Olga Torkarczuk (2020). Un lloc anomenat Antany. Barcelona: Proa. Traducció d’Anna Rubió i Jerzy Slamwomirski. Edició digital.

Llegir és un joc solitari i, alhora, col·lectiu: una conversa intima.

La lectura d’Un lloc anomenat Antany s’ha convertit en una xerrada amb familiars, amics, coneguts, paisatges, objectes, animals...i, alhora, amb altres veus literàries; perquè és una novel·la coral que fa sonar la música d’una simfonia. Escric aquesta nota per recapitular evocacions i per copsar millor algun dels seus moviments musicals. 

L’eix central consisteix en la creació d’un espai format del temps dels habitants d’ Antany. Ens trobem davant d’un nou i diferent Macondo amb la seva especial dosi de realisme màgic diferent del de Cien años de soledad. 

El joc de la història mou els fills de la vida en aquest racó de Polònia al mateix temps que el joc laberíntic per a un sol jugador té absort a l’hereu Popielski. En aquest entorn trobem els daltabaixos de la història d’Europa al segle XX i a la família de la Misia, que com totes les altres constel·lacions de personatges, empenyen el món fent anar molins i molinets. 

El molí era un motor que posava el món en marxa, una maquinària que el feia girar. 8% 

Potser els molinets de cafè formen l’eix de la realitat al voltant del qual tot gira i es desenvolupa, i potser són més importants per al món que l’home. I potser el molinet estimat de la Misia és la pedra angular d’això que es diu Antany. 15% 

Però hi ha una melodia que es sobreposa a aquesta línia narrativa: la dels boscos, els rius i del mantell que els relaciona a tots com el miceli alimenta als bolets. La dels animals, vegetals i coses que viuen també a la seva manera. En aquest món, la lluna treu el nas i l’Espigueta és la protagonista que posa una condició per deixar casar la Ruta amb L’Ukleja: 

—Serà teva des de l’octubre fins a la darreria d’abril i meva des de maig a setembre. 63% 

I a partir d’aquí tenim clar que la vella és una Demeter i que la filla no és altre que la Perséfone que als hiverns baixa als inferns. Som davant del cercle renovador de la vida: l’etern retorn, el tot present de la vida dels animals i de la natura canviant i constant a l’hora. 

Aquests acords em parlen del temps del pensament mític, d’abans de l’era de la raó, del matriarcat primigeni, de la deessa mare i de la força de la natura que s’imposa sobre l’antropocentrisme. També dels arquetips de Jung. 

Déu era una dona poderosa, grossa, mullada i fumejant com la terra a la primavera. La Deesa existia en algun lloc de l’espai, semblant a un núvol borrascós reblert d’aigua. El seu poder era aclaparador... 74% 

El poder dels símbols i dels mites, però, no ens aclapara. La narradora és compassiva i un xic de sornegueria posa al seu lloc les grans paraules. Tot pot ser tan senzill com la imatge d’un tros de cel que em queda gravat a un lloc rellevant de la memòria: 

Després es va ajeure al seu llit, que era al bell mig de les golfes, just sota la lluerna. El petit rectangle de cel era una imatge, un quadre religiós que podria penjar d’una església. 74% 

Continuaré conversant i escoltant la música d'Olga Torkarczuk. 

https://tempsdemetafora.blogspot.com/2020/07/olga-tokarczuk-2019-los-errantes.html