 |
| El fons és de les guardes del llibre de Jules Cashford (2018), La luna, símbolo de transforamción. Girona: Atalanta |
Ella, des de dalt, és la que dona fe dels canvis i així sentim que Barcelona, el Raval o qualsevol altre lloc són microcosmos perduts en l’infinit, però interconnectats amb l’univers.
No és casualitat que Ravals comenci i acabi amb el seu punt de vista. La introducció ens parla del passat i la conclusió ens porta al futur. I durant el relat la protagonista sentirà la seva influència.
La lluna també actua de deessa que, per sobre del bé i del mar, segueix qui se la mira com una gran mare còsmica que marca el pas del temps amb les fases que segueixen el ritme del cicle de la menstruació i de les marees. Representa la renovació i supervivència de la natura, la mort i la regeneració: l’etern retorn.
El temps està calculat i sempre que apareix és en la fase que pertoca. Així, carrega la Mar d’energia en una curta estada al poblet de Floriac on, sota la seva llum, s’identifica amb Tanit, la primera dona que no va ser creada a partir de la costella d’Adam.
En canvi, la nit de l’atemptat de la Rambla el 17A no hi havia lluna, estava al final de quart minvant i el dia 21 d’agost va ser lluna nova. Són els moments més foscos del relat i la protagonista té l’ànim de la lluna negra.
Deixem que ens acompanyi durant la lectura i que hi posi un toc de màgia:
«Des del cel net de núvols, la lluna bateja amb llum làctia el terrat acabat d’arreglar i dona fe que, aquesta nit, són les ales angèliques d’Eros les que mouen les fulles de les acàcies i les fustes estantisses de les persianes del Raval.» P. 153.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada