dimecres, 16 de gener de 2019

Sergi Pàmies (2018) L’art de portar gavardina. Barcelona: Quaderns crema


Fotograma de la primera escena de El crepúscle dels déus ( Sunset boulevard)

Si encara no sura cap cadàver a la piscina és que aviat algú, potser tu mateix, hi faràs una mala fi.

El paisatge juga a la metàfora com en la bona tradició romàntica i s’entortolliga amb l’argument en ser l’objecte d’estudi de la noia que et xucla l’atenció fins que et quedes perdut en l’espai aeri i terrenal propici per l’eclipsi complet.

Les analogies s’encadenen al voltant del teu personatge pusil·lànime. 

Els amants són com els esportistes que han de saber retirar-se a temps.

Pels vols de Nadal evoques els pares i fas d’arqueòleg de les emocions rescatant records que tenen tot un altre sentit ara que el pare ets tu i que tens l’ofici que donava sentit a la vida de la mare, encara que no portis la gavardina amb la displicència elegant dels intel·lectuals del segle XX.

Tu ets un pare permissiu que no dones consells ni demanes un sisplau cosa que et costarà la vida si el teu fill no para un rodatge ni per mal de morir.

Sort en tindràs de la hipotètica companyia d’un gos d’orfenat i, sobretot, de la llibreta que t’acompanya “com si fossin les pastilles de nitroglicerina d’un cardiòpàtic.” —o cardiòpata.  (P. 105)

Davant de tota apocalipsi, atemptat del 11-S inclòs, només et queda solucionar els problemes pràctics que pot representar a la teva família i això ja és molt, perquè impedeix que et quedis paralitzat.

En fi, cada conte cal entendre’l “com una metàfora d’un tot, com l’anàlisi de sang que, a partir d’una petita mostra, explica el passat, el present i potser el futur d’un organisme pletòric o moribund.” P. 138.

Aquesta es la teva poètica que, sense estridències, aconsegueix recrear una mica de nostàlgica felicitat.


dijous, 13 de desembre de 2018

Clarice Lispector (2006) Aigua viva i L’hora de l’estrella. Lleida: Pagès editors. Traducció de Josep Domènec Ponsati




Aigua viva remet a un misticisme laic que troba instants de beatitud contemplant flors, armaris o miralls i buscant l’essència amb les paraules que fan anar al pensament més enllà, cercant l’it.

“Vull escriure com qui aprèn” és el lema.

Escriure és un camí que voreja el no sentit intentant captar la quarta dimensió. I, per fer-ho, cal l’analogia que com deia Ortega y Gasset  “es la caña de pescar del pensamiento”, utilitzant el mateix motiu que Lispector, “escriure és la manera de qui té la paraula com a esca: la paraula pescant el que no és paraula.”

Hem arribat a la font d’aigua viva en adonar-nos que en un principi va ser la
metàfora.


L’hora de l’estrella segueix amb el delit d’aconseguir amb el llenguatge les sensacions que desperta o la pintura vibrant que descompon la realitat en àtoms de llum com la de Monet o la de Mir, o la profunditat de la música que sigui de Debussy, d’orgue o de jazz es despulla d’ella mateixa.  Aquesta escriptura és nuament impura i no crida, però exalta empenyent cap a un futur.

Un demà ingràvid fins i tot per a la Macabea que frega l’èxtasi deshabitada d’ella mateixa i es converteix en el mirall de l’escriptor@ que viu i mor amb ella.

Aquest precari futur li dona identitat i el poder d’atrapar “la grandesa de cadascú”, l’hora de l’estrella que es fon amb l’univers mentre les campanes repiquen “sense que els seus bronzes els donessin sons”

Només ens faltava la soledat sonora per completar el camí.







dijous, 29 de novembre de 2018

Mohsin Hamid (2017), Sortida a Occident. Barcelona: Periscopi. Traducció de l’anglés d’ Albert Nolla.



Trobem un món connectat per portes que conflueixen a Occident, on també es contempla el cel estrellat: “llums d’altres segles que no arribaven fins ara a la terra.” P. 19.

En aquest tros d’univers perdut en l’eterna infinitud  hi ha pobles que s’han convertit en “un cobrellit vell i apedaçat” per la violència fanàtica i d’on no hi ha més remei que fugir. Entre la multitud de desarrelats una parella, Saeed i Nadia, viuen un amor esmunyedís com la guineu que creuen trobar a Londres.

“... una dona gran els va dir que, més que una guineu, s’havien vist a ells mateixos, havien vist el seu amor.” P. 112.

La ciutat i el món sencer també està interconnectat per minúsculs aparells mòbils que depenen de l’atzar per funcionar i que poden arribar a semblar “armes de dos facinerosos en una negociació” P. 20. 

Tenen un gran poder, encara que si perden la màgia els usuaris es converteixin en “ratpenats volant en la foscor” P. 51.

Així, a les palpentes, els protagonistes s’enamoren i desenamoren, encara que sempre els quedi la germanor individual i col·lectiva.

La germanor que el Saeed troba en l’oració que el connecta amb els pares i amb tot allò que ha desaparegut de la seva vida, però que també el fa sentir solidari amb aquells que han tingut qualsevol pèrdua.

La religió es converteix en un escut protector com la toga negra que no deixa mai de vestir la Nadia: potser una altra manera de resar.

No us perdeu tampoc aquest.



dijous, 22 de novembre de 2018

Kent Haruf (2017) Nosaltres en la nit. Barcelona: Angle editorial Traducció d’Anna Turró Armengol


Prefereixo el títol original

Una novel·la sense metàfores. Bé, només n’hi ha alguna de quotidiana com la del sol que “esquerda el cap” que s'adiu amb el to col·loquial del text.

Una escriptura que no s’està per brocs i va a allò essencial: la vida íntima, la que ens fa únics i flueix quan obrim la porta, de veritat, a algú que ens pot ser puntal i mirall, alhora. Commou.

L’Addie i el Louis, tu i jo units per una fraternitat amorosa ben arrelada en el diàleg que flueix, sense transició amb la veu narrativa, fins que tot sembla un. Magistral.

Auster i bell testament vital que fa la il·lusió d’escoltar l’autor parlant amb lletres de motlle, sobretot, en les paraules finals:

“Però és una continuació, no? Va fer ella. Seguim parlant. I ho farem mentre puguem, mentre duri.
De què vols que parlem, avui?
L’Addie va mirar per la finestra. Va veure el seu reflex al vidre i a la foscor de fora.
Amor meu, fa gaire fred, avui, allà?”

Un relat amb un delicat i punyent simbolisme.