dimarts, 13 de setembre de 2016

Ramon Solsona (2016) Allò que va passar a Cardós. Barcelona: Proa (A tot vent) II

He deixat escrit a Allò que va passar a Cardós. I  que calia plantar flors a la tomba del éssers estimats. Hi torno perquè, si estic parlant de la prosa de Ramon Solsona, haig de filar més prim.

La paraula de l'autor sempre és adequada a la situació i als personatges. De la mateixa manera que es reflecteix estilitzada la parla del Pallars amb expressions con "fer supo-supo", també la vegetació pròpia queda ben reflectida: el pi negre de l'illa Carolina o la florida del neret o rododendre.




Però a la tomba de l'estimada es planta la flor de flors: la peònia.




No és la primera vegada que apareixen les peònies a l'obra de Ramon Solsona que sap que "Les històries, com les flors, tenen el seu moment." tal com fa dir a Mercè Rodoreda al relat "La tomba de les peònies", inclòs a Cementiri de butxaca

I així,  les flors preferides pels pintors queden associades a l'escriptora i no se m'acudeix res millor, com a dona que estimo les plantes i les històries,  per a un personatge fins i tot més desgraciat que la Colometa.

No és l'únic referent literari que apareix veladament. Tornem a les tombes, concretament a les de Caio Periquet enterrat dues vegades, la primera al poble vell de Mequinenza, que va quedar sepultat sota el pantà i que va fer reviure Jesús Moncada.  

Caram! Potser, tot allò que està soterrat es una font d'inspiració, potser furgant en allò amagat i profund es basteixen millor els fonaments de les històries.

A Les hores detingudes trobem les ruïnes arqueològiques d'Òstia "amb les vergonyes al ras". A Línia Blava, tota l'acció passa al metro que és metàfora de la ciutat. A Cementiri de butxaca els contes es converteixen en tombes i a Allò que va passar a Cardós les muntanyes foradades ens porten la llum des de la fosca.




Tenim un pòquer d'asos de les profunditats.