La Fiona, una jutge que està a punt de complir 60 anys, fa temps que no posa flors a casa i, que tampoc, encén la llar de foc. Ha fet de la carrera judicial la seva vida i mentre jutge amb equitat va deixant l'alegria de viure.
Fins que un dia una tal Melanie, nom semblant al d'un càncer, pot emportar-se el seu Jack i ella té la "sensació de ser al caire d'un penya-segat."
Fiona redacta les sentències amb un estil brillant que un company descriu d'aquesta manera:
"Una
distància divina, una perspectiva diabòlica i una bellesa que no
s'esvaeix" P. 23.
Just
tal com es podria qualificar la magistral prosa de Mcewan, ple de rotunditat i
de delicadesa.
Ja a la pàgina 12 una paraula em commou, una paraula encastada com un òpal en una joia antiga: encolomar. No sé quina és la paraula en anglès, però cal felicitar al traductor, perquè el mot encaixa -justa la fusta- quan el marit fa una proposició radical i tramposa, que provoca en la dona ira i angoixa:
"ell
li havia encolomat una càrrega
insostenible:"
El
text continua ric en imatges divines, com en el escenari teatral que envolta al jove Adam, com un poeta romàntic, en el seu llit de mort, esperant que la Fiona dicti una sentència que potser el salvi:
"il·luminat
tan sols per un focus, com en una representació teatral."
o diabòliques:
"l'anorèxia
s'assembla una mica a les religions." P.165.
Per
que copsem la "bellesa que no s'esvaeix" trio una metàfora continuada
que es va estenent i agafant caràcter simbòlic: la història de la humanitat és
pot llegir en les successives capes del subsòl con entre les pàgines d'un
llibre.
"La
nostra civilització quedarà condensada en una capa fuliginosa d'uns quinze
centímetres" P. 170.
Només ens queda aprofitar els plaers de la vida, desglaçar els cor com
la Fiona comença a fer-ho tocant la música de Benjamin Brillen y cantant el poema
de Yeats: Down by Salley gardens.
La poesia és un referent a les obres de Macewan:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada