Serà una novel·la d’auto-ficció amb cases encantades?
Hi haurà llocs que em faran reviure els estiu de la infantesa?
Els casalots familiars sempre tenen fantasmes?
Els espectres sorgeixen de les nostres vergonyes?
Les ombres intuïdes ens fan entendre misteris que el temps ha enterrat?
Les possessions tenen un costat ocult que ens atrau cap a l’abisme?
Entre els interrogants per on avanço hi ha una cosa que em fa continuar llegint: el to del llenguatge que sorteja els estereotips i accepta els riscos amb coratge. La clava Sergi Pàmies quan diu que en el seu estil «destaca el control d’una sinceritat que trena compassió, perversitat, malenconia, amor i orgull.»
M'identifico amb aquesta veu que es plany del desarrelament que provoca la pèrdua de les «possessions» encara que sobretot valori una certa lleugeresa d’existir, fugi d’esclavituds i se senti en un món eteri i canviant.
En aquest moment, m'estic plantejant preguntes similars a les de l'inici d'aquesta nota i goso escriure que la protagonista no ha de témer desarrelar-se perquè les paraules ens treuen de la ignomínia i mentre siguem nosaltres mateixes, ningú ens prendrà aquestes intangibles
possessions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada