TOTES LES ENTRADES

dimarts, 21 de juliol del 2015

Metàfores visuals: Lluís Blay (1923-2010) La Premsa. Sant Pere de Ribes

Les blanques parets del cau d’art i taverna La Premsa recorden un cel empedrat de núvols i són el marc idoni per a les pintures de Lluís Blay.

Sobre el blanc poblat de petites ombres, la textura polida de les pintures  genera formes i volums  equilibrats.



El camí en diagonal que culmina en dos xiprers que fan la guàrdia davant el mas, les parets de pedra seca que contrasten amb el blanc de les cases, les finestres fosques, el cel d’un color rosa que sembla impossible, però que és el que toca perquè el conjunt sigui ni més ni menys, allò que és: pervivència.









Els colors del cel són una escala d’harmonies que sublimen els colors que, al capvespre, comencen amb el rogicler i s’enfosqueixen fins arribar al blauet intens, al fons del carrer de la Torreta o, millor, de la Mitja Galta on està situada La Premsa. L'església, la torre, les cases queden poèticament enaltides.

El quadre que més m’arriba i m'omple de somriures és el del pal carregat d’escombraries elevat a icona de la bellesa de les coses quotidianes. És clar, si se sap trobar-hi el punt. El gatet ho sap i, com sempre, es col·loca al lloc que convé per crear el seu racó. Des d’allí, fosc i contrastant amb les acolorides bosses, manté el fràgil equilibri de l’art.




En totes les pintures traspua l’observació acurada de l’artista, l’aïllament necessari per a la creació, la lluita per plasmar les visions que juguen a fet i amagar mentre la tècnica les va fent realitat. En paraules de Blay: “L’art neix del silenci”.



Només cal afegir que no hi ha artistes locals, perquè l'art va d'allò més proper i íntim a allò universal i essencial.


dilluns, 20 de juliol del 2015

Elizabeth Strout (2010), Olive Kitteridge. Barcelona: Edicions 1984 (Mirmanda)




Elizabeth Strout ens fa entrar, amb mà de mestra, en el món de l’Olive, allunyat del nostre però proper. El personatge va creixent mentre mostra humanitat i un caràcter peculiar amb una part fosca que és “com una visita que no té cap intenció de marxar.” P. 19.

Qui no s’ha sentit mai habitat per aquesta part obscura que s’arrapa “com una paparra”?

La senyora Kitteridge pot ser una “immensa gavina” salvadora o “un ratolí gras que no pot enfilar-se a una pilota”. Té una vida, com totes,  empedrada de sotracs i es permet alguns “sotraguets” per a venjar-se, per exemple fent malifetes a la dona del seu fill.

Quan queda vídua, agafa forces de les seves magnífiques tulipes florides que semblen “un herbari submarí de criatures màgiques” i encara que li calgui la relació amb el fill:



“És dur tenir l’ADN escampat arreu, com s’escampa el flocall d’angelets d’una dent de lleó” P. 368.



Al final, forma una nova parella a la qual veu com:

“Dos talls de formatge Gruyère estampats l’un contra l’altre, els forats que aportava cadascun d’ells a aquella unió eren els bocins d’un mateix que la vida els havia anat prenent.” P. 377.

Qui no es conforma és perquè no vol, només cal refer una mica el mite de la mitja taronja.