dimarts, 10 de novembre de 2020

Irene Vallejo (2019), El infinito en un junco. Madrid: Siruela


Me atrae la portada etérea, el tacto satinado de la cubierta, la delicadeza del dibujo de la flor del papiro, los tiernos tonos verdes y el lomo que permite dejar abierto el libro con facilidad. 

 Las citas iniciales me animan y, a medida que voy leyendo, constato que Irene Vallejo ha conseguido reunir una información enciclopédica sobre el revolucionario invento que tengo entre las manos y que la pone al alcance con rigor y aparente sencillez. Se lee a gusto. Es un ensayo injertado de narración que nos atrapa por su interés, las emociones que nos despierta y la personalidad de su voz. 

 Nos seduce porque contagia pasión por la lectura y la escritura y por las analogías entre el pasado y la actualidad. 

 La autora ha mamado literatura y no solo protege los recuerdos, sino que teje palabras que nos hacen amar lo que le apasiona y nos suma a la multitud que ha hecho posible que los libros sigan iluminando evidencias que pasan desapercibidas: 

 «Para referirse a su tarea intelectual, Aristóteles escogió la palabra theoria y el verbo correspondiente theoreîn que en griego aluden al acto de mirar algo. Esta elección es muy reveladora: el oficio de pensar el mundo existe gracias a los libros y la lectura, es decir, cuando podemos ver las palabras y reflexionar despacio... »

 La lectura y la reflexión nos llevan a las comparaciones entre ayer y hoy. «La atmósfera electrizante alrededor de los corros escritos y su acumulación en la gigantesca Biblioteca —de Alejandría— debía de ser una cosa parecida a la explosión creativa que significa hoy en día internet y Silicon Valley.» 

 Solo estamos a un paso de constatar que «el futuro siempre avanza mirando de reojo hacia el pasado» y que aquello más nuevo acostumbra a sucumbir antes de que los inventos que han demostrado que son difícilmente sustituibles por su utilidad y buenas prestaciones. 

 Sea en tabletas de barro o de plasma, en pergamino, papiro o papel el libro sobrevivirá: es el invento que permite que el infinito quepa dentro de un junco. 

 ¡Qué buen título!

Irene Vallejo (2020) L’infinit dins d’un jonc. Barcelona: Columna


    M’atrau la portada etèria, el tacte setinat de la coberta, la delicadesa del dibuix del pom de papir, els tendres tons verds i el llom que permet obrir el llibre cap per amunt amb facilitat. 

    Les citacions inicials m’engresquen i, a mida que vaig llegint, constato que Irene Vallejo ha aconseguit aplegar una informació enciclopèdica sobre el revolucionari invent que tinc entre les mans i que la posa a l’abast amb rigor i aparent senzillesa. Fa de bon llegir. És un assaig empeltat de narració que ens atrapa pel seu interès, les emocions que ens desperta i la personalitat de la seva veu. 
    
    Ens sedueix perquè contagia passió per la lectura i l’escriptura i per les analogies entre el passat i l’actualitat. 

    L’autora ha mamat literatura i com les antigues dones gregues no només protegeix els records, sinó que teixeix paraules que ens fan estimar allò que ella estima i ens suma a la riuada de gent que ha fet possible que els llibres segueixin il·luminant evidències que passen desapercebudes: 

    «Per referir-se a la seva tasca intel·lectual, Aristòtil va escollir la paraula theoria i el verb corresponent theoreîn que en grec al·ludeixen a l’acte de mirar alguna cosa. Aquesta elecció és molt reveladora: l’ofici de pensar el món existeix gràcies als llibres i la lectura, és a dir, quan podem veure les paraules i reflexionar-hi a poc a poc...» Pàg. 101. 

    La lectura i la reflexió ens porten a les comparances entre l’ahir i l’avui. 

    «L’atmosfera electritzant al voltant dels rotlles escrits i la seva acumulació a la gegantina Biblioteca —d’Alexandria— devia ser una cosa semblant a l’explosió creativa que significa avui dia internet i Silicon Valley.» Pàg. 242. 

    Només som a un pas de constatar que «el futur sempre avança mirant de reüll cap al passat» i que allò més nou acostuma a sucumbir abans que els invents que han demostrat que són difícilment substituïbles per la seva utilitat i bones prestacions. 

    Sigui en tauletes de fang o de plasma, en pergamí, papir o paper el llibre sobreviurà: és l’invent que permet que l’infinit càpiga dins d’un jonc. 

Quin bon títol!

dilluns, 26 d’octubre de 2020

Emili Salut (2017) Vivers de revolucionaris. Apunts històrics del districte cinquè. Barcelona: El Lokal ( Històries del Raval) 1a edició 1938


llegirencasdincendi.cat/2018/03/viver-de-revolucionaris-demili-salut/

Emili Salut és un testimoni excepcional que relata amb coneixement de causa  i emoció la vida de les treballadores i treballadors del Raval a finals del segle XIX i principis del XX.

Vuitanta anys separen la primera edició d’aquesta i el llibre continua sent més que vigent, necessari, perquè, no només hi queden paleses  les successives onades d’obrers, menestrals i comerciants que han viscut en aquests carrers i que han lluitat per una vida justa i digna, sinó també, la necessitat d’una educació i d’una organització comunal per aconseguir fites que avui ens semblen evidents com la jornada de vuit hores. També queda de manifest per una part, la natura acollidora, alegre i solidària de bona part dels veïns del Raval i per l’altra, la denigració del barri.

«Hem vist ressorgir a les dones joves i plenes d’energia d’aquell tros de ciutat tan anguniosa, que també sempre eren les primeres a manifestar-se, tota vegada que podem recordar que foren les dones obreres del districte cinquè les primeres en posar-se el llacet blanc al pit, en senyal de protesta contra la guerra del Marroc, manifestació pacífica que fou el preludi de la Setmana Tràgica; com també anys després, quan la nostra ciutat tocava les conseqüències de la Guerra Gran, foren també les dones del mateix districte les que iniciaren i organitzaren la gran protesta obrera contra l’encariment de la vida.»

www.iefc.cat

Per a mi, la lectura del llibre de Salut ha estat ha representat posar paraules a allò que va viure l’Oriol Macià, un meu personatge de ficció que es va formar com a anarquista al barri de la mateixa manera que ho va fer l’autor. Els he convertit en amics: junts van anar a l’escola La Galera que es ressentia d’haver estat una presó, junts van educar-se a l’Ateneu Enciclopèdic, van veure les cordes de presos, les execucions al garrot vil, arribar els derrotats de les guerres colonials i cremar esglésies, van parlar a les societats i a les assemblees, van participar en vagues com la de «La Canadiense» i van viure el pistolerisme. També van anar a balls, al cafè Espanyol, a moixigangues i amb les colles de les caramelles, potser fins i tot, van anar a la guerra i es van exiliar plegats.

Segurament festejaven així la Pasqua:

«... també la manera assenyalada amb què es festejaven les diades de Pasqua, fent espetegar la pólvora en l’arribada de les societats corals, que amb virolades barretines i el blanc mocador de punta al coll, amb marcialitat, arrenglerats i marcant el tipus acompanyats amb la tonada alegre d’un pasdoble, els cors desfilaven seriosament, sota l’abundant ruixim dels focs de bengala, aguantant a les espatlles, branques florides de les que hi penjaven conills i pollastres; espectacle aquest que recordava quelcom la llegendària popularitat dels timbalers del Bruc i dels voluntaris de la guerra d’Àfrica tornant victoriosos d’haver fet la gran costellada.»

En aquest fragment observem la ironia que traspua el text i que li dona el valor afegit de marcar sempre una distància crítica amb allò que observa i ens va reviure.

Veiem en aquest altra fragment, com aconsegueix fer-nos arribar l’ambient del discurs que pronuncià Salvador Seguí al míting de les Arenes arran la vaga de «La Canadiense»:

«Aquella nit, Seguí, en la màxima fortitud de la seva vida, als trenta-dos anys, li calgué esmerçar tota la seva intel·ligència per pronunciar el senzill i a la vegada discurs de les Arenes, que tingué per objecte assolir la realització d’una missió compromesa de veres, com ho era l’aconsellar una treva de pacificació, entre una tempesta d’odis i passions humanes. Fou interessant l’escoltar l’orador obrerista aquella nit, despullat de vanitosa demagògia, sense afectació i amb els braços desplegats, amb gest natural d’un caient conciliatori, el coll inflat, la veu potent i la dicció enèrgica; enfrontat enmig d’una grandiosa multitud que imposava, descontenta i ambientada per la violenta repressió i pels sagnants atemptats d’aquells dies...»

