Gràcies a tu, Carme!
Et vaig conèixer fa mig segle com «la Riera», la professora de literatura de l'Autònoma que acabava de publicar Amor, te deix la mar com a penyora i, ara, aquesta nota em surt en forma d'una carta que com tu dius «és en ella mateixa llum, esperit verbal, promesa.»
Les nostres vides s'han mogut pels mateixos topants, i la teva presència a les pàgines de llibres i a la premsa m'ha fet sentir-te propera. T'has mantingut al meu costat «amb un tracte fet de paraules» i per això aquestes memòries em ressonen ben endins quan dius que els contes pertanyen a «la zona tèrbola de la matinada», quan veus la mar tranquil·la com «una làmina intacta» o quan expliques que has aprés a llegir amb la «Sonatina» i jo intueixo que es aleshores on es comença a despertar allò que ets: «una professora que escriu, una escriptora que ensenya el que escriuen els altres.»
Gràcies per parar esment en les dificultats de l'escriptura, gràcies per defensar el valor moral de El Quixot, gràcies per reivindicar que la ficció tot enfilant mentides busca la veritat, gràcies per mantenir que la literatura «és la historia de la sensibilitat humana», gràcies per reivindicar models públics de lectors i lectores, gràcies per escriure amb elegància i naturalitat, gràcies per deixar clar que:
«no escrivim per fer un pastitx ni per enganyar el lector, sinó per oferir-li un món personal i una veritat de cohesió que faci que aquell llibre no pugui ser escrit d'una manera més fàcil o més suggestiva.»
Gràcies pel món que ens vas deixant escrit!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada