dimarts, 19 de febrer de 2019

Maggie O’Farell (2013) Instrucciones para una ola de calor. Barcelona: Salamandra. Traducción de Sonia Tapia




El calor pesa tanto como las vidas construidas sobre los silencios y las mentiras.

“El aire en la cocina es como una entidad sólida que lo llena todo, que empuja a Gretta contra el suelo y contra la mesa.” (P. 11)

Londres en el verano de 1976 —me asaltan recuerdos antiguos del césped agostado de Hyde Park y de la maltrecha economía británica de aquel entonces que me permitía caprichos insospechados en Carnaby Street o en las estanterías de Hatchards— es el marco adecuado para esta historia de intrigas familiares.

El calor inusitado se une al misterio de una desaparición y empuja a los miembros de la familia a  huir de la ciudad y refugiarse en la isla de Omey de dónde provienen.

Sólo allí es posible recomponer las relaciones entre ellos.

Istmo de la isla de Omey

Esta isla, que durante la marea baja se une a tierra firme con un “relumbrante camino blanco entre las olas, que rompen y espumean a cada lado.” (P. 291) se me antoja un símbolo de la personalidad de cada ser humano, cercado por las olas de lo desconocido.

Las olas que se recrean en la puerta del escritorio antiguo que guardaba la llave del secreto familiar.

“A Mónica siempre le había encantado cómo se desplazaba la tapa hasta desaparecer, cómo fluían los listones de madera como una ola de arena.” (P. 196)


Una arena que en las playas de la isla es suave y ligera, la base precaria pero firme donde se asienta la familia.

“Se va pasando de una mano a otra puñados de arena: trozos rotos de coral blanquecinos, pulidos y articulados como huevos de diminutas criaturas. Su contacto le produce una sensación parecida a una campana tañendo en un campanario, tal es su familiaridad.” 
(P. 170).

http://tempsdemetafora.blogspot.com/2019/01/maggie-ofarrell-2018-la-ma-que-prenia.html

dimecres, 30 de gener de 2019

Maggie O’Farrell (2018) La mà que prenia la meva. Barcelona: L’altra editorial. Traducció Nuria Parés



Va de lligams, del cordó invisible que uneix el fill amb la mare, del cordill de l’estel, que tiba com un gos surant per l’aire i de la mà que prenia la meva. Va de la veta de la memòria que, si no es cabdella, s'entortolliga.  

No només les persones tenen records, n’hi ha d’amagats en els arbres, en els llocs, en una taca o en una paret.

“es repenja un moment en el tros de paret on la Lexie i l’Innes van posar per a John Deakin un dimecres ennuvolat del 1959.” (P. 315)


John Deakin (1912-1972) Rosie and Christopher Barker,  London, 1962 

Aquesta és la volutat de qui narra, de qui ho sap tot:

(La Lexi)"No sap que això no passarà mai." (P. 228)

La volutat de la veu que va amunt i avall dalt la roda del temps sense que ens maregem ni perdem el nord.

Els símbols, com el de la mà i el del fil, relliguen el text construït amb simetria. Són vint-i-quatre capítols sense títol, però ben definits pels noms de les parelles de personatges que alternativament van apareixent en els seus escenaris i temps corresponents.

Al bell mig del relat, els fils de les vides es comencen a creuar per una coincidència en un espai comú, això sí, amb més de quaranta anys de diferència.

A partir d’aquell moment, comença un thriller particular amb morts i naixements que desfan el nus i, alhora, cabdellen la veta de la memòria per a revelar-nos quina era la mà que prenia la meva.

Narració que ens atrapa. 

Brillant!




dimarts, 22 de gener de 2019

Mircea Cartarescu (2017), Solenoide. Barcelona: Periscopi. Traducció del romanès d’Antònia Escandell Tur



Un professor novell manté la il·lusió de ser escriptor “com una d’aquelles mares que donen el pit als fills fins molt després d’haver hagut de deslletar-los.”(P. 27). El jove es desenganya, però no deixa el vici d’escriure els seus diaris, perquè cerca “sortir del seu propi crani”(P. 58) i escapar d’una tasca que creu que el degrada.

“Com més m’assemblo a un professor (...) més estranya i inadequada se’m fa aquesta feina, com la mitja negra de dona que cobreix la cara d’un lladre de bancs.” P. 121.

