dimecres, 4 de desembre de 2019

James Salter (2018) L’última nit. Barcelona: L’altra editorial. Traducció d’Alba Dedeu




Deu relats que trasbalsen perquè remouen des d’institucions fins a somnis oblidats o records mig esborrats. Deu relats que tenen com a divisa la subtilitat i on no falta ni hi sobra res. A vegades he de rellegir per no perdre l’ombra d’una sospita o el doble sentit d’una imatge, però ho faig de grat: són textos tan rics que pouen aigua fresca i, alhora, tèrbola de les profunditats de l’ànima.

La dualitat oreja la prosa de Salter que mostra, a parts iguals, la inquietud i la placidesa d’allò inevitable de la mateixa manera que descriu en dues pinzellades,  sovint contraposades,  els personatges:

«La Jana, la seva dona, tenia una boca pansida i una pitrera bonica»

Detalls que marquen la diferència, que individualitzen i m’apropen al món que ens proposa l’autor:

«...es va gratar els braços amb ungles de cabaretera.»
«No, no estic marejada. Em moro de càncer.»

Hi ha paraules que son com cometes només visibles en un moment determinat, l’instant precís en el qual les caça l’escriptor. Així mateix hi ha instants decisius que cal atrapar:

«Demà ja no hi serà. Només es veu una vegada.»
«La seva germana em va fer tastar la primera ostra»
«Has perdut la teva oportunitat»

Tots els contes tenen un punt d’inflexió, un nus, a partir del qual no hi ha camí de tornada. Aquí hi ha el epicentre de la seva força que s’irradia a tot el text i fa que el ritme flueixi, com l’aigua que passa del pou al canaló del rec, per on vol el narrador entre mig de diàlegs contundents que ens fan saltar de la cadira, interrompre la lectura per recuperar-nos i, tot seguit, continuar per no perdre cap detall.

«Li he preguntat si encara t’agradava que et fessin mamades.»
«Hi ha dones que pensen com policies.»
«Mira, ell en tenia quaranta-cinc, jo divuit. Vull dir, a veure si m’entens. No aixequem tan de presa el teló.»

Sempre les imatges ben lligades al tema del relat que ens enlluernen:

«Li hauria llepat els palmells com un vedell llepa la sal.»

I en el fons la vena clàssica , els camins en la mar d’Odisseu, el patrici ciceronià que planta arbres dels quals no gaudirà els fruits i, sobretot, el dificultós pas a l’altra riba del Leteo que comporta perdre la memòria. L’instant més decisiu de tots, com el cometa que no es tornarà a veure, el que evoca «L’última nit» i que, al final, ens dona la clau del poder de la literatura de Salter:
«Així era la vida.»



dijous, 21 de novembre de 2019

Martí Domínguez (2019) L’esperit del temps. Barcelona: Proa



Calia posar-se dins la pell d'un nazi i, encara més, si es tracta d’un personatge al qual hem admirat. Martí Domínguez fa seva la sentència de Montaigne «Être humain, c’est savoir se mettre a la place de l’autre.» (Pàg. 34) i ho aconsegueix amb un text que no para d'interrogar-nos. 

Existeix una ciència pura i objectiva?
On és la frontera entre els animals i els humans? 
Com escapar de la tirania de l’esperit del temps?

«Jo era aquell que ensinistrava els anecs, aquell a qui les oques petites confonien amb sa mare.» Pàg. 26.

De tot això i de la recreació de la vida de Konrad Lorenz, des del punt de vista  del protagonista narrador,  se n’ha parlat molt i bé. És de justícia, ja que som al davant d'una obra que dona sentit a la història i que ens transvalsa, igual que a l’autor que confessa que l’escriptura d’aquest text l’ha transformat. Ho crec. Cal tenir el cap clar, el cor seré i coratge perquè no tremolin ni l’esperit ni la mà en baixar als inferns.

Doncs bé, aquí, només em fixaré en allò que és propi d’aquestes pàgines i que és alguna cosa més que un recurs estilístic més: 
les metàfores.

Primer, en aquelles que ens pasten el pensament i fan que no ens adonem del verí que pot contenir l’esperit del temps.

«Aquella metàfora és admirable, per contundent i fàcil de comprendre. La descoberta científica del virus jueu és potser la major descoberta científica del nostre temps.» (Pàg. 178.)

La manipulació consisteix en deshumanitzar els enemics, que es converteixen en «porcs», en «càries», en «virus» o en «peces» de manera que poden ser «portats a l’escorxador», «extrets», «higienitzats»o «canviats». L’objectiu és aconseguir, amb un «tractament» de càmeres de gas i tortures diverses, «desinfectar» la societat i obtenir la puresa de la raça. Sort que a les trinxeres russes el protagonista i els qui defensaven aquesta profilaxi van trobar una ratera.

Segon, les paraules que es converteixen en noms propis,  sintetitzen conceptes fonamentals i són eines potents per difondre consignes com Führerprinzip,  ni més ni menys que ser més papista que  el Papa per escalar posicions en benefici del fanatisme.

«Intentar fer sempre més del que se’ns exigia per tal de mostrar el nostre ferm i indoblegable compromís amb la doctrina nazi i nostra pàtria.» (Pàg. 16)

O Gottgläubig per emparar-se amb la defensa de la natura i ocultar, per exemple, l’ús de la psiquiatria com a eina repressora o, ja després de la guerra, per donar aparença de normalitat quan «s’ha de conviure amb l’aigua bruta».

També les sigles com les tres KKK que marquen el paper de la dona al nazisme: Kinder, Küche, Kirche, és a dir: nens, cuina i església.

Per últim, els rituals que donen categoria social a la ideologia deshumanitzadora.

El bateig nazi és una escena esborronadora per l’escenari, les fórmules i els elements simbòlics on queda clar que: «els espermatozous pertanyen a l’Estat i s’han d’aprofitar. » Pàg. 161.

Per últim, la desfilada pels carrers de Moscú, que emula les entrades triomfals dels cèsars a Roma, i com a colofó, la neteja del terra que han trepitjat els vençuts amb bombes d’aigua que el protagonista entén com:

 «Imatge metafòrica de la nostra amarga, increïble i humiliant derrota. Com esborrant per sempre el rastre de la nostra mefítica presència.» Pàg. 388.

Així sigui!
   


















divendres, 15 de novembre de 2019

EL SILENCIO DE LA CIUDAD BLANCA. Director Daniel Calparsoro. Guión Roger Danès y Alfred Pérez Fargas (Novela de Eva García Sáenz de Urturi)



¿Cómo construir un thriller cinematográfico creíble y trepidante a partir de un novela que tiene un buen respaldo de lectores, seducidos con la fórmula de asesino psicópata perseguido por inspector traumatizado?


Con la recreación de los escenarios urbanos y naturales de Vitoria y sus alrededores de forma tan espléndida que el espectador exhala un suspiro ante los encuadres que abren ventanas a la belleza.

Jugando con la trama para que las llaves del caso se abran en los momentos adecuados y anticipando quién es el malvado, para que la tensión vaya in crescendo. Aquí también, se siente palpitar a la sala oscura que deja oír sus exclamaciones colectivas en los momentos cruciales.

Y, por último, acertando en el uso de los detalles: el ramo de flores en la cuneta que anuncia un buen flashback, la mesa de ping-pong convertida en pizarra horizontal en la que el inspector coloca toda la información que ha de jugar su papel para ganar la partida o el ojo que se abre en el rotundo final.

¡Larga vida al cine hecho en casa con dignidad!




dimarts, 5 de novembre de 2019

Adam Zagakewski ( 2005) Deseo. Barcelona: Acantilado. Traducción de X. Farré




Emoción desde el primer poema. 

Son las palabras puestas en la laringe de una calle estrecha que es como la que guardo en la memoria. Allí donde no había pasado nada «aparte de la guerra y el exterminio», allí donde llegaban las vacaciones «una naranja pelada» y se «cantaban canciones en dos lenguas.»

Entro en estas páginas como si entrara en mi calle, atenta a la belleza del mundo que me arrebata sea con «los vitrales de las iglesias como alas de mariposa embadurnadas de polen» o con el derretirse del «lacre del recuerdo».

Es cierto, que el poeta encuentra imágenes sorprendentes «enrolladas y guardadas ⁄como la ropa de verano durante el invierno.» El mismo poeta que sueña paisajes desde Asiria hasta la Toscana, desde Polonia a Texas y desea ciudades justas donde se pueda conversar sin incendiar, ciudades diseñadas «según los preludios de Chopin.»

Sus paisajes rurales y urbanos me acompañan como la música y como la soledad. Pero, cuidado con aletargarse: encerrarse en su torre de marfil donde duerme Europa tiene el peligro de caer en la nueva barbarie del pensamiento único. ¿Qué hacer? Quizás nadar como quien reza, rescatar un poco de belleza, mantener  la capacidad de asombro y auto retratarse así:

A decir verdad, no soy un hijo de la mar,
como escribió de sí mismo Antonio Machado,
sino un hijo del aire, de la menta y del violonchelo,
y no todas las sendas del elevado mundo
se cruzan con los caminos de la vida que, por ahora,
me pertenece a mí.

Después de saborear estas poesías, mi deseo es el de ser niña, por última vez, jugando bajo los tilos en flor y escuchar el Quinteto póstumo de Schubert mientras el Mediterráneo se convierte en una canción de cuna.

Poesía necesaria.