dijous, 16 de març de 2017

Sebastià Alzamora (2012), Crim de sang. Barcelona: Proa. Club de Lectura de la Biblioteca de Can Manyer. Vilassar de Dalt


La guerra és un sospir enorme i devastador exhalat des del fons de l’ànima tant per les víctimes com pels botxins.Aquestes pàgines en donen fe.

La guerra és caldo de cultiu de vampirs, gòlems i monstres amb set de sang de tots els bàndols. Aquest escrit ho certifica.

Lhorror i els monstres shan apoderat de la ciutat  i la fúria, lodi i la ràbia han contaminat els esperitsAquí trobem els detalls.

La visió de la Barcelona malferida està rotundament aconseguida i des del Convent de les caputxines de Sarrià fins a la pensió del carrer Ferran, la ciutat comtal és fantasmal. Els escenaris   dinterior són palpables i vius,  com el silenci precursor de la tragèdia de la reunió entre els maristes i els de la FAI: com si cadascun dels assistents estigués tancat dins una campana de vidre.

Sovint, les imatges aconsegueixen captar el sentiment més íntim, com quan el germà Darder ha perdut la fe i sent que se li havia fos dins lànima, com un tou de neu damunt les llambordes




En canvi, largument no ha aconseguit atrapar-me i ni el caball-frankenstein ni el final atapeït de cadàvers mhan impressionat. 

Només minteressa descobrir el vampir que escriu.

Visca la metàfora-paradoxa!

Visca el novel·lista amb ànima de poeta, encara que sigui un vampir!


dijous, 2 de març de 2017

Mercè Rodoreda (2017) La senyora Florentina i el seu amor Homer. Tarragona: Arola editors. Teatre Nacional de Catalunya febrer 2017. Biblioteca de Can Manyer a Vilassar de Dalt: Llegir el teatre


El director Sergi Belbel amb els protagonistes Toni Sevilla i Mercè Sampietro

Imagino un principal amb jardí a una casa de veïns de Sant Gervasi, quan el barri era a les afores de Barcelona.

Intueixo les mateixes relacions entre veïnes que al carrer Hospital de la meva infantesa quan Barcelona vivia desquena al mar.

Evoco uns personatges petits comerciants i menestrals amb pors petit burgeses i amb una certa curiositat artística i cultural.

Veig la Florentina quan era un pom de flors, com ara és lencantada i encantadora Zerafina, un bon àngel seràfic que necessita un àngel de la guarda.

Crec que la Zoila no vol ser desgraciada i sinventa barrets amb flors i coloms. Potser la millor manera dairejar la ment sigui tenir el cap ple de pardals.

L'escena del barret que en aquesta representació, llàstima, no porta cap colom

Xalo quan la Júlia sescapa al pis de la Florentina a fer-la petar, també, quan a la Perpètua li toca la loteria i es converteix en una inversora en bens immobles ben arrelats.

I, com no, aplaudeixo al final de lobra perquè el significat de la paraula sororitat, que encara no apareix al diccionari de lIEC es fa palès i viu sigui a Sant Gervasi, al Raval o a un idealitzat bosc de la Patagònia .


https://krismeiconversaconmigo.blogspot.com.es/2014/01/sororidad-solidaridad-femenina.html

dimecres, 22 de febrer de 2017

Martín Casariego (2016), Como los pájaros aman el aire. Madrid: Siruela (Nuevos Tiempos)


Si quieres oír el canto de los pájaros, no compres una jaula, planta un árbol.

Si tu vida es “de plástico” huye del confort de una vida burguesa, instálate a lo hípster en una buhardilla de un barrio como Lavapiés y enfoca tu existencia desde el objetivo de una cámara de fotos.


Si no encuentras “el amor de tu alma”, recítate el Cantar de los Cantares, el poema del amor que ni se crea ni se destruye siguiendo las leyes de la “física sentimental”.

Estamos ante un delicado libro de amor que tiene un aire del cine de la nouvelle vague.

La fotografía y la  literatura se retroalimentan. Lo mismo puede decirse de todas las artes, pero la inmediatez de la instantánea y la tecnología actual facilita la simbiosis. Como mínimo tres elementos permiten esta analogía: el punto de vista, el filtro o tono y el afán de rescatar joyas del olvido de entre la vorágine temporal que nos acecha:

“Al fotografiar aquellos lugares sentía, como un aguijonazo cruel, cómo todo pasaba y nada volvía, cómo somos figuras de papel a merced del viento.” P. 102

Fotografia de Kylli Sparre

Pero el viento parece calmarse, un pájaro canta en la rama, el amor hace prisionero al protagonista que no sabemos si lograra superar las duras pruebas a las que le somete su cárcel de amor.

Entonces, los versículos bíblicos que brotan en el texto parecen jarchas incrustadas en una moaxaja.

¡Qué bella eres, amada mía, qué bella eres! 
¡Palomas son tus ojos!


Porque él la quiere “como los pájaros aman el aire”.

No podía dejar de leer un libro con imágenes potentes y originales que captan como buenas fotografías los estados de ánimo:

“El color alegre de mi rotulador me infundía algún ánimo, como una esponja mojada en los labios de un sediento.” P. 25

Y, para terminar como empecé, una con pajarito:

“Vagabundeé por aquel barrio feo y marginal, sacando fotografías de lo que me llamaba la atención. Me gustó una de ellas, la de un gorrión posado en le cochecito vacío de un bebé.” P.161

Espero que no aparezca un ballestero con flechas de muerte.

¡Déle Dios mal galardón!

divendres, 17 de febrer de 2017

Joan Benesiu (2015), Gegants de gel. Barcelona: Periscopi


         Pintures de Frederic Edwin Church 

El bar Katovice és a Usuaia, el Finisterre del sud. En aquest racó de món, a la província argentina de Tierra de Fuego, un seguit de personatges conflueixen al voltant d’una taula per explicar la raó per la qual passen els Nadals al cul del món.

Aquesta taula captiva el narrador que s’hi acosta com un vampir literari a la recerca de la sang que l’alimenta:

”la taula era un viver d’idees per a escriure i això calia aprofitar-ho.”

Imagino Joan Benesiu, pseudònim de Josep Martínez Sanchis, com un caçador d’històries.


A vegades les narracions, com la vida del pare de Blanca, estan ficades una dins l’altre com caixes russes, altres cops les trobem incrustades en altres fils narratius. Benesiu té fam d'històries i no vol deixar d’explicar-ne cap, encara que calgui ficar-les amb calçador, com la del penal que apareix casualment en anar a veure una pel·lícula i on va complir condemna Rodowitzky

Crec que Benesiu, encara que amuntegui les històries, tria els arguments amb cura buscant que siguin apassionants i que explorin totes les fronteres, fins i tot les temporals. Per això els dies compresos entre Nadal i Cap d’Any s’allargassen amb històries de vides que van des del segle XVIII fins ara mateix, passant per la II Guerra Mundial o la Guerra de les Malvines. D'aquesta manera els escenaris són canviants com si fóssim en una pel·lícula: París, Liverpool, Xàtiva, Mèxic, Argentina, Polònia...



I és que la novel·la té un empelt cinematogràfic que acompanya el viatge amb vocació d'iniciàtic als límits del món: SolarisLiverpool i, com no, Katyn de Wajda on el director denuncia l’assassinat de milers de polonesos, entre ells el seu pare,  pels russos durant la II Guerra Mundial davant la indiferència de les potències aliades que defensaven la democràcia. Paradoxes que no sé per què ens continuen sorprenent: la mateixa indiferència amb que ara ens mirem els exiliats a la intempèrie de l’hivern de la culta i democràtica Europa, mentre:

“... les nostres cunetes (són) plenes de cadàvers a l’espera de la seua Antígona.” 

No es pot demanar més: estem davant d’una obra ambiciosa amb vocació d’universalitat on l’essencial del ser humà s’entreveu a partir de les trajectòries vitals d’uns personatges que tenen en comú el gust per les paraules i l’atracció magnètica per les fronteres i els límits. Volen fugir dels escenaris habituals i arribar més enllà. No en tenen prou amb el viatge interior, cal arribar als confins per retrobar-se  o per constatar que no hi ha res més. Aleshores potser apareixerà alguna cosa semblant a una Ítaca personal e intransferible, si aconsegueixen burlar l’última frontera de la mort.

El caràcter d’aquests personatges no només queda dibuixat per la seves peripècies sinó també per la identificació amb altres personatges de ficció: Ethan Borum és com Mr. Ripley i Nemesio Coro com un personatge de Kundera. El text és més que ric, apabullant, ple de referències culturals que serveixen per identificar els sentiments i les sensacions del narrador a través de la literatura o de l’art.

“El desassossec em duia les paraules de Pessoa...”

El mateix títol metafòric té el seu origen en la pintura romàntica de Frederic Edwin Church que va pintar els gegants de gel, els icebergs perduts que el narrador, renet de Baptista Tràcia escriptor romàntic també, no ha pogut veure en el seu viatge al confí del sud.



Només ha trobat els gegants dels personatges que són con blocs de gel a la deriva.

Imagino que Joan Benesiu pertany a l'espècie d'homo literatus, almenys en aquesta novel.la, les idees, els sentiments i les emocions estan passades pel filtre de la literatura.

A estones m'hi reconec, també porto unes ulleres d'aquesta mena.