dimecres, 12 de juny de 2019

Mònica Batet Boada (2015), Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que els altres. Barcelona: Meteora (Papers de Fortuna, 40



Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que els altres és l’aventura literària posada en la solfa. La vida secreta que coneix tothom qui té la passió de la lectura i de l’escriptura.

M’explico. En un principi van ser els contes. Encara que la neu colgui el món de la protagonista, ells són la porta d’entrada al país de les meravelles. La nena es fa gran i va conreant el tresor de la imaginació, que les històries llegides abans d’anar a  dormir van sembrar. Alhora es ensinistrada en el domini de la paraula escrita. És a dir, el procés d’aprenentatge perfecte per fer-ne una escriptora; si no fos per les prohibicions: cal saber callar, les paraules tenen conseqüències terribles, escriure ficció és perillós i no n’has d’escriure.

Fins que fa la primera maleta. Com m’agraden les maletes! Potser tan com els contes. A més a més, aquí, els dos elements es converteixen en eix estructural de la ben teixida trama. Bravo!

Tot el relat és simbòlic i hi trobem poques metàfores, principalment quan calen per expressar estats d’ànim:

“una pena enorme em sortia pels ulls i s’estenia primer per l’habitació on érem i després travessava lenta el passadís.” P. 51.

O també per presentar el primer llibre del seu pare que la protagonista llegirà  i que veu “com una bomba que algú havia de desactivar.” P. 107.

De tota manera, m’interessa més la sensació que provoca la lectura:

“Va ser com si el pare des d’algun indret desconegut em llencés un fil que jo havia de seguir.” P. 108.

El fil que tenen els bons llibres i que la protagonista seguirà fins a trobar la troca que pot ajudar-la a sortir del desert-laberint nevat. Caldrà que prepari la segona maleta, perquè —com en el conte final—“ha de continuar caminant”.

El fil que ens lliga a llibres com aquest que ens regala Mònica Batet.



dimecres, 29 de maig de 2019

Anne Tyler (2019) La dansa del rellotge. Barcelona: Proa



            La vida dóna més voltes que les agulles d’un rellotge i, a vegades, les busques fugen de l’esfera, com en el joc de les nenes que porta per nom a la novel·la.
            El temps també balla i salta. Allò que succeeix el 2017 no s’entén si no veiem com es forja la vida de la protagonista. Per fer-ho n’hi ha prou amb tres cales  anys determinants.
Des de l’atac de riure que “com un líquid inundava tot el cos de la Wila” el 1967 quan tenia 11 anys i la mare absent  que creava una atmosfera familiar que “li esqueixava el pit", encara que el pare poses tot el que podia i més de la seva part.
Passant per les escenes de 1977 que ens pinten amb quatre pinzellades com el Derek comença a anular la Willa que es converteix en esposa massa aviat.
Per últim, el 1997. La protagonista sembla tornar a la infantesa i d’alguna manera preparar-se per renéixer.
Tot està a punt per la data crucial del 2017 quan la Willa s’adona “que una altra emoció que experimentava era de felicitat”.
Sortir sola del seu ambient de suposat confort, el tracte amb la Cherly, la nena que balla la dansa del rellotge i amb la qual s’identifica:

“...la Willa sabia què volia dir la Cherly. Ella també s’havia sentit d’aquella manera durant la infantesa: s’havia sentit com una adulta prudent i vigilant engabiada en el cos d’una nena. I tanmateix, ara, paradoxalment, sovint li semblava que darrere de la seva cara de persona adulta continuava havent-hi una nena d’onze anys que mirava el món.”

Ja és a punt d’inventar-se el seu ball del rellotge:

“...com una exhalació, giravoltant ràpidament sobre ella mateixa, de manera que el públic només veiés una taca de color borrosa abans d’esfumar-se entre bastidors: puf!”


                                  
“..igual que la silueta de la porta del lavabo de senyores, sobrevolant la corba de la terra mentre transita per l’espai.”

Bona dansa!




dijous, 23 de maig de 2019

Fúlvia Nicolàs (2018) Tres hiverns a Londres. Barcelona: Rosa dels vents



Un llibre rodó.
Una carta de les d’abans. Me la imagino amb el paper fi i el sobre vorejat de les coloraines tal com que evoca la portada d'aquesta edició. Una carta que arriba a una casa amb olor de coliflor i ous durs dels sopars de la infantesa. Una carta que ha viatjat en avió, una carta que fa il·lusió i vertigen, perquè pot canviar tota una vida. Una carta que no s’obrirà el moment que toca i que mantindrà el seu secret tota la novel·la. Només en sabrem el contingut al moment de finalitzar-la i de tancar el cercle de la vida.
Altres elements abonen aquesta rotunditat circular de la narració: la sister Parker que dona la benvinguda a la protagonista que no pot saber que “li agafaria la mà mentre moria” (P. 15), l’amiga Cedes que no es pot imaginar que “morirà sent Lady” (P. 20). Mecanismes de rellotgeria que ens esperonen a llegir i que tenen el seu corresponent punt terminal.
Els ambients de la Barcelona de postguerra, amb un fred que immobilitza, i del Londres cosmopolita, amb un fred estimulant, estan ben aconseguits i les relacions i tensions entre les dues capitals agafen un caire simbòlic.
La protagonista fa de pont amb la seva curiositat intel·lectual i vital: literatura, art, natura i ciència es combinen per mostrar la riquesa de la vida interior que no l’abandona al llarg de la vida perquè, encara que potser s’hagi tallat les ales: “en un univers infinit succeeixen al mateix temps totes les vides possibles.” (P. 188)
De tota manera, cal tornar a la carta que en un text amb poques metàfores destaca perquè “irradia una llum suau, verdosa com una aurora boreal.” (P. 171)
Una carta que “batega” perquè és el cor d’una novel·la plena de vida.


"Jo també vull ser hereva de la Florence Nightingale..." (P. 29)



dimecres, 15 de maig de 2019

Maria Barbal (2019) A l'amic escocès. Barcelona: Columna




“Paraules com formigues en corrua”, escriptura que es manté inalterable dins una carpeta amb fulls de color canyella i que emociona com una encaixada que fa una “calrada” al pit. Cal·ligrafia que potser ens ha modelat el pensament. Aquest és l’eix de la novel·la.
La lletra del Benet va evolucionant a mida que avança el relat i, junt amb els dibuixos, donarà compte de la seva vida. La paraula escrita comença fent “boniques caragolines” i passa a encongir-se fins a ser “un prodigi de formes harmonioses”. Aquest és el fil que lliga la història de la fonda i interrumpuda amistat amb l’amic escocès. Aquest subtil nexe uneix tots els elements d’una vida intensa que ens fa retornar a les terres altes de l’autora i a l’oposició camp/ciutat que apareix en altres de les seves obres.
També unifiquen el relat els símbols i analogies que evolucionen des del coneixement emotiu de la natura, en destaco metàfores verbals com la de la dona que “s’esconilla cap a dins"; analogies com la de la vaca que semblava entendre el dolor de l’Elvira i símbols con el de l’arbre que conclou el relat.
            Per altra banda, en els paisatges interiors trobem la recurrent al·lusió als dibuixos de les rajoles, en aquest cas la forma del terra de l’hospital per on ha de caminar el debilitat Bernat: “l’estesa d’hexàgons l’amenaça encara.”
            Allò que més m’ha sorprès és que els diàlegs gairebé tots es concentren en la part dedicada a l’Elvira cosa que els fa més rellevants. Les veus dels tres de poble que garlen i garlen s’omplen de pressupòsits i ens mostren millor que totes les explicacions la raó del dolor que la noia suportarà tota la vida. 
            La subtilitat també apareix en l’ordre i el nom que reben les diferents parts, en concret els capítols que van encapçalats per un nom de color que dóna el to al text que segueix. Així el capítol Vermell  ens porta a un món: “...desconegut i estrany, aspre. Incomprensible.” Tot són fulles de l’arbre de la vida.


            Aquest material, que pot semblar espigolat. és el contingut dels fulls groguencs de la carpeta del Benet —ens ho recorden les contraportades amb la lletra manuscrita i menuda—. Són fragments d’escriptura que aixequen un món que si no es captura amb paraules es perdrà, un món que cal dedicar als fills i als nets.
            Gràcies, Maria, per recrear la vida amb respecte i bellesa. Aquest llibre m’ha fet companyia de la bona...


i, també com tots els teus, “ralet al pensament”.