M'atrau la portada d'aire oriental amb la silueta vermella d'uns arbres. Girant pàgina, m’agrada el full negre amb un trau rodó que posa la lupa en un detall de branques fosques i el pròleg que amplifica el títol consagrant la primavera de l'hivern.
Era tot un repte substituir la coberta de l'edició anglesa que, com totes les de la tetralogia, està signada per David Hockney, que tan bé lliga amb l'ambient artístic que impregna la novel·la. Però la portada de Núria Solsona s'adapta com un guant a l'Elisabeth, la protagonista professora d'art, mentre que la de l'edició anglesa fa més per al seu amic Daniel i, potser, per a la mare.
La coberta que tinc entre mans és etèria i lleu amb la força de la flama encesa. De fet, com l'escriptura d’Ali Smith que diu molt amb poc i que està plena de ressons. És digne embolcall d'una novel.la artística i política, realista i experimental, enginyosa i universal.
El text comença amb una picada d'ullet a Dickens «Era el pitjor dels temps...» i continua barrejant art pop i surrealisme.
Tan aviat em sembla que em trobo amb Odisseu despertant-se nu a la platja a punt de trobar Nausica, com en un bosc de Somni d'una nit d'estiu o de La mort i la primavera.
«Sí, amb una rotllana de noies a seu voltant, totes fent una dansa sinuosa que sembla grega... Això no està bé. La seva nuesa.» Pàg. 24.
«Però just quan l'home del fusell està a punt de disparar, la persona vestida d'arbre es transforma davant els ulls del fuseller en un arbre de debò, un arbre gegantí, un freixe daurat magnífic que agita al vent les seves fulles hipnotitzadores.» Pàg. 124.
La força de les imatges que es van trenant al llarg de l'escriptura xucla com la il·lustració de la coberta.
La cara com una màscara de goma que sembla que s'empassi els qui ja no viuen plenament acaba amb una descripció de la sensació de vergonya magistral:
«L'Elisabeth estava avergonyida. És moria de vergonya. Era com si la sola idea de la vergonya hagués obert la boca i se l'hagués empassat sencera com la pell de goma de les persones velles.» Pàg. 59.
Destaquen les imatges artístiques, explicades amb paraules, que perduren i deixen testimoni de totes les èpoques que han estat temps millors i pitjors, moments on les dones han trencat sostres invisibles, moments en que una Europa unida i solidària potser era possible, moments de guerra i de revoltes, moments de pintures i de reivindicacions.
«Quan passa per davant de la casa que té les paraules GO i HOME encara escrites a la façana, veu que sota d'això algú ha afegit amb diversos color brillants: JA SOM A CASA, GRÀCIES, i hi ha pintat un arbre al costat i una filera de flors de vermell intens a sota.» Pàg. 134.
Aquest visió porta la protagonista a pensar en un quadre i a reflexionar sobre el llenguatge dels colors: per a ella és un moment d’epifania. Així queden units l'art i la realitat del racisme: de gairell.
 |
| Pauline Boty, Amb amor a Jean-Paul Belmondo |
Però la constel·lació de metàfores recurrent és la de la natura tardoral que fa de marc a les angoixes de la protagonista que va per la vida en el pitjor dels temps. Un temps en el qual les concertines creixen al costat del cerfull i els turistes prenen el sol a les platges on arriben sense vida o nusos els moderns odisseus.
Això sí, sempre ens quedaran, les paraules, l'art i la rosa:
«Els arbres deixen al descobert la seva estructura. L'aire fa olor de foc. Totes les ànimes han sortit a buscar el seu botí. Però hi ha roses, encara hi ha roses. A la humitat i el fred, en un matoll que sembla ja acabat, encara hi ha una rosa oberta. I quin color que té, mireu.» Pàg.233.
Forma i contingut dialoguen a l’edició de Raig Verd.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada