Maria Barbal (2021) Tàndem. Barcelona: Destino (L’àncora)

La Vanguardia 4-2-21

L’escriptura de Maria Barbal sempre fa bona companyia i aquest relat no n’és una excepció, encara que se m’hagi acabat sense adonar-me’n i m’hagi quedat amb ganes de més teca. 

He llegit amb plaer una novel·la breu que utilitza l’el·lipsi amb traç ferm i que dibuixa un esbós de l’adolescència de la vellesa: la crisi de la jubilació i l’evidència de començar un compte enrere. 

És el moment de deixar anar llast i, aleshores, apareix el desig de sentir aire fresc com el vent a la cara de quan anem amb una bicicleta costa avall, o de quan, darrere d’un tàndem, algú deixa de pedalar, s’aixeca i es deixa portar, un instant, per l’altre: hi ha un anhel de llibertat per afrontar el tram final de la vida. 

Els protagonistes són arbres ventejats però els veiem «sospirant encara per la bonança...» Acostumen a treure el nas les persones-arbres en els textos de l'autora. 

Ell, l’Armand, ens parla en primera persona: 

 «Baixàvem carrer de Sants avall. Tenia la sensació que els cotxes eren un riu i nosaltres érem fulles relliscant per la seva superfície.» (Posició 197) 

A ella, l’Elena, l’escoltem des d’una veu narrativa en tercera persona, fins i tot quan baixa a l’infern d’una UCI i li seguim el pensament: 

     «Als hospitals, els corredors són rius de passos en diferents ritmes… Cures intensives és allí on un familiar aconsegueix captar el sentit més profund d’inutilitat, on, de la seva presència, n’obté una resposta de solitud quasi absoluta.» Posició 984. 

L’Elena ha estat parvulista i, potser, en aquest fet hi nia la vitalitat per pedalar altre cop. 

 «Tan a prop dels nens, havia estat jove un temps més llarg de l’habitual. La mainada omplint els dies de xiscles, de plors esparsos i de somriures. També, de metàfores. La lluna, un tall de meló. Lluna vermella, de síndria. La flor, papallona… Cada cosa era i no era. Ella era una mestra o era una nena...» 

(Posició 413-7) 

La capacitat de reinventar-se i la imaginació és allò que reivindica aquesta obra de Maria Barbal que fa bona companyia a lectores i lectors de qualsevol edat.