Pere Martí i Bertran (2016), El xiquet i el poble perdut.
Barcelona: Edicions del Serbal (Contes de terra i pedra). Il·lustracions de
Joan Miró Oró
Una novel·la històrica per a joves lectors a l'era post
Harry Potter plena de visites de monstres? Justa la fusta: una història que
explica com un vailet va viure la Guerra Civil a les terres de l’Ebre.
De fet, el monstre de la guerra adopta gairebé sempre les mateixes
formes, sigui al poble perdut de la Fatarella, a Bòsnia o a Síria. A tot arreu hi
ha fets històrics que queden sepultats com han quedat enterrats els cossos dels
caiguts a les cunetes de les carreteres i als escenaris bèl·lics que són els
nostres paisatges quotidians. En aquest cas particular, passats més de 75 anys,
encara s'ha de desenterrar aquest passat que ens ha estat escamotejat i
tergiversat.
Cal explicar el perquè del silenci que vam heretar
els fills dels combatents. Cal recordar que els grans pensaven que, per no tornar a repetir l'horror, la canalla no havia de saber les
salvatjades i les injustícies. Tot eren mitges paraules, tothom havia de callar
i obeir o fer-ho veure. Aquells que s’havien posicionat a favor de la República,
és a dir, “s’havien significat” rebien un càstig exemplar si no pagaven amb la
vida.
Per això, el nen que ara és octogenari reconeix:
“Però jo, com tants d’altres, com la majoria, vaig callar, em vaig
considerar un vençut més, vaig aplicar la dita del padrí de treballar,
treballar i no significar-me.”
La prosa acurada, directa i emotiva de Pere Martí i Bertran està
passada pel sedàs d’aquest avi que ha conservat la mirada del nen que va ser i que, quan deixa enrere la por, fa brollar el que portava dins “com colgat en un pou molt
fondo”.
Encara que d’aquest pou en surten moltes coses més, de forma
natural, com si brollés un doll d’aigua retinguda. En aquest
torrent, com a símbol de la precarietat i de la continuïtat de la vida, destaca
la màquina de cosir que per a la mare del
protagonista és “un tresor” i la manera d’assegurar la subsistència dels seus.
Per això, està contenta com si li hagués tocat la rifa, quan n’hi donen dues.
Per altra banda, l’escenari de la guerra no seria complet si no
apareguessin també els personatges que a la rereguarda busquen la manera de
seguir vivint i, fins i tot, troben la manera de fer que un nen que “potser va
créixer més de pressa del compte”, confessi que malgrat tot va tenir una
infantesa feliç.
Calen llibres com El xiquet
i el poble perdut. I més si, com en aquest cas, va acompanyat d'informació relacionada i d'un joc:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada