diumenge, 19 d’abril de 2015

Marina Espasa (2012), La dona que es va perdre. Barcelona: Empúries. Tertúlia literària de la Biblioteca de Can Manyer. Vilassar de Dalt


Barcelona és La terra de les meravelles a La dona que es va perdre, encara que el Delta de l'Ebre, Oslo, Islàndia o Berlín es transmuten, també, en paisatges estrambòtics amenaçats pels talps.

Les metamorfosis, els canvis de sexe i de dimensions són freqüents. Com a Peter Pan, els nens perduts es poden trobar i l'ombra recuperar-se en un seguit d'accions que semblen la muntanya russa de Port Aventura.

Dibuix de Lola Anglada. Alicia en terra de meravelles (1927). Barcelona: Mentora

La narrativa d'aquest joc paròdic no m'atrapa.

Per contra, em trec el barret davant les magnífiques imatges com la descripció de l'abans i el després de la Plaça de les Glòries o l'agulla de la Gran Via i, encara més, les que reflecteixen com en un flaix sensacions, sentiments i trets de caràcter. Veiem-ne algunes.

"Una manta feta de notes musicals es va despendre del sostre i els va cobrir a tots tres." P. 22.

"Ella s'estava eixugant les mans amb un drap i va distingir perfectament com dos petits arpons sortien dels ulls del Pere per clavar-se-li un al dors de cada mà." P. 30.

"I, tot i que sabia que no li feia bé viure d'aquell record, li va agradar cultivar-ne l'enyor, com qui s'atansa a regar cada matí, fent un passeig, l'arbre mort del final del jardí i espera que, de l'última branca, n'hagi sortit un brot.

"Martí Ricard passa desapercebut com un fil de cosir." P. 176.

Tornant als ressons d'altres obres, a part de la influència evident de Lewis Caroll i de James Matthew Barrie, també treuen el nas els contes tradicionals com La sireneta. Encara que Alícia digui que ella no n'és de sireneta,  aconsegueix que el príncep blau es tiri a la piscina o a les aigües de l'Ebre, és igual, ens agraden els jocs lingüístics i fa estona que portem incorporades les ulleres distorsionadores.

Il·lustració d'Arthur Rackham 

Al final, quan molts enrenous s'han aclarit, les meravelles continuen, fins hi tot el cotxe:

"Gràcies al paviment silenciós, circulava sense fer soroll, com si nedés sobre l'asfalt." P. 241