Joan Ponç Diàbolo

Els quadres de Joan Ponç sempre m’expliquen contes.

Hi havia una vegada un jove artista que es va enamorar de l’obra de Cezanne perquè tenia l’ànima geomètrica.

Va recrear una de les natures mortes del mestre i en va fer tres variacions juganeres que captiven i fan dubtar del que es veu. Fan anar al país on les ombres tenen vida pròpia i les fruites incuben llumetes espurnejants amb les quals tot gat voldria jugar-hi.

Dues de les variacions

El món que Joan Ponç comença a crear enganya l’ull i és d’un enginy travesser i enjogassat. Comencem a caminar per un camí sovint tenebrós amb clapes de llum on les coses no són el que semblen.

Temps va ser temps que per aquest camí va trobar amistat i bona companyia. Amics artistes amb un poeta van agafar una barca per anar des de Port de la Selva a Port lligat a veure al mestre Dalí. Van tenir mala travessa, plena d’esculls i de perills i el nostre pintor en va fer un quadre: Nocturn.

Gran com un mural trompe l’oil superant tot decorativisme, carregat de símbols i d’antítesis sense síntesi: sol i lluna, mariners vestits de tauler d’escacs seguint a aquell que fent el mort guia cap a la roca d’on una música de flauta els atrau, el gall amb barret de copa que espera la matinada per cantar als reflexos i a les ombres i l’arlequí que diu les paraules màgiques, el poble de pagès i el temple clàssic, el peix del qual surt la signatura de Ponç subjectat amb una mà reivindicativa i la seva ombra que presideix el cel aclarint la foscor irisada de la nit blava.  Viatge iniciàtic dins una geografia transformada per obra i gràcia de la imaginació surrealista.

El poeta del grup d’amics era J.V. Foix que va escriure la “Balada dels cinc mariners exclusius i el timoner que era jo" que comença així:

A mitja nit navegàvem A tres milles de Cap Gros; Érem cinc a cos de sarja I el timoner vestit d'or. Els quatre vents de la barca Bufaven de cara nord, Ençà i enllà flamejava un Ull coronat de flors. Quan érem prop de Talabra Algú ens cridà pel nom: Era una pedra, era un arbre, Un casull entre vinyots O el somriure d'una balma Que paria dues fonts. El patró ens demana calma I mirem els fars d'escorç;

Passats anys i panys l’artista metafísic des dels ulls gairebé clucs ens il·lumina i fa miniatures de les criatures geomètriques i robòtiques que ha creat en unes capses secretes on deixa el seu secret.

Joan Ponç fa seves les paraules poètiques del vell amic:

És quan dormo que hi veig clar 

Foll d’una dolça metzina.