Les blanques parets del cau d’art i taverna La
Premsa recorden un cel empedrat de núvols i són el marc idoni per a les
pintures de Lluís Blay.
Sobre el blanc poblat de petites ombres, la
textura polida de les pintures genera
formes i volums equilibrats.
El camí en diagonal que culmina en dos xiprers
que fan la guàrdia davant el mas, les parets de pedra seca que
contrasten amb el blanc de les cases, les finestres fosques, el cel d’un color
rosa que sembla impossible, però que és el que toca perquè el conjunt sigui ni
més ni menys, allò que és: pervivència.
Els colors del cel són una escala d’harmonies
que sublimen els colors que, al capvespre, comencen amb el rogicler i s’enfosqueixen fins arribar al blauet intens, al fons del carrer de la Torreta
o, millor, de la Mitja Galta on està situada La Premsa. L'església,
la torre, les cases queden poèticament enaltides.
El quadre que més m’arriba i m'omple de
somriures és el del pal carregat d’escombraries elevat a icona de la bellesa de
les coses quotidianes. És clar, si se sap trobar-hi el punt. El gatet ho sap i,
com sempre, es col·loca al lloc que convé per crear el seu racó. Des d’allí,
fosc i contrastant amb les acolorides bosses, manté el fràgil equilibri de
l’art.
En totes les pintures traspua l’observació acurada
de l’artista, l’aïllament necessari per a la creació, la lluita per plasmar les
visions que juguen a fet i amagar mentre la tècnica les va fent realitat. En
paraules de Blay: “L’art neix del silenci”.
Només cal afegir que no hi ha artistes locals, perquè l'art va d'allò més proper i íntim a allò universal i essencial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada