Hi ha pistoles, jocs i llàgrimes, però cal buscar la cara sud de la vida i imposar-se l’ordalia dels esbarzers per trobar el tresor al bosc de la infantesa.
I, sobretot, cal deixar-ne constància.
Reconec aquest anhel i la urgència amb que empaita durant la criança dels fills.
Reconec la gratuïtat de l’esforç i la força del reclam: deixar-ho escrit.
«Tu escriu. No hi ha res mes, no passarà res més, i no t’ho agrairà mai ningú. Escrius perquè vols, tens fills perquè vols, i els vetllaràs perquè són teus, fills i versos. Tu escampa focs follets que fiblin fort, i recorda-ho: serà eterna la cacera, no deixaràs mai de vetllar»
P. 29.
Pel conjur de les paraules:
«...els nanos somiaran líquens i cavalls i plomes al vent.
I no oblidaran mai el so que fan les fletxes quan defensen la tribu.»
Però abans s’ha d’extirpar amb la navalla Pallarès tot allò sobrer fins a «travessar músculs i nervis» i fins a sentir un repic de les campanes enmig d’una clariana de bosc amb una cabana amb llibres i llibretes heretades potser d’un Henry Thoreau.
«L’evangeli de la terra», en diu Anna Gual.
Els temples són els camins i una balada d’enumeracions ens acomiada amb la sensació que continuarem escrivint i caminant entremig de tots els focs totes les pistoles amb ànima d’indis, papallones a l’estómac i buscant la pietat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada