de «nostàlgia seca». El «nostos» és etimològicament el retorn i ja sabem que provoca, com a mínim, vertigen.

Les metàfores esmolen el text i ens enlluernen. Algunes em semblen transcendents per rastrejar el sentit de l’escrit:

«El passat s’aborda de biaix.»

o

«L’errant busca la jeia com l’aigua passant per còdols esvorancs i canonades.»

Qui fuig s’esmuny com l’aigua, com el dubte que empeny la lectura d’aquest text que acaba a la frontera obscura de Portbou.

Però les imatges en blanc i negre que ens han acompanyat tota l’estona van més enllà i ens porten una fotografia d’una entrada del Tesoro de Covarrubies que no és casual: l’entrada del verbo MARRAR.

Tot el text fa marrada.

Ben jugat!









divendres, 14 de febrer de 2020

Sally Rooney (2019), Gent normal. Barcelona: Periscopi. Traducció d’Ernest Riera




Llirs entre cards. La Marianne i el Connell són una parella que va contracorrent com el llenguatge directe de Sally Rooney que mostra més que diu. Quin goig llegir entre línies! Quin plaer aturar-se per evocar situacions semblants o per imaginar-se com és la part de vida dels protagonistes que ens queda oculta!

Si el món dels enamorats és únic, i el d’aquest parell ho és més que el de la majoria: són una mena de Marian i de Robin Hood del segle XXI que gaudeixen del seu amor ocult. 

«El secret de tots dos pesava dins del cos de la Marianne d’una manera plaent, li feia pressió a la pelvis quan es movia.»

L’estimada és, com Beatriu, el principi de la nova vida del enamorat, una vida plena de paraules, de converses de veritat que són belles com uns «patinadors artístics tan perfectament sincronitzats que tots dos es sorprenen».

Però la diferència de classe social i la tèrbola família de la noia enrareixen la relació de manera que han de seguir un camí difícil per atènyer la meta d’entendre i acceptar tal com és l’amor que els uneix amb «la mateixa ferida espiritual innombrable.»

La disposició de la matèria narrativa també s’entortolliga, com aquest camí, amb salts endavant que ens fan esperar per saber l’explicació d’allò que ha passar.  Ens avança els fets i, alhora, ens refrena: un bon procediment narratiu.

Per altra banda, la prosa de SR conté metàfores originals i planeres que parlen als sentits: també ajuden a aconseguir aquesta aura especial que tenen els protagonistes. 


«L’olor de benzina s’infiltra a l’interior del cotxe, feixuga com un mal de cap.»

«...les clavícules pàl·lides, com dos guionets blancs.»

«A fora, no fa gens d’aire i la roba penja sense bellugar-se, colors molls.»

I que, també, sumen punts per aconseguir el plaer de commoure’ns amb l’art.


dimecres, 5 de febrer de 2020

Roland Barthes (1974) El placer del texto. Madrid: Siglo XXI



Releer un texto con comentarios escritos al margen hace más de cuarenta años es seguir con el juego literario con un doble código. El diálogo con el texto se desdobla con la conversación con una estudiante en la que no sé si me reconozco.

Ahora leo desde el otro lado del espejo: no como aprendiz de filóloga, sino como alguien que siempre está escribiendo en fase de prácticas. Busco el erotismo literario necesario para provocar el placer y a la vez el goce sin hacer trampas. 

¿Cómo seducir tanto a quien busca la peripecia y devora capítulos, como a quien le gusta paladear las diferentes manera de decir y encuentra capas superpuestas de sentidos?

Integrar estos dos tipos de lectura es un reto: mantener el ritmo narrativo, conseguir una lectura confortable y, a la vez, tensar el estilo para provocar el gusto de lo que sólo aparece entre líneas. Aspiro a encontrar la forma de conseguir que el texto se escuche indirectamente, que quien lea levante «la cabeza a menudo, a escuchar otra cosa.»

Estoy cerca de la neurosis, fuera de lugar y en el grado cero, como un comodín de baraja, pero viviendo en una mandala de textos. Me he convertido en una «piensa frases» y «escribo porque no quiero las palabras que encuentro: por sustracción.»

Sin embargo, de las metáforas que brotan de la prosa de Barthes me continúa fascinando la misma que antaño: la que encierra la etimología de la palabra TEXTO que no es más que TEJIDO, sea de seda o de arpillera. 

En la médula de los libros que valen la pena está «trazado, tejido de la manera más personal, la relación de todos los goces: los de la vida y los del texto donde una misma anamnesis recogería la lectura y la aventura»

dijous, 16 de gener de 2020

Irene Solà (2019) Canto jo i la muntanya balla. Barcelona: Anagrama



En un principi va ser la paraula cantada que acompanyava les remors de la terra. Simbiosi o comunió. Com vulgueu. El cas és que Canto jo i la muntanya balla.

És una dansa que lliga històries de persones humanes i de bèsties, alegries i penes, màgia i drames rurals. És la música d’una veu capitana que viu a l’humus del bosc, al gorg ombrívol, a la carnisseria, a l’últim replec de la carena, al bar o a la panxa dels núvols. Tot té ànima des de les estovalles al cabirol. Tot és una cosa i és l’altra.

També hi ha llegendes, mites i imatges més concretes que se’ns fiquen pel nas: olors «rasposes, punxegudes, divertides, caragolades...» o per la vista i el tacte:

«La carretera és negra amb aquesta ratlla com un corralet, com una sanefa que la travessa tota, com la pell d’una serp. I el bosc s’obre groc i gris, i triangle al meu davant, com si fos una navalla.»

Tot és simbiosi, comunió i, sobretot, poesia:

«Com una finestra dalt de tot del cap, que ni sabíem que hi era, i que la veu del poeta obre una mica, mica, i allà dalt, per aquella escletxa, hi ha l’infinit.»



dijous, 26 de desembre de 2019

Pere Martí i Bertran, Núria Tomàs Mayolas (2019), Tinc un tanc de joguina. Barcelona: Aquiara books




El nou llibre de Pere Martí i Bertran és un poema pacifista, podria ser un poema de Nadal i tot, que ens fa desitjar ser com el nen que tenia un tanc de joguina i va transformar les joguines bèl·liques en eines i els camps de guerra en camps de conreu. 

Hi trobarem paraules planeres, les justes i un estil que té l’elegància de la senzillesa. És tot el que cal per transformar el joc en vida i no posar la vida en joc.

Núria Tomàs Mayoles, la il·lustradora, ha amplificat el missatge fent una mena de collage entre el joc digital i el tradicional. Les imatges, plenes de dinamisme, també s’han de llegir i des del principi, perquè les lletres del títol que semblen compostes de píxels ens avancen la representació dels somnis del nen que tenia un tanc.




Cada il·lustració es un plaer. Totes mereix una observació detinguda i totes conviden a la reflexió. M’aturo, només, en una metàfora visual: un teler d’on sorgeixen les lletres i, alhora, els animals de granja que poblaran, com els arbres, el cereals i les hortalisses el camp transformat en productiu. Bona manera per dir-nos que, en aquestes pàgines, la pau sorgeix del teixit del text!

Ens trobem davant d’un llibre imprescindible que els Mags d’Orient han de portar al sarró.