L’escola i el món són un laberint on estem atrapats com pobres ratolins. L’única manera d’escapar és la imaginació que genera l’escriptura, vivint a la casa encantada en forma de vaixell i connectada a un solenoide, o sentint que els cels i els carreres de Bucarest són el correlat de la pròpia ment.

El professor escriptor crea un palimpsest a partir dels diaris per intentar arribar a “l’última habitació del laberint" del pensament.


S. Dalí, Crist de Port Lligat

Per acostar-se a aquest misteri cal, però, assolir “la quarta dimensió” com Lewis Carrol i alguns d'altres. La mateixa  il·luminació que va plasmar Dalí al Crist de Port Lligat o Piranessi amb els reflexos esbiaixats de llum entre les runes.

G. B. Piranesi Ruïnes

Per arribar a aquesta mena de revelació al narrador li cal passar pel calvari i recrear, irònicament, el tòpic de l’Ubi sunt?

“D’on ve la infelicitat? Com és possible aquesta misèria infinita de les nostres vides? (...) Per què existeix el càncer, per què es va deixar entrar l’esquizofrènia al món? ... (P. 193)

 També, fer la paròdia del poder igualador de la mort:

“Perquè tots som iguals l’escanyapobres sense escrúpols i el poeta ingenu i el criminal en sèrie i el funcionari dels arxius, el polític psicòpata que apassa per sobre dels cadàvers i el savi que empeny el coneixement una mica més enllà (...) Aquest camp d’extermini és només per a nosaltres. (P. 198)

Aleshores està a punt de comprendre que hi ha coses que no es poden concebre si no es trenquen els miralls convencionals, si no es coneix i es crema el manuscrit Voynich i si no es fa levitar Bucarest, quedant a redós d’una ermita al costat del buit que ha deixat la ciutat.

Perquè “la quarta dimensió” no és possible “pensar-la  ni visualitzar-la sinó amb analogies.” P. 672. La base del llenguatge metafòric en el qual està cimentat aquest Solenoide que el mateix narrador-autor ens descriu com:

“Uns personatges, uns llocs i unes figures que prenen part en un ballet fascinant i incomprensible, com el somni manifest que es qualla, igual que fa el tel a la superfície de la llet damunt allò que amaga i alhora revela: la bellesa abissal i ferotge del somni latent.” P. 649.

Aquesta és la gran potencia del salt metafòric quan es situa al centre d'un relat i s'aconssegueix que tot giri al seu voltant: revelar allò que no pot ser dit.


Colossal!



dimecres, 16 de gener de 2019

Sergi Pàmies (2018) L’art de portar gavardina. Barcelona: Quaderns crema


Fotograma de la primera escena de El crepúscle dels déus ( Sunset boulevard)

Si encara no sura cap cadàver a la piscina és que aviat algú, potser tu mateix, hi faràs una mala fi.

El paisatge juga a la metàfora com en la bona tradició romàntica i s’entortolliga amb l’argument en ser l’objecte d’estudi de la noia que et xucla l’atenció fins que et quedes perdut en l’espai aeri i terrenal propici per l’eclipsi complet.

Les analogies s’encadenen al voltant del teu personatge pusil·lànime. 

Els amants són com els esportistes que han de saber retirar-se a temps.

Pels vols de Nadal evoques els pares i fas d’arqueòleg de les emocions rescatant records que tenen tot un altre sentit ara que el pare ets tu i que tens l’ofici que donava sentit a la vida de la mare, encara que no portis la gavardina amb la displicència elegant dels intel·lectuals del segle XX.

Tu ets un pare permissiu que no dones consells ni demanes un sisplau cosa que et costarà la vida si el teu fill no para un rodatge ni per mal de morir.

Sort en tindràs de la hipotètica companyia d’un gos d’orfenat i, sobretot, de la llibreta que t’acompanya “com si fossin les pastilles de nitroglicerina d’un cardiòpàtic.” —o cardiòpata.  (P. 105)

Davant de tota apocalipsi, atemptat del 11-S inclòs, només et queda solucionar els problemes pràctics que pot representar a la teva família i això ja és molt, perquè impedeix que et quedis paralitzat.

En fi, cada conte cal entendre’l “com una metàfora d’un tot, com l’anàlisi de sang que, a partir d’una petita mostra, explica el passat, el present i potser el futur d’un organisme pletòric o moribund.” P. 138.

Aquesta es la teva poètica que, sense estridències, aconsegueix recrear una mica de nostàlgica felicitat.