Encara que Emili Salut deixi escrit que no té la pretensió de voler oferir belles pàgines d’estètica literària, sinó que el seu objectiu és descriure l’intens sofriment d’unes innominades generacions; aconsegueix les dues coses perquè ens parla, a través del temps, d’una realitat que és la nostra amb saviesa i l’emoció.





dimecres, 21 d’octubre de 2020

Pere Martí i Bertran (2020), Taroda. Haikus de las cuatro estaciones. Vilafranca del Penedès: Ediciones Andana. Ilustraciones: Imma Sancho Gallego


Fotografía de María Jesús Casado

Es bonito ver nacer un libro. Saber que se está gestando en la mente de quien lo escribe y que va tomando forma.

Es un reto leerlo antes de que pase por la imprenta: resolver dudas, hacer sugerencias, vivir una traducción, valorar cada variante, comentar la dedicatoria y escribir un prólogo.

Es un placer ver el libro por primera vez: la cubierta elegante con unos tejados que tienen un aire de pagoda y los caracteres venecianos arraigados en la página en blanco. Al abrirlo huele a limpio. Es agradable el tacto consistente del papel que cruje al pasar las hojas. Satisface detener la mirada en las ilustraciones sugeridoras y en las hileras de palabras y párrafos regulares como campos sembrados que esperan a que recojamos sus frutos.

Ver nacer un libro es apasionante y lo es más si coincide con la reclusión de una pandemia como el libro de haikus de Pere Martí que lleva el nombre del pueblo de la buena amiga Chus que, ahora, también es el suyo: Taroda. 

Con el escritor y Pere Danès que ha colaborado en la traducción, hemos revivido nuestro paso por la Facultad de Letras de la Universidad Autónoma de Barcelona i, en la juventud de la vejez, hemos discutido y disfrutado como cuando éramos estudiantes y preparábamos un trabajo conjunto. Recordaremos esta primavera del 2020 en la que la tarea de escoger palabras nos hacia libres de todo confinamiento.

Es un honor colaborar escribiendo uno de los prólogos desde Catalunya, junto con César Millán que apadrina la obra desde Castilla. 

Es bonito ver nacer un libro y, también, acompañarlo en su camino hacia los lectores que poco a poco se apropiarán de la obra que cada vez será menos de quien la alumbró y más de todos aquellos que se la hagan suya porque les habla al corazón y a los sentidos a la vez y porque les comunica algo que llevaban dentro sin saberlo. 

Todos asistimos al paso de las estaciones y sabemos del flujo cambiante del ciclo del año, pero es necesario volver a la rueda del tiempo para encontrar el alma de nuestra Taroda particular donde también estalla la primavera con vital ligereza:

¡Volad airosos,

caballitos del diablo,

que el agua es clara!

Donde el verano se vive en plenitud:

Sol en el cénit,

reinas en todo el cielo:

huyen las sombras.

Y el otoño vacía los campos y los pueblos rurales.

Árbol caído,

en el pueblo desierto,

Nadie te troza.

Por fin, el invierno nos hiela el corazón, pero a pesar de todo, la vive pervive.

Campos dormidos.

Las simientes germinan

bajo la escarcha.

La eterna noria: todo acaba y todo recomienza.

Los instantes de vida plasmados en Haikus de las cuatro estaciones tienen el valor de la simplicidad y el rescoldo de la emoción. Las palabras bien escogidas de este poemario nos desvelan lo recóndito y nos retornan a la patria común de la infancia. ¿Quién no ha recogido una piedrecita que le ha fascinado mientras caminaba? ¿Quién no se ha sentido acompañado por su tacto? ¿Quién no la ha guardado? ¿Quién, al reencontrarla al cabo de años, no ha revivido el momento en que la recogió?

Los haikus de Pere Martí son pequeños tesoros que ha pulido para nosotros y que tienen el poder de conectar-nos con un espacio y un tiempo extático y completo. 


Fotografía de María Jesús Casado

dilluns, 19 d’octubre de 2020

Pere Martí i Bertran (2020), Taroda. Haikus de les quatre estacions. Vilafranca del Penedès: Edicions Andana


Fotografia de María Jesús Casado

És bonic veure néixer un llibre. Saber que s'està gestant a la ment de qui l'escriu i que va prenent forma.

És un repte llegir-lo abans que passi per la impremta: aclarir dubtes, fer suggeriments, viure una traducció, valorar cada variant, comentar la dedicatòria i escriure'n un pròleg.

És un plaer veure el llibre ja complet: la coberta elegant on unes teulades agafem un aire de pagoda i els caràcters venecians que arrelen les lletres a la pàgina en blanc. En obrir-lo per primera vegada fa olor de net. És agradable el tacte consistent del paper que cruix en passar els fulls. Satisfà aturar la mirada a les il·lustracions suggeridores i a les rengleres de paraules i paràgrafs regulars com camps sembrats que esperen que en recollim els fruits.

Veure néixer un llibre és apassionant i ho és més si coincideix amb la reclusió d'una pandèmia com el llibre d'haikus de Pere Martí i Bertran que porta el nom del poble de la bona amiga Chus i que, ara, es també ben seu: Taroda.

Amb l'escriptor i el Pere Danès, hem reviscut el nostre pas per la Facultat de Lletres de l'AUB i, a la joventut de la vellesa, ens hem entusiasmat i hem discutit com quan d'estudiants preparavem un treball. Recordarem aquesta primavera del 2020 quan la tasca de remenar paraules ens deslliurava de l'obligat confinament.

És bonic veure néixer un llibre i, també, acompanyar-lo en el seu camí cap als lectors que faran que sigui cada vegada menys de qui l'ha infantat i més de tots aquells que se n'apropien perquè els parla al cor, als sentits i els diu alguna cosa que portaven dins sense saber-ho. 

Tots assistim al pas de les estacions i sabem del flux canviant del cicle de l'any, però cal tornar a la roda del temps per trobar l'ànima de la nostra Taroda particular on també esclata la primavera i amb vital lleugeresa:

Volen frisosos,
bells espiadimonis,
arran de l'aigua.

On l'estiu es viu amb la plenitud:

Milers d'ullassos
el vast horitzó omplen:
gira-sols gràvids.

I la tardor buida els camps i els pobles de la ruralia.

    Ha caigut l'arbre.
Hi ha quatre vells al poble.
Cap no fa llenya.

Per fi, l'hivern ens glaça el cor, però malgrat tot, la vida perviu.

    Els camps reposen.
Les llavors ja germinen
a sota el gebre.

L'eterna sínia: tot acaba i tot recomença.

Els instants de vida plamats en els Haikus de les quatre estacions tenen el valor de la senzillesa i el caliu de l'emoció. Les paraules ben escollides d'aquest poemari ens desvelen allò amagat i, fins i tot, ens retornen a la pàtria comuna de la infantesa. Qui no ha recollit una pedreta que l'ha fascinat mentre caminava? Qui no s'ha sentit confortat pel seu tacte? Qui no l'ha guardada? Qui no l'ha retrobada al cap dels anys i ha reviscut el moment que la va recollir?

Els haikus de Pere Martí Bertran són petits tresors que ha polit per a nosaltres i que tenen el poder de connectar-nos 
amb un espai i un temps 
extàtic i complet. 

Fotografia de María Jesús Casado





diumenge, 18 d’octubre de 2020

Mercè Rodoreda (1968) El carrer de les Camèlies. Barcelona: Grup Editor





Torno, després de tota una vida,  a l’edició que corre per casa i me n'adono que no recordava el lema de T.S.Elliot  que l'encapçala: «I have walked many years in this city

 

Me’l faig meu.

 

El carrer de les Camèlies és el melic del món de la Cecília encara que en fugi. Hi ha de tornar per saber el principi de tot i el goig que va portar a la casa amb torratxa, roses i llimoner on la van acollir.

 

Però, abans, ha de llaurar la ciutat amb els seus peus i s’ha de vendre. De la Rambla al Tibidabo, del Liceu a les barraques, del cementiri al cafè de les falgueres, del barri de Ribera i el rere port al Carmel, del carrer Mallorca a la Diagonal i del Passeig de Gràcia a la Rambla de Catalunya.

 

Tant com hi ha carrers hi ha plantes, flors i, sobretot, arbres que acompanyen la Cecília. N’hi ha uns que es converteixen en el símbol del retorn als orígens de la protagonista, la consolen i l’ acompanyen. Són els que donen ombra, color i olor a la Rambla de Catalunya:

 

«la vaig passar tota amb el cap enrere mirant el brodat que feien les fulles del til·lers

(Pàg. 124)

 

Li fan de far en la boira.

 

«Necessitava arbres arrenglerats, amb fulles petites... Al cap de no sé quanta estona vaig sentir l’olor i em vaig abraçar a la soca del til·ler..

(Pàg. 192)

 

 

Potser la Rodoreda va pensar que com que les camèlies no fan olor, calia que la til·la deixés el perfum.