L’obra de Mònica Batet confirma que en un principi va ser el conte i aquest recull de relats em semblen l’embrió de narracions més llargues o d’un munt d’històries que es trenen sense fi.
La primera persona emmarca els relats i ens posa l’èmfasi en les eines de qui escriu: l’afany de descobrir nous mons i la llengua com a mitjà per aconseguir-ho.
Hi ha un substrat de denuncia, de resistència desapassionada però ferma, de recerca del cor de Chopin encara que sigui a costa de la pròpia vida que són vàlids arreu. Tots som Polònia.
Com en altres obres de Batet trobem poques metàfores perquè tot està impregnat d’un simbolisme delicat com el fil que uneix els relats. Potser la que més em crida l’atenció és en el conte «Volen que escrigui»:
«Si en aquells moments algú dels dos hagués gosat dir el que pensava, les seves paraules haurien sonat com un tret en mig d’una sala buida.»
Com ressonen les paraules escrites de Mònica Batet en aquest recull i en la novel·la
Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que els altres.
http://tempsdemetafora.blogspot.com/2019/06/monica-batet-boada-2015-neu-ossos.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada