Deu relats que trasbalsen perquè remouen des d’institucions fins a somnis oblidats o records mig esborrats. Deu relats que tenen com a divisa la subtilitat i on no falta ni hi sobra res. A vegades he de rellegir per no perdre l’ombra d’una sospita o el doble sentit d’una imatge, però ho faig de grat: són textos tan rics que pouen aigua fresca i, alhora, tèrbola de les profunditats de l’ànima.
La dualitat oreja la prosa de Salter que
mostra, a parts iguals, la inquietud i la placidesa d’allò inevitable de la
mateixa manera que descriu en dues pinzellades,
sovint contraposades, els personatges:
«La Jana, la seva dona, tenia una boca pansida
i una pitrera bonica»
Detalls que marquen la diferència, que
individualitzen i m’apropen al món que ens proposa l’autor:
«...es va gratar els braços amb ungles de
cabaretera.»
«No, no estic marejada. Em moro de càncer.»
Hi ha paraules que son com cometes només
visibles en un moment determinat, l’instant precís en el qual les caça
l’escriptor. Així mateix hi ha instants decisius que cal atrapar:
«Demà ja no hi serà. Només es veu una vegada.»
«La seva germana em va fer tastar la primera
ostra»
«Has perdut la teva oportunitat»
Tots els contes tenen un punt d’inflexió, un
nus, a partir del qual no hi ha camí de tornada. Aquí hi ha el epicentre de la
seva força que s’irradia a tot el text i fa que el ritme flueixi, com l’aigua que passa del
pou al canaló del rec, per on vol el narrador entre mig de diàlegs contundents
que ens fan saltar de la cadira, interrompre la lectura per recuperar-nos i,
tot seguit, continuar per no perdre cap detall.
«Li he preguntat si encara t’agradava que et
fessin mamades.»
«Hi ha dones que pensen com policies.»
«Mira, ell en tenia quaranta-cinc, jo divuit.
Vull dir, a veure si m’entens. No aixequem tan de presa el teló.»
Sempre les imatges ben lligades al tema del
relat que ens enlluernen:
«Li hauria llepat els palmells com un vedell
llepa la sal.»
I en el fons la vena clàssica , els camins en
la mar d’Odisseu, el patrici ciceronià que planta arbres dels quals no gaudirà
els fruits i, sobretot, el dificultós pas a l’altra riba del Leteo que comporta
perdre la memòria. L’instant més decisiu de tots, com el cometa que no es
tornarà a veure, el que evoca «L’última nit» i que, al final, ens dona la clau del poder de la literatura de Salter:
«Així era la vida.»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada