Rellegeixo La mort i la primavera,
després de la lectura de Neus Penalba, amb preguntes al pap: Com s'aconsegueix un to mític i un llenguatge líquid o petri? Què és el que em fa llegir com si somiés?
Les primeres cinc escenes em donen la clau.
Em parla un noiet amb una veu que sembla ingènua i veig com passa de la infantesa a la juventut: com reb el bateig del riu i com contempla sense intervenir el suicidi del pare.
Aquesta veu jove és hipnòtica i em porta als llindars de la consciència i a alguna epifania.
En un inici, som al costat d'un riu quan la primavera «naixia» amb aquest passat imperfet que sembla que s'eixampli, com passa a les rondalles. Aviat faig cabal que no només la primavera neix sinó que: el ben bufa i empeny i que aquestes metàfores usuals a la llengua comuna es van enriquint per humanitzar la natura: l'aigua té delit, l'aire s'enrabia, el vent empenyia com si poses les mans amples damunt del pit, el vent ajupit venia carregat d'ànimes, la cova de la Maraldina era vermella i molla com la boca d'un malalt y ell està envoltat de la pols de sofre que fa el casament de les flors: Natura fecunda que esclata com la seva juventut.
En aquest entorn amè, els humans van carregats com si fossin formigues: són besties de càrrega.
El noi ens fa conéixer el seu poble pintat amb terra roja, la casa del senyor sobre la muntanya i el riu que va per sota. Un entorn de roques i terres vermelloses que em recorda l'Eramprunyà, la cova de Bruguers i el proper riu subterrani de la Falconera, cosa que no té cap importància perquè tot plegat porta la llavor simbòlica: el riu, la cova, la muntanya, el vent, les flors, el pol·len, els arbres, els cavalls, la font o el bosc.
I l'inici del sonet de Baudelaire «Correspondances» em vé a la memòria.
«La Natura és un temple de columnes vivents
que deixen anar, de vegades, paraules confuses;
l'home hi camina com per un bosc de símbols...»
Molts d'ells provenen de metàfores que han cristalitzat i que quan, com aquí, aquests cristalls de múltiples cares es combinen en relats construeixen els mites, per exemple, al voltant del ritual sacrifici humà anual per congraciar-se amb la natura.
Per altra banda, amb els enfilalls d'imatges, que van de les més coloquials a les més innovadores, i que es mouen com constelacions entorn d'un motiu central, Mercè Rodoreda aconsegueix moldejar el llenguatge perquè sigui líquid, petri o gaseós.
Ara, allò que realment m'interessa és copsar la transformació del noiet en home, quan surt «lluent» després de rebre, diguem-ne, el bateig al riu. El primer de tot és enfocar la mirada.
«Vaig agafar una fulla que només era un enreixat de nervis com si fossin les fustes i les bigues d'una casa sense el que ho lliga tot. Em vaig estirar al peu de l'arbre i vaig mirar el núvol de papallones que bullia entre les fulles, i ho mirava per l'enreixat de nervis de la fulla fins que em vaig cansar i quan la vaig deixar caure vaig sentir els passos.»
L'esquelet de la fulla com les ales de libèl·lula em semblen lents apropiades per llegir «el bosc de símbols».
 |
| Emili Godés, Paisatge a través d'ales de libel·lula. Fotografia dels anys 30 al fons del MNAC exposada a Rodoreda, un bosc. |
A partir d'aquí es despleguen dues accions paralel.les: el paisatge en la seva plenitut primaveral i el suicidi del pare.
Per un cantó: entre «glops» d'aire, de llum o; les abelles polinitzant i les flors que es «gronxen».
Per a l'altre: un home amb una forca i una destral que alça «com si aixequés tot el pes de la vida» per treure «el pinyol» de la soca d'un arbre i ficar-s'hi per morir i enterrar d'una vegada el desig que ha sentit.
Les dues accions es corresponen i el jove ens ho explica tot seguit:
«A l'altra banda del riu vaig deixar la pudor de fulla menjada d'eruga i vaig trobar l'olor de les glicines i la pudor dels fems. La mort i la primavera.»
No hi ha una sense l'altra.
Torno a Baudelaire:
«els sons, els perfums i els colors es responen.»
I el nostre protagonista escolta les seves veus:
«Se sentia el doll de la font damunt la pedra i l'aire era fresc i les fulles d'heura es fregaven i semblava que es diguessin coses cada vegada que es tocaven.»
«I la meva vida desfeta un cop morta volava i de primavera en primavera només viuria la mort de l'hivern.»
Tornarem a trobar el bany al riu, la fulla, les papallones i l'abella, la forca i la destral, el pinyol i l'arbre que ara deixa anar:
«un deix fresc com una onada que se'm ficava a dins de tot i em feia respirar l'olor que era com de vida i que venia cap a mi des de dintre de l'arbre embolicada amb glops de fum.»
Em quedo amb aquests glops d'aire, de llum, d'arbre i de fum fets de paraules.
Però no se m'acaban els dubtes i em pregunto com s'ho managarà Carles Marquès per recrear els glops, l'olor de glicina i, sobretot, la mirada a través de l'enreixat de nervis d'una fulla
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada