TOTES LES ENTRADES

dilluns, 24 d’abril del 2017

Marc Rosich (2017) A tots els que heu vingut. Tarragona: Arola (Teatre contemporani)


La magnífica introducció de Martí Sales proporciona una dimensió universal a lobra agafant com a fil conductor el resum de la història de la humanitat de Yuval Noah Harari i donant valor a limaginari col·lectiu:

Quina va ser largamassa cognitiva que ens agermanaria per sempre? La construcció lingüística dels mites comuns.

I a aquestes pàgines i a lescenari del TNC tenim la crítica dalguns dels mites de la societat catalana actual que sofega com la senyora Magda Casals a la qual li continuen enamorant els estafadors i que podia ser parenta llunyana del Sr Esteve venedor de betes i fils.



La vella senyora ha perdut el nord des que sap que el gran pare de la pàtria sha venut per alguna cosa més que un plat de llenties i ha deixat un país podrit i sense aire.

Sap que ara cal netejar-lo bé:

Molt llorer caldrà ara perquè tot quedi net. Zim-zam, zim-zam. No nhi haurà prou en tot el país.

La Magda Casals, dels Casals de tota la vida, al final de la vida agafa una lúcida bogeria que sempre es agraïda al teatre i a la vida. Sort en té dels moments onírics que li proporcionen les cançons de Núria Feliu que són un contrapunt irònic potent i que prenen un sentit profètic:

Quan es capgira el món
i els antics dogmes ja no ho són,
qui pot creure que encara val igual,
un amor total?



Per això la pobra dona necessita constantment linhalador i que corri laire. Per això morirà ofegada.

Però primer ha de donar la recepta de les magdalenes que un dia van agradar al prohom a la néta i ha de redactar una carta ajudada pel sense sostre que volia somiar sobre la gespa del campus de Bellaterra i no encadenar-se a res. Ara aquest home goliard sense res ni ningú, és al seu costat per fer li passar els semàfors que amb les seves filles només troba en ambre i en vermell".

Les filles cada una amb la seva dèria i que no reconeixen a lantic amic i alguna cosa més. La Clara ha deixat la seva filologia reduïda a la Norma i la Sandra la seva vocació per la fotografia amb la qual vol captar lànima dels objectes en una manera comercial de guanyar-se la vida. Sort nhi ha que encara percep que arrencar el parquet i deixar a la vista lantic paviment hidràulic és un alliberament.



Tant el lector com lespectador saben que el parquet és la crosta podrida i falsa de la societat indecent que vol que quedi curiós un pis o un país.

Potser encara queda una esperança i encara som a temps de deixar-nos de placebos... i de construir... sobre nous fonaments... menys trontollants... un somni de veritat.

Sí, és clar!

Això és el que ens agradaria a tothom. Això és el que, de nens, ens hauria agradat que la mama ens digués a cau dorella. Però ja ens hem fet grans.

Bravo! Calia posar en solfa tragicòmica lesperpent nacional.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada