dijous, 21 d’abril de 2016

Josep Palau i Fabre (1995) Contes de capçalera. Barcelona: Proa

La divisa de Josep Palau i Fabre podria ser "el nom fa la cosa". 

Almenys, així ho evidencia el primer relat del recull: "Els noms de Liliana" on l'autor juga amb l'eufonia d'aquest nom de dona i s'hi enreda a consciència, perquè aspira a ser abraçat o, millor dit,  a viure en simbiosi amb la liana vegetal que conté el nom màgic de l'estimada. Palau i Fabra veu en la mateixes fons que Garcilaso de la Vega a l'Égloga I:


No hay corazón que baste,
aunque fuese de piedra,
viendo mi amada hiedra
de mi arrancada, en otro muro asida...
         




Però el resultat és aquí molt divers, ja que la metàfora es renova i s'empelta d' hipèrbole:

"Que arribi l'hora que la meva cabellera sigui frondositat a causa teva i tot jo esdevingui selva vivent! LIANA estimada: que la més alta de les teves branques vingui a esfonyar-se, com un àspid voraç sobre la meva boca!"

Aquest mecanisme que està a l'arrel del primer conte es repeteix en altres relats. Es diria que Palau i Fabre era ocurrent, o millor, gaudia de les ocurrències o associacions curioses i que bastia les narracions portant aquestes analogies o imatges a les últimes conseqüències amb una mestria i un raonament impecable. Importa poc que es voregi l'absurd o, fins i tot, que la figura d'un narrador esquerp, un pel misantrop i vell verd no ens complagui o la trobem demodée.

Aquest esquema germinal, com dèiem, es va repetint. Aquí en tenim alguns exemples:

L'analogia rellotge-cor és l'ànima del conte "Els rellotges de Ginebra" que ens sorprèn perquè aquesta repetida imatge queda totalment superada i renovada. A "Vacances a Venècia" la idea que la ciutat s'està esfonsant dins del mar es duta a l'extrem de "amb els esquis de la imaginació" portar-nos a visitar-la al fons del mar amb sirenes com a hostesses. De l'expressió francesa de "patates en roba de xambra", per les patates cuites amb la pell, en treu molt de suc pseudoerótic i franciscà a "Germana Patata", així com de la semblança entre les boles de billar i les sines femenines a "La carambola".

Hi ha molts noms de dona que insisteixen en la idea que el nom fa la cosa, o millor dit la dona diversa i múltiple en relats com els dedicats a Virginia i a Florència. En aquest últim conte aprofita per fer palès el conflicte entre classicisme i els avanguardismes o figuració i abstracció.


Flora de Botticelli


Retrat de Dora Maar de Picasso


Total,  divertiments arrelats en la tradició que estiren el fil de la idea inicial fins a fer-se seu el lector. 

Palau i Fabra era un mestre de la 
metàfora juganera.