Pols ets i en pols et convertiràs.
La cita bíblica em ressona durant la lectura, en pic em recupero del magistral inici.
La Maria entra a la casa del poble tancada des de fa temps i qui narra ens amaga, amb encert, el drama que arrossega: ens el farà descobrir a poc a poc.
L'edifici abandonat, l'ambient i els objectes ens parlen de decadència:
"Els retrats continuen en silenci al costat del vell rellotge, com cada hora i cada minut d'ençà que ella se'n va anar.˝
I comencem a fer-nos preguntes: De què fuig la Maria? Per què el primer que fa és netejar el congelador? Ja ha donat de mamar al nen?
Aquest infant que "se li esconilla entre cames" i a qui canta les cançons que "tornen a brollar com un xiuxiueig, fregant les parets del menjador, cargolant la seva llengua per les potes de la taula". Aquest infant que no sabem perquè ha volgut portar al lloc on ella sent que pertany m’intriga.
Fins que la porta del congelador net i en funcionament, es tanca i ens quedem amb l'ai al cor: l'autora maneja la tècnica del suspens a la perfecció.
A partir d'aquí aclarirem no només la peculiar situació, sinó també els secrets que les velles parets i els morts que hi han viscut han amagat:
"A sobre la calaixera hi ha la capsa de l'àvia, la Maria s'hi acosta i els morts, curiosos, l'envolten per veure què hi ha dins."
Ara bé la gràcia no només és a l'argument i a la disposició de la trama sinó en el llenguatge que ens regala Montse Albets que va des combinacions de paraules encertades com a "plor desnerit" a les dites coloquials com "els testos s'assemblen a les olles" i, sobretot, a imatges ben treballades que donen un to proper i, alhora, poétic al text.
"L'aixeta de la cuina escup a batzegades l'aigua tèrbola com una vella rondinaire i sense dents."
"...quieta, àvia, tan morta. Em vas recordar una orellana, com les que compraves a plaça. Tenies pell d'orellana. Dolça i àcida."
Just així és aquest història també.
Dolça i àcida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada