divendres, 13 de juliol de 2018

Víctor Català (2017), De foc i de sang. Barcelona: Club Editor Jove. Antologia i postfaci de Lluïsa Julià




Caterina Albert em continua seduint.

No és només pels temes ben vigents: l’infanticidi, els atemptats, el maltractament i el treball no reconegut de les dones, la indefensió de la infantesa i de la vellesa, la fotesa de les convencions socials o la bogeria.

No només per les imatges que ens espavilen els sentits:

Déu me guardi d’aquells homes, amb tuf de gos de la suor covat.” P 15.

O ens humanitzen una masia:

Com si la casa tingués mal de panxa.” P. 36.

O ens fan veure un crit com “una serpentina sonora”, contemplar uns infants a la platja “amb la foscor i la gràcia de petits bronzes d’art”, les cabanes de les vinyes com “estranys monstres acèfals” i un llagut com “una gran libél.lula.”

Sinó també perquè converteix en símbols realitats quotidianes, com a “La jove. Tot pastant”, on l’acte d’amassar el pa es converteix en correlat d’una manera de construir-se la vida, mentre que el pastador recòndit passa a ser l’habitació pròpia des d’on la protagonista espia la realitat i, en la mesura d’allò possible,  modela el seu paper en el món.

Intueixo rere aquest personatge a l’autora observant les glòries i misèries humanes per escriure paràgrafs com aquest:

“ ...tot quan restava de viu en la seva persona estaria vinculat per arreu al pastador; en aquell ombrívol i misteriós pastador, sagrari d’estranyes facècies, en el que havia passat ella tan llargues hores i en el que havia oït, sense voler, tantes paraules, i, sense voler, espiat tants actes que havien de resultar font i objecte de les més punyents reaccions que, a voltes, poden sotragar el míser cor humà.” P. 132.

Acabat de copiar aquest fragment, se’m fa evident que encara queda una raó més per rellegir Víctor Català. L’elegància dels seus amplis i rics períodes oracionals que bressolen les paraules triades amb cura. La prosa humanística senyorívola i, alhora, lleugera;  rítmica i, alhora, contundent, com d’estàtua grega reviscuda.

Acabo, perquè em sembla que ve a tomb, amb un fragment d’un poema inèdit de l’autora, extret del Museu-Arxiu de Víctor Català a L’Escala.

Perdurança

Des del fons lluminós dels anys i els segles,
els tresors soterrats van ressorgint,
i són les velles regles
les que a les noves regles van nodrint.

Cauran d’avui les formes transitòries
i de l’antiga història les memòries
damunt l’àuria sorra s’escriuran.





dijous, 5 de juliol de 2018

Han Kang (2018), Actos Humanos. Barcelona: :Rata_. Traducció de Sunme Yoon




La aniquilación programada, las torturas instituidas y las muertes crueles de inocentes tiñen de negro las cubiertas de este libro y el espíritu de quien lo lea.

En cambio, las palabras que teje Han Kang son blancas como la nieve que hiela y quema, a la vez que cubre y purifica. Este texto-tejido no borra el recuerdo sino que lo mantiene para que sea simiente de resistencia y de rebelión contra la opresión.

Asistimos con asombro a la construcción de un mundo con siete personajes a los que corresponden otras tantos relatos que encajan como piezas de un tangram literario.

"Las avecillas" actúa a modo de pórtico, como “Donde se abren las flores” actúa de cierre,  presentando fugazmente a los personaje en torno al protagonista: Dongho, el niño que se hace adulto al perder a su amigo y se enfrenta cara a cara con la muerte:

“De pronto algo parecido a un pájaro se escapó de su rostro, del que solo se podían ver los ojos cerrados y la máscara de oxígeno.” P. 26-26.

¿Dónde van estas avecillas que dan título al relato?

“El hálito negro” no nos da la respuesta pero nos cuenta que más allá de la muerte hay consciencia y el amigo de Dongho nos cuenta su visión post mortem y el afán de conservar la memoria en donde ardía.

“¡Rápido! Tenía que hilar otros recuerdos antes de que se me olvidaran.” P. 66.

Los cuentos centrales se dedican a las torturas y sus secuelas. “Las siete bofetadas” está centrada en la editora empeñada en su lucha contra el olvido que, a pesar de la censura que prohíbe las palabras que salen de la boca de unos actores que solo pueden mover los labios y articular sin sonido, ella interpreta su mensaje, el mensaje de Antígona:

“No pude darte un funeral después de que te fueras de este mundo
y desde entonces mi vida es un funeral.” P. 116.

“Hierro y sangre” hurga en el concepto y sentimiento de patria ya esbozado y indaga en cómo es posible llegar al sacrificio suprema por ella.

El himno nacional se convierte en una ceremonia que prepara para la resistencia heroica.

Masacre de Gwangju (1980), en el pueblo natal de la autora cuando tenía 10 años    


“Pude sentir que la gente había salido de sus caparazones y se unía a los otros con su carne desnuda y tierna y que, solo entonces, ese corazón grande y sublime que se había desangrado hecho trizas volvía a latir y palpitaba íntegro como antes (…) ¿Conoces el fulgor de ese instante en que te parece que llevas incrustada en la frente esa joya resplandeciente y pura que es la conciencia?” P. 136.

“La pupila de la noche” es la luna que todo lo ve y también el inquisidor que realiza autopsias psicológicas. Aquí tenemos una de estas confesiones tan dura como abrir en canal un cuerpo en la morgue. Intuyo en el uso de la segunda persona una metáfora del distanciamiento y, a la vez, la empatía que debe lograrse para relatar los duros recuerdos.

“A medida que te acercas a la vigilia, tus sueños se van haciendo menos cruentos y más ligeros. Al final se hacen tan delgados y frágiles como el papel y terminan por despertarte. Te esperan en silencio los recuerdos, a la cabecera de la cama, recuerdos que te hacen darte cuenta de que las pesadillas no son nada.” P. 189.

“Epílogo” actúa de coda explicativa. Una voz en primera persona, que identificamos con la de Han Kang, nos cuenta cómo de niña captaba sobreentendidos terribles en las conversaciones de los mayores y cómo, después, ha buscado la verdad sepultada para rescatar del olvido a los que no quisieron ser víctimas, pero se sacrificaron por unos ideales.

Investiga y obtiene el permiso del hermano de Dongho para contar su historia con la única condición de que “sea una historia recta y cabal”.

No sólo es así, esta red de cuentos nos atrapa porque consigue relatar con emoción y dignidad una historia bella y estremecedora que hiela el espíritu y a la vez lo consuela, quizás por la gracia de la olvidada justicia poética que da la impresión de dejar las cosas en su sitio.

Estos relatos no sólo están construidos con eficacia y maestría tal que se consigue una novela-tangram, sino que están conectados con historias semejantes de la multitud de oprimidos de la tierra: la historia general de la infamia.

¿Sólo el arte puede paliar la crudeza de la violencia que parece consustancial al ADN humano?



dilluns, 25 de juny de 2018

Pere Martí Bertran, Ignasi Blanch (2018) L'última cuca de llum. Editorial Andorra.


L'última cuca de llum en un magraner florit


L’última cuca de llum
que ens ofereix Pere Martí no té nom, però té memòria i és més eixerida que una sargantana: és una cuca literària.

És la veu de totes les cuques. Ella sap com explicar-nos la llegenda de la creació d’aquests insectes i la seva història. Just fins ara mateix, fins a aquest principi d’estiu, el moment en el qual podem gaudir millor d’aquestes espurnes d’estrella.

La cuca literària també ens parla del futur, de tot el que s’ha de fer perquè no s’acabin les cuques i n’hi hagi moltes més. Entre totes elles, segur que n’hi haurà alguna de literària per anar seguint la tradició i per explicar-nos coses tan boniques com que sentir la carícia d’una fulla és “com si m’haguessin fet pessigolles”.

Que tingueu un estiu ple de cuques de llum i que gaudiu d’aquesta delícia de llibre.



diumenge, 17 de juny de 2018

José Eduardo Agualusa (2018), Teoria general de l’oblit. Barcelona: Periscopi. Traducció de Pere Comellas Casanova


Sant Jordi 2018

“Si tens una bona història ets gairebé el rei”


El que serveix pel narrador oral al voltant del qual es forma una rotllana, és també útil a l’escriptor.


Agualusa té una bona història i la sap explicar fent que el passat d’Angola conflueixi en un sol edifici de la capital: l’edifici dels envejats i adoptant la mirada de la Ludo per dirigir la narració i fer que ens preguntem si estem davant d’una teoria general de l’oblit o de la memòria.

Tot plegat em fa pensar en aquesta pintura de Magritte


Renne Magritte, Les vacances de Hegel

El joc de l'art sigui plàstic o literari sempre amaga paradoxes. 


Com les de la protagonista que “és com una tortuga a qui haguessin arrencat la closca” i necessita la protecció d’un paraigua o de quatre parets. Però malgrat això, és des de la closca que es mira “la foscor com qui s’aboca a una abisme” i l’immens cel d’Àfrica que “ens esclafa” per narrar poèticament la història del país.


Vista de Luanda


Contempla la revolució: les pancartes on “els signes d’exclamació es confonien amb els matxets que portaven els manifestants”i les carretes plenes de morts mentre “el pou de la nit s’empassa els estels.”

La Ludovica no només contempla: sobreviu, aprèn i escriu sense parar en el llibre obert de les parets.

Els elements màgics s'amunteguen: personatges que desapareixen literalment xuclats per la terra, coloms missatgers de l’amor i prenyats de diamants, la filla retrobada, l’aliança de la vellesa i la infantesa, arbres de les paraules o ficus malemba, “núvols com meduses”, un riu que no desemboca al mar sinó donant una mica de vida al desert de Kalahari, la tribu dels kuvales que lluita per no extingir-se amb paraules dins una carta i antenes parabòliques que maten convertint-se en símbol irònic de l’extermini d’un determinat passat colonial en mans d’un pretès cosmopolitisme.

Per això en Pedro Afonso diu: “He vist en aquesta ciutat el que no cap als somnis”.

I com a conclusió una altra versió de les paraules de J.V.Foix: “És quan dormo que hi veig clar”.

“Si quan dormim, somiem que dormim, podem desperts, despertar-nos dins d’una realitat més lúcida?”

Una realitat com la de l’altra cantó d’un mirall on “cega, m’hi veig més que tu” on “estalvio menjar, aigua i adjectius” on escric “per a qui vaig ser”.

Les parets no han estat prou grans per escriure la teoria general de l’oblit, només per practicar-la.

Ens hem quedat amb trossos de la memòria d’aquells que, com tots farem un dia, ja han avançat “en direcció a la llum, rient i xerrant com aquell que entra en un vaixell”.

Mentre, podem gaudir de l’ombra del ficus malemba o arbre de les paraules, de les paradoxes i de les bones històries.


Malemba