Els anys passen entre fotografies i dinars familiars, mentre que la vida de l’autora es confon entre les de tota una generació. Annie Ernaux és com una germana gran que obre via a aquells que érem massa joves per participar al maig del 68, però que vam ser conscients que aquella era també la nostra revolta.
Des de l’inici em captiven les enumeracions que, encara que ho semblin, no tenen res de caòtiques: no només donen el to al llibre sinó que serveixen de pòrtic i de fermall, perquè es fan ressò de les veus dels convidats a un àpat que:
«componien el gran relat dels esdeveniments col·lectius, als quals, a base d’insistir, podríem creure que també havíem assistit.» (Posició 183)
Les llistes són una constant estilística i es fan servir per exemplificar a partir de realitats concretes els diversos esperits del temps que ens han tocat viure a partir de realitats concretes capaces de provocat l’evocació.
«Vindrien el transatlàntic France, la Caravelle i el Concorde, l’escola fins als setze anys, les Cases de la Cultura, el Mercat Comú i, un dia o l’altre, la pau a Algèria. Hi havia el nou franc, l’escubidú, els iogurts aromatitzats, la llet en envasos de cartó i el transistor.» (Posició 832)
Una dècada més tard, aquí faríem el mateix:
«…ens regalàvem llibres on escrivíem una dedicatòria. Era l’època de Kafka, Dostoievski, Virginia Woolf, Lawrence Durrell. Descobríem el «nouveau roman», Butor, Robbe-Grillet, Sollers, Sarraute, volíem que ens agradés, però no hi trobàvem prou ajut per viure.» (Posició 895)
Però no tot és col·lectiu, també hi ha un dona, ella, que té la voluntat d’escriure i:
«…ha tingut la idea d’escriure «una mena de destí de dona», entre el 1940 i el 1985, a l’estil d’Una vida de Maupassant, que faria sentir el pas del temps dins i fora d’ella, en la Història.» (Posició 1779)
Aquí en tenim el resultat. Li ha calgut, bé que ho entenc, jubilar-se de professora i deixar-se arrossegar per alló que anomena «sensació de palimpsest» que intueixo com la consciencia d’un desdoblament que es converteix en instrument de coneixement i que fa possible alguna epifania. Proust treu el nas.
Rere d'aquest desdoblament, hi ha l’autora que de tant en tant ens regala engrunes de pensaments enginyosos com conceptes que acaben de perfilar els canvis de context que comporta viure al llarg dels anys.
«El temps dels fills reemplaçava el temps dels morts.» Pos. 1518
«El control a distància havia escurçat la durada de l’avorriment.» Pos. 2055
«Hi havia tants aturats a França com seropositius a la terra.» Pos. 2111
«El clic saltironant i ràpid del ratolí a la pantalla era la mesura del temps.» Pos. 2527
«Com el desig sexual, la memòria no s’atura mai.» Pos. 111»
Sempre els records destil·lats per la literatura obeint al convenciment que quan no hi siguem:
«…la llengua continuarà posant el món en paraules. En les converses al voltant d’una taula de festa tan sols serem un nom i el nostre rostre s’anirà esborrant cada vegada més fins a desaparèixer en la massa anònima d’una generació llunyana.» Pos. 159
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada